A l’Hostal Montaña –cognom dels propietaris– ens espera una dutxa calenta i un sopar que faria oblidar qualsevol pena. A la sobretaula, un parell de copes de ratafia Lo Raier, i a dormir. Però just quan estic a punt d’empassar-me l’últim glop entra al bar un home alt, fort, amb una cara de mala llet de les que es recorden una bona temporada. Fins i tot el televisor, calla. Som al bar de l’hostal, a la planta baixa. Una sala no gaire gran, amb vuit o nou taules, una barra de bar d’acer i dues portes, una que dóna a la plaça i una altra que surt a la carretera principal. En un lateral hi ha una vitrina plena de souvenirs i mapes amb la cartografia de la zona per als turistes, i en un racó, una cabina de telèfon, perquè l’hostal també fa el servei de telèfon públic. En un angle, instal·lat a prop del sostre, un televisor gran. Nosaltres dos som els únics clients, i ens atenen la Pepita, que fa de directora, la Joana, que és la seva germana i l’ajuda quan pot, perquè fa de mestra a Esterri d’Àneu, i el Josep, el marit de la Joana, que es guanya la vida fent de taxista amb tota mena de vehicles.

L’entrada d’aquell home fa que els de l’hostal es col·loquin automàticament tots al darrere de la barra. En el primer moment dedueixo que és per servir amb diligència el client, però veient-los la cara sospito que més aviat és una reacció defensiva. Amb la barra del bar pel mig se senten més protegits.

Nosaltres, el Pol i jo, estem mirant la tele asseguts en una taula a tocar de la barra i el nou client s’asseu en un dels tamborets de la barra, just darrere nostre. Té una veu forta, greu i, sobretot, autoritària:

–Bona nit! Pose’m una ratassia, si us plau!

Una de les germanes Montaña surt dissimuladament del taulell i ve a demanar-nos si volem alguna cosa més. S’ajup una miqueta i ens diu molt fluixet:

–És Palanca!

Immediatament, Palanca es gira cap a nosaltres. Tot i que estem d’esquena notem la seva mirada, sobretot per la cara de la dona. I amb una veu greu i fonda, tirànica, diu com si es dirigís a una multitud invisible (recordo molt bé que estàvem sols):

–Aquests dos deuen ser els periodistes que han puiat a Tor, no?

Jo he sentit explicar unes quantes coses de Palanca. La imatge que me n’he fet és la d’una mena de bèstia salvatge que té atemorit tothom. La pinta que fa coincideix amb les referències. La veu i el to, també. Penso que si allarga la mà ens tombarà a tots dos d’un clatellot. Opto per fer l’últim glop de ratafia i aprofito l’instant per pensar si he de dir alguna cosa. El Pol em mira i calla.

Mentre abaixo la mà per tornar a deixar la copa buida damunt la taula, aquella veu diu, dirigint-se al cambrer:

–Josep, pose’ls una altra copa, a aquests senyors, que convido jo!

Us asseguro que el televisor està engegat i amb el volum alt, però no se sent. Em sembla que només sento, i fort, el batec del cor, que em va a mil per hora, i el soroll d’empassar saliva.

És una mena de silenci a càmera lenta que se’m fa molt llarg, fins que el Josep, el taxista, el trenca:

–Home, Palanca –fa molt d’èmfasi en el nom perquè ens adonem de qui és el personatge que ens està convidant–, potser que abans els ho preguntis a ells, si en volen una altra.

–Tu calla i pose’ls una copa, que aquesta gent de Barcelona són educats i saben que han d’acceptar la invitació. No crec pas que em vúlgon fer emprenyar.

I dirigint-se a nosaltres afegeix:

–Eh que no, senyors?

I sense esperar resposta es tomba cap a la barra i insisteix:

–Au! Va! Josep, no fotis lo ruc i posa dues copes més de ratassia, i ben plenes! Què! Què us ha semblat Tor? Us ha agradat?

El to s’ha anat suavitzant i sembla més normal. Encara el tenim a l’esquena, assegut en un tamboret de la barra. Entre el seu metre noranta i l’alçada que li regala el tamboret, el tenim gairebé damunt nostre. Em giro i la cara em queda a l’altura del seu genoll. Porta uns pantalons de pana marrons bastant gastats, unes botes de muntanya de cuiro, també marrons i velles, una camisa de quadres blancs i blaus, i una jaqueta fins a mitja cintura que a primera vista no sembla gaire gruixuda, tenint em compte el fred que fa al carrer.

El Pol se’l mira, torna a girar el cap i li ensenya el clatell. Jo, que el tinc més de costat, mirant-me’l a la cara li contesto:

–Home, és maco, el poble. Hi ha molta neu.

Ho dic sense pensar. N’he sentit a dir de tan grosses, de Palanca, que ara que el tinc al davant sospito que està a punt d’insultar-me o de donar-me una garrotada. La conversa no és gaire llarga. Mentre el cambrer ens deixa les copes damunt la taula, Palanca ens interpel·la directament:

–I què hi heu anat a buscar, a Tor?

–Home, estem fent un reportatge d’això dels judicis i de la mort de Sansa i hem pujat a filmar el poble. Per cert, vostè és un dels protagonistes. Si li sembla, li podríem fer una entrevista?

Sí, no sé com, però tinc l’audàcia de demanar-l’hi. Sempre he estat bastant atrevit, i penso que ara és el moment idoni. He estat buscant Palanca abans de pujar a Tor, però ningú sabia on era, i als llocs on sol parar m’han dit que Palanca és il·localitzable. «En tot cas, si vol, ja et trobarà ell a tu», m’han dit. He de confessar que la proposta més aviat m’ha sortit de la boca que no pas del cervell.

–Ha! Una entrevista! Mira aquest! Em vol fer una entrevista!

Ell continua parlant com si es dirigís a una munió de gent. A una sala plena. Però només hi quedem nosaltres dos, ell i el Josep, el gendre de l’hostal Montaña. La seva dona i la cunyada han fet mutis.

Palanca continua el seu soliloqui. Amb el temps m’he anat adonant que no escolta mai, que només parla ell, i del que digui el seu interlocutor només n’agafa el que li convé.

–Una entrevista! Però tu ets boig o què! Lo que has de fer és dir-me què hau anat a fer a Tor i amb qui hau parlat! Això, és lo que hau de fer! Ha! Una entrevista!

–Ja l’hi he dit, som de TV3 i fem un reportatge de la muntanya de Tor...

–Bueno, prou! –em talla–. I amb quin permís fas tu aquest reportatge? Qui t’ha donat permís, eh? –I mirant el cambrer com buscant la seva complicitat, quan en realitat el pobre home fa cara de voler demanar auxili, continua dient, al seu aire: –Aquestos de Barcelona es creuen que poden vindre aquí i fer el reportatge que vúlgon! Com si fos seu, això. Ha! Periodistes! Mentiders! Que sou tots uns mentiders! –brama–. Uns mentiders, és lo que sou! Ha! Una entrevista! Qui t’ha enviat aquí? Eh? Per qui treballes, tu?

Mentre l’escolto em miro de reüll la cara del Pol, que no sap si riure o plorar, i penso que és inútil intentar raonar amb aquest home. És més, cada instant que passa tinc més clar que si no tallo la conversa això pot acabar malament. Però no sé com fer-ho. I ell va desbarrant.

–Ha! Els de Barcelona us penseu que sou los amos de tot!

I aquí hi veig una manera d’entrar-li.

–Escolti, que jo no ho sóc, de Barcelona. Que sóc de Lleida.

I això, encara que sembli mentida, el deixa descol·locat.

–Sóc de Lleida i hem vingut a explicar una mica què ha passat amb aquesta muntanya tan polèmica. I m’agradaria que vostè, que ho coneix tant, ens ho expliqués. Així, si és vostè mateix qui parla, no podrà dir que som uns mentiders.

M’adono que Palanca no està acostumat que el mirin a la cara ni que el tallin. He tingut sort. S’asserena una mica, i en un to molt més suau respon:

–Au! Vés! Vés! A mi no m’enredaràs! Ha! Una entrevista! Vés a entrevistar Sansa, que et digui qui el va matar! A veure com s’entén, això: van matar un home fa dos anys i encara no se’n sap res! I ara han deixat al carrer aquells dos borratxos! Ja ho dic jo, no hi ha justícia! En aquest país no hi ha justícia! Ha! Una entrevista! I ara l’Audiència diu que la muntanya és comunal! Ho veus? –S’esvera tot sol. –Són uns lladres! Uns lladres! L’únic que volen és fotre’m la muntanya. No volen res més. I valtres també!

I d’un glop es beu la copa de ratafia, la deixa damunt la barra i s’aixeca. S’apuja els pantalons –m’adono que fa una bona panxa– i mirant el Josep i utilitzant aquell to gairebé majestàtic, com si es dirigís a una multitud, li engega:

–Dis-los a aquests que vigilin, que si tornen a puiar a Tor poden tenir un disgust. I dis-los als que els han puiat amb moto que ja me’ls trobaré.

Fa mitja volta i marxa sense pagar les seves ratafies ni les nostres.

«Collons, amb lo Palanca», penso. El Pol i jo ens mirem i de sobte esclafim el riure, entre histèrics i alliberats.