Alfred Hitchcock maldava per sortir en les seves pròpies pel·lícules. Havia de ser «fora», com a director que se situa darrere la càmera, però al mateix temps volia ser «dins», treure el cap en alguna escena ni que fos uns segons, com ara fent de ciutadà anònim que fa cua a la parada de l’autobús i després hi puja suant la cansalada. Doncs així és Carme Riera en les seves novel·les: ella és la directora de la pel·lícula que està «rodant», però sempre s’assegura un cameo, i sovint molts més!, quan escriu el guió.
Tal com li passava a la Xahrazad de Les mil i una nits, en el fet d’explicar els contes li va la vida. Un petit oblit i el soldà que se l’escoltava embadalit li podia fer tallar el cap. A vegades (La meitat de l’ànima) l’escriptora s’assigna un paper estel·lar i Carme Riera fa de... Carme Riera! Però aviat es cansa de fer d’ella mateixa i aleshores s’inventa un altre jo, o s’inventa una altra família que no és la seva.
La Carme que jo vull retratar aquí és l’escriptora que entra i surt com si res dels personatges de les seves novel·les. Naturalment, d’una manera o altra, això ho fan tots els que es dediquen a escriure novel·les, però, a diferència d’altres novel·listes, considero que la seva presència és quasi sempre visible, sempre hi ha un personatge en la història que la representa, que expressa les seves idees i el seu tarannà. En llatí, la paraula persona significava la màscara que feien servir els actors quan pujaven a l’escenari. En el món narratiu de Carme Riera, persones i màscares són fàcilment intercanviables.
Persona i màscara són, doncs, les diferents percepcions que tenim d’un mateix ésser humà. Persona i màscara són com dos vasos comunicants, dos contenidors que porten a dins el mateix líquid, encara que, en la seva aparença externa, poden ser totalment diferents.
Els estudis literaris acostumen a separar la màscara de la persona. Si jo volgués escriure una biografia de Carme Riera, m’ocuparia fonamentalment de la seva persona i deixaria de banda la màscara, és a dir, les disfresses que utilitza quan apareix en les seves narracions. Molts autors, tot s’ha de dir, prefereixen separar vida i obra i insisteixen que s’han d’estudiar per separat, ja que una pertany a la realitat i l’altra a la ficció. Però altres autors, tot s’ha de dir també, reclamen justament el contrari: «Yo he sido tanto como los personajes que representé en este carnaval literario», deia Miguel Delibes, parlant dels personatges de les seves novel·les, «ellos son, en buena parte, mi propia biografía». Delibes reclamava que les seves novel·les no eren només ficció, almenys per a ell, sinó que formaven part de la seva pròpia vida, de la seva biografia. Pot costar creure que l’Azarías —el personatge amb retard mental de Los santos inocentes— tingui res a veure amb el gentleman, ni que sigui de províncies, que va ser el senyor Delibes, però el retard de l’Azarías, o l’analfabetisme del senyor Cayo, o la total empatia amb la natura de Pacífico Pérez, i tant si eren presents en aquell burgès de províncies que vaig conèixer.
Revelar la connexió entre autor i obra no és un exercici divertit o més o menys interessant; és que l’un, tal com deia Delibes, no es pot entendre sense l’altre. Com més espessa i més densa sigui l’obra d’un autor, més impregnada estarà de la seva personalitat, com si les novel·les que escriu fossin miralls on l’autor es mirés a si mateix. Escriure seria, així, la manera d’accedir a la pròpia identitat. Les persones ens reconeixem per la manera en què ens miren —i ens veuen— els altres, però si aquests «altres» són els nostres propis personatges de ficció, és clar que el novel·lista de raça sovint es novel·la a si mateix i escriu per descobrir tot allò que porta dins.
Començarem amb una evocació de Mallorca, perquè sense aquest escenari la vida i l’obra de Carme Riera no són intel·ligibles. La seva figura cobra vida quan arribes a l’illa. He recorregut Mallorca dues vegades, una amb la Carme i l’altra sense ella —una per veure-la de prop, l’altra per contemplar-la de lluny—, i la reacció de la gent ha estat sempre la mateixa. A ningú no deixa indiferent la seva persona i la seva obra, i tothom mostra un vivíssim interès per saber què en penso jo, d’ella. Carme Riera ha viscut molt més temps a Barcelona que no pas a Mallorca, però és en aquesta illa on es converteix en personatge, en alguna cosa que tothom coneix i reconeix, com si ja pertanyés al patrimoni de l’illa, com ara el castell de Bellver o les coves del Drac. Veurem de quina manera ella mateixa ha anat explorant, al llarg de la vida, les figures icòniques —les grans patums— que van «descobrir» Mallorca per mostrar-la al món: Frédéric Chopin i George Sand, l’arxiduc Lluís Salvador, Robert Graves...
Recorrerem, després, el camí de la vida de Carme Riera. Una de les seves obres més recents (Temps d’innocència) ens transportarà als temps més remots, als seus primers anys, al seu origen familiar i, al mateix temps, al seu origen com a escriptora. No es pot entendre la seva vocació literària sense conèixer de prop la seva família, la d’aleshores i la d’ara.
Tafanejarem en la seva infància —la vida escolar, amb les monges del Col·legi del Sagrat Cor— i després en la seva adolescència a l’institut, i veurem com, de totes aquestes vivències, neix una de les obres més radicals i revolucionàries que es van escriure i publicar en vida de Franco, Te deix, amor, la mar com a penyora. Tot un acte de rebel·lia que va donar a conèixer aquella joveníssima escriptora. Unes escasses quinze pàgines que van fer la volta a tot Mallorca, a tot Catalunya i finalment a tot Espanya, fins a convertir-se en un dels primers best-sellers d’aquells anys.
La veurem després ja definitivament establerta a Barcelona, en els difícils anys de la Transició. Carme Riera ja ha iniciat la seva carrera acadèmica a la Universitat de Barcelona, que la portarà a obtenir el doctorat i després la càtedra a la Universitat Autònoma. Però això no vol dir que renunciï a la seva vocació literària. Després del desbordant èxit de la seva primera narració, calia escriure alguna cosa amb més cos i volum, és a dir, calia escriure una novel·la. Inspirant-se en un viatge a Florència, l’escriptora capta l’agitació política i social que es respirava en aquella ciutat italiana, en aquella Itàlia de finals dels anys setanta que semblava abocada a la revolució. D’això tracta precisament la seva primera novel·la (Una primavera per a Domenico Guarini), de les revolucions efímeres, de les revolucions que no arriben a triomfar mai.
Un altre viatge, aquest a l’Argentina, la porta a un país sacsejat per la seva pròpia història, trasbalsat per la guerrilla urbana dels montoneros i després per la brutal repressió dels generals de la cúpula militar. Sense saber-ho aleshores, Carme Riera va ser testimoni del que, anys més tard, es coneixeria amb el nom de guerra bruta. Des d’aleshores s’han escrit multitud d’històries i novel·les d’aquella guerra argentina de finals dels setanta, però cap, segons la meva opinió, tan aterridora com Joc de miralls. Amb un sol cop d’ull —només va estar a l’Argentina unes poques setmanes—, Riera va saber comprendre l’horror del que allí estava passant.
Closa aquesta primera etapa de la seva narrativa —que bé podríem anomenar la de les revolucions efímeres»—, Riera s’entrega, als anys vuitanta, a la seva tesi doctoral, que presenta a la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 1987. La seva amistat amb el poeta José Agustín Goytisolo propicia el tema de la seva dissertació: La Escuela de Barcelona. Ella és la primera de ser conscient de la importància cabdal d’aquest grup poètic que neix a Barcelona a finals dels anys cinquanta. Cabdal perquè són aquests joves poetes i literats —Goytisolo, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, Josep M. Castellet, Gabriel Ferrater, etc.— els encarregats de ressuscitar allò que semblava mort, és a dir, la creació literària en una Barcelona abocada encara als dificilíssims anys de postguerra.
Carme Riera és la primera escriptora peninsular que inicia, als anys noranta, el que més endavant s’anomenaria la recuperació de la memòria històrica. Busca i rebusca als arxius històrics de Palma, com també als de Simancas, el procés iniciat pel Tribunal del Sant Ofici contra vint-i-tres membres de la comunitat de jueus conversos mallorquins que culminarà amb l’anomenada cremadissa de 1691. Recuperar la memòria d’allò que va passar és, abans que cap altra cosa, un acte de justícia a favor d’una de les comunitats més antigues de Palma, la comunitat de jueus conversos, anomenats xuetes. L’èxit de la novel·la de Riera (Dins el darrer blau, 1994) es fa ben present en la Palma d’avui dia, on la comunitat xueta, lluny d’avergonyir-se o dissimular els seus orígens com feien els xuetes d’antuvi, proclama amb orgull la seva ascendència jueva i, en molts casos, retorna a la llei mosaica.
Tan desbordant va ser l’èxit d’aquesta obra sobre els xuetes mallorquins, tan importants els premis literaris que va guanyar dins i fora del nostre país, que Carme Riera no va poder resistir la temptació d’escriure’n una segona part, Cap al cel obert. Una família de xuetes mallorquins decideix emigrar a Cuba a finals del segle XVIII, assetjats com estaven per la xenofòbia que encara mostraven els mallorquins contra aquella comunitat de jueus conversos. Però el món exterior havia canviat i la Pragmática de Carles III convidava catalans, aragonesos, mallorquins i valencians a emigrar cap al nou món sense cap mena de discriminació contra ningú.
El gran problema de la Cuba colonial no eren els xuetes, sinó l’esclavatge, oficialment abolit per la monarquia espanyola però secretament tolerat per permetre l’operació dels ingenios, el conreu de la canya de sucre, aquell or negre que Cuba produïa més que cap altre racó del món. L’esclavatge en un món, el dels països occidentals, que ja l’havia rebutjat era el gran dilema dels cubans en aquella primera meitat del segle XIX. Més que centrar-se en la família xueta dels Forteza, al meu parer la novel·la de Riera hauria guanyat centrant-se en l’esclava Felicitas, que treballava per a ells. Solament el nom ja era presagi d’un personatge fascinant. L’encerta plenament Riera en situar la novel·la a mitjans del segle XIX, quan Cuba vivia el moment més exuberant de la seva era moderna i tot semblava encara possible a la «perla de les Antilles».
L’anomenada Llei de la memòria històrica trigarà encara uns anys a tramitar-se a les Corts. El projecte de llei que es debat a Madrid a començaments del nou mil·lenni es refereix clarament al passat més immediat, és a dir, a la Guerra Civil i totes les seves conseqüències. L’objectiu principal d’aquesta llei serà «honrar y recuperar la memoria de todos aquellos que padecieron las injusticias y agravios de aquellos dolorosos días». La transició política a la democràcia i la redacció d’una nova Constitució havien propiciat el pacte de tots els partits polítics de no parlar del passat. Vint anys després d’aquesta «amnèsia col·lectiva» —tal com alguns van descriure els anys de transició a la democràcia—, d’aquest «voluntari oblit del passat», calia tanmateix ressuscitar-lo per «honrar las víctimas de una guerra y una postguerra tan terrible».
La Llei de la memòria històrica va suscitar a tot el país una vivíssima polèmica sobre la necessitat, o l’oportunitat, de ressuscitar el que alguns anomenaven «fantasmes del passat». Amb el rerefons d’aquesta polèmica nacional, es publiquen a Espanya tres novel·les excepcionals que incideixen directament en el tema de la memòria històrica. Soldados de Salamina (2001), de Javier Cercas, és una clara reivindicació dels perdedors de la Guerra Civil i un recordatori de la profecia de Machado, que va dir, pocs dies abans de morir, que els que aleshores se sentien derrotats en un futur veurien la seva lluita universalment reivindicada. La novel·la d’Almudena Grandes Corazón helado (2007) és una denúncia de com una família de guanyadors de la guerra s’acaba apropiant de totes les possessions dels seus parents que s’havien hagut d’exiliar a França en acabar el conflicte. La guerra va acabar fa molts anys, sembla que ens vulgui dir Almudena Grandes, però les seves conseqüències són encara ben visibles en una família i en tota la seva descendència.
En el cas de La meitat de l’ànima (2003), la família de què parla la narradora Carme Riera a la novel·la és... la seva! Escrita en primera persona, l’autora comença la seva història el dia de Sant Jordi, quan es dirigeix a firmar exemplars de la seva obra. Pel camí xerra amb Quim Monzó, i després es troba amb Victoria Prego i altres amics escriptors. Res més real que la realitat mateixa! Però la realitat no és solament allò que va ser, sinó també allò que podia haver sigut, allò que podia haver estat la seva vida si s’haguessin donat unes altres circumstàncies. La Carme Riera narradora no deixa mai de ser ella mateixa i, al mateix temps, és també un «altre». Heus aquí la màgia del que avui dia s’anomena autoficció! Situada als anys de la postguerra, el retrat que fa d’aquesta època és encara més terrible que el de la mateixa Guerra Civil. Riera inicia una davallada —tal com assenyalo aquí— fins a tocar l’infern.
Un succés commou la Universitat Autònoma de Barcelona a principis del nou mil·lenni: el 13 de novembre del 2007 desapareix un estudiant Erasmus al campus de Bellaterra. Carme Riera, catedràtica de literatura espanyola en aquesta universitat, viu l’esdeveniment en primera fila i comença a escriure Natura quasi morta. Però a poc a poc l’àlter ego de la Carme professora —és a dir, la Carme novel·lista— es va apoderant d’aquesta misteriosa desaparició i l’acaba convertint en el thriller d’un assassí en sèrie, sense estalviar-se el to gore que acompanya els seus crims. I dins d’aquest thriller hi caben les vagues universitàries que es produïen al voltant del debat sobre l’anomenat pla de Bolonya, la integració dels estudiants Erasmus dins el sistema universitari de l’Autònoma, o inclús el debat sobre les deficiències i mancances d’aquelles noves universitats «autònomes», amb el campus allunyat dels grans centres de població. És com si la Carme professora disputés el control d’aquella història, cada volta més violenta, amb la Carme novel·lista, decididament abocada al «sang i fetge» d’aquest relat. És justament aquesta lluita sorda entre les dues persones que Carme Riera porta a dins l’aspecte per a mi més interessant d’aquesta narració.
Carme Riera no podia deixar passar l’oportunitat de reflectir el debat sobre el catalanisme i l’independentisme a Catalunya dels últims anys. Tal com acostuma a fer en la seva narrativa, aprofita una situació real: el «desembarcament» d’un nombrós segui polític a Nova York amb un llarg seguici de personalitats del món de la cultura catalana la primavera del 2007 per promocionar la ciutat de Barcelona, des de l’aparador de tot el món que és aquesta ciutat. I la veritat és que l’exposició Barcelona and Modernity: from Gaudí to Dalí va fer molt per situar la nostra ciutat en l’avantguarda dels moviments artístics de fa cent anys. Si hi afegim les converses de l’alcalde Hereu amb Woody Allen per concretar el rodatge de Vicky Cristina Barcelona (voleu més promoció que aquesta pel·lícula?), o les exhibicions de Ferran Adrià obsequiant la flor i nata de Nova York amb la seva cuina d’exhibició, hem de convenir que el desembarcament a Nova York va ésser tot un èxit.
Però la imaginació de Carme Riera no està quieta: què passaria —interroga els lectors— si es produís un segon desembarcament però al revés, un desembarcament novaiorquès a la ciutat comtal? Com es veu la nostra ciutat, el nostre país, Amb ulls americans? Heus aquí el repte que ens planteja l’escriptora en la seva obra: la visita d’un jove periodista novaiorquès a Barcelona, convidat per un alt funcionari de la Generalitat que el va conèixer a Nova York, perquè escrigui, al final d’una estada d’uns mesos, un informe sobre la ciutat on ha viscut i el país que ha tingut ocasió de visitar. Pot ser que aquests «ulls americans», pensa Riera, ens ensenyin coses sobre nosaltres mateixos que nosaltres, amb els nostres «ulls catalans», no sabem veure.
La vida i l’obra de Carme Riera van plegades i a vegades l’obra no sembla més que una resposta gairebé espontània d’allò que veu, d’allò que sent, d’allò que surt als diaris, d’allò que li dicta la vida. Màscares i persones, persones i màscares, apareixen i desapareixen a les pàgines escrites per ella i sovint ens costa distingir la diferència.