Avui, un segle després de la seva mort, quan s’ha de refermar un argument en un article d’opinió, en una tertúlia o en un discurs polític, el d’Enric Prat de la Riba és un nom recurrent. Els portants entren al temple, carreguen el president de la Mancomunitat sobre les seves espatlles i el treuen a fer els passos com el Crist d’una processó de Setmana Santa. L’opinador o el polític, el portant, es considera ungit amb la raó tan sols per esmentar una citació o una escena d’un dels pares putatius del catalanisme. Prat torna de la tomba i entra en escena per carregar de raó qui l’ha invocat.
El de Castellterçol no és l’únic entre els qui es poden considerar presidents de Catalunya que té aquesta capacitat, però sí un dels pocs que els darrers temps no genera excessiva controvèrsia. Rara vegada s’esmenta un Puig i Cadafalch o un Irla, però sí que es diu un Tarradellas, bé que sovint des d’una lectura esbiaixada.[1] Gairebé ningú no fa ús d’un Cambó —un personatge tant o més important que Prat durant el segle XX espanyol i català—, i Macià i Companys es reserven per als moments abrandats, amb frases altisonants, però amb poc armari.
La darrera ocasió, però, en què es va treure amb tota solemnitat el Sant Cristo Gros de Prat de la Riba va ser a la primavera del 2014. A l’abril se celebrava el centenari de la posada en marxa de la Mancomunitat de Catalunya, la primera institució d’aires i voluntat autonomista —encara que sense ser-ho—, des que arran d’un altre aniversari, el del 1714, van abolir-se les Corts Catalanes. Quatre anys després d’iniciat oficiosament el que avui coneixem com a procés sobiranista, la coalició més llargament hegemònica a Catalunya des de la fi del franquisme, Convergència i Unió, es trobava en ple trànsit de l’autonomisme a l’independentisme.
La formació de l’aleshores president de la Generalitat, Artur Mas, es veia amb la necessitat d’explicar i justificar el procés i de trobar un llenguatge-pont que no esfereís els seus votants moderats per mirar de no perdre’ls en el trajecte. Es parlava de «transició nacional», de «nació plena» i de «plena sobirania». Però les cireretes del discurs en voga, els eufemismes centrals, promoguts a partir del 16è congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, al març del 2012, eren les expressions «Estat propi» i «estructures d’Estat».[2]
Mas va presentar a mitjans de setembre de 2012 en el marc d’un esmorzar informatiu del fòrum Nueva Economia a Madrid la ruta de la transició nacional catalana. En el torn de preguntes se li demanà com quin president de la Generalitat li agradaria passar a la història. Ell va respondre que li agradaria fer-ho com una combinació d’Enric Prat de la Riba i de Francesc Macià: del primer n’admirava la «claredat en la construcció de Catalunya», tot i els «pocs instruments» que tenia.[3]
Un dels glossadors de Mas perfilà dies després l’explicació. Segons el periodista Francesc-Marc Álvaro, el president trobava en Prat la «determinació i el rigor de qui va construir amb mentalitat d’Estat des de la Mancomunitat, un organisme modest que utilitzava l’estructura de les diputacions per aixecar el primer autogovern de la Catalunya contemporània».[4] De fet, a Mas ja se li havia avançat trenta-quatre anys Jordi Pujol, que, en la seva primera campanya a la presidència de la Generalitat, ja havia declarat que li agradaria portar-hi «la síntesi del patriotisme tens i ardent de Macià i l’esperit de construcció sintètica d’un país de Prat de la Riba».[5]
En aquest joc d’imatges, l’aniversari de la Mancomunitat i un grapat de citacions de Prat de la Riba li van anar com l’anell al dit. Durant l’acte central commemoratiu del centenari de la seva posada en marxa, celebrat el 6 d’abril de 2014 al Palau de la Generalitat, Mas va aprofitar per vincular el llegat d’aquesta institució amb el procés sobiranista. En el seu discurs, el president va fer referència a «l’esperit constructor i modernitzador» d’uns prohoms que un segle enrere «essent pocs, amb molt poc i en poc temps, van fer molt» per Catalunya «i van ajudar a canviar les coses en el conjunt de l’Estat espanyol». Va expressar també que els impulsors de la Mancomunitat no es conformaven amb aquell ens.[6]
Aleshores, per reblar l’argument, Mas va fer de portant i va subratllar la total vigència d’una citació de Prat de la Riba. «No hem fet la Mancomunitat per tenir una Diputació més gran. Ni per donar a l’ànima catalana un petit cos d’administració subordinada secundària, una província. Tots, anant més o menys allà i veient lluny encara el terme del seu ideal, tots volem per a Catalunya un cos d’Estat». I «Estat escrit en majúscules», afegia Mas. «Tots —deia Prat— sentim que la dignitat de la voluntat popular catalana exigeix imperiosament més o menys accentuades o atenuades formes d’Estat».[7]
El Sant Cristo Gros avalava, doncs, des de la ultratomba i amb el decalatge d’un segle, les «estructures d’Estat». Mas insistí: «Això ho deia Prat de la Riba ara fa cent anys. Sona bastant present, i és bo que a més sigui així». I rescatà les idees que ja havia exposat en l’esmorzar informatiu del fòrum Nueva Economia dos anys enrere. El president de la Generalitat plantejà que el que s’endegava a Catalunya era «una simbiosi entre Prat de la Riba i Macià». És a dir, «construir el país amb els instruments que tenim i definir l’ideal». Va reblar el discurs amb unes noves paraules del regionalista, «no hi ha perill més gran que la immobilitat, restar aturat és morir».[8]
Aquell mateix vespre Televisió de Catalunya va emetre el documental d’Enric Canals, finançat per la Diputació de Barcelona, Somiar un país, construir un somni. L’actor Pere Martínez encarnava Prat qui, en un dels moments àlgids del film, pronunciava el discurs d’inauguració de la Mancomunitat, «tots volem per a Catalunya un cos d’Estat».[9]
A partir d’aquest tret de sortida van aparèixer innombrables articles glossant la creació de la Mancomunitat i la figura de Prat. Des dels rengles del sobiranisme cada portant, com havia fet Mas, escombrava cap a casa seva i des d’aquí cap al projecte comú. Miquel Buch, aleshores president del Consell de Governs Locals de Catalunya i de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques, destacava la citació de Prat segons la qual «tenir els ajuntaments és tenir també Catalunya. Renovar la vida de les corporacions municipals, deslliurar-les de l’esclavitud de la vella política, fer-hi arribar la primavera de la nostra renaixença que vivifica i fecunda i regenera, és renovar i deslliurar i fecundar tot Catalunya».[10]
També, per seguir amb alguns exemples, el periodista del diari Ara, Ignasi Aragay, a tomb de la recent publicació del llibre Enric Prat de la Riba i les arts de Mercè Vidal, destacava que el de Castellterçol «va ser un polític excepcional per la seva capacitat de copsar la cultura com un fet essencial, no com un mitjà instrumental».[11] L’escriptor i president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CONCA), Carles Duarte, emfatitzava que en el model de país de Prat es «propugnava el reforçament del pes de la cultura en el projecte que es proposava als catalans, al costat de l’obra formidable empresa en l’àmbit de les infraestructures».[12]
A mesura que la commemoració del centenari avançava, la imbricació entre el procés sobiranista, l’eufemisme «estructures d’Estat» i el «cos d’Estat» de Prat de la Riba va fer-se indestriable. Òmnium Cultural de Terrassa i el Centre d’Estudis Històrics de la ciutat, per exemple, van celebrar el curs d’història La Mancomunitat de Catalunya. Cent anys d’estructures d’Estat, amb la participació, entre altres, dels historiadors Enric Pujol, Albert Balcells i Jordi Casassas, acabat de ser elegit com a president de l’Ateneu barcelonès. La repetició, fins al tedi, de la superposició va fer que en un any escàs aquesta fos assumida en l’imaginari catalanista. L’escriptor Genís Sinca era diàfan al respecte: «Prat de la Riba va dedicar la vida a construir allò que se’n diu estructures d’Estat, fa més d’un segle».[13]