BÈSTIES DAURADES
QUAN s’atansa la tardor, sobre el cos els creix una capa d’un llarg pelatge daurat. Daurat en el sentit més pur de la paraula, sense la menor intrusió de cap mena. Aquell daurat seu arriba a aquest món com a or i existeix en aquest món com a or. Serenes entre tot el cel i la terra, les bèsties estan impregnades d’or.
En el moment en què vaig arribar a la Ciutat per primera vegada —era primavera—, les bèsties tenien un pelatge curt i bigarrat. Negre i gris palla, blanc i marró rogenc. N’hi havia que eren clapades amb tons apagats i vius. Aquelles bèsties de totes les tonalitats imaginables deambulaven plàcidament pel paisatge que començava a verdejar com si se les emportés la brisa. Amb una calma gairebé meditativa i l’alè silenciat com una boirina matinal, rosegaven l’herba tendra sense ni un so. Després, quan se’n cansaven, doblegaven les potes a sota del cos per fer un breu descans.
La primavera va passar, l’estiu va acabar i, just quan la llum pren una lluïssor diàfana i els primers vents de la tardor fan ondular les aigües dels rius, els canvis es fan visibles en les bèsties. Apareixen pèls daurats, al principi sols en algunes clapes, com germinacions a l’atzar d’alguna herba de fora de temporada. Gradualment entre el pelatge més curt es van entreteixint camps sencers d’antenes, fins que al final tot l’abric és daurat lluent. Des del principi fins a la fi, aquest ritual no triga més d’una setmana a produir-se. Comencen la metamorfosi quasi al mateix temps; i quasi totes les bèsties l’acaben alhora. En una setmana cada animal s’ha transformat completament en una bèstia d’or. Quan el sol del matí s’alça i projecta una nova llum daurada sobre el món, la tardor ha davallat a la terra.
Solament aquella llarga banya única que els sobresurt del mig del front es manté blanca des de la base fins a la fina punta. Recorda no tant una banya com un os trencat que hagués foradat la pell i s’hagués col.locat en aquell lloc. A excepció del blanc de la banya i del blau dels ulls, les bèsties són daurades. Branden el cap com si s’emprovessin un vestit nou, elevant la banya cap a l’alt cel de tardor. Es fiquen dins els rius i estiren el coll per rosegar l’obsequi tardorenc que són les baies vermelles.
Quan el crepuscle cau sobre la Ciutat, pujo a la Talaia de la Muralla oest per veure com el Guarda toca el corn per aplegar les bèsties. Una nota llarga i tot seguit tres de curtes, aquesta és la crida establerta. Sempre que sento el corn, acluco els ulls i deixo que els tons suaus s’estenguin dins meu. No hi ha res d’igual. Navegant pels carrers foscants com un peix clar i transparent, per arcades de carrers empedrats, més enllà del clos de cases i parets de pedra que voregen els passatges al llarg del riu, la crida s’extingeix. Tot està immers en la crida. Travessa sediments de temps invisibles arrossegats per l’aire i penetra silenciosament en els racons més allunyats de la Ciutat.
Quan sona el corn, les bèsties miren enlaire, com en resposta a records primigenis. Tot el miler o més de bèsties adopten alhora la mateixa postura, alçant el cap en direcció a la crida. N’hi ha que, reverentment, deixen de mastegar les fulles de ginesta, d’altres fan reposar els cascos sobre pedres, i unes altres es desperten de la becaina en els últims rajos de sol; cada una aixeca el cap enlaire.
Durant un instant, tot està quiet, llevat del seu pèl daurat, que és agitat per la brisa de la tarda. Què els passa pel cap en aquell moment? Què miren fixament? Amb les cares en el mateix angle, mirant de fit a fit cap a l’espai, les bèsties mantenen la posició immòbils. Tenen les orelles encarades cap al so, i no les giren fins que els ecos finals es dissolen en el crepuscle. Aleshores, de cop i volta, com si les atragués un record, les bèsties s’aixequen i caminen en la mateixa direcció. L’encanteri es trenca i els carrers ressonen amb incomptables peülles. Imagino torrents d’escuma pujant de sota terra, omplint els carrerons, emparrant-se per les parets de les cases, cobrint fins i tot la Torre del Rellotge.
Però quan obro els ulls el torrent d’escuma s’esvaeix immediatament. Només hi ha cops de peülles, i la Ciutat està igual. Les bèsties passen en manada pels carrers empedrats, virant en columnes ací i allà, com un riu. Cap animal no va al davant, cap no encapçala. Les bèsties abaixen els ulls i tremolen d’espatlles mentre segueixen el seu curs tàcit. Tanmateix, entre elles es manifesta algun vincle interior infrangible, una intimitat indeleble de records desapareguts des de fa molt de temps dels seus ulls.
Baixen del nord i travessen el Pont Vell cap a la riba sud, on es troben amb altres de la seva espècie que vénen de l’est, i llavors segueixen els Canals pel Sector Industrial, giren cap a l’oest, s’endinsen en un corredor per sota d’una foneria i surten passat el peu del Turó de Ponent. En aquella falda s’ajunten les bèsties més grans i les joves, les que no són capaces d’apartar-se gaire de la Portalada, tot esperant amb expectació la processó. Aquí el grup canvia de direcció i es dirigeix cap al nord pel Pont Oest fins que arriben a la Portalada.
Els primers animals encara no han trepitjat la Portalada que el Guarda ja l’ha obert. Les portes, reforçades amb gruixudes bandes horitzontals de ferro, són resistents i pesades. Potser fan quatre metres i mig d’alçada i les corona un serrell de punxes. El Guarda obre la fulla dreta d’aquelles portes enormes cap a ell sense esforç, i llavors fa sortir per la Portalada les bèsties que estan aplegades allà. La fulla esquerra mai no s’obre. Quan ha fet sortir tots els animals, el Guarda torna a tancar la fulla dreta i fa passar el forrellat.
Pel que sé, la Portalada de Ponent és l’únic pas per entrar i sortir de la Ciutat. Tota la comunitat està envoltada per una Muralla enorme, de quasi nou metres d’alçada, que solament els ocells poden travessar per sobre.
Arribat el matí, el Guarda obre novament la porta, toca el corn i deixa entrar les bèsties. Quan tornen a ser dins el domini, tanca la porta i passa el forrellat.
—La veritat és que no cal, el forrellat —m’explica el Guarda—. A part de mi, ningú no és prou fort per obrir una porta tan pesada. Ni que ho provin tota una colla junts. Però les normes són les normes.
El Guarda s’estira la caputxa de llana fins a les celles, i d’ell no surt cap més paraula. El Guarda és tot un gegant, tosc i musculós, i alt com no n’he vist cap altre. La camisa sembla que se li ha d’esquinçar només que faci sortir una mica els músculs. De vegades tanca els ulls i se sumeix en un gran silenci. No sabria dir si l’envaeix la melancolia o si allò tan sols és el canvi d’algun mecanisme intern. Una vegada el silenci l’embolcalla, no puc dir res fins que ell no recupera el sentit. Quan lentament torna a obrir els ulls, em mira sense entendre res, i els dits se li mouen vagament sobre la falda com si volgués endevinar per què jo existeixo allà, davant seu.
—Per què aplegueu les bèsties quan es fa de nit i les feu sortir de la muralla, només per deixar-les tornar a entrar al matí? —pregunto al Guarda tan bon punt està conscient.
Ell em mira de fit a fit sense ni rastre d’emoció.
—Ho fem d’aquesta manera —diu—, i així és com és. Igual com el sol surt per llevant i es pon per ponent.
A part d’obrir i tancar la Portalada, el Guarda sembla que passa el temps esmolant eines. La Casa del Guarda és plena de tota mena de destralons, aixes i ganivets, de manera que qualsevol moment que té lliure el dedica a esmolar-los amb la seva pedra d’esmolar. Les fulles esmolades adquireixen una lluïssor no natural, un blanc glaçat que brilla des de dins.
Quan miro les fileres de fulles, el Guarda somriu amb satisfacció i segueix atentament la meva mirada.
—Compte, si les toques et pots tallar —diu apuntant un dit cepat cap al seu arsenal—. No són joguines. Les he fet totes jo, cada una l’he allisat a cops de martell. Jo era ferrer, i això és la meva feina. Bona subjecció, equilibri perfecte. No és fàcil aparellar un mànec amb una fulla. Té, agafa’n un. Però compte amb la fulla.
Vaig aixecar el destraló més petit de les eines de la taula i el vaig fer girar a l’aire. Certament, amb un lleu gest del canell —gairebé només de pensar-hi— el metall esmolat respon com un gos de caça ensinistrat. El Guarda té raó d’estar-ne orgullós.
—Vaig fer el mànec, també. El vaig tallar en un freixe de deu anys. Hi ha a qui agraden altres fustes, però jo prefereixo el freixe de deu anys. Ni més jove ni més vell. El de deu anys és material de primera. Fort i humit, molt flexible. Els Boscos de Llevant són la meva reserva de freixe.
—Per a què necessiteu tants ganivets?
—Diferents coses —diu el Guarda—. A l’hivern és quan els faig servir més. Espera’t fins a l’hivern i t’ho ensenyaré. L’hivern és molt llarg, aquí.
Hi ha un lloc per a les bèsties fora de la Portalada. Un tancat on dormen de nit; el travessa un rierol que els dóna aigua. Més enllà hi ha pomeres i, fins on arriba la vista, extensos mars de bosc que s’estenen fins molt lluny.
—Ningú més que tu no observa els animals —diu el Guarda—. Tu sí que véns, però. T’acostumes a viure aquí, i les coses es posen a lloc. Perds interès per elles. Tothom ho fa. Excepte durant una setmana a començament de primavera.
Durant una setmana a principis de primavera, em diu el Guarda, la gent puja a la Talaia per veure com lluiten les bèsties. És l’època en què l’instint empeny els mascles a enfrontar-se —quan han perdut el pelatge de l’hivern, una setmana abans que les femelles pareixin les cries. Es tornen molt ferotges i es fereixen entre elles tan brutalment que no et podries ni imaginar com són de pacífiques normalment.
Aquestes bèsties de tardor s’ajeuen en silenci, d’una en una, amb el llarg pelatge daurat radiant sota el sol ponent. Immòbils, com estàtues posades al lloc, esperen amb el cap alçat fins que els últims rajos de llum s’enfonsen rere les pomeres. Quan finalment el sol se n’ha anat i la foscor de la nit els cau al damunt, les bèsties abaixen el cap, posen la banya blanca única sobre la terra i acluquen els ulls.
Així toca fi un dia a la Ciutat.