Ja feia quinze dies que érem lluny de casa quan vam conèixer una noia que feia de corresponsal d’un diari de Barcelona. Vam coincidir en un bar-discoteca-bolera que hi ha a Rialp i vam intercanviar comentaris al voltant de Tor i del Pallars. Veient que els joves encara tenien piles per allargar la nit, el Pepe i jo ens vam polir una altra ratafia i vam quedar que ella pujaria el Pol fins a Alins. Una hora més tard, quan jo just començava a agafar el son, el Pol em despertava amb cara d’haver vist el dimoni.

–Què t’ha passat, noi? Què fots amb aquesta cara?

Pujant cap a Alins havien intentat girar cap a Tírvia per fer-hi un tomb amb el Peugeot 205 de la noia, però, just travessar el petit i estret pont del riu Vallferrera, van estar a punt de ser envestits per un Range Rover que sortia a tota velocitat d’un camí lateral. De miracle no van anar a parar al riu i, instants després, encara amb l’ensurt al cos i a les cares, van veure sortir catorze cotxes més del camí. Sense llums i a tota velocitat.

–Contrabandistes!

Eren en un punt estratègic de la ruta de tabac entre Andorra i el Pallars, just on les caravanes de traficants s’esperen –amagades darrere una plantació de pollancres– fins que el cotxe pilot els doni llum verda avisant-los que el camí és lliure de Guàrdia Civil. La visió dels catorze cotxes seguits, tots Range Rover, carregats de tabac fins i tot en el seient del copilot, havia deixat el Pol pàl·lid i alhora cabrejat perquè no duia la càmera i s’estava perdent unes imatges impressionants.

No seria l’última vegada que toparíem amb els contrabandistes.

L’estratègica situació de Tor, a tocar d’Andorra, fa que sempre s’hi hagi fet contraban. A finals del xix i principis del xx hi passaven or i animals. Durant la guerra i la postguerra van passar per allí tota mena de mercaderies. Diuen que fins i tot hi va haver una època en què alguns jueus que havien arribat a Andorra fugint de l’ocupació nazi i van estimar-se més no quedar-s’hi i van utilitzar la via de Tor per entrar a una Espanya que consideraven més segura. Amb el creixement econòmic d’Andorra, durant els setanta i els vuitanta, Tor va agafar un protagonisme enorme com a pas de mercaderies de tota mena, i això també va fer que augmentés, i molt, la inestabilitat de la zona.

El pas de contraban per Tor és tan fàcil perquè per la part andorrana hi ha una carretera molt ben asfaltada de set metres d’ample que arriba fins a la ratlla de la frontera, al port de Cabús. A més, la banda espanyola és molt difícil de controlar, perquè hi ha força pistes forestals i, durant molt temps, molt pocs guàrdies civils i mal pagats. Fàcils de subornar.

Preguntant a la gent del país si creien que el contraban tenia alguna cosa a veure amb la mort de Josep Montané, Sansa, alguns em van explicar que el caràcter de Sansa tenia emprenyat més d’un contrabandista. Igual que Palanca. Tots dos es consideraven amos dels camins i, segons com bufava el vent, posaven rocs i troncs al mig de la via per frenar el pas dels combois. Un cop aturats, els contrabandistes havien de parlamentar amb l’amo de torn, que s’esperava assegut al costat de la barrera. Sansa, diuen, era més dur negociant. No costa gaire d’imaginar:

–Hombre, señor Sansa, déjanos pasar, joder. El otro día ya te dejamos dos botellas de JB y cuatro cartones de Winston. Y ayer dejaste pasar a los portugueses sin pagar nada.

–No em toquéis los collons que ja sabeu que este camino es mío y que aquí, como lo veis, me ha costado mucho dinero hacerlo. Vosotros pasáis mucho y lo destrozáis y luego tengo que arreglarlo yo.

–Hombre, señor Sansa, si quieres nos ponemos de acuerdo y hacemos subir una máquina que lo arregle, pero hoy déjanos pasar, que se hace tarde y tendremos problemas, hombre.

–¡Me sudan los cojones tus problemas! Sempre esteu igual. Tu te forras con este negocio y yo no veo un duro, que m’entiendes?

–Hombre, señor Sansa, ¿pues qué quieres, dinero? Mañana te subo cinco mil duros y me dejas pasar a mis chicos todo el verano, ¿hace?

–Cinco mil duros! ¿Què collons vols que faci jo amb cinco mil duros? Que te’n fots, o què? Tu eres el Gallego, verdad? Tu no hace mucho que voltas por aquí. Y vienes con muy buenos coches, eh! Quina marca és esto?

–Esto son Range Rovers, señor Sansa. Son los mejores, porqué son muy altos y pueden cargar muchas cajas.

–Ah, collons! Estos coches deben durar mucho, no?

–Hombre, sí, pero ya sabe que por estos caminos se destroza todo. Son duros, pero acaban machacados.

–Bueno, mira, te voy a dejar pasar, pero con una condición: cuando acabes la campaña me has de dejar un trasto d’aquests, entesos?

–Hombre, señor Sansa, que estos coches son muy caros.

–Ja hi som. Ho veus, com no vols que ens entenguem? Quant et penses que m’ha costat a mi fer aquest camí, eh? Gallego dels collons! Què et penses, que val quatre rals, això? Cagondéu, que em fareu emprenyar i no passareu mai més!

–Tranquilo, tranquilo, señor Sansa, deja que me lo piense. Quizás sí, que algún coche de estos pueda quedarse un tiempo por aquí y la temporada que viene lo recuperamos, ¿qué te parece?

–Ho veus, com no és tan difícil? Cagondéu! Es que hay que tener cojones! Au, passeu, però recorda com hem quedat, eh?

–Sí, hombre sí, pero usted ya no bloquea más el camino a mis caravanas, ¿vale?

–No me toquéis massa los cojones…, diles a tus chicos que si les paro me digan que son del Gallego y no habrá problemas.

Però l’endemà ni Sansa ni els contrabandistes es recordaven del tracte, i ell com a molt en treia una mica de licor o de tabac. El que sí que és cert és que es va gastar bona part del patrimoni familiar, per no dir tot, fent construir el camí que va de Tor a Andorra. El seu somni era que Tor estigués més ben connectat amb el Principat que amb Alins. Per a ell, Alins era «a baix» i allí sempre discutia amb tothom. Andorra era «a dalt», i allí tots eren llestos perquè tenien molts calés i progressaven molt.

Qui també ha topat amb la inestabilitat de Tor i amb els interessos estranys que s’hi mouen són els alcaldes de la zona, i fins i tot la Diputació de Lleida. Durant anys han intentat expropiar la muntanya i construir una carretera com Déu mana per enllaçar la vall Ferrera amb Andorra. Primer ho va provar el socialista Ramon Vilalta i després el convergent Ramon Companys. Es parlava de pagar 4.000 milions de pessetes de finals dels vuitanta i principis dels noranta per expropiar la mola i fer les obres, i sembla que el Govern d’Andorra hi estava interessat, perquè afavoria l’obertura d’una nova frontera a part de les dues existents, molt sovint col·lapsades. Però sembla que algunes de les grans famílies andorranes, s’hi van oposar. Sembla que des de l’administració es va desistir del projecte quan van detectar que empresaris francesos i algun membre del Govern del Principat temptejaven terrenys a la zona amb la idea de construir grans superfícies comercials a la banda andorrana i una «ciutat dormitori» per a treballadors a la banda pallaresa.

Anava acumulant informació però no tenia testimonis per posar-los davant de la càmera. Això és un dels grans problemes de treballar a la televisió.