INTRODUCCIÓ:
El poder de l’agredolç

Vivim nostàlgics, sempre per un altre món diferent.

Vita Sackville-West, «The Garden» 1

Temps enrere, quan feia vint-i-dos anys i estudiava Dret, em van passar a buscar unes amigues per anar a classe. A la meva habitació de la universitat havia estat sentint, feliç, música agredolça en clau menor, no l’Adagio d’Albinioni, que aleshores encara no coneixia, sinó probablement una cançó del meu etern favorit, Leonard Cohen, Poeta Llorejat del Pessimisme.

No és fàcil d’expressar amb mots el que em passa quan escolto aquesta mena de música. En teoria és trista, però el que jo sento, en realitat, és amor, una gran efusió impetuosa d’amor; una profunda afinitat amb tota la resta d’ànimes del món que coneixen el rosec que la música cerca expressar; un clar estremiment davant l’aptitud del músic per transformar el dolor en bellesa. Si estic sola mentre escolto, sovint faig un gest espontani de pregària, ajuntant les mans i acotant-les a la barbeta, tot i que soc profundament agnòstica i no prego mai formalment. La música, però, m’obre el cor de manera literal, perquè sento que se m’expandeixen els músculs del pit. Fins i tot em sembla bé que tothom que estimo, inclosa jo mateixa, hàgim de morir un dia. Aquesta equanimitat pel que fa a la mort roman potser tres minuts, però, cada cop que es manifesta, em canvia una mica. Si definim transcendència com un instant en què l’ésser es difumina i et sents connectat amb l’absolut, he de dir que mai no m’he sentit tan a prop d’experimentar-lo com en aquests moments musicalment agredolços. Això sí, mai no deixen de repetir-se.

I mai no he aconseguit entendre per què.

Mentrestant, les meves companyes es reien de la incongruència que significaven aquestes cançons tristes a tot drap a l’equip de música d’un dormitori universitari. Una d’elles em va preguntar què feia escoltant marxes fúnebres. Jo vaig riure i totes vam marxar cap a classe. Fi de la història.

No tant. En realitat, vaig estar donant voltes a aquest comentari els següents vint-i-cinc… anys. Per què em resulta tan estranyament inspiradora la música melancòlica? Què té la nostra cultura que fa que una cosa així sigui motiu d’escarni? Per què mentre escric això sento la necessitat d’assegurar-te que també m’encanta la música ballable (cosa que és totalment certa)?

Al començament, totes aquestes no eren sinó preguntes interessants. Però, a mesura que cercava respostes, em vaig anar adonant que es tractava de respostes fonamentals, cardinals; que la nostra cultura contemporània ens ha ensenyat a no plantejar-nos-les, i que això ens empobreix moltíssim.

Fa dos mil anys, Aristòtil es preguntava per què els grans poetes, filòsofs, artistes i polítics tenen sovint personalitats melancòliques. 2 Es basava en l’antiga creença que el cos humà conté quatre humors o substàncies líquides, vinculades a sengles temperaments: melancòlic (trist), sanguini (feliç), colèric (enèrgic) i flegmàtic (calmós). Se suposava que les proporcions de cada un que contenia un organisme concret en conformava el caràcter. Hipòcrates, el cèlebre metge grec, sostenia que la persona ideal gaudeix d’un equilibri harmoniós de tots quatre. 3 Tot i això, molts ens inclinem normalment en un sentit o un altre.

Aquest llibre versa sobre la inclinació melancòlica, allò que jo anomeno «l’agredolç», una tendència cap a estats d’enyor, aflicció i pena; la consciència accentuada del pas del temps; un goig curiosament punyent de la bellesa del món. 4 L’agredolç està també relacionat amb el reconeixement que la llum i l’ombra, el naixement i la mort —el que és agre i el que és dolç— van sempre plegats. Dies de mel i dies de ceba, com diu el proverbi àrab. La tragèdia de la vida va lligada indissolublement a la seva magnificència: podem tirar a terra tota la civilització i refer-la des dels fonaments sabent que tornaran a sorgir les mateixes dualitats. Així i tot, habitar-les plenament, per viure tant la foscor com la llum, és, paradoxalment, l’única manera de transcendir-les. I transcendir-les és el fi últim. L’agredolç s’identifica amb el desig de comunió, amb el desig de tornar a casa.

A qui es consideri de temperament agredolç li costarà analitzar l’afirmació d’Aristòtil sobre la melancolia dels genis sense sonar complaent amb si mateix. Però és cert que l’eco d’aquesta observació ha ressonat al llarg dels mil·lennis que ens separen d’ell. Al segle xv, el filòsof Marsilio Ficino afirmà que Saturn, el déu romà lligat a la melancolia, «ha renunciat a la vida ordinària en favor de Júpiter, però reclama per a si mateix una vida reclosa i divina». 5 Albrecht Dürer, artista del segle xvi, representà una arxiconeguda personificació d’aquest estat com un àngel abatut envoltat de símbols de la creativitat, el coneixement i l’anhel: un poliedre, un rellotge de sorra, una escala que puja al cel… 6 D’altra banda, el poeta vuitcentista Charles Baudelaire es confessava incapaç de «concebre cap bellesa que no contingui la seva tristesa». 7

Aquesta visió romàntica de la melancolia, que ha anat guanyant i perdent força al llarg de la història, es troba avui sota mínims. En un influent assaig del 1918, Freud la menyspreava per considerar-la una disposició narcisista i des d’aleshores ha desaparegut a la gargamella de la psicopatologia. La psicologia convencional la considera sinònim de depressió clínica. **

Tot i això, la pregunta que es feia Aristòtil no ha deixat mai de plantejar-se. És impossible que ho faci. La melancolia té una certa propietat misteriosa, essencial. Plató i Sòcrates la compartien, com també Jalāl ad-Dīn Rūmī, Charles Darwin, Abraham Lincoln, Maya Angelou, Nina Simone… i Leonard Cohen.

Però, què era exactament el que tenien?

He passat molts anys investigant-ho, seguint el rastre que durant segles han anat deixant artistes, escriptors, místics i savis de tot arreu. La seva sendera m’ha portat també a l’obra dels psicòlegs i científics contemporanis. De fet, fins i tot a investigadors especialitzats en administració d’empreses (que han descobert alguns dels punts forts peculiars de dirigents empresarials i creatius, a més de la millor manera de treure’n profit).

Tot plegat m’ha fet arribar a la conclusió que l’agredolç no és, com es pensa, un sentiment o efecte momentani, sinó també una força callada, una manera de ser, una tradició complexa que hem deixat de banda de manera dramàtica encara que desborda de potencial humà. Constitueix una resposta genuïna i enriquidora al problema d’ésser vius en un món ple de defectes i, malgrat això, obstinadament bell.

Per damunt de tot, l’agredolç ens ensenya a respondre a la por, a reconèixer-la i tractar de convertir-la en art com fan els músics, en curació, en innovació o en qualsevol altra cosa que nodreixi l’ànima. Si no transformem les nostres penes i els nostres anhels, podem acabar fent que ho paguin altres a cop de maltractament, dominació o deixadesa. Però, si som conscients que tots els éssers humans coneixen —o coneixeran tard o d’hora— la pèrdua i el sofriment, podrem girar-nos de cara els uns als altres. ***

Aquesta idea —la de transformar el dolor en creativitat, transcendència i amor— constitueix la base del llibre que tens a les mans.

Dins la comunitat ideal, com dins l’ésser humà ideal, haurien de tenir expressió tots quatre temperaments hipocràtics; però també les societats, com les persones, es decanten en un sentit o un altre. Als Estats Units, com veurem al capítol 5, hem organitzat la cultura al voltant d’allò que és sanguini i colèric, actituds que associem amb l’optimisme i la fortitud. Aquesta disposició sanguinocolèrica és emprenedora i combativa; valora l’actitud de qui cerca resultats en la seva vida personal… i de qui s’indigna amb superioritat moral a internet. Hauríem d’ésser durs, optimistes i decidits; tenir confiança per expressar el que pensem i els dons interpersonals de qui fa amics amb facilitat i influeix en els altres. Els estatunidencs apreciem tant la felicitat que en vam posar per escrit la recerca en els nostres documents fundacionals i, seguidament, ens dedicàrem a crear trenta mil llibres sobre aquesta qüestió, segons una cerca recent a Amazon. Ens ensenyen des de molt petits a menysprear les nostres llàgrimes («No siguis ploramiques!») i a censurar la nostra pena la resta de la nostra existència. Un estudi fet amb més de setanta mil persones per la psicòloga Susan David, de la Universitat Harvard, va demostrar que un terç de tots nosaltres es jutja i fins i tot es castiga per tenir emocions «negatives» com ara la tristesa o l’aflicció. «Ho fem no només amb nosaltres —diu—, sinó també amb la gent que estimem, com, per exemple, els nostres fills». 8

Fa no gaire, els mitjans socials ens han obert vies noves d’expressió, però els seus arquitectes han desaprofitat una ocasió única i, en comptes d’ajudar-nos a transformar el sofriment en bellesa, han creat algoritmes que l’han canalitzat cap a la indignació i la divisió.

Les actituds sanguínies-colèriques presenten molts avantatges, és clar. Ens ajuden a llençar una pilota perquè arribi a la segona base, aprovar lleis al Congrés i lluitar per causes nobles. Però tota aquesta alegria rotunda i aquesta ràbia socialment acceptable no fan sinó disfressar la realitat que l’ésser humà —també els influencers que poblen internet amb coreografies impressionants o opinions ferotges— és fràgil i perible. Per això no tenim empatia amb qui dissenteix de nosaltres i per això els problemes, quan arriben, ens agafen desprevinguts.

D’altra banda, el tarannà agredolç-melancòlic sembla, d’entrada, indecís, improductiu i lligat per la nostàlgia. Anhela el que podria haver estat… o el que podria ésser.

Tot i això, l’anhel (longing) és ímpetu disfressat: és actiu, no passiu, i està beneït per la creativitat, la tendresa, la divinitat. Pretenem alguna cosa, ésser amb algú, i «ten’dim» a aconseguir-ho. Pretendre ve del llatí pare-tendere, «estirar-se cap endavant»; longing, de l’anglès antic langian, «allargar-se», i té parentiu amb l’alemany langen, «allargar la mà». El sinònim yearning té a veure etimològicament amb la gana i la set, però també amb el desig. En hebreu, la traducció procedeix de la mateixa arrel que la paraula amb què es designa la passió. Dit d’una altra manera: el que ens fa sofrir coincideix amb el que ens importa de debò, tant que ens fa actuar. Per això Homer a l’Odissea fa que sigui la nostàlgia el que empenyi Ulisses a emprendre el seu viatge èpic, que comença plorant en una platja per l’Ítaca que el va veure néixer. 9 Per això tants dels relats infantils que estimem, des de Harry Potter fins a Pippi Calcesllargues, tenen un protagonista orfe. Les seves aventures comencen després de la mort dels pares, convertits en éssers enyorats. Si ens atrauen és perquè tots estem exposats a la malaltia i la vellesa, les ruptures i la pèrdua, les plagues i la guerra, i el missatge amagat de totes aquestes realitats, el secret que han mirat de transmetre’ns durant segles els nostres poetes i filòsofs, és que aquesta fragilitat nostra conté la llavor del nostre coneixement: el nostre anhel (longing) és la gran porta que ens condueix a la integració (belonging). ****

Moltes de les religions del món ens ensenyen la mateixa lliçó. «Tota la teva vida ha de ser anhel», escriu l’autor anònim de The Cloud of Unknowing, clàssic del misticisme anglès del segle xiv. 10 «Però els qui visquin anhelant intensament el rostre del seu Senyor obtindran plenitud», diu l’Alcorà (92:17-21). 11 «Déu és el sospir que roman a l’ànima», afirmava el Mestre Eckhart, místic i teòleg cristià del segle xiii, mentre que una de les frases més citades de sant Agustí és la que diu: «El nostre cor està neguitós fins que descansi en tu». 12

És fàcil sentir tal veritat durant aquests moments intemporals en què presenciem una cosa tan sublim —sigui un solo llegendari de guitarra, sigui un salt gimnàstic sobrehumà— que sembla pròpia d’un món més perfecte i bell. Per això venerem d’aquesta manera les «estrelles de rock» i els atletes olímpics, perquè ens porten fums de la màgia d’aquell altre lloc. Tanmateix, els instants són fugaços i ens deixen amb ganes de viure per sempre en aquell món, convençuts que és allà on és el nostre lloc.

En el pitjor dels casos, la gent de caràcter agredolç es desespera en veure que el món perfecte i bell està, indefectiblement, fora del seu abast. Però, en el millor, faran tots els possibles perquè sigui una realitat. L’agredolç és el motiu amagat que fa que enviem coets a la Lluna, creem obres d’art i engendrem històries d’amor. Per enyor, Romeu estimà Julieta, Shakespeare escrigué la història de la parella i nosaltres la representem segles més tard.

És igual que arribem a aquestes veritats mitjançant la Pippi Calcesllargues, Simone Biles o sant Agustí, que siguem ateus o creients: les veritats són les mateixes. Podem sentir nostàlgia de la parella que ha trencat amb nosaltres o de la que somiem conèixer; ànsia d’una infantesa feliç que mai no tindrem o d’allò diví; desig de portar una vida creativa, de tornar a la terra on vam néixer o d’una unió (personal o política) més perfecta; aspiració d’escalar els cims més alts del planeta o de fondre’ns amb la bellesa que vam contemplar l’últim cop que vam anar a la platja per vacances; ànsia d’alleujar el dolor dels nostres ancestres o d’un món on sigui possible subsistir sense consumir altres vides; anhel d’una persona que hem perdut, d’un fill no nascut, de la font de l’eterna joventut o d’un amor incondicional. Totes aquestes són manifestacions del mateix gran dolor.

Aquest lloc, aquest estat, és el que jo anomeno «l’enyor del món perfecte i bell». A la tradició judeocristiana, parlem del jardí de l’Edèn o del regne dels cels. Els sufís l’anomenen «l’amic de l’ànima». 13 Els seus noms són incomptables. Pot ser, simplement, «casa nostra» o «Somewhere Over the Rainbow», o, com diu el novel·lista Mark Merlis, «la riba d’on ens deportaren abans de néixer». 14 C. S. Lewis l’anomenà «el lloc d’on procedeix tot allò que és bell». 15 Tots aquests noms es refereixen a una mateixa realitat, al desig més profund de qualsevol cor humà, a allò que va invocar Vedran Smailović en tocar el violoncel als carrers d’una ciutat assolada per la guerra.

Durant les últimes dècades, «Hallelujah», la balada de l’anhel espiritual composta per Leonard Cohen, s’ha convertit en presència habitual —hom diria fins i tot en lloc comú— d’American Idol i altres concursos de talents, i és precisament per aquest motiu que per l’auditori corren llàgrimes de goig quan els aspirants l’interpreten per enèsima vegada. 16 És igual que ens considerem «laics» o «religiosos»: el que importa és que, en certa manera fonamental, tots estem allargant els braços amb desig d’abastar el cel.

A l’època en què les meves companyes em van passar a buscar a la meva habitació de la Facultat de Dret i vaig començar a fer-me preguntes sobre la música trista, vaig conèixer la idea budista segons la qual, com ho expressa el mitòleg Joseph Campbell, hauríem de mirar de «participar joiosos en les penes del món». 17 No podia deixar de pensar-hi. Què volia dir? Com era possible una cosa així?

Vaig entendre que aquest principi no s’havia d’entendre literalment. No parlava de ballar sobre una tomba ni d’una resposta passiva davant de la tragèdia i el mal, sinó de tot el contrari: tenia relació amb la sensibilitat relativa al dolor i la transitorietat; era una invitació a abraçar aquest món de sofriment (o descontentament, segons quina interpretació donem al mot sànscrit que expressa la primera noble veritat del budisme).

Allò no va acabar de resoldre’m la pregunta. Suposo que hauria pogut viatjar a l’Índia o al Nepal per tractar de respondre-la, o matricular-me en un curs universitari d’Estudis Asiàtics, però no ho vaig fer. Em vaig limitar a sortir i a viure, encara que sense abandonar mai aquest dubte ni d’altres de semblants. Què ha fet que la tristesa, una emoció que ens abat i ens fa semblants a l’Ígor de Winnie the Pooh, hagi sobreviscut a les exigències de l’evolució? Què és el que dirigeix, de fet, el nostre anhel d’un amor «perfecte» i incondicional (i què té a veure amb l’amor que sentim per les cançons tristes, els dies de pluja i fins i tot allò que és sagrat)? Per què la creativitat sembla associada a l’enyor, la pena… i la transcendència? Com cal afrontar la pèrdua de l’amor? Com s’ha pogut convertir una nació fundada sobre tanta angoixa en una cultura on la joia és la norma? Com se suposa que hem de viure sabent que morirem i que morirà la gent que estimem? Hem heretat el dolor dels nostres pares i avantpassats? En aquest cas, podrem també transformar-lo en una força benèfica?

Dècades després, aquest llibre és la meva resposta.

També ret comptes del meu pas de l’agnosticisme a… què? A la fe no, exactament. No soc ni més ni menys agnòstica que quan vaig començar, però sí que m’he convençut que no cal creure en concepcions concretes de Déu per sentir-se transformat per l’anhel espiritual. En una paràbola hassídica, un rabí s’adona que un home gran de la congregació sembla indiferent a les seves prèdiques relatives a l’ésser diví. Aleshores, li taral·leja una melodia commovedora, una cançó anhelant, i l’avi diu: «Ara entenc el que vol ensenyar-nos. Sento unes ànsies boges d’ésser un amb el Senyor». 18 Jo m’assemblo molt a aquest vell. Vaig començar escrivint aquest llibre per resoldre el misteri de per què molts de nosaltres responem tan intensament a la música trista. Tot i que, en principi, semblava un assumpte petit per a un projecte de tants anys, no aconseguia renunciar-hi. En aquell moment, no m’imaginava que la música no era sinó un portal que permetia d’accedir a un àmbit més profund en què el món se’ns torna sagrat i misteriós, fins i tot encisador. Hi ha qui hi entra per l’oració o la meditació i qui s’endinsa al bosc per accedir-hi. La música en clau menor va ser el portal que em va atraure a mi, però n’hi ha d’altres per tot arreu i amb un sens fi de formes diferents. Un dels objectius d’aquest llibre és empènyer-te a trobar-los… i a creuar-ne el llindar.

Qüestionari agredolç

Alguns habitem l’estat agredolç instintivament i ho hem fet sempre. D’altres ho evitem si és possible, i d’altres hi arribem amb l’edat o després d’afrontar els reptes i triomfs de la vida. Si t’estàs preguntant quant t’inclines cap a aquesta manera de sentir, t’invito a omplir el qüestionari següent, creat en col·laboració amb dos investigadors: el doctor David Yaden, professor de la Facultat de Medicina de la Universitat Johns Hopkins, i el doctor Scott Barry Kaufman, expert en ciència cognitiva i director del Centre per la Ciència del Potencial Humà. *****

Per saber quin és el teu grau d’agredolçor en aquest moment particular, fes-te les peguntes següents i indica si encaixen amb la teva manera de ser en una escala del 0 (gens) al 10 (totalment):

• Plores fàcilment davant un anunci colpidor?
• T’emociones particularment quan veus fotos antigues?
• Reacciones amb intensitat amb la música, l’art o la natura?
• T’han descrit alguna vegada com «madur per a la teva edat»?
• Et semblen reconfortants i inspiradors els dies de pluja?
• Saps el que volia dir C. S. Lewis quan descrigué l’alegria com una «punyida intensa i meravellosa d’enyor?
• T’estimes més la poesia als esports (o potser saps trobar poesia als esports)?
• Se’t posa pell de gallina més d’un cop al dia?
• Saps veure «les llàgrimes de les coses» de què parla Virgili a l’Eneida?
• Et sents transportat per la música trista?
• Sols veure al mateix temps el que tenen d’alegres i de tristes les coses?
• Cerques la bellesa en el teu dia a dia?
• Et sents identificat amb el terme commovedor?
• Quan parles amb amics íntims, ets propens a abordar els problemes que han tingut o tenen?
• Per acabar, et fa l’efecte que pots extasiar-te en el moment més insospitat?

Aquesta pregunta final pot semblar insòlita en un inventari relatiu a allò agredolç, però no m’estic referint a tenir una actitud optimista o un somriure fàcil, sinó a l’estranya exaltació que poden provocar els anhels. Segons un estudi recent de Yaden, l’autotranscendència (la capacitat d’anar més enllà de la pròpia identitat, així com d’altres aptituds afins més moderades, com ara la gratitud i l’estat de concentració conegut com a flow o «flux») augmenta en moments de transició, desenllaç o mort: en els moments agredolços de la vida. 19

De fet, es podria dir que el que predisposa una persona a l’agredolç és una consciència accentuada d’allò irreversible. La visió d’una criatura xipollejant feliç en un bassal farà venir llàgrimes als ulls dels avis, perquè són conscients que, un dia, el petit creixerà i es farà gran… i ells no hi seran per veure’l. Tanmateix, les seves no són llàgrimes de llàstima exactament, sinó, en el fons, d’amor.

La puntuació del qüestionari serà el resultat de sumar les respostes i dividir-les entre 15. Si et surt menys d’un 3,8, vol dir que tendeixes al caràcter sanguini. Si el resultat es troba entre 3,8 i 5,7, pots considerar que et mous entre aquest i el caràcter agredolç. Si supera el 5,7, serem al davant d’un veritable coneixedor de la línia en què conflueixen la llum i la foscor.

Als lectors del meu llibre Quiet potser els interessarà saber que els estudis exploratoris de Yaden i Kaufman revelen una estreta vinculació entre els qui obtenen una puntuació alta al qüestionari i el tret que la doctora Elaine Aron, psicòloga i escriptora, denomina «alta sensibilitat». ****** També semblen estar molt lligats a la tendència a l’«absorció» —indicador de creativitat— i, un poc menys, a l’estremiment, la autotranscendència i l’espiritualitat. Per acabar, van trobar una certa associació amb l’ansietat i la depressió —la qual cosa no resulta sorprenent—. En excés, la melancolia pot desembocar en el que Aristòtil anomena malalties per causa de l’atrabilis (bilis negra o mḗlaina kholḗ, d’on procedeix melancolia). 20

Si sospites que estàs patint depressió o un quadre greu d’ansietat, o fins i tot estrès posttraumàtic, deus saber que hi ha molta gent disposada a ajudar-te. No dubtis a sortir a cercar-la!

Tingues en compte també que aquestes pàgines no tracten d’aquestes afeccions, tan reals com devastadores, ni, per descomptat, pretén enaltir-les.

Aquest llibre parla de les bondats de la tradició agredolça… i de com el fet d’accedir-hi pot transformar la nostra manera de crear, de ser pares, de guiar d’altres, d’estimar i de morir. Espero que també ens ajudarà a comprendre’ns els uns als altres… i a nosaltres mateixos.

---