Part I

Llenguatge eficaç

1. Les paraules i les coses

A través de les paraules ens referim a les coses, les assenyalem; ens hi aproximem mitjançant l’ús de termes generals (noms, adjectius, verbs, adverbis...). D’aquesta manera, podem sortir de l’experiència personal per fer entenedor a un altre quelcom que no ha viscut. En principi, allò que ens arriba a través dels sentits, allò que ha sorgit de la ment o de l’emoció pot ser expressat a través d’una formulació intel∙ligible en una llengua que compartim amb l’altre, amb molts d’altres.

El paisatge que ara veig a través de la finestra, ningú més no el veu amb la mateixa perspectiva —perquè no hi ha ningú més al despatx—, ni el veurà més tard, perquè no es repetirà de la mateixa manera. Podria descriure el color del cel, els núvols, els pins, els trèmols, les teulades, l’antena, les torres elèctriques, les muntanyes al fons, un pardal, dues garses, l’avioneta que passa... Seria una representació amb la qual ens podríem entendre mínimament. Qui la llegís o l’escoltés podria acostar-se una mica a la vivència que ara experimento.

Els termes usats, els detalls i els matisos ens permeten una certa aproximació al món. En general, amb aquests acostaments a allò que hi ha, ja en tenim prou per a poder avançar en un terreny que ens resulta familiar o concebible. Notem, però, que la descripció feta abans és una abstracció, un allunyament d’una realitat il∙limitada i indivisible que no pot ser atrapada en paraules, ja que cap descripció no ho podria fer. La paraula pins no mostra els pins que he vist, ni tampoc núvols reflecteix els núvols que hi havia ara fa poc; ni cap dels altres termes resulta més precís. És cert que podria donar més informació si hi afegís adjectius, però els adjectius continuen essent termes genèrics, paraules elaborades a partir d’altres paraules. No hi ha res a fer, el paisatge s’esmuny. Malgrat tot, amb aquestes generalitats, sembla que ens podem entendre prou, i no només a l’hora de descriure un paisatge.

Així doncs, no podem perdre de vista que, quan parlem d’alguna cosa, no la tenim mai directament a l’abast, sinó que reproduïm sempre una construcció conceptual més o menys clara, més o menys precisa; una elaboració, tanmateix, que és sempre personal, feta a partir de la cosa. Com a artifici que és, el llenguatge no pot exhaurir tota la riquesa i la concreció possibles. La cosa referida sempre queda a l’horitzó, oberta i difuminada.

2. Significat i interpretacions

En els diversos llenguatges especialitzats que han anat sorgint, els termes solen tenir un significat específic molt precís, sense ambigüitats. Això fa que, dins d’aquests llenguatges, no hi hagi gaire marge per a les confusions o els malentesos. Per exemple, en matemàtiques, la noció de pendent d’una corba en un punt fixat. O bé, en anatomia humana, el nom de cadascun dels ossos de la cama. De la mateixa manera, què significa enrocar en el joc dels escacs i en quines condicions està permès.

En el llenguatge col∙loquial, aquell que fem servir habitualment per comunicar-nos, desapareix la univocitat pròpia dels llenguatges especialitzats; el significat de les paraules i de les expressions queda molt més obert a les circumstàncies en què es desenvolupa la comunicació. Aquestes circumstàncies fan referència tant al tema tractat com al lloc, al moment, a les relacions entre els interlocutors, als interessos, a les expectatives, als fets passats que hi afecten i a un llarg etcètera de factors que poden ser molt diversos. En aquest sentit, el significat concret que donem als termes es va construint, en part, durant l’acte comunicatiu, en el marc discursiu que es va configurant. No està prefixat, i fins i tot pot anar variant o prenent matisos diferents al llarg del procés. A vegades, ens cal acordar o consensuar explícitament el significat d’alguna paraula per tal de fer-la més precisa. «Quan afirmes que la meva proposta no és adequada, en quin sentit ho dius?», «M’has dit que ja és massa tard per a entendre’ns. Vols dir que ara resultaria massa difícil? Que no hi tens cap interès? Que alguna cosa no pot ser perdonada?»

Ens trobem, doncs, en l’àmbit de la interpretació, en què el significat, el sentit, és determinat pels interlocutors i no depèn només de què diuen els diccionaris sobre els termes usats. No totes les interpretacions, però, són igualment defensables; el cas és que n’hi poden haver de molt diverses i ser, alhora, totes elles raonables. Hem d’estar disposats a acceptar aquesta indefinició pròpia del llenguatge.

Igualment, cal tenir en compte, per exemple, la influència que hi té la veu (com ara l’entonació) i, també, el llenguatge del cos, l’anomenat llenguatge no verbal (gestos, moviments i expressió facial). S’entén, així, per què tantes vegades en les comunicacions escrites, en què no hi ha la presència física de l’interlocutor, resulta molt difícil orientar-se al llarg de l’intercanvi conversacional. S’entén també per què es produeixen més sovint els malentesos: es troben a faltar uns elements dinàmics, vius, que són fonamentals per a la construcció dels significats. De fet, les emoticones que apareixen en els missatges electrònics no són per fer bonic, ni són cap ximpleria, ben al contrari, responen a una necessitat d’expressió. Són els recursos que s’usen en les comunicacions telemàtiques de caràcter no formal per tal de pal∙liar les mancances en l’expressió. Tornarem, més endavant, a abordar la qüestió de la comunicació no presencial, que cada cop més envaeix el nostre dia a dia.

3. Usos del llenguatge. L’argumentació

La comunicació pot adoptar formats molt diversos en funció del tipus d’interacció que es vol dur a terme. Així, aquest format depèn, sobretot, del punt de partida o motivació inicial, dels objectius desitjats i de l’esquema o procediment seguit. Aspectes com ara les regles (tàcites o explícites) que cal respectar, els recursos i les maneres que es consideren apropiades o el grau de rigor que s’espera vénen determinats pel tipus d’interacció en què ens trobem. Podem comparar breument, per exemple, una entrevista a la televisió, les negociacions per establir un conveni laboral i un col∙loqui científic internacional. Ens adonarem de les grans diferències que hi ha entre ells, malgrat que tots tres casos giren al voltant de converses.

L’entrevista es pot originar en el fet de voler conèixer o presentar una determinada persona conspícua, de manera que es busca informació relativa a la seva experiència personal, a les seves activitats, obres, idees o opinions. L’esquema serà una alternança entre una pregunta de qui entrevista i la resposta de la persona entrevistada. En les negociacions, es comença amb el desig d’expressar unes determinades necessitats o reivindicacions, i l’objectiu és assolir un acord que les reculli. La manera de procedir serà a través de la presentació de dades i de motius que donen suport a les demandes en forma d’ofertes i contraofertes successives. Finalment, el col∙loqui potser es justifica per l’interès d’intercanviar idees i punts de vista en un determinat àmbit científic. Els objectius poden estar relacionats amb les oportunitats i els beneficis que es derivarien d’aquest intercanvi, com ara les possibilitats de col∙laboració o d’orientació en la recerca. L’esquema seguit podria ser una taula rodona, a vegades amb algú que fa de moderador, on els participants intervenen lliurement o per torns rotatius.

L’argumentació, l’exposició d’arguments d’una manera més o menys formal, és una altra possibilitat. Està present en moltes menes d’interaccions comunicatives i no és exclusiva de les disputes o dels debats, sinó que forma part de la nostra pràctica quotidiana. Segons el DIEC, la definició d’argument fa referència a una «Raó adduïda en prova d’una proposició, per convèncer algú d’alguna cosa.» I el cas és que, sovint, ens trobem amb la conveniència de donar raons a algú, potser a nosaltres mateixos, d’argumentar per què diem (proposem, fem, pensem, volem...) alguna cosa. Això no ens hauria pas d’estranyar, atès que ens agrada entendre, ens va bé creure que els fets no són arbitraris sinó que responen a raons intel∙ligibles. Potser perquè comprendre ens pot orientar en la situació, ens pot donar una certa confiança o estabilitat a partir de la qual poder valorar, decidir i, potser, actuar.

De fet, és molt possible que en una entrevista apareguin estones d’argumentació per part de qui pregunta o de qui respon. També en les converses pròpies de la negociació d’un conveni segur que n’hi ha moltes. I s’espera que un col∙loqui científic estigui fonamentat en arguments comprovables i justificacions rigoroses. No obstant això, les característiques (format, expectatives, rigor, estratègies) de l’argumentació emprada en cadascun dels tres casos poden ser força diferents i, alhora, perfectament legítimes dins de cadascun dels àmbits. No hi ha un únic esquema o model d’argumentació que s’hagi de seguir arreu.

4. Lògica

En l’escriptura creativa, com és el cas de la poesia, sabem que poden aparèixer contradiccions, ambigüitats o altres incoherències lògiques. En aquest cas, no són errors, són recursos literaris ben legítims que van lligats a l’estètica o a les limitacions pròpies del llenguatge i que, per tant, no han pas de ser jutjades des d’una perspectiva formal. En canvi, els raonaments en l’argumentació han de respectar les lleis de la lògica; altrament, no disposaríem d’una base mínima estable que pogués ser compartida per tothom. Hauríem de renunciar a la possibilitat d’entendre’ns i d’arribar a conclusions.

En llenguatges especialitzats, com ara el de les matemàtiques, aquesta exigència lògica, juntament amb altres principis objectius (un cert grau de rigor, de coherència i de consistència), constitueix l’estructura de totes les relacions i inferències que es poden establir. No obstant això, la lògica no abasta totes les possibilitats d’argumentació racional que poden ser formulades en llenguatge natural, perquè se sotmet, per naturalesa, a l’exigència formal i al rigor que trobem en els raonaments de les matemàtiques. En canvi, el llenguatge natural permet enunciats i argumentacions que són del tot acceptables i que, sense negar la lògica, la ultrapassen precisament perquè hi afegeixen matisos o subtileses que una anàlisi estrictament lògica no pot captar. Vegem-ne dos exemples.

Exemples

Considerem aquesta expressió: «Vostè té molts coneixements d’història medieval. Per tant, estic segur que em podrà respondre la pregunta elemental que li formularé.» Si analitzem aquest argument des del punt de vista lògic, hi trobem una premissa, P, i una conclusió, C.

P: vostè té molts coneixements d’història medieval;

per tant,

C: estic segur que em podrà respondre una pregunta elemental.

Però, si resulta que el context en què s’ha enunciat l’expressió és irònic, aleshores, el significat real que es vol transmetre és del tot diferent. Podria ser, «Posaré en evidència que vostè no sap res d’història medieval, perquè no em sabrà respondre la pregunta elemental que li formularé.»

Un altre cas diferent apareix en l’enunciat E1: «Viena és una ciutat on pots comprar de tot, però és molt cara.» L’anàlisi lògica hi troba dues afirmacions, «Viena és una ciutat on pots trobar de tot» i «Viena és una ciutat molt cara». Ara bé, en l’enunciat E1 destaquem, mitjançant el «però», el fet de ser una ciutat cara per sobre del fet que s’hi pot trobar de tot. La segona part de la frase té més relleu, més pes, que la primera. Notem que, en llenguatge natural, no seria equivalent a l’enunciat E2: «Viena és una ciutat molt cara, però s’hi pot comprar de tot.» En E2, i amb el mateix recurs, més aviat volem destacar el fet que a Viena s’hi pot comprar de tot. No obstant això, des del punt de vista lògic, E1 i E2 són enunciats equivalents els matisos semàntics dels quals han desaparegut.

En efecte, les exigències de la lògica constitueixen un ajut essencial en la comunicació perquè ens obliguen a mantenir la coherència i la consistència en el diàleg. Tanmateix, no han de ser convertides en l’única veu vàlida que podem trobar en les frases, tret que estiguem disposats a renunciar a bona part de les capacitats expressives i creatives que ens ofereix el llenguatge.

5. Veritat

Les diferències anteriors que hem contemplat entre certs llenguatges especialitzats (com ara el de les matemàtiques) i el llenguatge natural, en relació amb la lògica, poden considerar-se també en relació amb la veritat. Sense cap mena de dubte, voler dir la veritat ha de ser la norma en l’argumentació, també dins del llenguatge natural. Altrament, es deriva cap a una o altra forma de manipulació, cosa que és substancialment diferent de l’argumentació que aquí ens ocupa. Tanmateix, no podem perdre de vista que, si bé la veritat és i coincideix amb allò que anomenem la realitat, no pot ser el resultat d’una construcció lingüística. Perquè ja hem vist abans que les paraules ens permeten assenyalar les coses, però no abraçar-les completament. Una de les característiques més perilloses de tot dogmatisme, de tot fanatisme, és precisament voler convertir en veritats absolutes certes afirmacions.

Aquesta exigència de no anar en contra de la veritat és compatible amb el fet que, en el llenguatge natural, la veritat no pot ser sempre l’únic criteri de validesa dels arguments. Caldrà adaptar-se a l’entorn i a les circumstàncies del cas en qüestió perquè poden haver-hi raonaments que no vagin adreçats a descobrir o a establir alguna veritat, sinó que busquin orientar-nos en la comprensió o en l’acció davant d’uns fets determinats. I aquesta orientació assolida no pot ser simplement qualificada de vertadera o de falsa, sinó que serà més o menys adequada (útil, enriquidora, factible, fiable...) als fets a què volem donar resposta. No és, doncs, que la certesa sigui menystinguda en aquests casos, sinó que no la tenim a l’abast i que ens cal, alhora, continuar avançant.

Els conflictes ètics són una mostra d’aquestes situacions en què els arguments que es fan servir volen formular valoracions o bé orientar l’acció. Poques vegades podrem determinar si són certs o falsos perquè no hi ha unes taules de veritat per a l’argumentació moral; en canvi, esperem que siguin acceptables, versemblants, raonables. L’àmbit de la recerca científica també pot servir d’exemple, ja que no sempre s’hi opera sobre bases indiscutibles, no es va passant d’una veritat a una altra. Cal assumir conjectures i establir hipòtesis de treball que serveixen per continuar explorant paratges incerts. Les conjectures i les hipòtesis són sotmeses a proves repetides i diverses per veure si poden ser desmentides. En el cas que no ho puguin ser, i mentre no generin incoherències o contradiccions amb fets ja establerts, es continuen emprant provisionalment, com si fossin conclusions verificades. Gràcies a aquesta dinàmica autocrítica d’assaig, comprovació i rectificació, quan escau, és possible avançar cap a terra més ferma.

Exemple

El tresorer d’una associació benèfica fa saber als socis que han desaparegut els més de 12.000 euros que tenia guardats mentre esperava ingressar-los al banc. Estaven en una capsa metàl∙lica tancada amb clau, desada en un prestatge del mobiliari del local. La caixa no ha estat forçada i, en principi, ningú més de l’associació en té una altra clau.

L’explicació més senzilla és que el tresorer ha pres els diners i ara vol fer creure que hi ha hagut un robatori, per improbable que sembli. Què farà l’associació? Tot depèn de si el tresorer diu la veritat o no. No se sap, però els fets constatats i la lògica més elemental l’acusen. Poden parlar-ne molt, però possiblement no arribaran a descobrir la veritat. Malgrat això, tal vegada estan convençuts que el tresorer és innocent. Si aquest és el cas, la conclusió no haurà pas arribat a través d’un interrogatori exhaustiu; la paraula del tresorer, «Jo no els he agafat», potser haurà estat suficient. Creure’l serà conseqüència de la confiança que tenen en ell (fonamentada, potser, en el temps que fa que el coneixen i per la manera impecable en què sempre ha actuat).

6. Descripcions i valoracions

Les descripcions volen representar amb paraules els fets o les situacions tal com es presenten, sense fer-ne cap interpretació que no sigui observable o comprovable. Així, en àmbits restringits i ben delimitats, les descripcions no solen generar polèmica i són compartides per totes les parts interessades. Aquest és, per exemple, el cas de les dades relatives a les mesures que fan els instruments i els aparells de què ens servim. Amb el benentès que no són defectuosos, que estan ben calibrats, que la precisió sempre és limitada quan es tracta de quantitats no discretes, etc. També ens posem d’acord fàcilment quan considerem aspectes simples, unidimensionals, d’una certa situació, com ara quantes hores conté un dia o en quin dia de la setmana ens trobem ara i aquí. Fora d’aquesta mena de fets i situacions, el panorama de seguida es torna més difús i entrem en l’àmbit de les interpretacions a què abans hem al∙ludit.

Una de les maneres en què interpretem és a través de valoracions. Amb consciència, o sense ella, abandonem la descripció i passem a elaborar un judici sobre allò que es presenta o considera. Naturalment, en l’entorn valoratiu, és fàcil que sorgeixin discrepàncies i visions alternatives. Per exemple, després d’unes eleccions polítiques, els resultats són clars, tants vots i tants escons per a cadascuna de les llistes que es presentaven. En canvi, les explicacions que donen d’aquests resultats i les valoracions que en fan els líders polítics corresponents arriben a ser molt diverses.

No és res estrany i, al capdavall, resulta inevitable que molt sovint ens calgui passar per les valoracions. Així, quan hi ha alternatives diverses, no podem estalviar-nos haver d’analitzar-les, contrastar-les i sospesar-les per veure quines mereixen més atenció i quines no poden ser sostingudes o acceptades. El procés pot ser complex i sempre queda un marge d’incertesa, però és així com podem aspirar a entendre i a entendre’ns. Les dificultats greus sorgeixen quan oblidem, o amaguem, que estem valorant i demanem que s’accepti la valoració com si fos una evidència per a tothom, una descripció d’uns fets que no admet alternatives. Considerem la pregunta «Com és que les dones condueixen de manera diferent a la dels homes?» No és una pregunta neutra. Va més enllà de l’interès per una suposada diferència entre els homes i les dones a l’hora de conduir. La pregunta assumeix que hi ha una manera natural, lògica, normal, adequada de conduir: la manera dels homes. Aleshores, sorgeix l’interès per la raó que fa que les dones no la segueixin, no s’hi adaptin. La pregunta, doncs, inclou ja una valoració (pejorativa) que es fa passar per evidència. Una formulació neutra de la pregunta podria haver estat: «Els homes i les dones, condueixen de manera diferent? Cas que sí, com és això?»

Unes bones mostres de llenguatge avaluador que vol passar per descriptiu van aparèixer l’any 2015 en un article d’opinió d’un diari prou conegut. L’escrit anava signat per un professor de dret constitucional. En el text s’analitza la convocatòria de referèndum que es va plantejar a Grècia per decidir si volien sortir de la Unió Europea. L’articulista, que estava en contra d’aquest referèndum, comença el text amb aquestes paraules: «És una opinió massa comuna que la democràcia directa és la més autèntica i que, entre les seves formes actuals, molt diverses, el referèndum és indubtablement el millor procediment democràtic ja que expressa, sense interferències, la voluntat del poble.» Aquí, el terme que fa trontollar l’aparença descriptiva de la frase inicial és aquest «massa» amb què qualifica l’opinió comuna. L’opinió comuna, quan existeix, és la que és i constitueix un fet. Dir que és massa comuna no és descriure-la, sinó valorar-la, en particular, com una opinió superficial o equivocada.

Més endavant, l’autor escriu: «El referèndum que planteja Alexis Tsipras a Grècia és del tot anormal. No pot convocar-se d’improvís i una setmana abans que es celebri.» Per què és del tot anormal? L’autor no justifica de cap manera aquesta afirmació. Es presenta com una evidència. Tot seguit, ens diu que no pot convocar-se amb una setmana d’antelació. Per què no? La convocatòria era reglamentària, es va publicar dins dels terminis legals establerts. Per tant, sí que es podia convocar i així es va fer. Estar en desacord amb uns fets no autoritza a afirmar que els fets haurien d’haver anat d’una altra manera. Menys encara, si hom no argumenta les raons del seu desacord amb la realitat.

En les valoracions no és gens fàcil que algú es pugui atribuir tota la raó. Hi ha polèmica precisament perquè no sabem realment com són (han estat o seran) les coses. En canvi, en les anomenades qüestions de fet, la coincidència, el consens, apareix amb molta més facilitat. És una qüestió de fet, que no depèn de cap valoració, si el Marc es va emportar el rellotge de la botiga o no se’l va emportar. I, per a establir el fet, tant li fa si se’n recorda o no, si en tenia la intenció o no. Per tant, vist que hem de poder donar raó de les valoracions, la pregunta ara és: com podem justificar una valoració? La manera més estesa passa per cercar criteris compartits. Si més no, en el nostre entorn actual, les afirmacions «conservar la salut és cosa bona» o bé «dones i homes hem de tenir igualtat d’oportunitats», són dues mostres de criteris compartits. Si admetem que sigui aquest el procediment, quins són els criteris de valoració que podem compartir? Qui els determina? Els criteris són, bàsicament, la utilitat (allò beneficiós, convenient, pràctic, agradable, econòmic...) o la moralitat (allò bo, just, compassiu, solidari...), i molt sovint no els determina ningú en concret, sinó que formen part dels interessos i dels valors que predominen en el grup, en la societat.

Notem que fer servir un criteri d’utilitat o bé un de moralitat significa presentar raons molt diferents per defensar una actuació (una proposta, un parer...). Per exemple, no és la mateixa cosa dir que hem de pagar els impostos perquè Hisenda ens els reclama, que dir que ho hem de fer perquè és el nostre deure com a ciutadans. Però el cas és que tant una raó com l’altra poden resultar suficients per a pagar-los. Arribats fins aquí, podem preguntar-nos quins són els criteris preferibles: els d’utilitat o els de moralitat. Això dependrà del cas que estiguem tractant. Tant els uns com els altres poden resultar molt apropiats o bé del tot irrellevants, caldrà veure com encaixen en les circumstàncies particulars.

Hi pot haver arguments pragmàtics que invalidin argumentacions morals, i a la inversa. Per exemple, una determinada proposta d’acollida a la immigració podria ser molt desitjable per a una bona part de la societat, però potser haurà de ser postergada o limitada perquè el seu pressupost va molt més enllà dels recursos que hi podem (o hi volem) destinar avui dia. En sentit contrari, hi ha qui defensa que executar els assassins convictes és una manera econòmica i segura d’aconseguir que no tornin a matar, però podem decidir tancar-los d’acord amb la creença en el deure fonamental de respectar la vida i en la capacitat que té l’ésser humà de penedir-se de la seva conducta i rectificar-la.

7. Definicions i vocabulari

Les definicions estableixen els trets o els perfils d’un concepte, però no el retraten. La definició ens orienta, ens dóna indicacions sobre quines associacions de termes i d’idees són acceptables —tenen sentit per a nosaltres— al voltant d’aquell concepte. Aquestes associacions poden resultar força diverses, de manera que el concepte no es presenta a través d’una noció unívoca sinó que, dintre de certs límits, permet destacar-ne uns aspectes o bé uns altres. Així, per exemple, el concepte família pot ser descrit com «conjunt de persones que conviuen en una llar», «conjunt de persones unides per estret parentiu, especialment el pare, la mare i els fills» o bé «grup d’éssers que tenen un origen comú, una condició comuna». Segons quin sigui el context de la conversa i el propòsit de qui parla, es pot posar l’accent tant en la convivència, com en el parentiu proper, com en l’origen comú. Pensem en com de diverses són avui dia les famílies del nostre entorn (parentals, monoparentals, amb matrimoni o sense, amb fills propis o adoptats, amb fills de parelles anteriors, amb mare de lloguer per al naixement d’algun fill...). I encara algú podria argumentar la necessitat de certs aspectes relacionals, com ara que, per a tractar-se d’una veritable família, cal que hi hagi, també, la voluntat de ser-ho.

Una definició, sigui recollida en un diccionari o bé establerta pels qui es comuniquen, pot ser de tipus informatiu (sovint, convencional i no disputada), o bé de tipus polèmic (defineix una posició, una creença, un punt de vista). És clara la diferència entre definir diàmetre com «corda que passa pel centre d’una figura com un cercle, una secció cònica o una esfera», o bé definir els impostos sobre les herències com «un abús de l’Estat que ataca el dret a la propietat privada». En el primer cas, no apareixerà pas gaire controvèrsia, mentre que en el segon, poden haver-hi visions alternatives molt contraposades. Els eufemismes («mot o locució d’expressió suau, atenuada, en lloc d’un de dur, inconvenient o desplaent») i els disfemismes («ús lingüístic que consisteix a al∙ludir coses, persones, fets, etc. mitjançant formes despectives o grolleres») sorgeixen en les fronteres subtils que es poden establir en les definicions de conceptes que, tot i que poden ser diferenciats, no queda sempre clar quins són els criteris per establir les diferències. Aquest cas es manifesta en parelles de termes com ara invasió militar contraposada a intervenció humanitària, o enèrgic contraposat a violent.

Trobem, doncs, que sovint les definicions són escollides de manera interessada. És així perquè els supòsits incorporats a les definicions condicionen les possibilitats que podran sorgir en la conversa. Segons quines siguin les definicions assumides, és a dir, el vocabulari que posem en joc, ens mourem en una direcció o en una altra. Notem les diferències que impliquen les alternatives següents: homicidi o assassinat, diferència o defecte, afectada o culpable, accident o error. Començar assumint un terme o un altre de cadascuna d’aquestes parelles conduirà cap a un cert tipus de conclusions o cap a unes altres. En els enfrontaments dialèctics, les parts que disputen intenten imposar el vocabulari més favorable als seus interessos. Fins i tot hi ha debats públics que no van més enllà i que giren completament al voltant de la definició d’un concepte abstracte que té molta força. És el cas de termes com ara justícia, democràtic o bé comú.

8. Racional i raonable

Entenem que l’argumentació i el debat de les idees o propostes han de mantenir-se sempre dins de la racionalitat, s’han de basar en la raó. És a dir, allò que es formula s’ha de poder explicar adequadament, ha de resultar entenedor i ben fonamentat en la mesura en què sigui possible. Malgrat que aquestes expressions puguin semblar poc precises, en l’àmbit general de la parla no es poden concretar gaire més sense córrer el perill d’estrènyer excessivament l’abast de la racionalitat.

Amb l’ús de la raó, no obstant això, no n’hi ha prou. Cal dur a terme, a més, un ús adequat de la facultat de raonar. Aquesta adequació facilitarà que la raó sigui també raonable. I és que no sempre som conscients que, d’entrada, res no garanteix que ho sigui. Així, una determinada proposta pot estar molt ben presentada formalment, amb unes idees clares, rellevants i ben relacionades, però el seu objectiu pot resultar no acceptable d’acord amb criteris que desqualifiquen els mitjans que es volen emprar. Per exemple, determinades polítiques econòmiques d’estalvi en la despesa pública poden estar ben justificades des de la teoria econòmica actual, però resultar indesitjables si es vol promoure o salvaguardar la justícia social. En efecte, podem reconèixer que la inversió en un determinat pla de carreteres milloraria força les comunicacions en una àrea geogràfica, però el gran cost mediambiental que comportarien les obres potser és motiu suficient per no aprovar-lo.

També pot succeir que la racionalitat ens enlluerni amb uns mitjans molt eficaços i que perdem de vista l’anàlisi de la conveniència dels objectius que s’assoliran. Aquest és el cas que apareix sovint en el món de la tecnologia, on sembla que es justifica per si mateix que es desenvolupin tots aquells productes que signifiquin un guany en velocitat, en capacitat o en potència, o bé un estalvi de temps, de pes o de volum. Però aquesta assumpció no és lògica, és ideològica, perquè no tot allò que és factible resulta automàticament desitjable. Ni les exigències ni les conseqüències de la tecnologia són qüestions purament tecnològiques.

La noció de raonable, com la de racional, també és difícil de concretar. Unes vegades apunta cap a sensat, d’altres, cap a apropiat; però també pot voler dir just o lícit. Sigui com sigui, introdueix la necessitat de supervisar allò que ja ha passat la prova de la racionalitat. Ens demana que no ens conformem amb l’anàlisi de l’eficàcia o de l’eficiència. Els mitjans emprats, els efectes col∙laterals, les maneres en què procedim i els objectius establerts han de ser considerats des d’una perspectiva àmplia, que tingui en compte tots els factors rellevants, qualitatius o quantitatius, que hi estan implicats.

9. Arguments deductius

De manera informal, raonament i argument són dos termes que sovint es fan servir com a sinònims. No obstant això, podem precisar una mica més i convenir que un raonament desplega, encadena, un o més arguments cap a una conclusió. Entès així, en un argument s’explica o es justifica per què es formula una determinada proposició, mentre que en un raonament s’incorporen diversos arguments que persegueixen la mateixa finalitat. Considerem aquí que l’argumentació és un mitjà social orientat a resoldre o, si més no, a tractar d’aclarir un conflicte entre dues o més parts. Aquesta perspectiva posa de relleu l’aspecte pràctic de l’argumentació. Es tracta d’un instrument al servei de les necessitats humanes en relació amb la comunicació i la comprensió que se’n pot derivar.

En l’ús d’arguments, la deducció és una de les maneres més antigues de donar validesa a l’argument que es presenta. Aquest és un dels principals procediments lògics que s’usen per a obtenir conclusions a partir de premisses. En la deducció diem que un argument és deductivament vàlid si és lògicament impossible que les premisses siguin vertaderes i la conclusió sigui falsa.

Exemples

Siguin les premisses P1 i P2 següents i C1 la conclusió que es dedueix,

P1 La suma dels angles d’un triangle és igual a 180 graus.

P2 Dos angles d’un cert triangle sumen 135 graus.

C1 Aleshores, el tercer angle és de 45 graus.

En aquest cas, l’argument és vàlid.

Siguin ara P2 i P3 les premisses i C2 la conclusió,

P3 La suma dels angles d’un triangle és de 190 graus.

P2 Dos angles d’un cert triangle sumen 135 graus.

C2 Aleshores, el tercer angle és de 55 graus.

Aquest és també un argument vàlid, malgrat que sabem que P3 no és certa.

Finalment, prenem les premisses P1 i P2 per a deduir la conclusió C3,

P1 La suma dels angles d’un triangle és igual a 180 graus.

P2 Dos angles d’un cert triangle sumen 135 graus.

C3 Aleshores, el tercer angle és diferent dels dos ja mesurats.

En aquest cas l’argument no és vàlid. Un triangle amb dos angles de 45 graus i el tercer de 90 graus és compatible amb P1 i amb P2.

Diem que un argument és vertader si, essent vàlid, les premisses són certes. En els exemples anteriors, la conclusió C1 forma part d’un argument vertader. En canvi, la C2 no ho és perquè P3 és falsa, i la C3 no ho és perquè l’argument no és vàlid. Per tant, demanem sempre que els arguments siguin vàlids i vertaders alhora. Quan un argument verifica aquestes dues condicions, diem que és correcte.

10. Arguments inductius

Ja hem vist que, en tota deducció vàlida, si les premisses són certes, la conclusió serà certa. Una altra estratègia molt habitual per justificar una conclusió consisteix a utilitzar arguments inductius. La inducció es caracteritza perquè opera de baix a dalt, mentre que la deducció ho fa de dalt a baix. En aquest cas, però, a diferència de la deducció, pot succeir que les premisses siguin certes i que la conclusió sigui falsa.

Exemples

Considerem el conjunt dels nombres naturals {1, 2, 3...}. Un nombre natural diem que és primer si només és divisible per ell mateix i per la unitat. Com ara el 7, el 19 o el 53. En canvi, el 8, el 21 o el 57 no són nombres primers. Un argument inductiu sobre els nombres primers podria dir:

«Després de qualsevol nombre primer sempre n’hem trobat, més endavant, un altre que també ho és.

Per tant, el conjunt dels nombres primers és infinit.»

Aquest és un exemple d’argument inductiu cert. De fet, s’atribueix a Euclides la primera demostració que els nombres primers no s’acaben mai.

Prenem ara un altre cas, en relació amb els cignes.

«Tots els cignes que hem vist eren blancs.

Per tant, tots els cignes són blancs.»

Aquest és un cas d’argument inductiu fals. Encara que a tot l’hemisferi nord els cignes siguin blancs, a l’hemisferi sud n’hi ha de negres (Cygnus atratus).

Dues formes de generalització

En la generalització inductiva s’analitzen característiques d’una part de la població per a extreure conclusions sobre la població sencera. És aquest el cas, per exemple, quan s’analitzen les tendències de vot en les enquestes prèvies a unes eleccions. Quan es vol usar aquesta forma d’inducció convé preguntar-se:

a) Estem prou segurs de les premisses?

b) És prou gran (significativa) la mostra que hem pres?

c) Pot ser que la mostra sigui esbiaixada?

Exemple

Sempre que la Mercè ha provat de trucar amb una moneda d’1 euro des d’una cabina telefònica de Suïssa, no ha pogut dur a terme la trucada. Podem concloure que les cabines telefòniques suïsses no funcionen amb euros? Abans d’arribar a aquesta conclusió hauríem d’investigar més el cas.

Podríem plantejar unes quantes preguntes. Segur que li ha succeït sempre? És prou fiable, la Mercè? Convé aclarir si podem confiar en les explicacions de la Mercè. Per exemple, és important conèixer si tendeix a exagerar quan explica les coses que li passen.

Seguia els passos correctes per trucar? En aquest cas, l’ordre en les operacions és essencial. També, a vegades, cal esperar que s’hagi completat un pas abans de començar-ne el següent.

Quantes vegades ho va provar? No té el mateix pes haver-ho provat tres vegades que haver-ho provat trenta.

En quantes cabines diferents ho ha provat? Potser ha fet servir sempre la mateixa cabina i resulta que és aquesta la que no funciona.

Ho ha provat amb més d’una moneda? De la mateixa manera que pot haver succeït amb la cabina, potser ha fet servir sempre la mateixa moneda, i les cabines no la reconeixen perquè és defectuosa.

En la generalització causal s’estableix una relació de causa i efecte entre dos esdeveniments. Aquesta causa pot ser entesa com una condició necessària, com una condició suficient o bé com una condició necessària i suficient per a l’efecte. La noció de causa està sotmesa a controvèrsia, i ha anat canviant i diversificant-se al llarg del temps, sobretot, en funció de la disciplina en què es considera. Així, té característiques diferents segons si es tracta, per exemple, de la física, del dret o de l’economia. Aquí només esmentarem una distinció en tres tipus que és especialment important en la lògica i en l’argumentació.

Diem que una causa C és necessària per a produir l’efecte E si la presència de E exigeix la presència de C. En canvi, la presència de C no obliga la presència de E. Per exemple, haver tingut (o adoptat) una filla o un fill és una causa necessària per a poder tenir néts.

Diem que una causa C és suficient per a produir l’efecte E si la presència de C garanteix la presència de E. En canvi, la presència de E no obliga la presència de C. Per exemple, la pluja és una causa suficient per a deixar els carrers mullats.

Un conjunt de causes C s’anomena conjunt de causes contribuïdores a l’efecte E en el cas que aquestes, per separat, no siguin causes necessàries ni suficients per a produir E, però formin un conjunt de causes no necessàries i, tanmateix, suficients per a produir E.

Exemples

Tenir 18 anys és una condició necessària per a poder obtenir el permís de conduir. D’aquí podem concloure que, si algú no ha complert els 18 anys, segur que no disposa del carnet de conduir. Naturalment, pel fet d’haver complert els 18 anys no es rep automàticament aquest permís, sinó que cal haver superat les proves establertes, obtenir un certificat mèdic oficial i pagar unes taxes.

Haver-se graduat en filologia catalana és una condició suficient per a escriure correctament en català. D’aquest enunciat podem concloure que algú que ha obtingut el grau en filologia catalana escriurà bé en català. Això no exclou, però, que hi pugui haver persones que també l’escriguin correctament sense haver-se graduat en filologia catalana. És el cas, per exemple, de les persones autodidactes.

Caure al mar des d’una embarcació, no saber nedar i que ningú no t’ajudi, forma un conjunt de causes contribuïdores a l’efecte de morir ofegat (o d’una aturada cardíaca).

11. Tipus d’argumentació

Hi ha diverses maneres possibles de classificar els arguments, tot depèn dels criteris escollits. Aquí en considerarem una de les més conegudes (Toulmin, Rieke, Janik, 1984), amb el benentès que tota classificació —aquesta també— és flexible, aproximada i, en alguns casos, controvertible. En la tipologia que presentem, es destaquen les cinc possibilitats principals que s’han anat desenvolupant al llarg de la història de l’argumentació, un període que abasta milers d’anys.

A través d’una analogia

S’aprofiten les semblances rellevants que hi ha entre dues situacions diferents, de manera que s’entén que les conclusions vàlides per a la primera també podran ser-ho per a la segona. En l’analogia és essencial no solament que hi hagi semblances significatives entre les dues situacions sinó també que no hi hagi diferències notòries entre elles. El pes de les semblances i de les possibles diferències haurà de ser determinat en cada cas; no hi ha manera d’estalviar-se l’anàlisi, la qual cosa, certament, pot ser que enceti una altra argumentació secundària dins de l’argumentació inicial.

Exemple

La Maria fa temps que s’ha aficionat a córrer en curses de muntanya, sempre de menys de 16 quilòmetres. El mes de setembre, però, va participar per primer cop en una mitja marató, la de Collserola. Cada mitja marató és de 21,097 km. Va quedar-ne satisfeta perquè va acabar-la sense patir gaire i es va classificar entre les cinc primeres d’un total de trenta classificades. Davant d’aquest èxit, unes amigues seves, que fa més temps que corren, l’han animada a participar a l’octubre en una altra mitja marató, la de Sant Llorenç Savall. D’acord amb l’experiència del setembre, la Maria creu que està prou preparada per a poder participar en aquesta altra mitja marató, tot i que un i altre recorregut són completament diferents.

A través d’una generalització

Són aquells arguments que s’originen a partir de l’estudi d’un nombre significatiu de casos dins d’un grup homogeni (correspondrien als arguments inductius presentats abans). En la terminologia pròpia de l’estadística, diem que s’analitza una certa característica d’una mostra per tal de treure’n una conclusió que pugui ser aplicada a tota la població o univers. En aquests arguments és fonamental que la mostra sigui prou àmplia i diversa, i que no hi hagi cap biaix que pugui distorsionar els resultats.

Exemple

En l’estudi oficial de mobilitat en dies feiners de les persones residents en l’àmbit territorial del Sistema Tarifari Integrat de transport públic de Catalunya corresponent al 2014, hi havia una població de 4.644.293 persones. Es va prendre una mostra de 9.461 persones diversificada per comarca de residència, per sexe, per edat (≥16 anys) i per motiu del desplaçament. Els resultats relatius al mitjà de transport emprat indiquen que el 35,3% dels desplaçaments es feren amb vehicle privat (87,5% cotxe, 10,9% moto i 1,6% furgoneta o camió). D’aquí, es pot estimar aproximadament que una de cada tres persones d’aquest col∙lectiu, dins d’aquest àmbit territorial, utilitzava habitualment un vehicle privat en els seus desplaçaments en dies feiners.

A través d’un indicador

En aquest cas, s’arriba a una conclusió a partir d’un indicador (senyal) o d’unes circumstàncies que la justifiquen o que hi apunten. L’indicador guanyarà força en la mesura en què sigui objectiu i comprovable. No té el mateix pes si es tracta d’un fet constatat o bé d’una sensació que algú diu que ha tingut.

Exemple

En Ricard darrerament pateix hemorràgies nasals sense que hi hagi cap raó aparent, com ara una contusió o mocar-se molt fort. Mai no li havia passat i, per això, decideix consultar el metge de capçalera. Durant l’entrevista, després de moltes preguntes sobre els seus hàbits, el metge li demana si pateix hipertensió arterial. En Ricard creu que no, però reconeix que no ho sap perquè mai no se la fa mesurar; està massa ocupat tot el dia, sobretot darrerament. El metge li demana que s’arromangui la màniga per tal de comprovar com la té. El resultat és 150/90 mm Hg, unes xifres que estan dins de l’interval que es considera hipertensió. La conclusió provisional del metge és que les hemorràgies en podrien ser una manifestació externa.

A través d’una causa

Quan parlem de causa, o de lligam causa/efecte, entenem que hi ha una relació més forta que aquella que establim entre un indicador i la cosa indicada. Allò que anomenem efecte és conseqüència d’allò que anomenem causa. En l’exemple precedent, podria ser que s’establís no solament que hi ha una relació entre la hipertensió i les hemorràgies del Ricard, sinó també que la hipertensió és la causa de les hemorràgies que pateix. La relació causa/efecte pot ser completament circumstancial. Un excés de velocitat podria haver estat la causa d’un accident. Però no sempre que hi ha un excés de velocitat es produeix un accident. I no sempre que es produeix un accident és degut a un excés de velocitat. També cal tenir present que l’aparició regular de dos fets concurrents no implica necessàriament una relació causa/efecte. Podria ser que els dos fets fossin conseqüència d’una causa no reconeguda.

A la pràctica, poques vegades es pot establir que una única causa ha produït un efecte determinat. Més aviat succeeix que hi ha un seguit d’interrelacions entre esdeveniments que produeixen allò que anomenem conseqüències. Alhora, aquestes conseqüències configuren noves interrelacions que seran causes de futures conseqüències. I així successivament. Aquesta anàlisi s’estén com una xarxa sense límits: no té ni començament ni final. És per això que sovint hem de simplificar el panorama i quedar-nos amb alguna de les causes que considerem més rellevants, properes o significatives, segons sigui el cas.

Exemple

L’Andreu ha suspès la prova de teoria, tipus test, de l’examen per a obtenir el permís de conduir. Quina n’ha estat la causa? Es pot dir que no havia estudiat prou el manual o que no havia fet gaire testos de prova. Encara que fos així, potser també s’hauria de tenir en compte que l’Andreu es posa força nerviós durant els exàmens. En el cas del test, havia de llegir i respondre trenta preguntes en trenta minuts, la qual cosa encara el feia patir més. On rau la causa del suspens: en el fet d’haver estudiat poc el manual?, en la poca pràctica prèvia?, en els nervis durant la prova?, en el poc temps disponible? Potser es troba en una combinació d’aquestes circumstàncies, juntament amb d’altres que també hi van influir i que no s’han considerat aquí (com ara que aquella nit havia dormit poc i malament, i que l’examen va ser a primera hora del matí).

A través d’una autoritat

Aquí, una autoritat pot significar tant un expert com un organisme públic o una institució privada. Quan es tracta de persones o d’organitzacions de prestigi reconegut, la seva opinió o valoració es pot presentar com una raó de pes per reforçar la validesa d’un argument. Sigui el cas d’un expert o d’una organització, convé que estiguin realment qualificats per a emetre un judici i que la seva avaluació sigui considerada fiable per altres especialistes o organitzacions prestigioses i del mateix àmbit. L’autoritat no es troba només en la formació acadèmica i en l’experiència professional. En determinats conflictes polítics o socials, l’autoritat moral pot ser també un element molt rellevant. Seria el cas, per exemple, de Nelson Mandela a Sud-àfrica o de Vicenç Ferrer a l’Índia.

Exemple

Després dels episodis d’inundacions del tram soterrat de l’AVE al seu pas per Girona, el Col∙legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya va emetre una nota informativa, el 2 d’octubre de 2014, en què especificava mancances i deficiències en diverses parts de les obres. Creiem, doncs, que aquestes indicacions haurien de ser tingudes en compte i ateses per l’ADIF, per tal d’evitar nous episodis d’inundacions.

12. Graus de validesa

La validesa que té un argument o una afirmació no sol ser absoluta, més aviat és una qüestió de grau. Dependrà de la qualitat de les raons amb què es pot justificar o acompanyar. També hi podrà influir, certament, la quantitat de raons diferents que es puguin presentar. Si tenim present, doncs, el nombre i la força de les raons, podem utilitzar una escala de menys a més validesa que començaria per una justificació basada en l’opinió subjectiva i que finalitzaria amb la demostració formal; entremig, trobaríem, ordenats, el reforç, l’indici o el testimoni i la inferència o la deducció.

L’opinió expressa una posició o una valoració sobre un assumpte que és controvertit, que admet discussió. L’opinió té a veure amb les preferències personals (afinitats, gustos, creences, valors...) i, per tant, és sovint subjectiva. En general, entenem que el grau de compromís de qui opina amb l’opinió que expressa pot resultar molt feble. De fet, per a les opinions, emprem expressions del tipus «tal com jo ho veig», «segons el meu parer», «a mi em sembla que», «la meva impressió és que».

El reforç dóna suport a l’argument o a la proposta a través d’elements externs. Pot tractar-se d’un exemple adequat, d’unes dades, d’una comparació, d’un paral∙lelisme o d’una opinió externa, entre d’altres possibilitats.

L’indici presenta un fet significatiu que apunta inequívocament en la direcció de l’afirmació que es defensa, la fonamenta o bé hi apareix com a condició necessària.

La inferència permet veure l’afirmació com una conseqüència deduïda d’una altra o d’unes altres que ja han estat validades prèviament.

En darrer terme, la demostració (pràctica o formal) posa en evidència que l’afirmació és certa. Això vol dir que, a través seu, no queda cap marge —en el present— per a dubtes raonables.

Exemple

Opinió. «La invasió de l’Iraq no estava justificada i va violar el dret internacional.»

Reforç. «Aleshores no hi havia cap prova concloent de l’existència d’armes de destrucció massiva al país i no es comptava amb l’aprovació del Consell de Seguretat de l’ONU.»

Indici. «El maig del 2003, dos mesos després de l’inici de la invasió de l’Iraq, quan la capital ja havia caigut, encara no s’havia trobat l’armament denunciat ni cap instal∙lació que formés part d’un pla per a obtenir-lo.»

Inferència. «L’informe britànic oficial, coordinat per Sir John Chilcot i publicat el 6/7/2016, mostra que la invasió va ser una decisió precipitada, que va subestimar les possibles conseqüències que s’havien anunciat i que va estar basada en evidències que no estaven prou justificades.»

Demostració. «L’exprimer ministre Tony Blair ha reconegut públicament que les informacions dels serveis d’intel∙ligència que aleshores van conduir a la invasió eren errònies.»

13. Text, context i pretext

L’argumentació i, en general, tota interacció comunicativa no consisteix només en què es diu, en les expressions que es fan servir. Formen part també de la interacció les circumstàncies que l’acompanyen: qui és que ho diu, de quina manera, en quin moment i en quin lloc; també, quina és la finalitat que motiva allò que s’expressa. A banda del text, doncs, hi ha un context i un pretext. Naturalment, no tots els elements involucrats tenen sempre el mateix pes, la importància relativa de cadascun d’ells dependrà de les característiques de cada cas particular. Podem trobar moltes diferències, per exemple, entre una conversa de sobretaula, un interrogatori policial, una reunió de treball, un debat al parlament o una entrevista a la ràdio.

Si considerem com es diu allò dit, podem comprovar que, a partir de la simple entonació, ja sorgeix tot un seguit d’informació implícita que acompanya l’enunciat.

Exemple

Considerem el cas següent: dues persones que es coneixen (A i B) i que tenen, entre les amistats comunes, la Maria i en Joan. Suposem que, durant una conversa, A diu a B: «La Maria ha donat 2.500 euros a en Joan». Considerem ara els quatre èmfasis significatius diferents (destacats en cursiva) que són possibles en pronunciar aquesta frase:

a) La Maria ha donat 2.500 euros a en Joan;

b) La Maria ha donat 2.500 euros a en Joan;

c) La Maria ha donat 2.500 euros a en Joan;

d) La Maria ha donat 2.500 euros a en Joan.

En a es destaca que és la Maria (i no una altra persona) qui ha donat els diners.

En b es destaca que els diners han estat donats (i no pas prestats o tornats).

En c es destaca la quantitat, 2.500 euros (no pas menys, ni més tampoc).

En d es destaca que és a en Joan (precisament) a qui s’han donat els diners.

Una altra mostra de la complexitat que pot anar associada a la conversa es manifesta, si ens fixem en la funció de les expressions, en allò que persegueixen més enllà de la informació explícita que contenen. Es tracta de la força il∙locutiva de les expressions. En ella es manifesta el pretext, el qual pot expressar un desig, una ordre, una invitació, un compromís, sorpresa, desaprovació... Dit d’una altra manera, contràriament a la distinció superficial entre dir i fer, trobem que les paraules no solament diuen coses sinó que també poden fer coses —i sovint les fan. A continuació en mostrem uns quants exemples.

Exemples

«Amb la finestra oberta passarem fred.» (M’agradaria que tanquéssiu la finestra.)

«Que podries callar una mica?» (Has de callar d’una vegada.)

«Estarem molt contents si véns a la festa.» (Et convidem a venir-hi.)

«Demà passat et tornaré el teu llibre.» (Em comprometo a tornar-te’l.)

«No comptava pas amb tu!» (Em sorprèn trobar-te aquí.)

«Les reparacions que has fet no han quedat com esperava.» (Has fet una mala feina.)

14. Argumentació realista

El model deductiu formal que hem vist abans fa molts segles que és conegut i utilitzat. Si bé continua essent útil per revisar arguments aïllats, resulta insuficient quan volem abordar la complexitat dels raonaments pràctics que sorgeixen en àmbits no regits estrictament per la lògica o la matemàtica. Amb les generalitzacions basades en la inducció tampoc no podem cobrir totes les necessitats pròpies de l’argumentació. El cas és que en els raonaments reals, aquells que van més enllà dels exemples ideals que apareixen en alguns textos, els elements purament semàntics queden curts, ens cal incorporar als raonaments la dimensió pragmàtica. Tres de les principals estratègies que emprem tot sovint, quan volem modular o flexibilitzar els raonaments que no ens permeten ser taxatius (la immensa majoria dels quals fem servir habitualment), són:

1) Reforç. Es presenten evidències que donen suport al raonament. Pot ser a través d’un estudi empíric, d’uns nous resultats obtinguts en unes proves, d’una enquesta, de l’experiència acumulada o d’una opinió autoritzada.

2) Rebaixament. Es redueix l’extensió o l’àmbit de validesa de l’afirmació. Així, en lloc de dir «segur que», «tothom», «sempre» o «de cap manera», podem dir, respectivament, «és molt possible que», «tret d’alguna excepció», «en gairebé tots els casos» o «no és gens fàcil que».

3) Protecció. S’avancen les possibles objeccions o contraexemples particulars que es poden presentar. Generalment, es du a terme a través de la inclusió de moduladors en la conclusió, com ara, «però», «malgrat», «encara que», «no obstant això», «d’altra banda», «si més no...».

Aquestes estratègies resulten imprescindibles a la pràctica. Si abans d’actuar, enmig de les múltiples demandes que trobem en el món actual, esperem haver obtingut arguments i raonaments perfectes, absoluts, que no tinguin escletxes ni limitacions, pot ser molt bé que no els trobem mai i que les necessitats que han originat la recerca quedin desateses. Ens calen, doncs, arguments i raonaments que siguin, a la pràctica específica en què s’originen, el més fiables i ben construïts possible. Emprar aquests recursos no tan sols és lícit sinó que esdevé del tot necessari si es vol raonar amb honradesa. El cas següent n’és una bona prova.

Exemple

El 15 de setembre del 2005, Barack Obama va pronunciar a Washington un discurs titulat Petroli i combustibles alternatius¹. En el seu discurs podem trobar unes quantes vegades (destacades aquí amb cursiva) l’ús d’aquestes estratègies per tal de modular els arguments que hi desenvolupava. A continuació en recollim una mostra:

• • «Podem confiar que aquesta crisi de petroli, transitòria, que ha creat l’huracà, passarà. Però el perill real actualment per a la nostra economia i la nostra seguretat és la dependència continuada del petroli, i aquest risc no disminuirà tret que comencem a actuar tot seguit.»
• • «Fa massa temps que aquest esperit de ser capaços de fer ha estat ofegat per un govern que no hi creu i que sembla pensar que no té cap paper a l’hora de resoldre els grans reptes de la nació o quan es tracta d’unir-la per una causa.»
• • «No hi ha una fórmula màgica. La solució al nostre dilema energètic no arribarà d’un dia a l’altre.»
• • «A curt termini, això significa probablement que caldrà augmentar la capacitat de les nostres refineries [...]»
• • «Durant anys hem dubtat a l’hora d’elevar els estàndards de l’economia a nivell nacional en relació amb el combustible, en part, a causa d’una preocupació ben legítima, l’impacte que això podria tenir a Detroit. La indústria de l’automòbil té raó quan argumenta que la transició cap a un consum de més vehicles híbrids i eficients demanaria grans inversions en un moment en què ells estan lluitant amb l’augment de costos [...]» Aquí es fa una protecció, quan s’anticipa una possible crítica.
• • «Aquest no serà el futur per a Amèrica, però ens mostra el domini que els combustibles fòssils poden tenir sobre la llibertat d’una nació. Ucraïna podria ser que tingués menys marge en aquesta qüestió.»

15. Elaboració d’arguments

Hi ha estratègies prou diferents a l’hora d’organitzar i construir arguments de manera sistemàtica. Veurem aquí un dels esquemes més senzills i efectius que permet elaborar un argument que tingui en compte els diversos aspectes que hem estat considerant en les seccions anteriors. El podem representar com una estructura formada per sis blocs que estan interrelacionats. Són aquests:

• • Dades. Les premisses, els fets de què partim en l’argument.
• • Afirmació. L’afirmació final o conclusió de l’argument.
• • Tret que. Possibles condicions d’excepció per a la validesa de l’afirmació.
• • Sabent que. Enunciats que donen suport a l’afirmació.
• • Justificat per. Documentació o proves de la validesa dels enunciats de suport de l’afirmació.
• • Qualificador. Aquest darrer element actua com a connector i serveix per modular la conclusió. Pot ser una única paraula o bé una expressió curta, com ara, «possiblement», «la major part de les vegades», «ben sovint», «gairebé segur que», o d’altres de similars.

Els sis blocs es relacionen segons es representa a continuació.

Figura 1

Aquest esquema pot ser útil, si més no, de dues maneres que es complementen. La primera seria, tal com s’ha dit, com a eina a l’hora de construir un argument. Permet incorporar-hi, de manera ordenada i entenedora, els elements essencials que s’espera que formin part d’allò que es proposa. La segona, quan volem veure quin és l’argument principal que hi ha en una explicació oral o en un text (cas que hi sigui). En aquest segon ús, si no som capaços d’omplir els blocs de l’esquema, és molt possible que l’argument hagi quedat incomplet o que no hi hagi pròpiament un argument sinó, com a molt, un seguit de frases que volen orientar cap a una determinada posició. Naturalment, pot donar-se el cas que un argument sigui correcte i que algun dels blocs de l’esquema quedi buit. Els blocs no són una exigència en cada argument, sinó que responen a les necessitats que poden aparèixer —i que apareixen freqüentment.

Exemple

Considerem aquest raonament.

En els darrers anys ha augmentat considerablement la pràctica esportiva en entorns de muntanya, tant pel que fa al nombre de persones com a la diversitat de pràctiques que s’hi duen a terme. Hi ha força casos de persones que, sense estar prou preparades ni anar ben acompanyades, duen a terme travesses llargues, pugen cims elevats o escalen. La conseqüència de tot plegat és que augmenta el nombre d’accidents i de situacions en què cal que intervinguin equips de salvament per a poder rescatar les persones que han patit un accident com a resultat de la seva actuació imprudent o temerària. Atès que el cost d’aquestes operacions de rescat sovint és força alt, cal plantejar-se si no seria convenient que, si més no, en part, aquesta despesa es carregués a les persones que han de rebre auxili perquè de manera manifesta no estaven prou preparades o no anaven prou equipades per a la pràctica escollida. Si això no es fes, voldria dir que considerem que ja ens està bé de continuar atenent amb diners públics aquestes despeses tan elevades.

Una manera, que no té per què ser l’única, de plantejar l’esquema del raonament seria a través de la definició d’aquests blocs:

Dades: Cada vegada hi ha més activitat esportiva a la muntanya.

Sabent que: Part d’aquesta activitat es tradueix en la pràctica d’esports d’alt risc per part de persones poc preparades.

Justificat per: El nombre creixent d’accidents que s’estan produint, segons els informes dels cossos de seguretat de l’estat.

Qualificador: Convé considerar si.

Afirmació: En cas d’accident per imprudència, s’ha de cobrar als afectats una part del cost de les operacions de salvament.

Tret que: Políticament es decideixi que es vol continuar dedicant tants diners públics a aquestes despeses.

16. Fal∙làcies i manipulacions

El terme fal∙làcia pot ser considerat sinònim de sofisma; allò que els distingeix és l’origen etimològic: fal∙làcia procedeix del llatí, mentre que sofisma prové del grec. En ambdós casos els diccionaris remeten a «disposició a enganyar», «argumentació defectuosa» o «sil∙logisme viciós». Quan considerem una fal∙làcia, ens cal poder distingir-la d’un error; la distinció es basa en la intenció present en el primer cas, que no es troba en el segon. Amb la fal∙làcia es vol tergiversar els fets o les paraules en vista d’un cert interès, mentre que entenem que un error és accidental. Com passa tot sovint a l’hora de valorar les coses, la gravetat de les fal∙làcies també és relativa. Una determinada fal∙làcia serà més o menys greu en funció del context en què apareix i de les repercussions que pot comportar. Així, no és el mateix cas usar amb consciència un cert argument defectuós en una conversa lúdica entre amics que fer-ho quan s’està declarant com a testimoni en un judici per una violació.

Les fal∙làcies han estat classificades seguint criteris força diversos, com ara formals/informals o lingüístiques/no lingüístiques. Un dels criteris més pràctics és agrupar-les en funció del seu origen, sense que s’exclogui que una mateixa fal∙làcia pugui trobar-se en més d’un dels possibles orígens. Són cinc les fonts principals:

1) Deixar de banda la racionalitat

2) Allunyar-se d’allò que s’està considerant realment

3) No tenir elements de suport per a allò que s’afirma

4) Els oblits i les confusions

5) Les ambigüitats i les manipulacions de la lògica

Formes de raonament esbiaixat

El raonament esbiaixat és una forma de raonament tendenciosa, molt parcial, i que generalment es formula amb mala fe dissimulada. Pot ser usat, per exemple, per intentar desacreditar l’altra part, per desviar l’atenció del nucli de l’assumpte, per tergiversar allò que l’altra proposa o per fer prevaler criteris aliens a allò que s’està analitzant. Aquest biaix, quan es posa en evidència, pot invalidar del tot l’argument de qui el fa servir.

Exemples

«Això que dius és molt enginyós, però hem de ser seriosos». Es vol desacreditar una proposta que potser és ben sensata. Per això se la presenta com una simple ocurrència, quelcom que pot fer gràcia, un acudit, però res més. No ha de ser tinguda en compte.

«Sí, ja sabem que tu ets militant del partit X». Aquí es vol ignorar l’argument del contrari sense ni tan sols analitzar-lo. Es vol fer creure que no mereix ser escoltat perquè qui el formula no té criteri propi, actua només com a portaveu de les consignes del seu partit.

«Avortament, no. Sí a la vida». Es presenta una contraposició del tot injustificada perquè simplifica una situació prou complexa i perquè es redueix tot avortament a una negació de la vida. Més enllà de proclamar un sí o un no incondicional, trobem que hi poden haver raons i circumstàncies molt diverses en relació amb un possible avortament (deformacions severes del fetus, malalties genètiques greus, risc per a la vida de la futura mare...).

«Has de triar si estàs amb nosaltres o en contra nostra». La decisió és reconduïda cap a l’enfrontament, personal o col∙lectiu, en lloc de centrar-se en l’assumpte tractat. Alhora, es vol forçar una tria entre dues opcions contraposades. Però això és una trampa, perquè exclou completament la possibilitat de terceres opcions que potser no es formulen ni a favor ni en contra de ningú.

«Aquí les coses sempre [o bé, mai no] s’han fet així». En les qüestions pràctiques, la tradició no és intrínsecament bona o dolenta. Convé veure en cada cas quines són les necessitats actuals i si les solucions tradicionals continuen essent adequades o si han quedat obsoletes. De la mateixa manera, les solucions noves no són automàticament preferibles, pel fet de ser les darreres, a les que s’han fet servir fins ara.

Fal∙làcies clàssiques

Considerarem ara una mostra de vint-i-una de les fal∙làcies més habituals. De cadascuna, en donarem el nom (el nom llatí, si és que encara s’usa), una descripció breu i un parell d’exemples per il∙lustrar-la.

1) Ad baculum

S’usa l’amenaça més o menys subtil, des d’una posició de poder, per induir l’acceptació d’allò que es demana.

Exemples

1. Ens agradaria molt que seguissis treballant en el nostre equip durant la propera temporada. Per tal que sigui així, només cal que signis aquest document amb les noves condicions que regiran el teu contracte.

2. Et recomano que renunciïs al teu projecte. Si t’entestes a continuar-lo, pots trobar-te amb dificultats molt desagradables.

2) Ad hominem

En lloc de refutar l’argument, es busca desqualificar la persona que argumenta.

Exemples

1. La teva proposta de més transparència en la gestió de les despeses de l’ajuntament no té cap valor des del moment en què el teu germà està essent investigat per l’Agència Tributària.

2. Vostè, que no ha tingut fills, no pot venir a explicar als pares i a les mares com els hem d’educar.

3) Ad ignorantiam

Es defensa que quelcom és cert (fals) simplement perquè no s’ha demostrat que sigui fals (cert).

Exemples

1. No pot ser que ens hagi enviat la carta que vostè diu. Si hagués estat així, ja l’hauríem rebuda. Per tant, no ens la va enviar.

2. No hi ha cap prova que desmenteixi que en el passat va existir a la Terra una civilització molt avançada tecnològicament. Mentre això no es produeixi, hem d’admetre que va existir.

4) Ad misericordiam

Utilitza la llàstima amb la intenció de convèncer.

Exemples

1. Reconec que tinc un deute amb tu, però, amb la caiguda que he tingut darrerament en els ingressos, has d’entendre que no puc pas retornar-te els diners que em vas deixar.

2. He suspès tres vegades l’examen final d’aquesta assignatura, crec que ja és hora que la professora m’aprovi i, així, podria continuar els estudis.

5) Ad populum

Apel∙la a les emocions majoritàries o a l’opinió d’una multitud.

Exemples

1. Aquí tothom està content amb la manera en què fem les coses i, per tant, no té cap sentit pensar a introduir-hi canvis.

2. No pot ser que tanta gent estigui equivocada en la seva valoració dels fets. Com que t’has quedat sol, et toca a tu canviar de parer.

6) Ad verecundiam

Apel∙la a la vergonya o a la submissió a una autoritat.

Exemples

1. Tant com hem fet per tu en aquesta casa, i ara, en lloc d’agrair-nos-ho, te’n vols anar pel teu compte.

2. Com a director de la teva tesi, jo ja sé què està bé i què està malament, no vulguis posar-me objeccions.

7) Afirmar el consegüent

Si p, aleshores, q. Es verifica q. Per tant, tenim p.

Exemples

1. Sempre que la gent està espantada disminueix el consum. Aquesta disminució que hi ha hagut en el consum ens mostra que la gent té por de gastar.

2. Aquestes nafres que portes ja deixen prou clar que has tornat a barallar-te a la sortida de l’institut.

8) Causa falsa

Conclusió derivada d’una relació causa-efecte no gaire clara.

Exemples

1. El partit que està en el govern ha perdut les eleccions perquè no ha sabut explicar prou bé les dificultats del moment i la feina duta a terme.

2. Si de petit els meus pares haguessin confiat més en mi, ara no tindria tantes dificultats per relacionar-me amb les persones.

9) Circularitat

De manera indirecta s’usa la conclusió com a premissa.

Exemples

1. Això que dius és un disbarat, no té ni cap ni peus.

2. No tinc altre remei que beure molt per a poder superar que he tornat a beure sense seny.

10) Definició tendenciosa

Presentació d’un concepte de manera interessada, esbiaixada.

Exemples

1. He convocat aquesta reunió perquè el reglament ho exigeix. Tot i que ja sabem que les reunions periòdiques no serveixen per a res.

2. És evident que no podem tenir cap mena de tracte amb els països que estan integrats en l’eix del mal.

11) Dòmino

Cadena d’arguments dubtosos que porten cap a una catàstrofe.

Exemples

1. Si fem més flexible l’acollida de nous immigrants, cada vegada en vindran més i amb més necessitats. Haurem, doncs, de destinar-hi més recursos de manera que, al capdavall, tots els ciutadans d’origen en sortirem perjudicats.

2. Si no fas créixer els fills amb disciplina, cada vegada es tornen més poca-soltes. Amb el pas del temps, comencen a cometre petits delictes i, de grans, ja no hi ha qui els aturi fins que acaben a la presó.

12) Fals dilema

Argument que exclou les alternatives i només deixa escollir entre dues posicions.

Exemples

1. Si vols estudiar a la universitat, et pagarem la carrera de medicina o la de farmàcia, perquè les dues tenen bones sortides professionals. Tria quina prefereixes.

2. Hem de decidir què farem aquestes vacances, si anem a la platja o si pugem cap a la muntanya.

13) Formulació complexa

Pregunta que implica l’acceptació d’una afirmació no demostrada.

Exemples

1. Mantens relacions amb un noi que només ens portarà desavinences a la família. Es pot saber per què tens tant d’interès a fer-nos anar malament a tots?

2. Com és que els Estats Units han arribat a ser el país on tothom voldria poder viure-hi?

14) Generalització precipitada

Conclusió assolida a partir d’uns quants casos o exemples.

Exemples

1. Els teus dos germans no van voler seguir el negoci familiar i ja veus com els ha anat. Tu també vols anar a parar a l’atur?

2. Les pel∙lícules d’aquesta directora han tingut molt bona acollida. La que estrenarà divendres, no ens la podem perdre perquè segur que serà un èxit.

15) Genètica

Es jutja quelcom d’avui en funció del valor que tenia en els orígens o en el passat.

Exemples

1. L’ús que els més joves feu del telèfon mòbil és un disbarat. Els telèfons són per a parlar quan hi ha la necessitat.

2. De petit t’agradava molt tocar el piano, com és que has deixat perdre aquesta passió que tenies?

16) Ninot de palla

Caricatura de la posició contrària per a poder-la desacreditar.

Exemples

1. Estaria molt bé que les relacions entre els veïns poguessin ser tan amistoses com demanes, però no vivim pas a Disneyland.

2. No és possible arribar a un acord amb els propietaris, i ets molt innocent si ens vols fer creure que s’avindran a negociar.

17) Non sequitur

Conclusió que no es deriva dels arguments presentats.

Exemples

1. No cal que ens presentis cap nova proposta. Recorda que les teves dues propostes anteriors van ser rebutjades.

2. La teva idea de crear una nova editorial està abocada al fracàs perquè els joves d’avui dia no estan pas gaire interessats en la lectura.

18) Pista falsa

Introducció d’un element irrellevant que desvia l’atenció del lloc on era.

Exemples

1. Ara que parlem de canviar el règim de peatges a les autopistes, ens pots explicar per on passes tu quan vas a treballar?

2. Les denúncies que ens han arribat són molt greus. Abans de tenir-les en compte, proposo que s’estudiï si les hem rebudes per canals estrictament reglamentaris.

19) Post hoc

Prendre com a causa quelcom que tan sols sabem que ha esdevingut abans.

Exemples

1. Aquest any succeiran fenòmens molt sorprenents al món. L’1 de gener va començar amb un eclipsi de sol espectacular.

2. Si ahir haguessis menjat millor, avui no hauries quedat tan enrere en la cursa.

20) Secundum quid

S’absolutitza una regla i s’ignoren les circumstàncies particulars del cas.

Exemples

1. Les agressions i la violència no es poden admetre en l’esport. Per tant, la boxa no ha de ser considerada un esport.

2. La normativa diu que, si vostè no es pot identificar abans amb un document que tingui validesa oficial, no el podem atendre en el servei d’urgències.

21) Subterfugi

Es fa servir un mateix terme en sentits diversos.

Exemples

1. Com que els homes i les dones som diferents, els drets i els deures respectius també ho han de ser.

2. Els homes solters no poden estar casats. Els homes que no poden estar casats són sacerdots. Per tant, els homes solters són sacerdots.

17. Anàlisi crítica

A l’hora de mesurar la qualitat i la validesa d’un discurs o d’una exposició, ens cal poder disposar d’eines que ens permetin procedir de forma sistemàtica més enllà de la impressió subjectiva que ens produeix en conjunt. Una de les maneres de facilitar aquesta anàlisi crítica passa per establir unes preguntes genèriques que siguin aplicables a gairebé tots els casos. Considerarem aquí dos grups de preguntes: un primer grup de qüestions relatives a qui ha presentat el discurs i un segon grup que s’orienta cap al nucli i l’entorn en què es desenvolupa el discurs. De les respostes a aquestes preguntes, podrà sorgir una primera conclusió fonamentada en aspectes observables i significatius.

En relació a qui parla o escriu:

1) Coneix de primera mà allò de què parla?

2) Quins compromisos hi té?

3) Quina formació específica ha rebut o assolit?

4) Quin és el seu nivell d’expertesa en el tema?

5) És reconegut per altres especialistes en el tema?

6) El seu historial inspira confiança?

Aquestes sis primeres preguntes permeten sospesar la credibilitat de l’argumentació que es presenta quan tenim en compte els mèrits específics de qui la formula. Poden servir, doncs, per distingir les opinions basades en preferències o interessos personals de les explicacions basades en raonaments acreditats i ben fonamentats, propis d’algú que coneix bé (a fons o de manera directa) la qüestió tractada.

En relació amb el nucli i amb l’entorn del discurs:

1) Quins són els objectius del discurs?

2) El suport que ofereix a les dades i a les afirmacions pot ser contrastat?

3) Els conceptes i les idees que usa es presenten amb claredat?

4) Quina perspectiva i quines assumpcions implícites incorpora?

5) Té en compte les objeccions possibles?

6) Les conclusions han quedat prou justificades?

Aquest segon bloc de preguntes pot servir per avaluar la solidesa i la consistència de l’argumentació a partir de l’anàlisi dels elements que configuren el text (estructura, recursos i estratègies que fa servir), així com de la consideració dels propòsits que es volen assolir, tant els declarats obertament com els ocults o indirectes que s’hi puguin detectar.

Argumentació pragmadialèctica

Aquesta aproximació va ser desenvolupada per F. H. van Eemeren i R. Grootendorst a partir del 1984 i serveix de base per a l’anàlisi crítica de les discussions quan s’argumenten dues o més opcions contraposades. Es considera l’argumentació com una activitat verbal i social en què s’han de tenir en compte quins són els seus objectius i les seves circumstàncies (aspectes pragmàtics), més enllà d’una anàlisi purament lògica o estructural. Recollim aquí el decàleg en què es presenten les regles fonamentals de conducta raonable en tota discussió orientada a posar a prova una determinada afirmació (proposta, resultat, judici...) o a resoldre diferències d’opinió (Eemeren, Grootendorst, 2004). En el model, a efectes de simplificació, es considera que hi ha només dues parts interessades (dos interlocutors). Una part defensa una posició i l’altra part la critica. El conjunt de les deu regles estableix quines accions s’han d’evitar per tal de no perjudicar l’objectiu de la discussió. S’entén que les parts s’han compromès, abans de començar la discussió, a respectar totes les regles.

Regla 1. Cap part no impedirà a l’altra la presentació d’una opinió, ni tampoc que li formuli objeccions a una opinió presentada.

Regla 2. La part que presenta una opinió no refusarà defensar-la sempre que l’altra part li ho demani.

Regla 3. L’atac a una opinió no pot basar-se en una opinió que no ha estat presentada per l’altra part.

Regla 4. Les opinions no poden ser defensades mitjançant actes que no siguin arguments, ni amb arguments no rellevants.

Regla 5. Cap part no pot atribuir a l’altra premisses subjacents sense fonament ni pot rebutjar la seva responsabilitat sobre les pròpies premisses subjacents assumides.

Regla 6. Cap part no pot presentar com a punt de partida acceptat quelcom que no ho ha estat, ni pot negar un punt de partida que havia estat acceptat.

Regla 7. En tot argument que es presenta com a formalment concloent no hi pot haver cap error lògic que l’invalidi.

Regla 8. Quan l’argumentació no es basa en arguments formalment concloents, cap opinió no serà considerada com a defensada per arguments concloents si la defensa no s’ha dut a terme mitjançant esquemes d’arguments adequats que s’han aplicat correctament.

Regla 9. Les opinions que no han estat defensades de manera concloent no poden ser mantingudes, i les opinions que sí que ho han estat no poden ser posades en dubte.

Regla 10. Cap part no pot fer servir formulacions que no siguin prou clares o que continguin ambigüitats, i tampoc no ha de donar una mala interpretació deliberada a les formulacions de l’altra part.

Un avantatge addicional, quan s’adopta un esquema d’argumentació fonamentat en aquestes deu regles, és que permet ampliar la noció convencional d’argumentació incorrecta. Així, en lloc de limitar les incorreccions a les fal∙làcies, qualsevol violació d’aquestes regles pot ser considerada també una manera inadmissible d’argumentar, un abús, al marge de si constitueix una fal∙làcia segons la noció tradicional d’aquest terme.