La zona genital

La zona genital és potser la part més íntima del nostre cos. Des de l’instant en què saltem al món a través de la vagina de la nostra mare i veiem la llum per primera vegada, és una companya inseparable. Al parvulari, les nenes i els nens ens comparem els genitals amb una gran alegria. Amb la pubertat, ens surten els primers pèls foscos a l’entrecuix. Totes recordem la nostra primera regla, tant si va ser un moment d’orgull com d’espant. Potser et comences a masturbar i descobreixes que ets capaç d’aconseguir que el teu cos es cargoli de satisfacció. Després arriba la primera relació sexual, amb tot el que comporta de vulnerabilitat, de curiositat i de plaer. Potser tindràs fills o n’has tingut i experimentaràs els grans canvis que experimenta la zona genital i els miracles que aconsegueix. La zona genital és una part de tu. Ja és hora de conèixer-la millor.

LA VULVA: EL TERRITORI EXTERIOR

Posa’t nua davant un mirall i observa’t atentament. La zona genital comença ben avall de l’estómac, en una regió rica en greix que cobreix la part de l’os del maluc que hi ha al davant de tot. Aquesta regió tova s’anomena mont de Venus i al llarg de la pubertat es cobreix de pèl. Aquí, algunes dones tenen un coixí de greix més gran que d’altres, de manera que la seva zona genital sobresurt més en relació amb l’estómac, com una mena de brioix. D’altres tenen un mont de Venus més pla, com si fos un pastisset. Nosaltres no discriminem a l’hora de posar sobrenoms poca-soltes inspirats en el menjar.

Si dirigeixes la vista cap a sota del mont de Venus, arribaràs al que anomenem vulva, tot i que també s’anomena cony, figa, xona, parrús, patata, etcètera, etcètera. Potser vulva no és el mot que més es fa servir al món, però si ets dona i et mires entre les cames, hi trobaràs una vulva.

Un munt de gent creu que la zona genital visible de la dona s’anomena vagina. «M’ha sortit pèl a la vagina», dius, o «quina vagina més bonica tens», però en realitat això no és correcte. La vagina no té pèl i no és fàcil de veure, tot i que és bonica de debò. Vagina tan sols és el nom d’una part de la zona genital, més concretament el conducte muscular que fas servir quan tens relacions sexuals amb penetració o quan pareixes, i que porta a l’úter. La raó per la qual ens interessa tant la terminologia és que la zona genital és molt més que no la vagina, encara que ens agradi tant! La majoria dels que anomenen vagina la zona genital de la dona volen dir vulva, i és amb la vulva que començarem la descripció dels fabulosos òrgans genitals femenins.

La vulva està bastida com una flor amb dues capes de pètals. I, t’ho creguis o no, aquesta metàfora de la flor no ens l’hem inventat nosaltres. Quan ens mirem les diferents parts de la vulva, veurem que encaixa d’allò més bé començar per les més externes i anar cap a l’interior.

Els pètals, és a dir, els llavis, s’encarreguen de protegir les parts sensibles que es troben a dins. Els llavis majors, que són més gruixuts que els menors, estan plens de greix i funcionen una mica com un airbag o com un amortidor. Poden ser prou llargs per cobrir els llavis menors, però també poden ser molt petits. Algunes dones només tenen dues protuberàncies petites a la pell que emmarquen la resta de la vulva a cada costat.

Els llavis majors estan coberts de pell normal. Com l’altra pell que tens al cos, la dels llavis majors està repleta de glàndules sebàcies, de glàndules sudorípares i de fol·licles pilosos. A banda de pèl —cosa que no està malament—, als llavis majors et poden sortir grans i èczemes —cosa que ja no està tan bé—. Per desgràcia, la pell és la pell.

Sovint, els llavis menors són més llargs que els majors, però no cal que sigui així. Poden estar ben arrissats i plegats, com si fossin la faldilla de tul d’una princesa. Quan et miris al mirall, és molt possible que els llavis menors sobresurtin un bon tros dels majors. També és possible que hagis d’apartar els llavis majors per veure els menors.

A diferència dels llavis majors, rics en greixos, els menors són més prims i molt sensibles. No són tan sensibles com el clítoris, que és una de les parts més sensibles del cos, però estan plens de terminacions nervioses i, per tant, tocar-los pot ser molt bo.

Els llavis menors no tenen pell normal, estan coberts de membranes mucoses que de ben segur ja has vist abans —per exemple, a l’exterior del globus ocular i a l’interior de la boca—. Això només vol dir que estan coberts d’una capa de mucositat protectora i hidratant. Damunt de la pell normal hi ha una capa de cèl·lules mortes, com si fossin una mena d’edredó fet de parents morts. Aquesta capa morta ofereix protecció, i a la pell normal li va d’allò més bé estar seca. Per contra, les membranes mucoses no tenen cap capa protectora amb cèl·lules mortes i, per tant, són menys resistents al desgast. Els llavis menors llargs, per exemple, s’adoloreixen fàcilment a causa del frec dels pantalons ajustats. A diferència de la pell normal, a les membranes mucoses els està millor la humitat. A les membranes mucoses no hi ha pèl i, per tant, tampoc n’hi ha a la vulva a l’interior dels llavis majors.

Si apartes els llavis menors, trobaràs la zona que s’anomena vestíbul. Aquest mot ve del llatí vestibulum i significa un espai entre la porta exterior d’un edifici i el seu interior. Si sols anar al teatre o a l’òpera, al vestíbul és on menges pastes i beus cava durant l’entreacte. És l’entrada fastuosa, amb columnes i catifes toves de vellut vermell. El vestíbul de la dona no té columnes, però ben mirat és una entrada. Hi trobaràs dos forats: l’orifici uretral i l’orifici vaginal. L’orifici uretral es troba entre el clítoris —que és a la part del davant, on coincideixen els llavis— i la vagina —que és més a prop de l’anus.

Només una minoria té consciència de l’orifici uretral, encara que totes el fem servir unes quantes vegades al dia. De fet, hi ha qui creu que no existeix cap forat separat per a l’orina, sinó que som com els homes, que tenen un sol forat per a dues coses: l’esperma i l’orina. Això no és cert: la uretra té el seu propi orifici. No orinem amb la vagina, però és fàcil confondre’s, encara que hàgim vist un munt de genitals. L’orifici uretral pot ser molt difícil de trobar, encara que el busquem amb l’ajut d’un mirall. La uretra és diminuta i sovint la pell fa molts plecs petits al voltant del forat, però si la busques, la trobaràs.

LA VAGINA, COSA FINA

A diferència del petit orifici uretral, l’orifici de la vagina, que és molt més gran, és fàcil de localitzar. La vagina és un conducte muscular estret que fa entre set i deu centímetres i que va de la vulva a l’úter o matriu. Per regla general, el conducte està pinçat, de manera que la paret del darrere i la del davant s’estrenyen. Això et fa impermeable. Ves per on!

Quan t’excites, la vagina s’eixampla i s’allarga, i a més és molt elàstica en totes direccions. S’assembla una mica a una faldilla prisada. Al tacte, notaràs com n’és, de rugosa.

Els músculs que envolten la vagina són forts, cosa que podràs percebre si hi introdueixes un dit i després l’estrenys. Aquests músculs, que formen la musculatura del sòl pelvià, són com qualsevol altre múscul. S’enforteixen en exercitar-los.

La part interior de la paret vaginal està coberta per una túnica mucosa humida. La major part de la humitat no es produeix en les glàndules, sinó que es filtra a través de la paret vaginal des de l’interior del cos. A la paret vaginal no hi ha glàndules, però hi arriba una mica de secreció de les de l’úter. La vagina sempre està humida, però quan t’excites, la humitat augmenta. Quan hi ha més sang a la zona genital, hi arriba més líquid a través de la paret vaginal. L’augment de l’afluència de sang es nota perquè el clítoris i els llavis menors s’inflen. El líquid que apareix quan t’excites redueix la fricció a la vagina quan et masturbes o quan tens relacions sexuals. Menys fricció vol dir menys lesions a la paret vaginal, que sovint pot endur-se una bona estovada durant l’acte sexual. No és especialment estrany sagnar una mica a causa de petits esquinçaments a la paret vaginal després de tenir relacions sexuals, i tampoc ho és sentir-se una mica adolorida. Afortunadament, es tracta d’una cosa del tot innòcua. La paret vaginal és molt hàbil a l’hora de reparar-se.

A més de la humitat que traspassa la paret vaginal, hi arriba una mica de mucositat procedent de dues glàndules que hi ha al vestíbul. Estan situades cap a les natges, a costat i costat de l’orifici vaginal, i s’anomenen glàndules de Bartholin en homenatge a l’anatomista danès Caspar Bartholin. Segreguen un líquid viscós que contribueix a lubrificar l’orifici vaginal. Les glàndules de Bartholin tenen una forma ovalada, una mida semblant a la d’un pèsol i poden plantejar problemes. Si el petit conducte a través del qual secreten la mucositat es tapona, pot formar-se un quist a la zona genital. Es manifesta com un bony petit i dur en un costat de la vulva, com una piloteta. Si aquest quist s’inflama, pot ser dolorós, però el problema es pot resoldre mitjançant una petita intervenció quirúrgica. Hi ha discrepàncies pel que fa a la importància de les glàndules de Bartholin en la lubrificació de la vagina.¹ Les dones a qui s’han extirpat aquestes glàndules per problemes derivats de quists i d’inflamacions segueixen experimentant un augment de la humidificació de la vagina quan s’exciten.

A la paret vaginal anterior, és a dir, cap a la bufeta, hi ha un punt molt popular en els articles que parlen de sexe en les revistes femenines. Estem parlant del punt G. Aquesta zona es diu així pel seu descobridor, el ginecòleg alemany Ernst Gräfenberg. Tot i que els investigadors han discutit sobre el punt G i l’han buscat des de la dècada de 1940, encara és força controvertit. De fet, no estan segurs de què és i tampoc s’ha demostrat que existeixi en absolut.

El punt G se sol descriure com un punt sensible addicional que algunes dones tenen a la vagina. Hi ha dones que diuen que poden arribar a l’orgasme només mitjançant l’estimulació del punt G. Segons sembla, se situa una mica cap amunt a la paret vaginal anterior —és a dir, cap a l’estómac— i se suposa que es pot estimular fent un moviment tipus «vine cap aquí» amb el dit. Imagina’t una bruixa de Disney que intenta temptar-te i ja el tens. Algunes dones afirmen que la sensació que produeix l’estimulació del punt G és millor o diferent que en altres llocs de la vagina. Com potser ja deus haver observat, la vagina no és una zona especialment sensible si la comparem amb la vulva i, sobretot, amb el clítoris. Som més sensibles a l’orifici vaginal i menys a mesura que anem pujant.

Sovint, els mitjans de comunicació parlen del punt G com si es tractés d’una estructura anatòmica a part. Sobretot tenim aquesta impressió si llegim els articles que es publiquen sobre sexe, llibres d’autoajuda o sobre l’experiència de les dones amb el sexe i la zona genital mateixa. Un article britànic del 2012, en què es repassava la recerca sobre el punt G com a zona separada a la vagina, va arribar a la conclusió que les proves són poc consistents. La major part de la investigació es basa en qüestionaris en què les dones mateixes el descriuen. En aquest article també es constata que moltes de les dones que creuen en el punt G tenen dificultats per trobar-lo. A més, els investigadors manifesten que els estudis basats en tècniques de diagnòstic per la imatge no han aconseguit trobar cap estructura separada que pugui provocar orgasmes o plaer sexual en les dones, amb l’excepció del clítoris.²

Una hipòtesi sobre el punt G és que no es tracta de cap estructura corporal separada, sinó simplement una part interna i profunda del clítoris que s’estimula durant l’acte sexual a través de la paret vaginal. Un grup d’investigadors van publicar l’any 2010 un estudi en què havien examinat la paret vaginal anterior d’una dona durant el coit vaginal amb la seva parella. Van fer servir un ecògraf per veure què passava i per cercar el punt G. No el van trobar, però van arribar a la conclusió que les parts internes del clítoris són tan a prop de la paret vaginal anterior que el clítoris pot ser la solució a l’enigma del punt G.³

Una altra possibilitat és que el punt G es relacioni amb un grup de glàndules que també es troben a la paret vaginal anterior. Es diuen glàndules de Skene i són la resposta femenina a la pròstata, una glàndula que envolta parts de la uretra dels homes. Les glàndules de Skene estan lligades amb l’ejaculació femenina o l’squirting. En alguns estudis s’afirma que el punt G és important per arribar a l’orgasme amb ejaculació,⁴ però ara com ara només són teories. Per tant, sabem de ben segur que algunes dones experimenten orgasmes amb ejaculació, però ni tan sols sabem si el punt G existeix.

És estrany que una cosa tan accessible com la paret vaginal estigui envoltada de tot aquest misteri. Sobretot quan s’ha escrit tant sobre el punt G. Estem impacients perquè es faci més recerca de qualitat sobre el cos de la dona.

EL CLÍTORIS: UN ICEBERG

Potser t’ha desconcertat que hàgim parlat de les parts internes del clítoris. Quines parts internes? El clítoris, tal com estem acostumades a descriure’l, té la mida d’una pansa i es troba a la part superior de la zona genital, ben protegit en el punt on hi ha els dos llavis menors. En realitat, però, aquest botonet tan sols és la punta d’un iceberg. En les tenebres de la zona genital s’amaga un òrgan que supera tot el que et puguis imaginar.

Tot i que des de mitjan segle XIX els anatomistes han sabut que el clítoris és principalment un òrgan situat sota la superfície,^* això dista molt de ser un coneixement general. Mentre que el penis dels homes ha estat descrit detalladament en atles anatòmics i llibres de text, el clítoris ha continuat sent una curiositat. En una data tan tardana com l’any 1948, en el reconegut atles anatòmic Anatomia de Gray es va decidir renunciar a posar nom al clítoris. El món de la medicina, dominat pels homes, tampoc ha mostrat cap interès especial a seguir estudiant-lo. Encara hi ha discrepàncies sobre quins elements realment formen part del clítoris i sobre com funciona. En el context mèdic, això crida molt l’atenció.

El que sí que sabem és que el que se sol anomenar clítoris és tan sols una fracció d’un gran òrgan que s’estén cap a dins per la pelvis i cap avall pels dos costats de la vulva.^{5, 6, 7} Si ens poséssim unes ulleres de raigs X, veuríem que el conjunt del clítoris té forma de Y capgirada. La pansa, que s’anomena gland o cap del clítoris, es troba a dalt de tot. Pot fer entre 0,5 i 3,5 centímetres de llargada, però sembla més petita, ja que està coberta del tot o parcialment per una caputxeta.⁸ Aquesta és l’única part visible del clítoris. Després hi ha una mena de tronc que entra a l’interior del cos en forma d’angle, com si fos un bumerang, abans de dividir-se en dues arrels que descansen a costat i costat de la zona genital, enterrades a sota dels llavis.

A l’interior de cada arrel hi ha un cos esponjós, el cos cavernós, que s’omple de sang i s’infla amb l’excitació. Dins d’aquestes arrels, és a dir, al vestíbul —la zona entre els llavis menors— hi ha dos cossos esponjosos més, els bulbs vestibulars, que envolten l’orifici vaginal i l’orifici uretral.

Si vas parar atenció durant les classes de ciències naturals, potser et sonarà la descripció que acabem de fer. Però no era el penis dels homes el que tenia cap, tronc i cossos esponjosos? La font principal del plaer femení, el clítoris, és un secret ben amagat si el comparem, per dirho d’una manera suau, amb el conspicu penis erecte. Per tant, pot semblar sorprenent que el clítoris i el penis siguin dues versions del mateix òrgan.

Fins més o menys la dotzena setmana de desenvolupament, els embrions masculí i femení tenen una zona genital idèntica, dominada per una mena de minipenis (o gigaclítoris!) anomenat tubercle genital. Pot esdevenir tant un òrgan genital femení com un de masculí. Com que el penis i el clítoris es desenvolupen a partir de la mateixa estructura bàsica, els dos òrgans presenten moltes similituds pel que fa a la forma i al funcionament.

El cap del penis és en realitat el mateix que el del clítoris, i per això tots dos reben el mateix nom: gland. El gland és el punt més sensible del cos, tant de les dones com dels homes. Es calcula que té més de vuit mil terminacions nervioses sensitives. Una terminació nerviosa sensitiva rep informació sobre la pressió i el contacte, i envia senyals al cervell, on s’interpreten com a dolor o com a plaer. Com més terminacions nervioses hi ha, més matisats i més potents són els senyals que rep el cervell. Malgrat això, el cap del clítoris és molt més sensible que el del penis, perquè les terminacions nervioses es concentren en una àrea molt més petita. Penseu-hi, la concentració és cinquanta vegades més gran!⁹

Per desgràcia, el fet que el clítoris s’hagi interpretat com un botó del plaer potser ha facilitat la convicció que qualsevol tipus de pressió és bona. Si una mica de pressió no causa l’efecte desitjat, hi ha homes que es limiten a pressionar més i més fort, però el clítoris no funciona així. Com que té tantes terminacions nervioses, fins i tot s’hi percep la menor variació en el contacte. Això dóna possibilitats insospitades d’estimulació i de plaer, però també fa que hi hagi un pas curt al dolor o a l’embotiment. Una pressió forta i prolongada pot fer que les terminacions nervioses es neguin a enviar els senyals al cervell. El cap del clítoris es queda «mut». Aleshores cal deixar en pau el clítoris fins que estigui disposat a parlar de nou. En altres paraules, el clítoris és una mica com quan intentes lligar amb algú: si insisteixes massa, sovint acabes sense aconseguir res.

Els cossos esponjosos de l’home fan que el penis es posi dur quan s’omplen de sang. Els cossos esponjosos de la dona no podien deixar de fer exactament el mateix. Quan ens excitem, el conjunt del clítoris es pot inflar tant que se’n duplica la mida.¹⁰ És una erecció francament impressionant. Com que les arrels del clítoris i els bulbs vestibulars es troben a sota dels llavis i al voltant dels orificis uretral i vaginal, la vulva pot semblar més gran amb l’excitació. A més, el vestíbul i els llavis menors agafen un color porpra vermellós més fosc, a causa de la sang que s’hi concentra.

I les similituds no acaben aquí. Als homes els agrada presumir de trempera matinera i d’ereccions nocturnes, però nosaltres també en tenim. A la dècada de 1970, a la Universitat de Florida es va fer un estudi sobre dues dones amb clítoris grans i les dades obtingudes es van comparar amb les dels homes. Els investigadors van constatar que les dones tenien tantes «ereccions» nocturnes com els homes mentre dormien.¹¹ En un altre estudi es va esbrinar que les dones tenien una «erecció» fins a vuit vegades cada nit, una hora i vint minuts en total!¹²

Ja et deus haver adonat que hi ha moltes coses sobre el clítoris que no vam aprendre mai en les assignatures de ciències naturals. Aquest òrgan imposant ha estat ignorat, menystingut i ocultat durant massa temps. Només quan ens adonem de com el clítoris s’estén i envolta tots els components de la nostra zona genital comprenem que estem equipades amb un aparell de plaer fantàstic de debò.

LA CRUENTA VIRGINITAT

Durant mil·lennis, cultures de tota mena —també la nostra— han estat extremament preocupades per la virginitat. No la dels homes, sinó la de les dones. L’home no pot ser verge o puta, pura o impura, però la dona sí, i «afortunadament» una hemorràgia vaginal la nit de noces podria determinar quina mena de dona és.

Antigament, es feia servir l’expressió «encetar una dona». Com si una dona que no ha tingut relacions sexuals es pogués encetar com una ampolla de cava, com si la seva zona genital fos tan diferent abans i després de la primera relació sexual com una ampolla de cava abans o després de treure’n el tap. Com potser deduiràs del nostre to, no és així.

En la cultura popular, la idea de la virginitat és omnipresent. Per a la vampira Jessica de la sèrie de televisió True Blood, cada coit és com el primer i ha de sagnar una i altra vegada. El dubte envolta la reina Margaery Tyrell a Joc de trons: segueix sent pura de debò, després d’haver-se casat amb el rei número tres?

També els clàssics parlen de la virginitat i l’hemorràgia. «Hòstia!», podria haver exclamat qualsevol donzella medieval quan li baixava la sang per la cuixa. En comptes d’això, diria una cosa d’aquest estil: «Qui voldrà posseir una flor a qui li han arrencat els pètals?». Com en el cas de la noruega Kristin Lavransdatter, que plorava amargament entre els braços del seu estimat, l’Erlend, a qui no li calia plorar. Com a home, l’Erlend no podia «perdre» la virtut.

La idea que la dona és una flor innocent i que «prendre-li» la virginitat és el mateix que arrencar el cap d’una flor es fa servir fins i tot en el llenguatge mèdic. La sang que surt després de tenir relacions sexuals per primera vegada forma part del procés anomenat desflorament, i tot plegat és indescriptiblement antiquat.¹³ Gairebé sembla com si els homes, en totes les cultures i en èpoques diferents, hagin unit forces amb l’objectiu de cercar mètodes per controlar i limitar la sexualitat de la dona, i la possibilitat que pugui decidir sobre el seu propi cos.

Com deus haver deduït, hem de parlar de l’himen, aquest daixonses llegendari de l’orifici vaginal que encara avui costa a dones de tot el món l’honra o fins i tot la vida, a causa de tradicions anacròniques i de la desinformació. És increïble que encara hi hagi diferències entre les dones i els homes en aquest sentit. Que una cosa tan agradable i positiva com el sexe hagi de ser sinònim de ruïna per a les dones, mentre que no té cap conseqüència per als homes. Quan la idea de l’himen i, per acabar-ho d’adobar, de l’hemorràgia corresponent, es basa en mites, esdevé tota una bestiesa.

L’himen s’ha descrit tradicionalment com una mena de segell de castedat que, segons el mite, es trenca i sagna en el primer coit, i només en aquest moment. Aquesta hemorràgia s’ha fet servir com a prova de virginitat i ha tingut tanta importància que se solia penjar el llençol tacat de sang fora de la casa després de la nit de noces, perquè els veïns poguessin ser testimonis que tot havia anat com calia.

El mite de l’himen diu això: si sagnes després del coit, vol dir que no havies tingut relacions sexuals, abans. Si no sagnes, n’has tingut. Tanmateix, aquest mite, com la majoria de mites sobre la sexualitat, és del tot fals.

Un dels seus sinònims, tel virginal, fins i tot sembla que vol refermar la fe en el mite. Fa pensar en una cosa semblant al paper de plàstic transparent tensat que s’esquerda si el punxes. Crec! Tanmateix, si t’has examinat la zona genital amb un mirall, saps que a la vagina no hi ha res que s’assembli al plàstic transparent, encara que no hagis tingut relacions sexuals. Ara no deixis, però, que un mite substitueixi l’altre. Últimament hem sentit moltes frases del tipus «l’himen no existeix». És cert que no hi ha cap segell que mantingui tancada la vagina, però això no significa que no hi hagi una estructura anatòmica que sigui culpable del malentès.

Just passat l’orifici vaginal hi ha un replec mucós en forma d’anell, situat com una espècie de corona al costat de la paret vaginal. Tradicionalment, aquesta petita corona ha rebut noms com ara virgo, fil o tel virginal. Nosaltres en diem himen. També s’anomena vàlvula vaginal, però pots triar el nom que més t’agradi. Tots volen dir el mateix, però mots com virgo són tan enganyosos que s’haurien d’evitar.

Totes les dones neixen amb himen, però això no vol dir que es necessiti per a res. L’himen seria la resposta femenina als mugrons masculins. No té cap funció i ben bé es pot considerar una resta de la fase embrionària.

L’himen té profunditat i amplada. Per tant, no és tan prim com el plàstic transparent, sinó gruixut i robust. Abans de la pubertat, sol ser llis i té forma de rosquilla, amb una obertura al centre. Després entra en escena l’orquestra hormonal i, com moltes altres parts del cos, l’himen també canvia durant la pubertat. Més endavant, sovint agafa forma de mitja lluna. Esdevé més ample a la part del darrere, cap a l’anus, però la corona continua estant junt a la paret vaginal, amb una obertura més gran al centre.¹⁴ Almenys això diu la teoria. En realitat, no hi ha cap model estàndard que ens indiqui quin aspecte pot tenir.

La majoria de dones tenen un himen amb forma circular i una obertura al centre, però no tots són llisos i fins. Sovint, l’himen té replecs i bonys, i això no és senyal d’activitat sexual. Algunes dones tenen l’himen amb trossets que sobresurten de l’orifici vaginal, de manera que sembla una O travessada per una diagonal. En d’altres, sembla un colador, amb molts foradets en comptes d’un forat gran al mig. També n’hi ha que semblen petites franges al llarg de la paret vaginal i, en una proporció molt petita de noies, tapen tota l’entrada a la vagina. Sovint, aquestes noies tenen un himen molt rígid i dur, i aquesta variant comporta problemes, perquè la sang de la menstruació ha de sortir per algun lloc. Sovint, les noies que tenen aquesta mena d’himen descobriran el conflicte quan tinguin la primera menstruació. Quan la sang de la regla es queda atrapada dins de la vagina, pot causar un dolor molt fort i caldrà fer una operació. Aquesta variant rara és la que més s’aproxima al mite que compara l’himen amb un segell.¹⁵

Sigui quina sigui la forma de l’himen, és flexible i elàstic, tret dels pocs que ho tapen tot. No obstant això, és el punt més estret de la vagina. La vagina té una gran capacitat per eixamplar-se i contreure’s de nou —al cap i a la fi, per aquí pot sortir un bebè—. L’himen també hauria de poder eixamplar-se, però malgrat que és flexible, no ho és prou per al coit. Funciona de manera semblant a una goma elàstica, que es pot estirar fins a un punt determinat, però que es trenca si s’estira amb massa força.

La primera vegada que tens relacions sexuals amb penetració vaginal, l’himen s’estira junt amb la resta de la vagina. Moltes dones tenen un himen tan flexible que no passa res però, en altres casos, l’himen es pot esquinçar i sagnar una mica. Dit d’una altra manera, algunes dones sagnen la primera vegada que tenen relacions sexuals i d’altres, no. Tot depèn de l’elasticitat de l’himen. En el cas de les dones que tenen l’himen amb una forma especial —per exemple, el que sobresurt de l’orifici vaginal com si fos una O travessada per una diagonal—, sovint s’haurà de trencar per deixar lloc al penis o als dits.

És difícil dir amb certesa el nombre exacte de dones a qui els sagna l’himen després de tenir relacions sexuals per primera vegada. Hi ha xifres, però varien. Dos estudis que hem consultat afirmen, respectivament, que el 56 per cent i el 40 per cent de totes les dones sagnen la primera vegada que tenen relacions sexuals consensuades amb penetració vaginal. Això és ben lluny de ser totes, però alhora el percentatge és alt.¹⁶

Els estudis que acabem d’esmentar es van elaborar a partir d’entrevistes a dones sobre el seu primer coit. Per tant, és impossible saber del cert si l’hemorràgia es va produir a l’himen, encara que sigui el punt més estret de la vagina, o si la sang tenia una altra procedència. Com hem dit al capítol sobre la vagina, és possible i habitual tenir hemorràgies a causa de petits esquinçaments a la paret vaginal, per exemple, si el sexe és una mica enèrgic, si la zona no està prou humida o si els músculs de la zona genital es tensen a causa dels nervis. Això pot passar la primera vegada que es tenen relacions sexuals però també en altres ocasions.

Un component important del mite de l’himen són les proves de virginitat. En aquestes proves, se suposa que es pot examinar la zona genital d’una dona per saber si ha realitzat el coit o no. Suposadament, la Verge Maria es va sotmetre a una prova de virginitat. El mateix es pot dir de Joana d’Arc i d’una munió de dones de diversos ambients conservadors en èpoques més recents.

De tant en tant, sentim a dir que hi ha metges que encara fan proves de virginitat a joves a petició dels pares, que volen tenir la prova que les seves filles estan intactes, i això es fa malgrat que els experts forenses consideren que les proves de virginitat són irrellevants des del punt de vista mèdic.¹⁷ També sentim a parlar de metges que redacten certificats de virginitat per a joves mortes de por, que temen les conseqüències si no sagnen la nit de noces.

Tot i això, resulta que generalment no es poden observar diferències entre l’himen de les noies que han tingut relacions sexuals i el de les que no n’han tingut.^{18, 19} Per tant, la pràctica de proves de virginitat és absurda. A més, encara que es puguin produir lesions a l’himen durant el coit quan s’estira massa fort, això no significa que aquestes lesions hi romandran. I és que en molts casos l’himen cicatritza sense deixar marques visibles.²⁰

Una bona part de la recerca sobre l’himen i els canvis que pateix després de la primera relació sexual prové d’exploracions practicades a dones i a noies que han patit abusos sexuals. Un article de revisió sistemàtica noruec informa que el que antigament es pensava que eren canvis sospitosos en l’himen de les nenes, com ara una obertura ampla²¹ o unes ales petites, avui dia s’interpreten com a troballes del tot inespecífiques i no com a prova d’abusos sexuals, perquè de fet aquestes variacions de l’himen també es poden determinar en nenes que no n’han patit. D’altra banda, els autors de l’article també insisteixen que la manca de proves no demostra que una nena no hagi patit abusos sexuals.

En general, no es pot saber si una dona ha practicat sexe o no donant-li un cop d’ull entre les cames. L’himen no està reservat a les dones que no han tingut relacions sexuals i no hi ha cap varietat concreta per a les dones que han realitzat el coit i una altra per a les que encara són «verges». Com altres parts del cos, l’himen presenta variacions individuals pel que fa a l’aparença. Ja ens perdonareu, però les proves de virginitat no funcionen.

Malauradament, tots aquests coneixements no són de domini públic. Hi ha dones que encara recorren a una intervenció quirúrgica, l’anomenada himenoplàstia o reconstrucció de l’himen, per garantir que la nit de noces sagnaran. A Noruega, la clínica privada Volvat d’Oslo va practicar intervencions d’aquesta mena fins al 2006. La clínica va deixar de realitzar himenoplàsties després de demanar-ne una valoració al Consell d’Ètica Mèdica de Noruega. El Consell tenia dubtes pel que fa a la himenoplàstia, perquè aquesta intervenció és una mena de pedaç o substitut d’una solució adient al problema, és a dir, un canvi de mentalitat.

La himenoplàstia, però, se segueix practicant arreu. A més, per trenta dòlars es poden comprar membranes falses amb sang artificial per internet, que garanteixen que puguis «acomiadar-te del teu obscur secret» i casar-te amb tota seguretat.²² Per cert, els polítics egipcis van proposar que es prohibís la importació d’aquest producte l’any 2009.²³

Per què decidim recórrer a aquesta mena de solucions en comptes d’informar que la manca d’hemorràgia no vol dir manca de virginitat? I per què és tan important per a algunes persones tenir proves que les dones es mantenen «intactes» fins que no es casen? Cal que l’hemorràgia perdi importància i que les proves de virginitat s’eliminin per sempre, però sobretot cal desterrar la idea que la virginitat en si és important.

El problema és que resulta difícil trobar informació de qualitat sobre l’himen i sobretot distingir el que és correcte del que ho és menys o que directament és fals. Mentre cercàvem informació sobre l’himen, vam trobar-ne poca que s’hagi popularitzat, que estigui a l’abast de la majoria de la població i que alhora sigui correcta. Vam trobar molts treballs de recerca, però l’himen amb prou feines s’esmenta en les obres didàctiques sobre ginecologia més utilitzades en la carrera de Medicina, i en aquests materials també es reprodueixen parts dels mites més habituals. Ens hem quedat amb una pila de preguntes. És esgarrifós que els metges hagin mostrat tan poc interès per una estructura que en el pitjor dels casos pot significar la pèrdua de l’honor o de la vida per a les dones. Encara és pitjor que la informació disponible no arribi a les persones que la necessiten. Aquí tots tenim una feina important a fer. Només cal posar fil a l’agulla.

L’ALTRE FORAT

«Allà on no brilla mai el sol», diem, i mirem en direcció a l’anus. Aquest forat bru i arrugat sovint acaba eclipsat quan parlem de la zona genital femenina, però la vagina i el cul només estan separats per una paret prima. Aquest estret veïnatge fa que l’anus estigui inevitablement relacionat amb la vagina, amb la vulva i amb la pròpia imatge sexual de moltes dones.

L’anus és un anell muscular formidable dissenyat per mantenir la femta al lloc que li correspon, fins que estem preparats per desfer-nos-en. Evidentment, aquesta ha estat una tasca important des de temps immemorials i el nostre cos ens ha equipat de sèrie no només amb un, sinó amb dos esfínters. Si l’un falla, tenim un cancell de seguretat addicional.

El múscul esfínter intern de l’anus està controlat pel que anomenem el sistema nerviós autònom. És la part del sistema nerviós que no podem controlar. Quan el cos percep que el recte es comença a omplir de femta, envia senyals que indiquen al múscul esfínter intern que s’ha de relaxar. Es tracta del reflex de defecació i s’experimenta com a necessitat sobtada de trobar el lavabo més proper.

Si només haguéssim tingut aquest reflex primitiu, hauríem anat de ventre a temps i a destemps, com els nens petits, però les persones som, al capdavall, éssers socials. El múscul esfínter extern de l’anus —el pots identificar si poses un dit a l’anus i l’estrenys— és qui mana en última instància. Es controla a voluntat i s’encarrega que aconseguim aguantar-nos fins que les circumstàncies siguin adients per tenir una mica d’intimitat. Si el tornes a estrènyer durant prou temps, el cos entén la indirecta i els instints originaris s’adonen que han perdut. La femta es retira discretament cap amunt pel recte i espera amb paciència una oportunitat millor. La finestra de la defecació, com ens agrada anomenar-la, s’ha tancat durant una estona.

L’anus és el racó fosc de la zona genital, però afortunadament és més que excrements i prou. La zona que hi ha al voltant i just a l’interior de l’anus és plena de terminacions nervioses que esperen ser estimulades. Per a algunes persones, el fet de convidar aquesta zona a prendre part en el joc pot eixamplar la vida sexual. Per a la resta, potser ja n’hi ha prou amb saber que l’anus és un sistema preciós i enviar-li uns quants pensaments afectuosos.

CONSELLS PELUTS

Ser dona implica tenir pèl aquí baix. En tot cas, per natura. Durant la pubertat comencen a sortir-nos pelets foscos al mont de Venus i al llarg dels llavis. A poc a poc, es van estenent i es multipliquen fins que acabem tenint una mata densa, en forma de triangle, que arriba fins a l’anus i que acostuma a entrar una mica per la part interior de les cuixes, per sobre de la famosa línia del biquini.

L’ideal estètic de la vulva sense pèl o ben arreglada s’ha tornat a imposar els darrers anys i ha ocasionat preocupacions i problemes en la zona genital a nombroses dones. Moltes s’angoixen perquè es pensen que la depilació fa que aparegui més pèl, que s’enfosqueixi o que fins i tot creixi més ràpid. Durant uns quants anys, nosaltres mateixes vam estar espantades per si la línia del biquini creixia sense control en totes direccions, si no anàvem amb compte amb la maquineta d’afaitar. De la mateixa manera, més d’un noi adolescent li ha pres la maquineta al pare i s’ha afaitat amb diligència el borrissol de dalt del llavi superior amb l’esperança que aflori un bigoti viril que li tapi els granets. Per sort per a nosaltres, però per desgràcia per a ells, això és un disbarat.

La quantitat de pèl corporal que et surt i el moment en què et surt depenen de l’herència i de les hormones.²⁴ En el moment de néixer, ja tens tots els fol·licles pilosos que tindràs mai: si fa no fa, cinc milions. Alguns d’ells, com ara els que hi ha en les zones dels genitals i de les aixelles, són especialment sensibles a les hormones. Durant la pubertat, el cos explota amb les hormones sexuals, que fan que aquests fol·licles pilosos sensibles a les hormones es facin més grans i comencin a formar pèl més gruixut i més fosc. El patró dels fol·licles pilosos sensibles a les hormones és diferent per a cada persona en funció dels gens, cosa que explica per què alguns homes tenen molt de pèl a l’esquena mentre que d’altres amb prou feines tenen pèl al pit. Tot i que es percep així, durant la pubertat no surt més pèl, sinó que el borrissol es va transformant gradualment en pèl «adult». La raó per la qual molts creuen que l’afaitat augmenta la vellositat és senzillament que sovint comencen a afaitar-se mentre el borrissol encara està en procés de canvi.

A alguns també els sembla que el pèl es torna més gruixut i rígid o que creix més ràpid quan s’afaiten. Això tampoc és possible, encara que pugui semblar-ho quan seus amb la zona genital que sembla un eriçó l’endemà d’haver-te-la afaitat. Els nostres pèls són sobretot matèria morta. De fet, tot el pèl que sobresurt de la pell és proteïna morta i només hi ha vida al fol·licle pilós. Els fol·licles no tenen cap manera d’assabentar-se’n, encara que tallis els pèls. Els morts només parlen als programes de fenòmens paranormals. En el món real, el fol·licle pilós segueix produint pèl al mateix ritme que abans, feliçment ignorant que tu el segues sense pietat.

A més, la mida del fol·licle pilós determinarà el gruix del pèl. Independentment de les vegades que t’afaitis, la grandària del fol·licle pilós no canviarà. Tanmateix, pot donar la sensació que el pèl és més rígid perquè és més curt quan surt. Normalment, el pèl que es deixa en pau es va fent cada cop més prim cap a la punta i, per tant, sembla suau. Quan ens afaitem, tallem el pèl pel punt més gruixut, cap a la superfície de la pell. Quan torna a créixer, la punta és més grossa durant un temps.²⁵

Pots maleir (o lloar) el fet que el pèl creixi, però la distribució del pèl corporal està predeterminada genèticament. En canvi, la decisió sobre si cal fer alguna cosa pel que fa a la vellositat és tota teva. És indiscutible que el pèl que tenim al cos té una funció, però de cap manera és tan important que se n’hagi de desaconsellar l’eliminació si es vol. Cal tenir en compte, però, que el pèl contribueix a augmentar la sensibilitat sexual. Si la teva parella frega lleument el teu pèl púbic, la curvatura del pèl enviarà senyals al fol·licle pilós, que retransmetrà el missatge al sistema nerviós.²⁴ Els fol·licles pilosos estan connectats amb moltes terminacions nervioses, per tant, sense pèl, perdem una part de l’experiència sensorial.

Al llarg de la història, diverses formes de depilació han estat pràctica habitual per a ambdós sexes. Avui dia pots fer servir pinces de depilar, maquineta d’afaitar, cera de depilar, crema depilatòria o maquineta elèctrica, per esmentar les solucions temporals. Per a la majoria, la tria és una qüestió de gustos, però hi ha unes quantes diferències.²⁶

La depilació amb pinces, maquineta elèctrica i cera pot fer que la vellositat sigui més tènue perquè els fol·licles pilosos es van malmetent amb el temps, ja que el pèl s’arrenca d’arrel. El desavantatge és que el pèl prim ho té més difícil a l’hora de traspassar la pell, cosa que pot causar problemes de pèl encarnat i de fol·liculitis. La crema depilatòria, en canvi, «fon» la part del pèl que es troba per sobre de la pell mitjançant la destrucció química de l’estructura de les proteïnes. Com que el fol·licle pilós no n’és afectat, sovint es tindran menys problemes de pèls encarnats que amb els altres mètodes.

El problema més important de la depilació rep molts noms, com ara pèl encarnat, pèl enterrat o pseudofolliculitis barbae.²⁷ Quan s’elimina, el pèl, sobretot l’arrissat, es pot encorbar i començar a créixer enterrat en la pell quan torna a sortir. El pèl encarnat es percep com un cos estrany i desencadena una inflamació del fol·licle pilós semblant a uns granets. A més, si tens mala sort o et toques aquests granets, pots tenir una infecció bacteriana. Aleshores fan més o menys mal i s’inflamen, i sovint deixen cicatrius.

Els consells sobre la depilació sense granets abunden als mitjans de comunicació. Ens empassem la píndola dels consells dels experts en bellesa sense protestar —al capdavall, un pubis ben rasurat amb pèl encarnat i grans no és gens abellidor—. Però de debò necessites aquesta crema tan cara que intenten vendre’t els esteticistes? O una maquineta d’afaitar d’una marca ben coneguda i suposadament especialista en pells sensibles per a la qual cada recanvi costa un ull de la cara?

Per desgràcia, estàs llençant els diners. Si tens tendència al pèl encarnat i a la inflamació dels fol·licles pilosos, potser t’anirà bé provar la crema depilatòria en comptes dels altres mètodes. Si prefereixes depilar-te amb pinces, amb maquineta elèctrica o amb cera, o afaitar-te, és important recordar la higiene. Abans de començar, renta bé la zona. A algunes persones que sovint agafen infeccions als fol·licles pilosos els pot anar bé la neteja de la zona amb un desinfectant o l’ús d’una pomada desinfectant després de la depilació. Són productes que es poden comprar a la farmàcia sense recepta i que surten molt més barats que els productes especials que es venen en ampolles elegants als salons de bellesa.

Per acabar, és important puntualitzar que cal evitar prémer els pèls encarnats o les zones infectades, perquè es podrien causar cicatrius a la pell. A més, en el pitjor dels casos la infecció es podria estendre. De vegades, la infecció dels fol·licles pilosos pot arribar a fer-los créixer fins a la grandària d’un gra de raïm. Aleshores hauries d’anar al metge perquè et tregui amb compte l’abscés infectat i et recepti un antibiòtic si cal.

ELS ÒRGANS GENITALS INTERNS: ELS TRESORS OCULTS

Pot ser fàcil oblidar que els òrgans genitals femenins són molt més que no la vulva i la vagina. Tanmateix, amagades sota capes de pell, de greix i de músculs, hi ha un seguit de parts del cos toves: entre d’altres, els òrgans genitals interns.

Comencem el nostre viatge cap a l’interior. Si introdueixes un dit a la vagina, entre els set i els deu centímetres notaràs com una mena de tap tou amb la mateixa consistència i forma que la punta del nas, però una mica més gran. És el coll uterí o cèrvix, l’entrada de l’úter o matriu. Des de la vagina, el coll uterí recorda una mena d’hemisferi aplanat. A primera vista, no sembla cap entrada ni sortida, però al centre hi ha un forat minúscul anomenat boca de l’úter. És el començament d’un pas estretíssim de dos a tres centímetres que porta a l’interior de l’úter. A través d’aquest pas tan prim traspua el fluix menstrual. El fluix vaginal també prové d’aquí. De fet, dins d’aquest pas estret es produeix la major part del fluix.

Molta gent creu que el camí de la vagina a l’úter està obert de bat a bat. Sovint ens han fet aquesta pregunta: si estàs embarassada i tens relacions sexuals, un penis pot xocar contra el bebè? Hi ha moltes persones que es pregunten sobre el sexe i l’úter. Si has llegit la novel·la Kafka a la platja, d’Haruki Murakami, segur que t’ho vas passar la mar de bé amb el fragment en què una dona notava com l’esperma copejava les parets de l’úter,²⁸ com si el penis estigués a dins de l’úter de la dona quan l’home va ejacular. És impossible tenir un penis a dins de l’úter. El coll uterí no és cap resclosa oberta, al contrari, està tancat. Tanmateix, la profunditat de la vagina és més que suficient perquè hi càpiguen la majoria dels penis, ja que és elàstica tant en profunditat com en amplada. Simplement no cal anar més cap a l’interior.

Tenim la impressió que la majoria de les dones no paren gaire atenció al seu propi coll uterí, cosa que no és gens estranya. No el veiem i és probable que no l’hàgim tocat o que no sapiguem que és allà. El coll uterí, però, mereix tota l’atenció que li puguis dedicar, perquè es tracta de la teva salut. És el lloc del cos on les dones joves pateixen un dels tipus de càncer més mortals. A més, els símptomes de les infeccions de transmissió sexual sovint provenen d’aquí.

El coll uterí és important, però només és una peça d’un òrgan més gran: l’úter o matriu. En general, l’úter és un òrgan petit, de la grandària d’un puny, però si estàs embarassada creix vigorosament. Al cap i a la fi, ha de fer-se prou gran per encabir un (o més d’un) fetus en creixement. En les dones adultes abans de la menopausa, l’úter fa prop de set centímetres i mig de llargària i no pesa més de setanta grams. Sobretot, l’úter recorda una pera amb el cap girat, de la qual la cèrvix seria la part prima on creix la tija.

En la majoria de dones, l’úter està inclinat cap endavant, cap al melic, de manera que es troba gairebé a un angle de noranta graus respecte de la vagina. Una raó més per la qual un penis no hi pot entrar mai. El penis no es pot doblegar quan està erecte, es trencaria. No és un contorsionista! El vint per cent de les dones tenen l’úter inclinat cap enrere i funciona igual de bé que si està inclinat cap endavant. Hi ha persones que tenen els ulls blaus i d’altres que els tenen marrons. Malgrat això, tothom hi pot veure.

L’úter és buit, però no de la mateixa manera que un tonell, perquè no conté aire. Les parets anterior i posterior de l’úter es toquen, de manera similar a les de la vagina. Entre elles hi ha una capa fina de líquid.

L’úter té unes parets musculars molt gruixudes. Els músculs són necessaris, per exemple, quan cal expulsar el fluix menstrual grumollós a través de l’estretíssim pas del coll uterí. Aleshores, els músculs de l’úter es contreuen, com quan s’escorre un drap. Quan tens dolors menstruals, els perceps com a cargolaments de ventre o rampes a l’esquena, però en realitat el mal ve de l’úter mateix, mentre s’esforça per fer sortir la sang i la mucositat.

La paret de l’úter té diverses capes i la més interna, anomenada endometri, és una mucosa. Aquesta mucosa experimenta canvis enormes durant el cicle menstrual i té un paper molt important en la regla. Es fa gran i gruixuda cada mes. Si no et quedes embarassada, s’expulsa de l’úter. No t’oblidis del mot endometri perquè es relaciona amb un problema que afecta una pila de dones: l’endometriosi. És una malaltia en què el teixit mucós endomètric creix en altres parts del cos, a més de l’interior de l’úter. Entre d’altres, aquesta malaltia té la culpa de les menstruacions molt doloroses. Més endavant hi tornarem.

Pensa en l’úter com un triangle amb un vèrtex apuntant cap avall i amb dos tubs fins que surten de cadascuna de les cantonades superiors. Aquests tubs, que s’anomenen trompes de Fal·lopi, serpentegen deu centímetres a costat i costat, i la seva funció és guiar l’òvul des dels ovaris cap a l’úter. Als extrems hi tenen unes prolongacions petites semblants als dits, anomenades fímbries, que s’estenen cap als ovaris per recollir els òvuls que s’hi desprenen. La fecundació entre els espermatozoides i els oòcits es produeix a la trompa de Fal·lopi i després l’òvul fecundat flueix cap a l’úter, on s’implanta en l’endometri per tal de créixer.

Els ovaris semblen bosses o sacs petits. En tenim dos —un a cada costat de l’úter— i tenen dues tasques. La primera és emmagatzemar i fer madurar els òvuls, que són les cèl·lules sexuals femenines. A diferència dels homes, les dones no produeixen cèl·lules sexuals noves al llarg de la vida. Ja naixem amb tots els òvuls que tenim, una reserva de tres-centes mil unitats.²⁹ Aquests òvuls, però, encara no han madurat. Els òvuls amb què naixem no són més que la fase inicial dels òvuls fèrtils. Aquests òvuls en el primer estadi evolutiu ja estan a punt en el cinquè mes del fetus. Fins a la pubertat, quan es posa en marxa el cicle menstrual, s’entrenen per a la seva tasca futura. Comencen a madurar en grups, però com que no reben cap senyal d’ovulació des del cervell, acaben morint. En grans quantitats. Abans d’arribar a la pubertat, hem perdut més d’un terç dels òvuls en aquests exercicis i ens queda un grup exclusiu format per cent vuitanta mil òvuls, si fa no fa. Quan arribem als vint-i-cinc anys, ens en queden seixanta-cinc mil. Aquests òvuls han d’esperar pacientment el seu torn per madurar i despendre’s en cada cicle menstrual.

Ara potser pensaràs que és estrany que tinguem cent vuitanta mil òvuls al començament de la pubertat. En realitat, no tindrem la regla tantes vegades al llarg de la vida. Aleshores, què farem amb totes aquestes desenes de milers d’òvuls? La veritat —i això també va ser tota una sorpresa per a nosaltres— és que de fet podem utilitzar fins a mil òvuls cada mes, no un. En altres paraules, la diferència amb l’esperma dels homes no és tan gran com sovint es diu. També en el cas de les dones hi ha moltes cèl·lules sexuals que lluiten aferrissadament pel dret a provar de fabricar un nen. Un miler d’òvuls comença a madurar cada mes, però només un supera el control de seguretat i és designat per desprendre’s de l’ovari. La resta són rebutjats brutalment i moren.²⁹

Ens hem trobat repetidament amb una pregunta interessant sobre la contracepció hormonal: la contracepció que evita l’ovulació farà que els òvuls i la fertilitat durin més temps? Sona lògic que valgui la pena estalviar els òvuls fins que tinguis la intenció de fer-los servir per tenir un fill, en comptes de llençar-los cada mes amb la menstruació. Per desgràcia, la cosa no funciona així. La contracepció hormonal només impedeix que l’òvul seleccionat es desprengui de l’ovari cada mes i no atura la maduració dels mil òvuls mensuals. Perdràs la mateixa quantitat d’òvuls cada mes, independentment dels anticonceptius que facis servir.

Entre els quaranta-cinc i els cinquanta-cinc anys d’edat entrem en la menopausa, que és una etapa de la vida en què el cos de la dona pateix tants canvis com durant la pubertat, i tan dramàtics com aleshores. El canvi més important és que deixem de ser fèrtils. Senzillament hem esgotat la reserva d’òvuls. La menopausa és diferent per a cada dona i la seva arribada està determinada sobretot per la genètica. A més, algunes dones tenen més òvuls que d’altres. Per contra, els homes produeixen espermatozoides fins que el cor els deixa de bategar, fins a uns quants milions al dia. La seva fertilitat no té cap etiqueta de «consum preferent», tot i que la qualitat del semen empitjora amb el pas del temps.^* Als setanta-tres anys, Mick Jagger va tenir el seu vuitè fill amb la seva parella, una model molt més jove que ell. El món és injust.

L’altra tasca dels ovaris és produir hormones. Les més importants i més conegudes són l’estrogen i la progesterona. Aquestes hormones alteren els nostres cossos al llarg de les diverses etapes de la vida i controlen el cicle menstrual en col·laboració amb altres hormones procedents, per exemple, del cervell. D’aquest tema, en parlarem més endavant.

SEXES DE TOTS COLORS

El mot sexe denota per a moltes persones un contrast: dona-home, noia-noi. Quan sents la pregunta «Què és un home?» o «Què és una dona?», potser penses que és molt fàcil contestar, perquè un home és una persona que té un cos d’home i una dona, una persona que té un cos de dona. Per exemple, La vagina, cosa fina és un llibre sobre persones que tenen vagina i altres òrgans genitals femenins, per tant, això vol dir que el llibre tracta sobre les dones, oi?

No és gens estrany que pensis d’aquesta manera, però en realitat la cosa no és tan senzilla com sembla. No són només els nostres òrgans genitals o la configuració del nostre cos que determinen si som dones o homes. A més, la diferència física entre els sexes és menor del que creus.

En aquest capítol ens centrarem en tres factors que contribueixen a determinar el nostre sexe concret: els cromosomes, que aquí anomenarem el sexe genètic, els nostres cossos, o el sexe físic, i factors psicològics, és a dir, el sexe psicològic. No estem dient que aquests són els únics factors que configuren el «sexe». Evidentment, també es pot parlar de factors socials i culturals, però com que aquest és un llibre mèdic, hem optat per centrar-nos en els factors genètics, els físics i els psicològics.

El sexe genètic: un llibre de receptes

Has vist mai la imatge d’una cadena d’ADN? Si l’amplies amb un microscopi gegant, sembla una escala retorçada, de manera que circula en espiral. Els esglaons de l’escala d’ADN no són com l’escala de mà que fas servir per canviar les bombetes de casa teva. En relació amb l’amplada, que és menys que microscòpica, l’escala d’ADN és increïblement alta i té uns esglaons molt especials.

Els esglaons de l’escala d’ADN estan fets de materials que es poden comparar amb les lletres. En cada esglaó hi ha dues lletres. En conjunt, les lletres es poden llegir com a codis o petites receptes. Cada recepta codifica una proteïna que té una tasca determinada. Els codis de les proteïnes s’anomenen gens. Els nostres gens determinen si tindrem els ulls blaus o marrons, dues o tres cames, ales i cues o cervells grans. En conjunt, tots els codis funcionen una mica com un llibre de receptes de cuina, amb totes les indicacions que cal seguir per crear cada persona. Aquest llibre de receptes s’anomena genoma. El nostre genoma és la nostra recepta genètica.

Cadascuna de les cèl·lules del cos conté un llibre de receptes de cuina complet per a la persona de la qual provenen, cosa que vol dir que hi ha aproximadament una cadena d’ADN de tres metres en cada cèl·lula. És el que fa servir la policia quan busca criminals fent servir la sang, l’esperma, les ungles o les cèl·lules epidèrmiques. Si agafes una cèl·lula qualsevol d’una persona, per exemple, de la teva alcaldessa, en teoria contindrà tota la informació que necessites per crear una nova edició de l’alcaldessa, és a dir, un clon. Però com és que caben els tres metres d’aquest llibre de receptes en una cosa tan petita com una cèl·lula? Doncs perquè aquestes cadenes d’ADN tan llargues s’agrupen en cabdells espessos, com el fil de cosir, de manera que hi cap tot. En cada cèl·lula tenim quaranta-sis cabdells d’aquests que diem, que constitueixen el codi genètic sencer, és a dir, tot el llibre de receptes. Els cabdells s’anomenen cromosomes.

Els cromosomes formen parelles. Per tant, tenim quaranta-sis cromosomes en vint-i-tres parelles i cada parella és un cabdell de la mare i un del pare.

Pel que fa al sexe, la parella que el determina és la vint-i-tresena, formada pels cromosomes sexuals. Aquests dos cabdells són els que determinen si som homes o dones, genèticament parlant. Hi ha dos tipus de cromosomes sexuals, que es designen amb les lletres X i Y. Les dones tenen dos cromosomes del mateix tipus, codificats com a XX, mentre que els homes tenen una variant del cromosoma X i una del cromosoma Y, codificats com a XY.

Com potser deus recordar, al començament som una cèl·lula de la mare (òvul) i una cèl·lula del pare (espermatozoide). L’òvul i l’espermatozoide contenen la meitat del conjunt de cromosomes, és a dir, vint-i-tres cabdells o mig llibre de receptes. En fer un fill, el mig llibre de receptes de la mare s’ajunta amb el del pare, de manera que el fill rep un llibre sencer que conté la seva recepta, que és única.

Com que les persones que són dones genèticament no tenen mai un cromosoma Y, sinó dos X, un òvul sempre contindrà una versió X del cromosoma sexual. Aquesta és la contribució de la mare a la vint-i-tresena parella de cromosomes. La mare no pot aportar mai un cromosoma Y. Per contra, les cèl·lules sexuals del pare, els espermatozoides, poden contenir un cromosoma X o Y. Aproximadament la meitat dels espermatozoides contenen un cromosoma X, mentre que l’altra meitat en contenen un de Y. Si un espermatozoide que conté un cromosoma Y es fusiona amb l’òvul, el fetus esdevindrà un nen, perquè el codi serà XY. Si un espermatozoide amb un cromosoma X es fusiona amb l’òvul, el fetus serà una nena, amb el codi XX.

Per tant, és l’home qui «determina» si el fill serà un nen o una nena. Històricament, les dones han patit molta pressió per «donar fills mascles als homes». Pot ser que ho hagis llegit en contes sobre reis frustrats que esperaven que la reina els donés un hereu adient al tron, i aquest hereu òbviament havia de ser un home.

Avui dia tenim més coneixement. El fet que el fill sigui un nen o una nena és una pura casualitat, hi ha una probabilitat del cinquanta per cent,^* en funció de quin espermatozoide de l’home es fusiona amb l’òvul. L’òvul de la dona no té cap mena d’influència en el sexe del fill.

La conclusió que extraiem de tot plegat és aquesta: si la vint-i-tresena parella de cromosomes conté dos cromosomes X, el llibre de receptes diu que «es desenvoluparà una dona». Si la vint-i-tresena parella de cromosomes conté un cromosoma de cada tipus, X i Y, el llibre ens diu que «es desenvoluparà un home».

Tot plegat sembla ben clar i senzill, i amb aquestes receptes en ment ens pot fer la impressió que el sexe és «una cosa o una altra». Com veuràs aviat, dista molt de ser així. De fet, els òrgans genitals de l’home i de la dona són increïblement similars i en el trajecte cap a un òrgan genital acabat de formar poden passar moltes coses. Sovint ens centrem una mica massa en les diferències, però, malgrat tot, tenim més que «forats i estaques» entre les cames.

També resulta que les coses poden anar malament, tant amb els cromosomes com amb els gens individuals de l’ADN, de manera que la recepta fallarà. I els errors en la recepta també signifiquen que el resultat serà diferent —seria com agafar un quilo de pebre en comptes d’un quilo de sucre—. El resultat pot ser saborós igualment, però serà diferent del que t’imaginaves.

De fet, podem néixer amb massa cromosomes sexuals o amb massa pocs. Aleshores, quin sexe tindrem? Quina mena de sexe és X, XXX o XXY? És una bona pregunta. Com ja deus haver endevinat, YY no existeix, perquè dos espermatozoides junts no poden crear nens.

Per arribar al fons de la qüestió, hem de parlar una mica de com es desenvolupen els nostres òrgans genitals, i justament per això ara és un bon moment per donar pas al segon aspecte del sexe: el sexe físic.

El sexe físic: el cos i els òrgans genitals

Fins ara, hem vist que l’òvul i l’espermatozoide es fusionen i, si res no falla, acabem amb la recepta XX o XY, és a dir, dona o home. Malgrat això, els embrions dels nens i de les nenes no són diferents des del principi. D’entrada, els embrions són exactament iguals, independentment de la combinació de cromosomes. Un embrió comença sempre amb una zona genital de sexe neutre que té el potencial d’esdevenir òrgans sexuals tant femenins com masculins, i els òrgans genitals interns poden acabar sent tant testicles com ovaris.

Per simplificar la qüestió, ens centrarem en els òrgans genitals externs, que al principi tenen aquesta aparença:

A la part superior de la zona genital hi ha el tubercle genital. Sembla una mena de minipenis... O potser també un clítoris? El tubercle genital pot esdevenir ambdues coses.

En realitat, que la zona genital de sexe neutre de l’embrió es desenvolupi en òrgans genitals masculins depèn del fet que tot succeeixi com està previst al llarg d’uns quants dies crítics en una etapa molt primerenca de l’embaràs. Les hormones sexuals masculines han d’afectar l’embrió en el moment just. L’hormona més important en aquest joc és la testosterona, que només es produeix si l’embrió té un cromosoma Y. Si un embrió amb cromosoma Y no es veu afectat per la testosterona, sovint a causa d’un error en un o diversos gens de l’embrió masculí, la zona genital esdevindrà automàticament una vulva. Per tant, tindrem un nen genètic amb genitals de nena.

Per dir-ho d’una altra manera: tots els embrions estan equipats amb una vulva, excepte si arriba una contraordre especial. Alguns homes pensen que això vol dir que ells «tenen alguna cosa més», mentre que les dones són més «bàsiques» —com si comparéssim una samarreta blanca amb un top de festa elegant—, però cadascú ho pot interpretar com vulgui. També podríem dir que les dones són el sexe primer i fonamental, mentre que els homes són una varietat derivada, el segon sexe. Ai, no, un moment... que això també ho era la dona.

Mira’t la il·lustració del desenvolupament sexual. El pom petit que hi ha a dalt de tot de la zona genital de l’embrió, el tubercle genital, pot esdevenir un penis o un clítoris, com ja hem dit. Si coneixes una mica el penis i si has llegit el capítol anterior sobre el clítoris, ja t’hauràs adonat que tots dos tenen moltes coses en comú.

Això és particularment important per a les dones que s’estressen a causa de la grandària del cap del clítoris. Ens han transmès la idea que el clítoris és com un botonet agradable, però les parts externes també poden sobresortir molt. Això no vol dir que siguis més masculina! Hi ha clítoris de diverses mides, de la mateixa manera que els penis poden fer entre set i vint centímetres. Un penis més curt no converteix l’home en una dona.

Tornem, però, al nostre embrió. La uretra dels homes va junt amb el penis, mentre que la de la dona és una unitat separada. A cada costat del clítoris/penis en creixement es formen uns plecs. Aquests plecs poden esdevenir un escrot masculí, o bé llavis majors. Per acabar sent un escrot, els plecs s’han de fusionar pel mig. Per esdevenir llavis majors, no han de fondre’s sinó créixer una mica.

Si no ens creus quan afirmem que els òrgans genitals masculins s’assemblen molt als nostres, hauries de donar un cop d’ull entre les cames al pròxim home que vegis despullat. Veuràs que l’escrot està dividit en dos per una línia fina i prima, com una costura. I és justament això: una costura! Aquí és on es van unir els llavis i es van convertir en un escrot. El penis no és altra cosa que un clítoris descomunal, amb la uretra integrada. Per tant, si t’imagines que s’encongeix un bon tros, que la uretra es trasllada una mica cap avall i que l’escrot es parteix en dos, tindràs una mena de vulva.

Caram! Això és genial, però no facis cap tall a la teva parella o als altres homes que coneguis. Els homes necessiten l’escrot per guardar els testicles en algun lloc. Però és més o menys el procediment que segueixen els cirurgians quan han de dur a terme una operació de reassignació de sexe, d’un cos d’home a un cos de dona —i, d’això, en parlarem més endavant.

Ara podem tornar a la pregunta sobre les anomalies cromosòmiques. Tots els embrions que no tinguin el cromosoma Y esdevindran dones físicament parlant, mentre que tots els que tinguin el cromosoma Y rebran la incidència de la testosterona, de manera que esdevindran homes físicament parlant. O seran eradicats, com en la popular sèrie de còmics de ciència-ficció Y: el darrer home (2002). No, i ara!

Això són casos teòrics, però si un embrió hipotètic té el codi X o XXX, tindrà un llibre de receptes que dirà «dona». Si té el codi Y o XXY, tindrà una recepta que indicarà un desenvolupament masculí. Tanmateix, com passa amb altres llibres de receptes, el resultat no sempre serà el que es descriu en la recepta. És possible desenvolupar un cos de dona, encara que genèticament siguis un home, i viceversa!

Alguns embrions que són homes genètics poden tenir dificultats per respondre a la testosterona que el cos produeix. Sense testosterona, exteriorment són dones, amb vulva entre les cames en comptes de penis i escrot. Aquest fenomen es presenta en graus diversos. Algunes persones poden néixer sense úter i amb testicles a l’engonal en lloc d’ovaris al ventre, tot i que tenen vulva. També és possible acabar amb uns òrgans genitals externs situats en algun lloc entre el complex penis-escrot (òrgans genitals masculins) i la vulva.

Cada any neixen nens que fan que la llevadora o el llevador es grati el cap quan els pares li demanen si ha estat nen o nena. El cas és que no és segur que pugui respondre la pregunta. Aquest tipus de diagnosi es pot anomenar intersexe.^* Intersexe simplement significa «entre els sexes».

El cas que hem descrit abans, amb el desajust entre el sexe genètic i els òrgans genitals externs, també és una forma d’intersexualitat. Per tant, la intersexualitat pot referir-se a moltes coses. Pot ser que els genitals externs no concordin amb un sexe o que els genitals externs i els interns pertanyin a sexes diferents o a tots dos.

Molts dels nens que neixen amb intersexualitat són operats i ara és el moment d’explicar una lliçó d’història molt trista. Abans operaven tots els nens que naixien amb òrgans genitals externs «ambigus» per esdevenir nenes. En primer lloc, es pensava que això estava bé, perquè es considerava que el sexe depenia de l’educació. Si els nens s’educaven per ser d’un sexe concret, se sentirien d’aquest sexe. Si se’ls donaven nines i vestits de color rosa, la feina estava feta. O bé naixien així, o bé esdevenien això.

En segon lloc, als cirurgians els semblava que era més fàcil aconseguir un bon resultat si feien una vulva que si feien un penis i un escrot. Els cirurgians, que per descomptat eren homes, consideraven que no es podia tenir una bona vida amb un penis petit i mig funcional, mentre que una vulva mig funcional no suposava cap problema per a les dones. Al capdavall, el sexe era més important per als homes. El resultat eren persones que físicament eren nenes a partir de nadons que eren nens tant genèticament com psicològicament. D’aquesta manera es van arruïnar moltes vides.

A Noruega, per exemple, l’any 1999 el Rikshospitalet va abandonar aquesta pràctica. Ara, els metges duen a terme investigacions més exhaustives per determinar el sexe, de manera que el nen, probablement, acabarà amb un cos del «sexe correcte» després de l’operació. L’operació ja no es fa de seguida després que neix el nadó, sinó que es dedica temps a examinar-lo. Això ha donat resultats. El professor Trond Diseth del Rikshospitalet afirma que no han tingut cap cas de nens que s’hagin operat amb un sexe incorrecte després d’haver canviat la pràctica.

Hi ha hagut debat sobre aquest tipus de tractament. Molta gent opina que aquests nens no s’han d’operar, en absolut, i que cal deixar-los decidir què faran quan siguin majors d’edat. Les persones que opinen això creuen que la idea que tots hàgim d’encaixar en la casella de noi o de noia és equivocada ja d’entrada. Per què no està bé ser una cosa entremig? Per què no podem criar els fills d’una manera no binària i deixar que desxifrin la seva identitat de gènere amb el temps? Això ens porta al tercer aspecte del sexe, el sexe psicològic.

El sexe psicològic: una qüestió d’identitat

El sexe psicològic és més difícil d’explicar amb la biologia, perquè és una qüestió d’identitat, del que pensem de nosaltres mateixos i de qui som. És un tema personal i només tu mateix pots saber què és el correcte per a tu.

Passem per alt moltes coses importants, perquè pensem massa en allò que és «normal». En la majoria de persones, els tres factors apunten a un sexe. Ens sentim dones, semblem dones entre les cames i els nostres gens confirmen que som dones. El fet que la majoria sigui d’una manera no vol dir que tothom hagi de ser igual i aquesta és una lliçó que la humanitat ha d’aprendre de nou i constantment.

Quan el teu fill diu que és una nena, només vol portar vestits i la col·lecció de Barbies de la germana gran desbanca els trens de joguina i el futbol, és fàcil insistir que és només una fase, però no necessàriament és així. Tampoc hauríem de donar per fet que cal ser «femení» o preferir les nines al futbol per ser una nena. El sexe psicològic no és el mateix que la personalitat i no cal que estigui basat en els rols de gènere tradicionals. No obstant això, és del tot possible ser d’un sexe psicològic diferent del sexe genital i genètic. Sovint fem servir els conceptes transgènere/transsexual o «nascut en el cos equivocat» per referir-nos a les persones que tenen un sexe diferent del que el seu cos i els seus gens dictarien.

Què vol dir ser transgènere o transsexual, doncs? El prefix trans- prové del llatí i significa «a través de», «creuar» o «modificar», com en el mot transcendir. Els termes transgènere o transsexual s’utilitzen per referir-se a una persona que s’identifica amb un gènere o sexe diferent d’aquell al qual pertany genèticament i físicament. També et pots anomenar així si no t’identifiques amb un sexe concret, perquè no tothom necessita etiquetar-se. De vegades, s’utilitza trans^*, amb asterisc. Això es fa per demostrar que és un concepte ampli que abasta moltes coses. Per exemple, pot valer la pena demanar a una persona transgènere amb quin pronom vol que l’anomenem: ell, ella o alguna altra cosa? No es pot donar per fet que ho hem de saber per endavant; per tant, demana-ho si t’ho preguntes.

Les persones que no són transgènere s’anomenen cisgènere. El prefix cis- també prové del llatí i significa «estar en aquest costat d’alguna cosa».

Una dona transgènere és una persona que ha nascut amb un cos d’home, però que tanmateix és dona i que potser vol fer canvis en el seu cos perquè hi hagi concordança entre el seu sexe físic i el seu sexe psicològic. Un home transgènere és una persona que ha nascut amb un cos de dona, però que s’identifica com a home.

Moltes persones transgènere ja saben des de la infància que pertanyen al sexe que el seu cos no té. Això pot semblar aterridor per a molts pares, de la mateixa manera que altres coses desconegudes semblen aterridores. Per tant, és important parlar de la transsexualitat i donar-la a conèixer. Si algú sospita que el seu fill «ha nascut en el cos equivocat», pot portar-lo a un centre perquè en valorin la situació. Si escau, el nen pot sotmetre’s a un tractament d’afirmació de gènere amb l’ajut d’hormones i operacions.

Per sort, la majoria de la gent es va acostumant a la transsexualitat, sovint a través de la cultura popular. L’actriu Laverne Cox, de la sèrie Orange is the New Black (2013), i Caitlyn Jenner, del famós clan dels Kardashian, estan entre les persones que els darrers anys han posat la transsexualitat en el mapa. A més, darrerament s’han emès reportatges sobre la transsexualitat i hi ha persones transgènere que participen activament en el debat públic, tant activistes com polítics. Totes aquestes persones mostren als nens i als joves transgènere d’avui que no estan sols.

Recapitulació

Hi ha (almenys) tres factors que determinen el sexe al qual pertanyem. Nosaltres hem parlat del sexe genètic, del sexe físic i del sexe psicològic. El sexe no ha de ser «una cosa o una altra». Podem presentar anomalies cromosomàtiques que fan que no tinguem les combinacions de cromosomes típiques XX o XY. I podem tenir anomalies genètiques que fan que el desenvolupament físic dels nostres òrgans genitals acabi en algun punt entre dona i home. També és possible que el sexe psicològic sigui diferent del genital i genètic amb què naixem. En altres paraules: aquest tema no és tan senzill com podria semblar. Esperem que aquest repàs t’hagi encuriosit i t’hagi obert més a aquest mosaic de possibilitats.