A finals del segle xix a Tor hi vivien tretze famílies, amb uns quants mossos i molts fills. En total, i encara que sembli estrany, cent cinquanta ànimes.

El 1889 va entrar en vigor el Codi civil. Era una llei de lleis que havia de canviar el país i els costums de dalt a baix. Fins aleshores, i sobretot a muntanya, la paraula dominava per damunt dels papers. Ningú s’atrevia a trepitjar la finca d’un altre encara que els límits no estiguessin plasmats en cap document. Tothom sabia on hi havia les fites de terme i de finca, i eren els vells, els qui tallaven el bacallà. És clar que també hi havia registres i notaris. Els notaris eren institucions totpoderoses. Quan el notari deia una cosa era més paraula de Déu que si ho deia Déu mateix. (I en aquell temps i en aquell lloc Déu també hi deia moltes coses.) Tor depenia de la notaria de Tírvia. Tírvia era més gran i estava en un encreuament de camins en un paisatge menys feréstec i més a prop de la civilització. El notari, don Hermenegildo Danés y Colldecarrera, era un home ben considerat a la zona i molt amic dels vells de Tor. Va ser ell mateix qui els va avisar que venia una llei perillosa i que s’havien d’espavilar a fer-se amos de les terres. Els caps de casa de Tor en aquella època estaven molt ben avinguts i de seguida es van posar d’acord.

El 14 de juliol (juliol, sempre juliol) de 1896 van crear la Sociedad de Condueños de la Montaña de Tor (els estatuts, en aquella època, es van fer en castellà). Es tractava d’evitar que l’entrada en vigor del Codi civil alterés la vida del poble i l’explotació de la muntanya, bàsicament les pastures i la fusta.

També hi ha qui diu que els vells d’aquell temps van fer la societat perquè no es fiaven dels joves. Els va fer por que, amb el nou codi i els nous temps, la muntanya quedés partida en bocins i que els joves eixelebrats s’ho venguessin a algú de fora del poble. Per tot això, els estatuts de la societat determinaven que la propietària de la muntanya, és a dir, de les 4.800 hectàrees, era la societat, i que els tretze caps de casa del poble n’eren els accionistes. Passaven a ser «condueños del condominio de Tor». En la redacció dels estatuts, l’hàbil notari i els vells van deixar clar que «para que los actuales dueños continuen en el dominio y posesión de su parte indivisa de la misma y sus causahabientes lo adquieran, es condición precisa que sean vecinos de Tor, cabeza de família y tengan casa abierta y propiedad en el mismo».

Poc s’imaginaven que aquesta condició tan senzilla de complir el 1896 un segle més tard causaria una tragèdia.

Quan som al Pallars amb el Pol i el Pepe, intentant aconseguir imatges pel 30 minuts, m’acosto al registre de Sort a llegir les escriptures i a veure si les podem filmar. Recordaré molts anys el registrador i la seva encantadora secretària.

Pujo al primer pis d’un edifici relativament nou de la capital del Sobirà convençut que el registre és públic i que per tant podré consultar-lo amb facilitat. Tot decidit, demano per la finca de la muntanya de Tor. La noia que m’atén, però, m’engega:

–Lo siento, pero tendrá que hablar con el señor registrador.

–Per què? Vol dir que cal molestar-lo? Només vull donar-hi un cop d’ull.

–Lo siento, pero es que la prensa no puede consultar el registro.

–I ara! Que no es público, esto del registro? Yo soy público! O no?

–Mire, lo siento, pero el señor registrador nos tiene prohibido que abramos los libros a la prensa.

Em dic: «Aquest paio és un crac i s’està entrenant per a algun càrrec molt important. El primer que s’ha de fer és fer-se pregar. Perquè, és clar, a Sort, un poble de 1.500 habitants sense cap mitjà de comunicació, a dues hores de Lleida i a més de tres de Barcelona, hi deuen anar una dotzena de periodistes cada dia!»

–Oiga, señorita, pero, ¿y si en vez de decirle que soy periodista le digo que quiero comprar la montaña, entonces, qué pasa?

–Ah! Nada, entonces le enseño los libros!

–Tremendo!

I m’ensenya els llibres.

No hi vaig trobar res especial. Noms, dades i un reguitzell d’embargaments per no pagar la contribució. El procés es repetia una vegada i una altra: passaven anys sense que ningú la pagués, al final algú es gratava la butxaca, s’aixecava l’embargament i tornaven a passar anys sense que ningú la pagués. Tornava a aparèixer una inscripció d’embargament, i així successivament. Totes les inscripcions enrevessades són posteriors als anys cinquanta, per la qual cosa es dedueix que des de 1896, data de la primera inscripció al registre, fins ben entrada la postguerra, a Tor les coses havien anat bé.

Un dels homenots de la comarca, els pares del qual havien fet de carters a Tor, entre altres pobles, m’explica que a finals del xix i principis del xx, fins als anys trenta, Tor era un dels pobles més rics del Pirineu. En aquella època la riquesa es mesurava en caps de bestiar, i de Tor es deia que era «un cel de bèsties i un infern de persones». Les pastures i el clima que hi fa a la primavera i a l’estiu eren excel·lents per afavorir el creixement dels animals, i com que es podia emmagatzemar molt de verd, les vaques i les mules tenien prou menjar per passar tot l’hivern. Tothom que volia una bona mula l’anava a comprar a Tor. I n’havia de pagar molts rals.

En aquell temps, els Sansa tenien una trentena de vaques, una dotzena de mules i un centenar de corders. Una fortuna. I els altres dos cacics de Tor no es quedaven enrere.

Perquè a Tor tota la vida hi ha hagut tres cases fortes. Tres cacics. Casa Sansa, casa Palanca i casa Cerdà. Noms que ja apareixen als segles xiii i xiv i que s’han conservat fins ara. Les altres cases, tot i que bones, no eren tan fortes i molts homes feien temporalment de mossos de les cases grans, i algunes dones anaven a fer feines a casa dels cacics. No consta que hi hagués baralles mentre els vells eren vius. El vell Sansa, Francesc Montané Cirés, l’avi de l’últim assassinat, va ser enterrat el 5 de novembre de 1930. Els històrics «caps de casa» van anar llegant la finca als fills. El nom Sansa, concretament, el va portar Pedro Montané Doria, fins que va morir el 8 de juliol de 1954. Tenia set fills: Teresa, Sisquet, Rosalia, Josep, Rosendo, Miquel i Alejandro. La Teresa i la Rosalia eren dones, i el Sisquet va fer emprenyar el pare perquè es va enamorar d’una dona que no agradava al vell; per tant, l’hereu va ser Josep Montané Baró. Un any abans de morir va fer testament. Obligava l’hereu a finançar la carrera a Miquel, l’estudiós de la nissaga, i a pagar 15.000 pessetes a tots els altres. Miquel va fer-se gemmòleg.

Després de la guerra els hereus, els canvis de mentalitat i la gana van començar a dibuixar un altre panorama.

L’hivern era un infern. Amb les primeres nevades el poble quedava totalment incomunicat, i la situació s’allargava sis o set mesos. (Abans hi nevava més, diuen.) Avui encara no hi ha telèfon, ni llum, ni aigua corrent. No hi ha cobertura de mòbil, i si algú vol il·luminar la nit no li queda més remei que fer-ho amb un campinggàs o bé amb petits generadors que produeixen unes hores de llum. De fet és el sol, qui marca l’horari, com al segle xix.

Els veïns de Tor van saber aprofitar els anys d’abundància. Un bon exemple de la seva prosperitat és que entre tots llogaven un mestre i el feien pujar a passar l’hivern al poble per fer classe a la mainada, cosa que molts pobles de les valls no es podien permetre. La vida de comunitat era absoluta. A més, tenien molts productes agrícoles i carn, és a dir, produïen el que necessitaven i no gastaven res. En aquell temps això volia dir ser rics. Però a poc a poc l’harmonia es va anar esquerdant. Després de la guerra, amb els vells acabant-se, els més adinerats van començar a portar la canalla a Alins, que és el poble més gran de la vall. A mitja tardor ja els baixaven a casa d’algun parent o d’algun amic que s’avingués a tenir-ne cura a canvi de poder fer pasturar les vaques o d’alguna compensació en forma d’aliments, herba o bestiar. Els menuts anaven a escola i feien vida a la vall fins a la primavera. Això que avui ens sembla tan normal, a finals del xix i principis del xx a Tor era vist com una traïció. Què s’havien cregut, els que s’enduien els nens? I es va començar a covar l’enveja. I per enveja, la que va provocar l’hereu de casa Palanca, que, desoint el vell, es va casar amb una pubilla d’Alins i a més se n’hi va anar a viure. El vell, emprenyat, el va desheretar i ho va donar tot al cabaler, Vicenç, que encara que havia marxat a viure a Andorra havia festejat millor el pare.

Qui també va pagar les conseqüències d’aquella suposada traïció va ser el nét, Jordi Riba Segalàs, Palanca, fill del desheretat, que va ser enviat ni més ni menys que als Maristes de Lleida! A la gran capital! I això sí que ja va provocar odis, enveges i retrets dels altres, que els acusaven d’haver deixat de viure al poble –la qual cosa, d’altra banda, comportava perdre els drets sobre la muntanya–. Aquell jovenet ja despuntava com a salvatge i la sang li bullia per pujar a Tor. A classe només hi va anar dos mitjos cursos, dos hiverns, però a ulls dels altres, especialment de Sansa, amb qui es portava pocs anys, ja era prou temps per ser considerat un foraster i, per tant, sense dret a la muntanya de Tor.

Aquests petits odis i enveges que no tenen data concreta d’inici van anar creixent i multiplicant-se, i ara que puc dir que conec bé el cas, dubto que acabin mai mentre els protagonistes siguin vius.