Els juliols, a Tor, són tràgics.

Des de 1800, els fets que han tacat de sang la vida d’aquest poble de tretze cases del Pirineu de Lleida han passat al juliol.

A Josep Montané, Sansa, el van assassinar un dia de juliol de 1995, pocs mesos després que el declaressin amo únic de la muntanya més disputada del Pirineu.

«Estava no mort, podrit!» Així és com s’expressava una de les pubilles del poble, remarcant amb el to que una cosa és molt pitjor que l’altra. I és que ella se n’alegrava, que a més de mort el trobessin podrit. Qui també es va alegrar de la seva mort va ser Jordi Riba Segalàs, Palanca, l’altre cacic del poble, amb qui feia gairebé mig segle que es disputava la muntanya.

Josep Montané era Sansa, o el Ros de casa Sansa, perquè s’havia quedat el nom de la casa, i allà dalt portar el nom de la casa és com ostentar un títol nobiliari. Tot i no ser el primogènit, l’hereu natural, el seu caràcter dominant el va fer passar per davant dels altres germans. De fet, sempre volia passar davant de tot, i de tothom. I sovint, més que davant, el que feia era passar per damunt.

No era el primer que moria violentament a Tor. Quinze anys abans, el 1980, també al juliol, ja hi havia hagut dos morts, dos llenyataires que feien de guardaespatlles de Palanca. I n’hi ha molts que diuen que Sansa no serà l’últim.

El febrer de 1995, després de mig segle de lluites per la propietat, el jutge de Tremp havia dictat una sentència que ja es veia tacada de sang: feia amo únic Sansa. Després de tants anys de conflicte, Sansa només va poder gaudir de la victòria durant cinc mesos.

Dos anys després, aquell crim sense culpable, aquell xoc d’odis irreconciliables, em petaria a mi als morros.