Ajax Amsterdam2

Holanda

La identitat jueva d’un club holandès amb nom de guerrer grec

Amsterdam, la capital dels Països Baixos, ha estat històricament una ciutat de gran importància dins l’imaginari jueu. Abans de la Segona Guerra Mundial, la vila holandesa era considerada el «Jerusalem de l’Oest» per l’elevat nombre d’hebreus que poblaven la ciutat, un fet que portà el periodista txec Egon Erwin Kisch, antic brigadista internacional, a definir Amsterdam com «la ciutat dels jueus i de les bicicletes». De fet, la capital holandesa era també coneguda com a Mokum, una denominació en jiddisch que es podria traduir més o menys per ‘el lloc’ o ‘la ciutat’, una inequívoca referència a la rellevància de l’urbs per al món jueu.

Amb aquests antecedents no és estrany que el principal club d’Amsterdam tingui una estreta vinculació amb la comunitat hebrea. L’Ajax, nascut el 1900, i batejat amb el nom d’un heroi mitològic grec que participà en la guerra de Troia, es convertí ben aviat en un dels clubs que més simpaties despertava a Amsterdam. Després de poc més d’una dècada d’història, aconseguí ascendir a la màxima categoria futbolística holandesa i poc temps després alçà la primera copa (1917) i el primer títol de lliga (1918).

Fou a partir d’aquest instant que aquell Ajax triomfant es convertí en l’equip dels amors dels nombrosos jueus que habitaven a l’est d’Amsterdam, la mateixa zona on s’assentava aquell club de nom guerrer. Ja durant la dècada dels vint, doncs, l’Ajax estava impregnat de cultura hebrea, si bé els jueus, majoritàriament d’origen humil, no tenien un pes excessiu en la massa social del club, ja que, en molts casos, no podien permetre’s ser-ne socis.

Durant els anys trenta, la dimensió jueva de l’Ajax no va fer sinó créixer, en bona part gràcies a la inauguració de l’estadi De Meer, l’any 1934, que se situà al cor del barri jueu, fet que propicià l’assistència de nombrosos fidels d’aquesta confessió als partits que l’Ajax disputava com a local i una creixent confraternització entre la població jueva i els seguidors del club que provenien d’altres barris de la ciutat, però que cada diumenge s’hi donaven cita per seguir l’equip.

Tot i no ser un club específicament jueu (hi havia altres equips a l’Amsterdam dels anys trenta formats exclusivament per jugadors d’aquesta creença) i estar més aviat identificat amb la classe mitjana i els professionals liberals de la ciutat, el fet d’haver-se establert al barri jueu va permetre convertir l’Ajax en un club multiètnic amb una important presència hebrea.

L’ocupació nazi d’Holanda, que es materialitzà al maig del 1940, estroncà el pes creixent que els jueus tenien a l’Ajax. De fet, l’ocupació despertà el costat fosc dels holandesos, que, en molts casos, s’adheriren entusiastes a l’ideari nacionalsocialista, com ho demostra el fet que el partit nazi holandès va ser el segon en nombre d’afiliacions, només per darrere del seu homòleg alemany. Poc després de l’ocupació, el 15 de setembre de 1940, un decret prohibí la participació dels jueus en activitats esportives, una mesura que es completà el 23 d’octubre amb la prohibició per als jueus de ser membres de clubs esportius. Alguns equips, com l’Sparta de Rotterdam, amb una important massa social jueva, ja s’havien avançat a la resolució retirant la condició de socis a tots els integrants jueus i arribant-los a prohibir l’entrada a l’estadi abans fins i tot del decret del 23 d’octubre. Era qüestió de satisfer els desitjos de les noves autoritats ocupants abans fins i tot que fossin formalment manifestats.

L’Ajax, arran de la imposició nazi, expulsà els jueus que n’eren socis, molts dels quals van ser posteriorment víctimes d’un holocaust que acabà amb la vida de cent mil dels cent quaranta mil jueus que vivien a Holanda. Entre ells, per exemple, Eddy Hamel, un dels grans jugadors jueus de l’Ajax dels anys vint, que morí al camp d’extermini d’Auschwitz l’abril del 1943.

Si bé pot semblar una paradoxa, l’actual identitat jueva de l’Ajax es forjà tot just acabada la Segona Guerra Mundial i després que el nazisme hagués exterminat bona part de la població jueva que vivia a Amsterdam. Fou durant els anys cinquanta i seixanta quan l’Ajax començà a ser qualificat pels rivals com un club jueu. A Rotterdam, en els partits contra el Feyenoord, els seguidors més radicals d’aquest club rebien els aficionats de l’equip d’Amsterdam al crit de «Ja arriba el tren de l’Ajax des d’Auschwitz» o amb un simple, però alhora macabre «ssssss», que evocava el so del gas responsable de la mort de milions de jueus als camps d’extermini nazis.

Malgrat no ser un club específicament jueu i comptar, per una qüestió ja purament demogràfica, amb pocs jueus entre els seus seguidors, l’Ajax respongué a les provocacions dels rivals adoptant amb orgull aquesta identitat. Una identificació que va ser ratificada amb l’accés a la presidència de Jaap van Praag, un jueu que havia sobreviscut a l’Holocaust amagat durant els anys de l’ocupació nazi, i que al llarg del seu mandat, comprès entre el 1964 i el 1978, forjà el gran Ajax que regnà al continent europeu durant els primers anys de la dècada dels setanta, en què guanyà de manera successiva tres copes d’Europa. En aquell equip hi brillà amb llum pròpia Johan Cruyff, un producte del planter de l’Ajax que es convertí en el millor jugador del moment i que ha estat considerat tradicionalment per l’entorn del club com un filojueu.

Aficionats de l’Ajax celebren el triomf del club d’Amsterdam a la lliga de 1985 amb una pancarta amb el lema «Jueus campions».

Font: Rob Bogaerts, Nationaal Archief

La solidesa financera de l’Ajax de l’època, en part permesa per les aportacions al club de financers jueus, va ser l’altra clau, juntament amb el «futbol total» que l’equip desplegà sobre el terreny de joc, de l’èxit europeu del club d’Amsterdam.

Aquesta creixent identificació de l’Ajax com a club jueu motivà que els aficionats assumissin aquest element com un tret identitari que definia l’entitat. Així, doncs, els seguidors animaven els jugadors al crit de «Joden! Joden!» (‘Jueus! Jueus!’) i exhibien amb naturalitat simbologia jueva, especialment l’estrella de David.

Amb el pas del temps, fins i tot els temuts hooligans de l’Ajax, la F-Side, van assumir la condició jueva com un tret identificatiu del club. De manera que els símbols jueus i la bandera de l’Estat d’Israel es van convertir en elements identificatius de l’afecció de l’Ajax juntament amb els colors tradicionals del club, la ciutat i el rostre del guerrer que li dóna nom.

Aquest fet provocà un efecte paradoxal entre els jueus confessos que seguien l’Ajax. D’una banda, tenien una evident satisfacció de veure com el component jueu guanyava pes en la identitat del club d’Amsterdam, però, de l’altra, se sentien tristos en veure la banalització del fet jueu que es produïa a les graderies i com aquesta identificació alimentava càntics racistes contra els jueus als diferents escenaris on jugava l’equip.

L’estadi on més odi es manifestava contra el judaisme de l’Ajax era, i és, sense cap mena de dubte, el del Feyenoord de Rotterdam. Als crits simulant el so de les cambres de gas, s’hi afegiren referències polítiques més contemporànies que ferien enormement els veritables jueus que seguien l’Ajax, fins al punt de provocar que deixessin d’assistir als partits de l’equip per evitar sentir proclames racistes contra els jueus. Entre aquests crits, es va fer popular el de «Hamas, Hamas, dóna als jueus una mica més de gas» o el que proclamava «Ens n’anem a la caça del jueu». Dos exemples del salvatgisme dialèctic al qual podien arribar les graderies dels estadis holandesos quan el rival era l’Ajax.

Aquesta situació va provocar que, a principis de l’actual mil·lenni, la presidència de l’Ajax pretengués renunciar a la identitat jueva del club incentivant que, en lloc de «Joden!», a l’estadi s’hi cantés per animar l’equip «Goden!» (‘Déus!’), una proposta que no ha fet furor, ja que es basa en la revisió d’una història que, es vulgui o no, ha estat estretament vinculada a la comunitat jueva d’Amsterdam. Sense ser, doncs, un club específicament jueu, l’Ajax ha d’assumir que la identitat jueva és indestriable de la seva pròpia identitat com a club. És el pes de la història d’una entitat i d’una ciutat que durant un temps van ser considerats refugi protector per als jueus. D’un club holandès, amb nom de guerrer grec i amb un innegable component jueu. En definitiva, d’un club singular però alhora plural.