La voluntat d’esdevenir escriptor (1917-1939)
Josep Palau i Fabre neix a Barcelona el 1917. De seguida, la seva mare el porta a Badalona perquè el criï una dida; més endavant, fa tota la seva escolaritat a Barcelona en règim d’internat. Per altra banda, a casa respira un ambient d’interès per la cultura: el seu pare, el pintor i dissenyador Josep Palau Oller, li desperta la sensibilitat pel món de l’art. Aquesta dualitat que viu a la infantesa (una família intel·lectualment cultivada però que sembla que vulgui deixar el seu únic fill al marge de la vida en comú) és decisiva a l’hora de configurar-li el caràcter; tot això repercutirà de diverses maneres en la seva obra literària posterior.
A partir del 1935, amb divuit anys d’edat, col·labora en publicacions com La Humanitat i La Publicitat i comença a moure’s en els cercles literaris de la ciutat. És així com coneix Carles Riba, J.V. Foix, Josep M. de Sagarra i Marià Manent, entre d’altres. És en aquesta època quan comença a posar en pràctica el seu ambiciós projecte literari: escriure en català (la llengua del país), en castellà (la llengua de la seva formació escolar) i en francès (la gran llengua de cultura, que sentia com a molt propera perquè era la llengua de la seva mare); conrear tots els gèneres (poesia, teatre, narrativa, assaig); esdevenir, en definitiva, un creador total. Però tot això esdevé impossible quan el juliol del 1936 esclata la guerra civil i el 1939 comença una postguerra que dinamita la vida cultural catalana.
L’activisme cultural a la clandestinitat (1939-1945)
Aleshores decideix iniciar una feina d’activisme cultural. El mateix any 1939 es matricula a la Universitat de Barcelona per estudiar filosofia, on acabarà la carrera el 1943. Allí coneix, entre d’altres, Joan Triadú, Nèstor Luján, Joan Perucho i M. Aurèlia Capmany. Els posa en contacte amb la generació anterior, la d’abans de la guerra, que ell havia conegut per les seves precoces col·laboracions literàries. Per a tal finalitat, organitza unes sessions clandestines de lectura de poesia amb el nom «Amics de la Poesia», les primeres de les quals (1941) es fan al seu domicili particular. També participa decisivament en la reorganització dels Estudis Universitaris Catalans (ensenyament que la universitat oficial no reconeixia, ja des d’abans de la guerra, per la seva negativa a acceptar el català com a llengua de comunicació universitària), que es reprenen també clandestinament el 1942. Entre el 1944 i el 1945 funda la revista Poesia, de la qual apareixen 20 números: es tracta de la primera revista en català de després de la guerra, d’una qualitat admirable malgrat els riscos que comporta la seva publicació. El 1945 participa en la creació de la revista Ariel. Josep Palau i Fabre esdevé, en fi, un element decisiu en els anys més durs de la cultura catalana del segle XX, per la seva feina d’enllaç entre generacions que en cert sentit havien quedat desconnectades entre elles i per la seva energia desbordant.
Tanmateix, Palau entra en un moment de crisi vital profunda. Per una banda, el distanciament amb la família (la qual, vista la consolidació del franquisme, opta per un abandonament del seu antic progressisme) es va fent més evident. Per altra banda, el desgast del treball en la clandestinitat també passa factura: les perspectives de futur no són optimistes i sorgeixen discrepàncies sobre com cal afrontar-lo; en alguns ambients, per exemple, s’acusa Palau de mantenir una actitud massa individualista. Es va sentint cada cop més sol i incomprès. És aleshores (1946) quan rep una beca del govern francès per passar un any d’ampliació d’estudis a París: acaba estant-s’hi fins al 1961.
L’exili a França (1946-1961)
Aquests anys d’exili constitueixen un període de gran intensitat vital. En un primer moment, del 1946 al 1947 participa en la vida universitària parisenca i entra en contacte amb els catalans de l’exili; coneix també Jean Cocteau, Pablo Picasso, Antonin Artaud, Octavio Paz. Però un cop acabada la beca, i decidit a quedar-se a París subsistint pels seus propis mitjans, comença una segona etapa (1948-1953) que resulta duríssima: malviu fent de vigilant nocturn, de cambrer, d’extra de cinema... Són també anys de trencament amb el grup de l’exili, quan s’adona que algunes de les actituds que el van fer marxar de Barcelona persisteixen encara a París. Palau se sent sol i revoltat. El perill de la marginalitat és evident (la misèria, l’alcohol), però no hi cau: s’aboca en el seu projecte literari i dóna forma als Poemes de l’Alquimista (primera edició clandestina del 1952). La seva obra, esdevé, en certa manera, una salvació. El 1953 entra a treballar com a secretari a la Maison du Mexique, cosa que li permet una tercera etapa parisenca d’una certa estabilitat. Es refà anímicament i comença a pensar en el retorn. Un retorn que es produeix el 17 de febrer de 1961.
El retorn i la lenta represa (1961-1975)
De primer s’instal·la a Grifeu (Llançà, Alt Empordà), lluny de l’ambient de la ciutat. Viu austerament, d’una manera volgudament isolada. Ordena els seus papers. Comença a treballar en el que és a partir d’aleshores la seva gran passió, l’obra de Picasso, de la qual esdevé una autèntica autoritat mundial. Són anys de regeneració personal.
L’acompliment dels projectes (1976-2008)
A partir del 1975, ja a Barcelona i un cop acabada la dictadura, Palau pren de nou part activa en la vida cultural catalana: assumeix, per exemple, la presidència del PEN Club Català del 1976 al 1978. El PEN és una associació d’escriptors que té com a objectiu la projecció internacional de la literatura i els escriptors de Catalunya. El PEN Club Català es creà el 1922 i fou el tercer PEN Club que entrà a formar part del PEN Club Internacional (constituït aquell mateix any), després del PEN Club Anglès i del PEN Club Francès. El mot PEN té una doble significació: per una banda, és el mot que en anglès significa «ploma», una de les eines clàssiques per a l’escriptura; i per altra banda, està format per les inicials de les paraules angleses «poets, essayists, novelists» (poetes, assagistes, novel·listes). El PEN Club Català ha estat presidit al llarg de la seva història per personalitats com Carles Riba, Pompeu Fabra, Josep Carner o J.V. Foix, entre d’altres.
Però, sobretot, és l’etapa en què veu acomplerts alguns dels antics projectes de joventut. Per una banda, en l’àmbit literari: el 1977 publica les obres dramàtiques que ha anat escrivint al llarg dels anys (Teatre, Edicions Aymà); el 1995 reuneix en un sol volum tota la seva obra narrativa (Contes de capçalera, Edicions Proa); el 1997 fa el mateix amb l’obra assagística (Quaderns de l’Alquimista, Edicions Proa). Per altra banda, en l’àmbit dels estudis picassians apareixen les seves tres obres principals: el 1980, Picasso vivent: infantesa i primera joventut d’un demiürg (1881-1907); el 1990, Picasso Cubisme (19071917); el 1999, Picasso: dels ballets al drama (1917-1927).
Els anys noranta són els del reconeixement oficial (el reconeixement dels lectors ja el tenia des de moltíssim abans, naturalment): el 1997 rep el Premi Nacional de Literatura; el 1999 li és atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
I ja en ple segle XXI, Josep Palau i Fabre continua essent un exemple de creativitat i de compromís amb el país. L’estiu del 2003 s’inaugura la Fundació Palau a Caldes d’Estrac, al Maresme. Es tracta d’un equipament de dinamització cultural de primer ordre, creat principalment amb la finalitat de conservar i difondre el fons artístic i documental del fundador. Hi destaca la sala dedicada íntegrament a Picasso, en la qual es pot apreciar la relació d’amistat que el pintor va mantenir amb Palau durant molts anys.
Josep Palau i Fabre mor el 23 de febrer de 2008, als 90 anys d’edat. Avui podem afirmar amb convenciment que, per l’ambició intel·lectual que el va impulsar des del primer moment i per la realització efectiva de la gran majoria dels seus projectes, Palau i Fabre és un dels autors de primera línia de la cultura catalana del nostre temps.
* * *
La vida de Josep Palau i Fabre és, sens dubte, la d’una personalitat singular i irrepetible. Però també pot considerar-se, en certa manera, com un exemple de la trajectòria de molts intel·lectuals i artistes catalans del segle XX. Un primer terç de segle en el qual es té consciència d’estar participant en la construcció i desenvolupament d’una cultura; una guerra que estronca els projectes i les il·lusions de més d’una generació; una lluita clandestina com a demostració que no es vol renunciar al que sembla que s’ha perdut; un exili que és a la vegada fugida, refugi i descoberta; un retorn difícil, que en molts sentits representa un tornar a començar; una represa lenta i plena de dificultats, però també plena de nous projectes i de la voluntat de realitzar-los.
A grans trets, aquesta és la biografia de Josep Palau i Fabre, però també és una història contemporània de tota una cultura.
El conjunt de l’obra de Josep Palau i Fabre és essencialment divers: poesia, teatre, assaig, estudis sobre art, etc. Quina és la columna vertebral que sosté aquesta diversitat? A les Notes que clouen els Poemes de l’Alquimista (i que constitueixen el primer dels Quaderns de l’Alquimista, que és la denominació genèrica que usa Palau per referir-se als seus assaigs), s’afirma: «El jo, del qual es parla encara com d’un personatge inequívoc i irrevocable, està en crisi des de sempre.»1 Palau fa seva la divisa d’Arthur Rimbaud: «Je est un autre.» Si el jo ha deixat de ser una entitat monolítica i ha esdevingut una font de múltiples possibilitats, cal endinsar-se en elles, cal explorar-les a fons.
Palau, d’entrada, usa el concepte del mimetisme: «L’afany de comprendre, dut al seu extrem, fa que hom s’identifiqui amb la cosa compresa.»2 O sigui, identificar-se amb allò que es vol comprendre fins a les darreres conseqüències, fins a quasi esdevenir allò mateix que es vol comprendre, fins a, en definitiva, alienar-se (és a dir, esdevenir aliè: esdevenir un altre) en allò que es vol comprendre. Es tracta d’un mecanisme de base clarament cristiana (l’amor al proïsme), com el mateix Palau assenyala, entenent aquí el cristianisme des del punt de vista cultural, vivencial, no des del punt de vista de la fe: «El cristianisme volia que quan un germà meu tenia set o fam, jo tingués set o fam com ell. Aquest amor, fet extensiu al terreny de l’esperit, és el que m’ha fet identificar tota la vida amb els objectes i amb els éssers més diversos –és el que m’ha fet alienar.» Això és el que permet a l’autor de parlar per boca d’algú, fins a exhaurir-ne les possibilitats. És aleshores quan entra en joc un altre concepte: la desintegració del jo. Cal destruir el jo ja esgotat, però no per desestimar-lo definitivament, sinó per fer-ne una peça més d’aquest jo divers i voraç. Es podrà anar així a la recerca d’una nova mimesi. D’aquesta manera, la destrucció continuada és el paradoxal camí cap a l’autoconeixença. Aquest és el motor cíclic de l’obra palaufabriana: a) mimetisme; b) alienació; c) destrucció del jo.
Perquè l’obra de Palau i Fabre funciona, efectivament, per cicles. Hi ha un primer cicle de l’Alquimista, que aplega la poesia i l’assaig. Hi ha un segon cicle de Don Joan, que es realitza essencialment a través del teatre (cinc peces dramàtiques dedicades a aquest personatge). Hi ha un tercer cicle picassià, que inclou totes les obres que Palau ha dedicat a l’estudi de la vida i l’obra de Pablo Picasso. El denominador comú de tot plegat constitueix la personalíssima resposta que l’autor dóna al que podríem dir-ne la crisi d’identitat de l’home modern.
Els poemes de Josep Palau i Fabre són els poemes de l’Alquimista. Què és l’alquímia? Es tracta d’una doctrina especulativa de les èpoques antiga i medieval que pretenia estudiar els fenòmens naturals des de diversos punts de vista simultanis. L’alquímia tenia un aspecte experimental que coexistia amb un aspecte filosòfic i un altre d’esotèric. Els alquimistes pretenien, per exemple, trobar la pedra filosofal, que tindria la capacitat de convertir qualsevol tipus de metall en or o plata; o aconseguir l’elixir de l’eterna joventut. Però més enllà d’aquesta barreja d’experimentació i de màgia, l’alquímia va constituir-se en un sistema de pensament complet, que tenia per objectiu, entre d’altres, l’estudi de l’home i de la seva naturalesa.
Josep Palau i Fabre se sent seduït pel concepte d’alquímia i l’aplica a la seva poesia: «Poemes de l’Alquimista: és a dir, poesia entesa no com un fi en ella mateixa, sinó com un mitjà d’exploració, o d’experimentació, com per a d’altres ho poden ser el microscopi o la música –com a l’edat mitjana s’empraven els metalls.»3 Aquesta concepció de la poesia (de la literatura en general), Palau l’obté ben d’hora, l’any 1938, als vint anys d’edat, quan per diverses circumstàncies es veu obligat a viure reclòs durant unes setmanes i no té altres llibres que el Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull i les obres completes d’Arthur Rimbaud.
Ramon Llull (1232-1316) és un dels més grans escriptors catalans de tots els temps i un dels primers que usa una llengua vulgar (és a dir, una llengua que no és el llatí) per a l’elaboració d’obres de caràcter doctrinal. És un autor extraordinàriament prolífic i la seva obra és d’una gran varietat. Moltes obres de caràcter alquímic li han estat atribuïdes. Josep Palau i Fabre creu que el vessant alquimista de Llull és essencial per a comprendre’n l’autèntic significat: «Tots els nostres erudits i historiadors estan d’acord a afirmar que Ramon Llull fou un dels més grans, si no el més gran polígraf del seu temps. Segons ells, segons l’asserció comunament admesa, Ramon Llull hauria escrit tractats de teologia, de medicina, de matemàtiques, de moral, d’història natural, de mística, de dret, i no hauria escrit tractats d’alquímia. ¿Com és possible de raonar així? ¿Com és possible d’imaginar que aquest gran inquiet, que s’interessà, se’ns diu, per tota la ciència i tot el saber del seu temps, restés estrany al més apassionant d’aquests sabers, al que era més del seu temps, a aquell que li oferia un miratge més quimèric i que, per això mateix, més podia convenir a la seva insatisfacció?»4
Arthur Rimbaud (1854-1891) és un dels més importants poetes francesos. La seva obra poètica és d’una gran precocitat i d’una gran radicalitat (deixà d’escriure als vint anys d’edat i canvià completament de vida). Per a Palau i Fabre, Rimbaud representa la constant possibilitat de retornar a la font inicial dels projectes personals per decidir de nou el camí a emprendre. Rimbaud és el gran referent palaufabrià per al seu concepte de personalitat múltiple.
De la lectura simultània i obsessiva de Llull i Rimbaud, Palau obté la idea motriu del que serà la seva obra literària. Ell mateix ho explica a les seves memòries: «La tria no era atzarosa. Cadascun dels dos llibres corresponia a una sol·licitació meva ben precisa. I fou durant aquelles setmanes de reclusió quan el llaç existent entre Llull i Rimbaud se’m féu del tot evident, quan el concepte d’alquímia m’esdevingué del tot clar i quan vaig traçar el projecte d’escriure uns Poemes de l’Alquimista i uns Quaderns de l’Alquimista que abracessin totes les formes d’expressió possible, tota la gamma de sentiments i de punts de vista mentals imaginables, per contradictoris que fossin. L’estat de contradicció interna en el qual em trobava em facilità aquesta tasca, aquesta visió, i crec que aquell estat de contradicció corresponia també al del meu país. [...] Però el que jo em pensava que fóra la tasca d’unes setmanes, o d’uns mesos a tot estirar, se’m convertí en l’empresa de tota la vida.»5
L’aprenent de poeta
El primer dels cinc llibres que formen els Poemes de l’Alquimista és L’aprenent de poeta, i ja des del títol i des de la primera frase de la nota introductòria Palau ens indica que som davant les seves incursions primeres en el món de la poesia: «Ofereixo aquest llibre com una etapa de pre-poesia de la qual no he sabut prescindir». Unes incursions que no tenen cap pretensió de ser efímeres, ans al contrari; el llibre té com a divisa un vers d’Ausiàs March que il·lustra la idea que la poesia és una empresa per a tota la vida: «La vida és breu e l’art se mostra llonga».
L’aprenent... és un autèntic mostrari de formes líriques: de poemes breus (a manera de sentència) a poemes llargs (de caràcter recitatiu); de l’ús de la mètrica tradicional (tant amb estrofes que inclouen versos de només dues síl·labes com amb estrofes tan clàssiques com el sonet) a l’ús del vers lliure; etc. A més, moltes de les composicions del llibre estan dotades d’una gran musicalitat, cosa que en reforça la varietat.
L’aprenent... està estructurat en dos llibres. El primer inclou tres parts: «Epigrames daurats», «Història d’una primavera» i «Alba als ulls»; i el segon inclou també tres parts: «Poemes epigramàtics», «Balades amargues» i «Elegies». El tema principal de L’aprenent... és l’amor, entès com un amor primer, de joventut: tots els poemes són datats entre el 1936 i el 1942, és a dir, dels dinou als vint-i-cinc anys d’edat del poeta. Al llibre primer es tracta d’un amor romàntic, amb un punt d’ingenu. En un dels poemes inicials, el poeta exclama: «Estic enamorat del meu amor primer.» Tanmateix, aquest amor va derivant cap a una visió més desencantada en el llibre segon, en el qual arriba a afirmar: «Jo em donaria a qui em volgués / com si ni jo me n’adonés: / com una almoina que se’m fes.»
Altres temes de L’aprenent... ja prefiguren àmbits que seran cabdals en l’obra de Palau i Fabre. En podem destacar dos. Per una banda el món de l’art, que és l’eix de la secció «Alba als ulls», en la qual el poeta entaula un diàleg líric amb certs quadres. Per altra banda, la idea del desdoblament de la personalitat, que més tard definirà com «alienació»; el poema «Poeta-Narcís» n’és potser l’exemple més clar.
L’alienat
El segon dels llibres que formen els Poemes de l’Alquimista entra ja de ple en un dels temes cabdals de la trajectòria de Palau i Fabre: la recerca d’una nova definició del que és la identitat humana. L’alienat està dividit en tres parts.
La primera part és la titulada «Els Grans Poemes de l’Emperador Iang-Po-Tzu». Palau s’inventa un emperador oriental, des de la personalitat del qual escriu vuit tankes i dos haikú. Es tracta de formes estròfiques d’origen japonès que Carles Riba introduí a la poesia catalana a la dècada del 1930. La tanka consta de cinc versos que es reparteixen 31 síl·labes de la manera que segueix: cinc, set, cinc, set, set; les síl·labes àtones a final de vers entren dins el recompte mètric, tot i que això és estrany a la tradició de la lírica catalana. L’haikú és encara més sintètic: tres versos de cinc, set i cinc síl·labes, respectivament. A les Notes als poemes, Palau compara la tanka amb el sonet: «l’estoig preciós on es guarda la pedra més preada». La brevetat de l’estrofa japonesa s’explica en part per la riquesa de matisos –fònics, plàstics– dels ideogrames, riquesa que es perd en adaptar l’estrofa a la llengua catalana. Palau prova de resoldre aquesta mancança amb una solució enginyosa i de gran efecte: donar preferència a una vocal concreta en cada tanka. Descobreix, així, que a cada vocal li escau una temàtica preferent: els temes greus en o, els lleugers en i, etc. L’Emperador Iang-Po-Tzu es constitueix, doncs, en un autèntic experimentador en poesia.
La segona part de L’alienat és la que porta més lluny la teoria de l’alienació de Palau i Fabre. Bartomeu Rosselló-Pòrcel, poeta mallorquí de vida breu (1913-1938) i obra intensa, va escriure un llibre decisiu per a la seva generació: Imitació del foc (1938). Segons Palau, es tracta d’un llibre que conté el germen de l’aventura que el mateix Palau vol emprendre: la personalitat humana no és monolítica, sinó diversa, i cal saber assumir el grau de llibertat que aquest fet proporciona. Segons sembla, Rosselló-Pòrcel deixà plantejat el projecte d’un llibre que restà inèdit: tan sols deixà escrits els dinou títols de dinou hipotètics poemes. A «Imitació de Rosselló-Pòrcel», Palau pren aquests dinou títols i escriu els poemes que Rosselló no va poder escriure. A través de la mimesi, Palau s’aliena en Rosselló (esdevé Rosselló) i crea com si fos ell. D’aquesta manera, Palau es fa seva l’aventura de Rosselló de la manera més autèntica possible: vivint-la.
La tercera part, tal com ho anuncia el títol –«Ròssec», és a dir, allò que resta residualment–, està formada per poemes molt diferents entre si. En destaca «Beatus ille...», recreació a la contra del tòpic clàssic del mateix nom («Feliç aquell...»), que li serveix a Palau per anunciar-nos que la follia, la irracionalitat, serà una de les seves divises a partir d’aquest moment.
Càncer
Si L’alienat és l’intent de portar a la pràctica el que podríem dir-ne el mecanisme d’alienació literària tal com l’entén Palau (esdevenir un altre per crear des d’aquest altre), Càncer, per contra, és l’intent de Palau de ficar-se dins de si mateix, de submergir-se en si mateix. Per buscar què? Per buscar allò que dins d’un mateix és més a la vora de l’instint i més allunyat de les convencions.
Càncer és un llibre breu –quinze poemes– i contundent, que abandona l’estructuració en parts que havíem vist als llibres anteriors i que es presenta al lector com una mena de volgut cop de puny. L’àmbit que explora bàsicament és l’àmbit sexual, i l’exploració –molt baudelairiana– es fa lluny de la hipocresia i de manera descarnadament sincera. El primer poema, «La sabata», és tota una declaració d’intencions: «No vull més ficcions al voltant de la vida. / Aquella mascarada ha durat massa temps.» Palau se sent encotillat per l’ambient de postguerra (Càncer està escrit entre el 1943 i el 1945): se sent malament en un país privat de les més elementals llibertats i prova d’exercir la llibertat en l’àmbit personal, en el qual l’erotisme prendrà una importància cabdal. Perquè el lector es convenci que l’aventura empresa és autènticament personal, a «La sabata» el jo líric i l’autor s’identifiquen explícitament: «Josep Palau no és àngel ni és un infant model.» En aquesta línia podem situar també poemes com «Sol», «La rosa» o «Don Joan»: una línia que no va ser gens ben rebuda per molts dels companys de Palau; estaven disposats a lluitar per eixamplar els espais de llibertat social arrabassats, però potser no estaven preparats perquè algú dirigís aquesta lluita –amb una tal radicalitat– cap a àmbits més íntims.
En el llibre, hi ha dos camins més que exploren aquest descens a l’instint. Un el constitueix el poema «L’edat de pedra». A les Notes als poemes, Palau fa referència a certes teories de la psicoanàlisi que permeten identificar la part dreta de l’ésser humà amb l’aprenentatge –la socialització– mentre que la part esquerra representa l’animalitat, l’instint. L’altre camí el constitueix el poema «El geni»; el jo líric pren consciència del camí que ha emprès –potser un camí sense retorn– i es reclama una sortida: el metafòric «crim» que diu que cal inventar.
Fragments del laberint
Fragments del laberint és la denominació que Palau va voler que tingué aquest llibre a partir de la publicació de l’Obra literària completa del 2005; amb anterioritat, s’havia titulat simplement Laberint. És escrit ja a París, lluny de l’ambient d’ofec de la Barcelona de postguerra. Sembla que Palau es regeneri, prengui noves forces. És, en efecte, un autèntic esclat: Palau hi porta fins a les darreres conseqüències la idea de la poesia com a mètode d’experimentació. Després d’haver tocat fons dins de si mateix a Càncer, ara és el moment de sortir enfora i intentar-ho tot amb renovada energia.
Sorprèn ja el primer text del llibre, que no és un poema, sinó un conte: «Les metamorfosis de Crorimitekba». Es tracta d’una narració en clau simbòlica, que recorda certes narracions de mites fundacionals d’algunes cultures. Tracta temes molt propis dels Poemes de l’Alquimista: l’amor, el sexe, el canvi (el mimetisme, la metamorfosi)... També ens anuncia la intenció de Palau de no reduir el seu camp a la lírica, sinó d’ampliar-lo a la narrativa (com així farà molts anys més tard).
La resta del llibre està dividit en tres parts. La primera es titula «Pots i potingues», i podríem dir que és la que concentra més experiments i més variats, la que se situa més directament sota l’advocació de l’alquímia: la poesia és un laboratori. El poema «Vaig com les aus», per exemple, és escrit imitant el català medieval (tot i que el contingut és inequívocament palaufabrià). «El poema» és un poema vist des de tres punts de vista (i escrit, per tant, tres vegades). La sèrie de textos sobre poemes d’autors emblemàtics per a Palau és d’una gran originalitat. Palau pren un poema de Rosselló-Pòrcel, per exemple, i l’escriu de nou, modificant-ne tan sols alguns mots, però dotant-lo de tot un altre sentit, que és autènticament palaufabrià. O bé pren un poema de Rimbaud i el tradueix; i a partir d’aquesta traducció en va fent versions cada vegada més allunyades de l’original però cada vegada més properes a allò que Palau pretén dir. «Pots i potingues» és un autèntic gaudi per al lector de poesia que busqui sorpreses i reclami atreviment.
La segona part, «Teoria dels colors», se centra en l’anàlisi lírica d’un element eminentment plàstic: el color. A L’aprenent de poeta ja havíem vist poemes que sorgien de l’observació de quadres (de Botticelli o Dalí, per exemple), però ara Palau es capbussa en els colors per si mateixos, i ens en descriu les propietats i les significacions des d’un punt de vista personalíssim.
La tercera part, titulada «Final», ens torna a dur per uns instants al vessant instintiu de l’home que ja havíem vist a Càncer: el poema «L’home de les cavernes» és fàcilment relacionable amb «L’edat de pedra». Però el poema que s’imposa amb llum pròpia en aquesta part és «Cant espiritual», sens dubte un dels més poderosos de tot el conjunt de Poemes de l’Alquimista. Si Fragments del laberint s’iniciava amb un fantasiós text que tractava sobre la imaginativa creació d’una divinitat pagana, es clou amb un diàleg directe amb Déu, entès ara de la manera més tradicional. La grandesa del «Cant espiritual» de Josep Palau i Fabre rau en la seva radical, insubornable sinceritat: des d’una posició clarament agnòstica, l’autor exposa tots els dubtes que des de les profunditats de la seva formació cristiana li sorgeixen, i els exposa directament a Déu, amb tota la incredulitat però amb tot el respecte. Un text de gran alçada moral.
Atzucac
Atzucac és el llibre més breu dels cinc que formen els Poemes de l’Alquimista. És el final del trajecte. Un final rotund, colpidor. El primer poema del llibre, «Peix-que-es-mossega-la-cua», ja ens posa en situació: prendre’s a si mateix com a material d’experimentació (que és el que Palau ha estat fent tot al llarg dels seus poemes) té un límit; pot arribar un moment d’autodevoració, d’autoexhauriment. I més quan aquesta experimentació ha estat feta en solitud: el poema «Sol» ens ho explica molt bé.
Per uns instants, Palau reprèn el gènere narratiu ja iniciat a «Les metamorfosis de Crorimitekba», de Fragments del laberint: es tracta de «Conte». En aquest text s’explica la faula d’un príncep amb un tumor al cor. «Fins que descobriren que aquell tumor no era un tumor, sinó un embrió, un fetus, que devorà el cor sencer. Hagueren d’operar el príncep per a salvar l’infant. El príncep va morir.» L’infant –l’obra poètica– persistirà, però el príncep –el mateix Palau poeta– ha de desaparèixer per donar pas a noves aventures literàries.
Aquest final és explicitat al darrer poema del llibre, «Comiat». Palau clou el cicle de l’Alquimista, després d’haver-lo viscut amb la màxima intensitat: «Ja no sé escriure, ja no sé escriure més. / La tinta m’empastifa els dits, les venes... / –He deixat al paper tota la sang.» Després d’haver exhaurit l’alienació en l’Alquimista, cal ara destruir-lo per poder, així, anar a la recerca d’una nova possible alienació. Però això no és un simple artifici literari. Si la poesia de Palau i Fabre té la força que té és perquè respira sinceritat, perquè el lector en percep la veracitat a cada vers. Seguint l’estela d’Arthur Rimbaud, que als vint-i-un anys d’edat va decidir que ja havia escrit tot el que havia d’escriure i va abandonar el conreu de la literatura, si Palau diu que se li ha acabat la poesia, això ha de ser inequívocament cert per poder fer autèntic tot el que el lector ha anat percebent. El poema s’acaba així: «Els mots se’m moren a dins / i jo visc en les coses.» Efectivament, els mots –la poesia de l’Alquimista– se li van morir, i per això Josep Palau i Fabre no va tornar a escriure més cap llibre de poemes.
Text núm. 1
ARTHUR RIMBAUD, Il·luminacions (textos publicats el 1886); traducció de Josep Palau i Fabre (extret d’A. Rimbaud, Una temporada a l’infern; Col·lecció Els Llibres del Mirador, Editorial Bruguera, 1984).
VIDES (fragment)
«En unes golfes on vaig ser reclòs als dotze anys he conegut el món, he il·lustrat la comèdia humana. En un celler he après la història. En qualque festa nocturna en alguna ciutat del Nord he trobat totes les dones dels antics pintors. En un vell passatge de París m’han ensenyat les ciències clàssiques. En una magnífica mansió encerclada per l’Orient sencer he realitzat la meva obra immensa i passat el meu il·lustre retir. He amassat la meva sang. El meu deure m’és llevat. No cal ni pensar en això. Sóc realment d’ultratomba, i fora encàrrecs.»
Text núm. 2
ARTHUR RIMBAUD, Una temporada a l’infern (1873); trad. de J. Palau i Fabre (extret de la mateixa referència anterior).
ALQUÍMIA DEL VERB (fragment)
«Vaig esdevenir una òpera fabulosa: vaig veure que tots els éssers tenen una fatalitat de felicitat: l’acció no és la vida, ans una manera de malgastar una certa força, un enervament. La moral és la feblesa del cervell.
»A cada ésser, diverses altres vides em semblaven atribuïbles. Aquest senyor no sap el que fa: és un àngel. Aquesta família és una niada de gossos. Davant diversos homes parlava en veu alta amb un moment d’una de llurs altres vides. –Així, he estimat un garrí.
»Cap dels sofismes de la follia –la follia que hom reclou– no ha estat oblidat per mi: podria enumerar-los tots, en detinc els ressorts.»
Text núm. 3
AUTORS DIVERSOS, Josep Palau i Fabre, l’Alquimista; edició a cura de Julià Guillamon; catàleg de l’exposició del mateix títol al Centre de Cultura Santa Mònica, Barcelona, 2000.
«L’obra que Palau i Fabre comença a construir a partir de 1935 és un conglomerat de pensaments, poemes, monòlegs i fragments teatrals, que integra en una estructura molt oberta, però al mateix temps minuciosament articulada: els Poemes de l’Alquimista, dividits en llibres, seccions i subseccions, de manera que cada peça s’integra en el conjunt com en un gran mosaic. A diferència del que s’esdevé en la poesia de Rosselló-Pòrcel, que fa del fragment un centre i un punt de partida, Palau arriba al fragment des de l’aspiració a la totalitat. Sent la crida de l’absolut i l’ansietat del sistema. Veu el poeta com un demiürg que es rebel·la contra el Creador, es reconeix en Faust i en el Superhome. Conceptes com “geni” o “destí” s’integren de manera natural a la seva obra. Però Palau no es limita a recuperar temes i motius del romanticisme per adaptar-los a l’esperit del temps, no és un romàntic mancat o endarrerit. Forma part d’una de les primeres generacions que han incorporat la psicoanàlisi a la seva manera de veure el món i busca en la seva pròpia exploració interior un aprofundiment de les intuïcions dels romàntics sobre el psiquisme humà. Algunes de les experiències de Poemes de l’Alquimista (“El lector invisible” o “El cordó umbilical”) es poden interpretar com la transposició a la literatura de les idees sobre els lapsus i els errors de lectura, que Freud va exposar a la Psicopatologia de la vida quotidiana (1923). Als poemes de “Amb la mà esquerra” s’acosta a l’escriptura automàtica. Mitjançant aquestes experiències busca l’accés a un estat preracional. Palau explora l’inconscient en busca de les arrels de la identitat, del jo, en una recerca paral·lela –però en el fons incompatible– a la dels surrealistes.»
JULIÀ GUILLAMON
Josep Palau i Fabre, l’Alquimista; pàg. 14.
Text núm. 4
AUTORS DIVERSOS, Josep Palau i Fabre, l’Alquimista; edició a cura de Julià Guillamon; catàleg de l’exposició del mateix títol al Centre de Cultura Santa Mònica, Barcelona, 2000.
«Em va cridar l’atenció per una mena d’aura de gran solitari que l’envoltava. Tot passejant pels claustres es comportava com si no hi hagués ningú més, com un frare en civil que llegia el breviari, un llibre o altre que duia a la mà, que gairebé l’exhibia. Anava mudat i el seu abillament era impecable, de cap a peus, cofat amb un capell gris que era més que un barret i era tot un llenguatge, per a la galanteria, l’educació o la simple atenció de saludar sense paraules. Vaig veure que a l’aula deixava el llibre ben a la vista a més de descobrir-se i a entrada de fred, desabrigar-se del sobretot que es portava. No vaig saber com es deia fins que amb una sorprenent veu de metall noble va respondre al professor que cridà els seus cognoms en una classe poc concorreguda, de matèria opcional. Era un curs de llengua italiana i el professor es deia Sergio Zanotti. Ara, al cap de més de seixanta anys, sé i ja fa temps que ho sé, que en Palau era singular, al meu veure d’adolescent, en la mesura que jo era al·logen a allò que a mi em semblava que ell representava. En realitat, comptat i debatut, l’estrany era jo, que no portava cap dels hàbits que, en aquelles darreries de l’any 1939, a la Universitat, eren el de militar, el de religiós i el de senyor. Malgrat que poc o molt a la universitat s’hi anava mudat, –“arreglat”, com es deia, i si podia ser, ben arreglat–, jo endevinava en el fet d’en Palau una naturalitat per a mi inimitable, perquè procedia d’una estirp cultural autòctona que tot just besllumava a través de les meves lectures, admirada com un mite, però sentida com un amor impossible, almenys de moment, malgrat haver-m’hi acostat amb la decisió no gaire ben rebuda pels meus pares d’emprendre els estudis d’una carrera universitària, tot i que volien el bo i millor per a mi. La coneixença amb Josep Palau i Fabre, personificació d’aquell mite, d’aquell món que ens havien volgut destruir i en part ho havien fet, perquè no en restés la presència ni la memòria. Palau i Fabre, en aquella ignomínia d’Universitat, era, tal com jo el vaig veure, la representació vivent de la presència que ens calia i de la memòria que havíem de guardar.»
JOAN TRIADÚ
Amb Palau i Fabre a la Universitat de
Barcelona (1939-1942); pàg. 114-115.
Text núm. 5
AUTORS DIVERSOS, Josep Palau i Fabre, l’Alquimista; edició a cura de Julià Guillamon; catàleg de l’exposició del mateix títol al Centre de Cultura Santa Mònica, Barcelona, 2000.
«Conocí a Palau i Fabre en otoño de 1953, durante su largo exilio parisiense. Había oído hablar por primera vez de él al crítico de arte Fernando Gutiérrez, amigo de su padre, el galerista y decorador Josep Palau Oller. Me lo pintó como un joven inconformista y rebelde, enfrentado al Régimen y a los valores burgueses de su propia familia. El retrato, más admirativo y reprobador, me cautivó. Palau i Fabre encarnaba, aún antes de frecuentarle y leerle, lo que yo deseaba ser: su conducta prefiguraba la mía, me indicaba el camino de desposesión y ruptura que a mi vez debía emprender. Como mi tío abuelo materno, el poeta Ramon Vives Pastor, censurado y silenciado en mi infancia por mi padre y mi abuelo (...), Palau i Fabre había tenido la audacia de vivir y escribir a contracorriente, de transmutar su inconformismo político en una aventura artística y una empresa moral. La lectura de Poemes de l’Alquimista –impresos clandestinamente en Barcelona– aumentó aún mi admiración por él. Contestando con la desoladora pobreza del medio cultural español, Palau i Fabre bebía directamente en las fuentes de Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Apollinaire...; me abría un universo más vasto y apetecible que aquel en el que yo desmedraba.»
JUAN GOYTISOLO
La rebeldía de Josep Palau i Fabre; pàg. 122-123.
Text núm. 6
AUTORS DIVERSOS, Josep Palau i Fabre, l’Alquimista; edició a cura de Julià Guillamon; catàleg de l’exposició del mateix títol al Centre de Cultura Santa Mònica, Barcelona, 2000.
«Recordo un dia que vaig trobar en Palau al Museu del Prado. Estava assegut, en un banc, davant Les filadores de Velázquez. Estava tan atent, tan immòbil, que no vaig gosar destorbar-lo. Abans de sortir del museu, vaig retornar a la sala per, en cas que encara hi fos, saludar-lo un moment. En Palau continuava allà, abstret. Em va contar que pràcticament havia passat tot el matí contemplant aquella obra; que, de fet, havia vingut a Madrid només per això: observar detalladament l’obra de Velázquez per tal de determinar si una còpia d’aquella obra era o no de la mà de Picasso.
»Aquesta imatge de Palau, davant d’un Velázquez, tractant de testificar si una còpia d’aquell Velázquez era un Picasso o no ho era, se m’ha fet, amb els anys, inesborrable. La imatge cabdella els tres autors, els foravia, els ordeix, fa que es recerquin l’un a la seguida de l’altre. La imatge és, de fet, un Palau extraordinari. Perquè Palau és el gran autor de l’autoria. Una part molt considerable de l’obra de Palau –tots els seus poemes i els seus quaderns– s’aplega, com sabeu, sota el pseudònim de l’“alquimista”. I què és allò que, gairebé sempre, té aquest alquimista a l’obrador? Obres d’altres autors. L’autor obra obres. Les obres esdevenen un material on Palau recerca i rastreja infatigablement una identitat genèrica. La gestualitat, el grafisme, les incisions de l’obra de Palau obeeixen a aquesta recerca, a aquest rastreig obsessiu. La seva alquímia autoral el duu constantment a obrar amb els altres, a partir de l’obra dels altres.»
PEREJAUME
La matèria de l’originalitat, a mans
de Josep Palau i Fabre; pàg. 160-161.
Text núm. 7
PILAR PARCERISAS, Palau i Fabre, estudiador de Picasso; «Simposi-homenatge a Josep Palau i Fabre», Publicacions de l’ICE, Universitat de Barcelona, Col·lecció Quaderns del Finestral, núm. 3, 1987; pàg. 60-61.
«Palau i Fabre descobreix en Picasso una nova personalitat que contradiu la idea tradicional d’identitat i de coherència. Admira la seva capacitat de fer obres dissemblants, que en un primer moment el van desorientar molt, però on, finalment, hi ha pogut albirar una gran riquesa humana i alhora les contradiccions i el caràcter destructiu de l’obra moderna.
»En la diversitat i dissemblança del treball de Picasso, ell hi ha reconegut la seva pròpia disparitat. Picasso és el mirall que li ha aclarit dubtes psicològics, personals, íntims i àdhuc metafísics i s’hi ha vist també reflectit en el seu agnosticisme de portes obertes i en el seu heraclitisme vital en què tot passa, s’esdevé, i no podem tornar enrere. Així ens ho fa saber en el pròleg dels Poemes de l’Alquimista, quan ens diu: “Les rectificacions veritables les fem en la vida. És, per tant, en la mesura que són una obra viscuda i no literària que defujo d’introduir esmenes en aquests poemes. El meu passat no el puc rectificar, o només el puc rectificar en el meu possible futur”. [...] El poeta es demana si és l’autor o l’actor de la seva pròpia vida i troba resposta en fer de si mateix el seu propi experiment. Picasso també ens aporta els resultats d’experimentar amb si mateix i, com Rimbaud, se’ns presenta com un gran alquimista de tots els temps.
»Difícilment podríem trobar dos homes en què fossin tan autèntics els seus lligams comuns com entre Palau i Fabre i Picasso. Per això, la importància dels estudis picassians de Palau i Fabre, ultra el seu rigor historicista al qual devem dades originals de cabdal importància, rau a anar més enllà del mateix Picasso i mostrar-se’ns ell mateix com a aquest animal que es busca i en el qual tots ens hi podem sentir identificats.»