Dimecres

—Taxi... taxi... Necessita un taxi?

A les arribades de l’aeroport de Fiumicino hi havia un núvol d’homes panxuts que s’acostaven als passatgers xiuxiuejant aquella paraula màgica: «Taxi...»

En Rocco no contestava. Tirava de dret cap a l’aparcament de la marquesina, cap als autoritzats. No era un gest de legalitat. Simplement era que la llicència els havia costat més que un pis i trobava ofensiu acceptar els serveis de pirates sense llicència.

—Taxi, senyor? El porto al centre?

—Què diu un taxi! —va fer el viceqüestor.

—I com vol nar a casa?

En Rocco es va plantar a mirar el pirata.

—Hi aniré amb el cotxe oficial. Sóc viceqüestor. I ara surts d’aquí al davant o m’he d’impacientar?

El pirata va recular un parell de passos llançant mirades als seus companys, que van abaixar els ulls i van abandonar un moment la capta.

—No s’emprenyi, dotto’... nosaltres també hem de viure!

—Això és la seva opinió!

Feia sol. Però la pudor dels tubs d’escapament treia tota la poesia d’aquell cel blau i sense núvols. En Rocco va pujar al primer cotxe de la fila.

—Carrer Poerio, si us plau... al 12.

—Volant —va dir el conductor posant en marxa el taxímetre—. Quin dia, eh?

—Sí, però ara fins a Monteverde m’agradaria estar en silenci. Res de Roma, Lazio, polítics lladres, la ciutat no funciona, és culpa dels comunistes ni res per l’estil. Gràcies!

—Sense cap mala sang, dotto’, mut com un mort.

Trobar l’Antonio Biga i buscar la Stefania Zaccaria. No seria senzill. I segurament no obtindria cap resultat. Però ho havia de provar, havia de mirar aquella gent als ulls i sentir la pudor que feien. En Rocco les coses primer les notava a la pell i després les entenia amb la res cogitans. Entre les persones hi ha vibracions i ones que de vegades valen més que cent pensaments. Una mica com quan jugava a cartes amb el seu oncle, que sempre li deia: «Rocco, recorda sempre la regla del Chitarrella: val més una ullada que cent pensades!»

La Roma-Fiumicino estava congestionada. El conductor va agafar una drecera per tallar pel barri de la Magliana i arribar a la Portuense. Brutícia per totes bandes. I clots colossals que sotraguejaven el taxi. Semblava que travessessin un barri de Beirut a l’època de la guerra civil libanesa. Li va venir al cap una cançó d’un cantautor romà que comparava Roma a una gossa entre els porcs.

—Senyor Schiavone! —L’exclamació de sorpresa va ressonar per la caixa de l’escala—. Quina alegria veure’l.

—Com va tot?

—Bé. I vostè?

—Com vol que vagi? Digui, ha vingut algú que em busqués últimament?

La portera del carrer Poerio hi va pensar.

—No, senyor Schiavone. A part de les factures de sempre, que igualment li envio cap a Aosta.

—Gràcies.

—Trobarà el pis una mica brut. Aquesta setmana no ha vingut la dona. La seva filla havia de parir.

—No passa res.

Va agafar l’ascensor i va pujar fins a l’últim pis. L’àtic. Casa seva.

L’esperava la pudor de tancat i els mobles sota plàstics transparents. No va mirar res. Va anar de dret al lavabo, es va dutxar de pressa, es va canviar la camisa i va sortir.

En Brizio l’esperava al bar de sempre, a la plaça Santa Maria in Trastevere. Feia nou mesos que no es veien. S’havia afaitat el bigoti i s’havia fet la clenxa al costat. Encara feia perdre el cap a les dones i ell el perdia igual que elles. Des dels setze anys que era l’única activitat a la qual en Brizio s’havia dedicat amb una certa constància. Després havia conegut la Stella i s’havia calmat una mica.

—Estàs més vell, Rocco.

—Tu també...

Es van abraçar.

—Quant temps tens?

—El que calgui.

—Com va en Seba?

—Hem quedat per veure’ns després, amb ell i amb en Furio. Caminem una mica?

—Caminem una mica.

Pel maig el Trastevere estava ple de turistes i les escales de la plaça Trilussa ja estaven atapeïdes de joves amb cerveses i gelats. Van passar pel Ponte Sisto i es van dirigir cap als Giubbonari. El Tíber era un fanguet que baixava lentament. Les gavines s’encreuaven entre els plàtans i els teulats de les cases. Dos nens es perseguien rient amb les bicicletes.

—Rocco, dels noms que em vas donar... En Walter Cremonesi se suposa que és a París.

—I què?

—Dic se suposa perquè se n’ha perdut el rastre. Però per què t’hauria de voler res?

—No te’n recordes? L’atracament de la plaça Bologna?

—Collons, Rocco, això és del 99!

—Sí, però el vaig fer tancar jo.

—Et sembla que al cap de tretze anys... no, jo el descartaria. I a més en Cremonesi no és un psicòtic. És un malparit, però què vols que li importi una venjança? Sempre s’ha mogut entre peixos grossos.

En Rocco va assentir poc convençut.

—Què me’n dius, de la Zaccaria?

—La Stefania Zaccaria? Fa dos dies se la va fotre al cinturó de ronda, un xoc frontal. Està ingressada al Santo Spirito. Té més guix que pell. Si en surt viva haurà d’anar a fer un pelegrinatge a Medjugorje.

—Fa dos dies... no és cap coartada. I a més podia haver enviat algú. I l’Antonio Biga? Què fa?

—No ho sé. Se’l veu poc. Diuen que es feia amb els Casamonica. Però no ho sé. És massa imbècil.

—Viu a la Garbatella?

—No. Allà hi viu la mare. Ell s’està darrere de la plaça de la Chiesa Nuova.

—És aquí que anem?

—Et va bé?

A la placeta entre carrerons hi havia una gran figuera torta i nuosa. En Rocco i en Brizio van entrar al bar que hi havia davant del número d’en Biga. El viceqüestor va somriure quan va veure els sandvitxos de pa anglès sota el tovalló humit.

—Porti-me’n dos. Tonyina i cors de carxofa i amanida de pollastre. I una aigua... —va dir feliç a la noia que servia darrere de la barra.

Van anar a seure a les tauletes de fora.

—Segur que no és a casa?

—Segur —va respondre en Brizio—. El veí m’ha dit que ha sortit. Però ara tornarà.

Van arribar els sandvitxos i el cafè per a en Brizio. En Rocco va clavar mossegada al primer.

—Ahhh... això sí... això sí que ho trobo a faltar.

—Per què, que no n’hi ha a Aosta?

—No.

—Estan bojos... —va fer en Brizio xarrupant el cafè.

—Sí, però allà també fan moltes coses bones.

—Com?

En Rocco hi va pensar.

—Els panets amb motzetta.

—Què és això?

—La pròxima vegada te’n porto. No es pot descriure.

El tenien aculat entre tres, cadascun pesava el doble que ell i feia almenys trenta centímetres més. Els seus caps tapaven el sol, no deixaven passar l’aire i amagaven les parets i la torreta de guàrdia.

—Abdul, hem d’esperar gaire? —el va amenaçar amb les dents serrades el ros, el que tenia un ull mig tancat per una cicatriu i una serp tatuada que li sortia del coll: Erik el Roig, li deien allà dins—. Què hi dius, Abdul?

A l’Omar no li va semblar que fos bon moment per corregir-lo.

—No ho sé. Ja us ho he dit, jo no faig aquestes coses.

—Doncs jo dic: i un ou! —va fer el negre, que era el més voluminós i s’entrenava al gimnàs cada dia; a fora feia de boxejador, ara, a dins, d’assassí—. Tu aquest matí, marroquí de merda, havies de rebre costo.

L’Omar no era marroquí. Era de Tunísia. Però també va deixar córrer aquesta imprecisió. La mà enorme del nigerià li va estrènyer el pit.

—Vols morir a vint anys? —li va escopir ensenyant les dents blanques i brutes: l’alè del negre potser era encara pitjor que els seus punys—. Què? Vols morir a vint anys, mitja merda?

Una altra imprecisió. L’Omar havia nascut a Tunísia el 18 de maig del 1988. Si hagués mort avui, d’acord amb l’amenaça de l’Oluwafeme, li haurien faltat pocs dies per fer-ne vint-i-quatre. Però va preferir no dir-ne res, i menys ara que la mà enorme de l’africà li premia la nou del coll.

—Escolta bé. —Havia pres la paraula el tercer, el Professor. El de les ulleres. Un PPS, pena per sempre. Dues cadenes perpètues i altres cosetes acumulades durant anys d’aplicar-se. Darrere de les ulleres no tenia ulls. Dos trossos de vidre sense ànima. Dues coses que servien per mirar, per espiar, per observar, però no per transmetre emocions—. Mira, Omar, els meus amics i jo sabem com t’ho muntes aquí dins. Fas que els teus amics et portin regalets, els vens a la penya i fas calés per quan surtis. Perquè sortiràs, no?

L’Omar va assentir. Li faltaven sis mesos.

—Perdó, volia dir: perquè voldries sortir, no? —El Professor el va mirar severament—. I segons nosaltres aquest matí els teus amics de fora t’havien de portar regalets. On són?

—Avui no m’han portat res, ho juro. Al locutori hi havia en Marini. I amb en Marini per allà... ja ho sabeu, que no passa ni brot! Jo no dic mentides, Professor. Jo no...

L’Oluwafeme va ser ràpid i precís. Un directe amb tota l’espatlla entre el nas i el llavi. Un cop sec, quasi invisible per la velocitat d’execució si no fos per la sang que va sortir a raig dels llavis i del nas de l’Omar. El noi es va dur les mans a la cara. Tenia centenars d’estrelles als ulls i un dolor sord li foradava el cervell. Les cames no l’aguantaven, però era impossible deixar-se caure: l’altra mà de l’Oluwafeme l’aguantava dempeus contra la paret.

—I nosaltres no ens ho creiem! I quan nosaltres no ens creiem alguna cosa, què passa?

El quatre ulls, el cervell del grup, va brandar el cap.

—A nosaltres no ho sé. Però ell s’hi queda. —Li va aferrar la barbeta i el va mirar als ulls, que l’Omar amb prou feines aconseguia mantenir oberts—. Has entès què t’he dit? T’hi quedes. T’ho repeteixo: on és el costo?

L’Omar no podia respirar, va abaixar el cap i va escopir a terra un grumoll de sang abans de tornar a aixecar-lo.

—Potser no m’he explicat bé...

Va ventar una ullada rere l’espatlla dreta del negre, que tenia el puny preparat per clavar-li una altra ceba, i va veure el seu amic Tarek al pati que el buscava. Havia d’aconseguir que el veiés, si no, era un home mort.

—Professor, què és el que no ha entès? No tinc una merda! —va insistir.

L’exboxejador nigerià li va engegar un altre directe amb la dreta a la templa. L’Omar va deixar caure el cap, però l’Erik l’hi va tornar a aixecar amb un ganxo sota la barbeta que li va esdernegar almenys un parell de dents i li va fer un tall a la punta de la llengua. Al cop s’hi va afegir una enèsima garrotada en ple estómac que l’Oluwafeme li va clavar amb l’esquerra, encara que fos només per mantenir-lo entrenat. L’Omar es va vomitar l’esmorzar sobre les sabates. Però ara la tonyina ja no podia quedar com una cosa reservada davant del camp esportiu del pati del centre de reclusió de Varallo. En Tarek i en Karim, els amics de l’Omar, es van adonar de la pallissa i es van tirar sobre l’Erik i el nigerià.

En Tarek va volar a mig metre de terra i va clavar un cop de peu al clatell de l’Oluwafeme, que va caure endavant i va envestir la paret del pati. En Karim, per la seva banda, s’havia tirat amb tot el pes sobre l’esquena de l’Erik i, arrapat com un coala a un eucaliptus, li ficava els dits als ulls. El pèl-roig de la cicatriu intentava treure-se’l de sobre sense aconseguir-ho. L’Omar s’havia deixat caure a terra amb la boca plena de sang i mocs. El Professor va engegar una puntada de peu a en Karim, aferrat a l’esquena de l’Erik, a l’altura dels ronyons. El noi va bramar però sense treure els dits que tenia ficats als ulls del pèl-roig, que volia desfer-se d’aquella mena de gat salvatge que li havia caigut al damunt. El nigerià mentrestant s’havia aixecat espolsant-se el cap. En Tarek l’esperava en guàrdia. L’Oluwafeme se li va tirar al damunt. En Tarek va intentar mantenir-lo a distància amb la miqueta de karate que havia après al gimnàs pollós de Hammamet. Però només aconseguia picar-lo. Els altres hostes del centre de reclusió miraven la baralla que s’havia desfermat entre els tres tunisians i el grup del Professor sense intervenir-hi. Els més joves van interrompre el partit de futbol, els vells el torneig de brisca. L’Aziz es va separar del grup que xerrava al costat del pavelló de la fusteria per anar a ajudar els seus compatriotes. Va córrer cap a l’Erik, que encara tenia en Karim arrapat a l’esquena. Mentrestant l’Oluwafeme, l’exboxejador, havia arribat a la cara d’en Tarek i l’havia engegat a terra. L’Omar, amb la cara ensangonada i els ulls mig tancats, intentava aixecar-se, però el Professor el va clavar a terra posant-li un peu al coll. Amb un cop de ronyons, l’Erik finalment es va alliberar d’en Karim i amb un bot el va engrapar pel coll. Va començar a estrènyer més i més fort. En Karim ja tenia els ulls inflats i no podia respirar. Però just aleshores va arribar l’Aziz i va clavar un puny dret rere l’orella de l’Erik, que va deixar anar en Karim a terra tossint l’ànima i mirant d’agafar aire. L’Aziz cridava per donar-se ànims i s’havia tirat contra el de la cicatriu. Feia anar els punys com pales de molí amb tota la força i la por. Uns punys que no arribaven enlloc. L’Aziz era comerciant, les baralles no eren la seva especialitat, i l’Erik ho sabia. Va esperar protegint-se la cara i després va ser ell qui va sortir amb una sèrie infinita de castanyes que van devastar la cara de l’Aziz. Tot al voltant volaven esquitxos de sang i de saliva. En aquell moment els altres interns van decidir que era hora d’intervenir. I es van moure tots alhora per frenar la massacre. Des de la reixa, finalment, dos funcionaris van anar cap allà per reprimir la baralla. Hi va haver crits, encara van volar punys i peus. Un tercer funcionari de presons, de nom Federico Tolotta, de guàrdia a la galeria 3, va arribar corrents tot i la seva mola. Va recollir de terra el manyoc de claus de les reixes, el va agafar fort i el va fer servir per colpir el clatell del nigerià i fer-lo trontollar. Van arribar al pati més carcellers armats. Van endur-se l’Oluwafeme, l’Erik i l’Agostino, àlies el Professor, repartint cops de porra. Es va acabar la batussa. L’Omar i l’Aziz estaven molt atropellats. En Karim se n’havia sortit amb algun problema respiratori. En Tarek, després del cop de l’Oluwafeme, s’havia aixecat i, a part de la mandíbula, que li cruixia amb cada moviment, semblava que encara podia passar.

Dos carcellers van endur-se els nord-africans cap a la infermeria. A l’Erik, el nigerià i el Professor els van portar a les cel·les d’aïllament en espera d’accions disciplinàries.

Sis funcionaris a les ordres d’en Mauro Marini, el més gran, miraven de fer tornar la tranquil·litat entre els altres interns. A l’altra banda del pati, lluny de la baralla, un pres jeia a terra, al costat de la porta que duia a la galeria número 3. En Mauro Marini s’hi va acostar.

—Ei, tu, aixeca’t!

L’altre no es va moure. En Marini es va ajupir a girar-lo.

—Ei, què tens?

El va girar sacsejant-lo. L’home tenia els ulls oberts en blanc i de la boca molt oberta li rajava un fil de bava.

—Hòstia... —va murmurar en Marini buscant un company amb la mirada.

—Què passa? —va exclamar en Daniele Abela, nou de feia pocs mesos.

—Correu, hòstia! —va respondre en Marini mentre posava dos dits al coll de l’home estès a terra.

L’Abela i en Tolotta, el vigilant gegantí de la galeria 3, s’hi van acostar.

—Aquest ja no hi és! —va sentenciar en Marini.

—Oh, merda... crideu el director!

En Rocco ja s’havia fotut quatre sandvitxos i dos cafès. La tarda avançava solemnement i la llum de groga començava a passar a carbassa. No treia els ulls del carrer i els carrerons del voltant del número d’en Biga. En Brizio, contínuament distret per les dones que li passaven per davant, no aconseguia concentrar-se.

—En començo a estar ben tip, Brizio. Quan tornarà aquest porc de Biga?

—És que... estava pensant una cosa —va dir l’amic—, si va ser ell, mal el trobarem així com així. Es va carregar l’Adele en comptes de carregar-se’t a tu i es deu haver anat a entaforar en algun racó.

—Vés a saber. L’Antonio és de la vella guàrdia.

En Brizio va assentir. Sabien que l’hampa romana havia tingut sempre aquest límit: és fatxenda. Va amb la cara alta i orgullosa quan seria moment d’amagar-se i es fica sota terra el dia que podria anar pel món presumint de les seves accions. En Biga devia tenir-ne setanta de llargs i ara, després de tots els anys que havia passat a l’ombra, se sentia protegit i intocable. Almenys a Roma.

Va aparèixer del carreró delle Vacche. Anava sol i, tot i que feia un vespre suau de primavera, duia paraigua. El clavava entre les llambordes a cada pas i hi recalcava tot el pes. En Rocco va clavar un cop de colze a en Brizio, que immediatament es va girar abandonant el cul d’una esplèndida teutona en pantalonets curts.

—Mi-te’l —va dir en Rocco. I es va aixecar.

A mesura que s’acostava, va veure que el que l’Antonio Biga duia a la mà no era un paraigua. Era un curiós bastó més ample del mig que s’acabava amb un mànec ganxut. Quan l’Antonio va veure el viceqüestor no es va sobresaltar ni va mostrar cap signe d’indecisió. Va continuar coixejant cap al policia, somrient. Un ull foraster s’hauria pogut pensar que era la trobada de dos vells amics.

—Mira, mira qui hi ha? En Rocco Schiavone. Què hi fas per qui? T’han tornat a Roma?

—Et buscava a tu.

L’Antonio va inspirar fondo. Amb un gest ràpid de la mà va prémer un piu i el bastó màgicament es va convertir en cadireta.

—Si no’t sat greu? Fa sis mesos se’m va petar el fèmur. Ara m’han cardat un cap d’un material que fan servir a la NASA. Pro encara no corro. —I es va asseure en aquell escambell sens dubte de fabricació xinesa—. Maco, eh? El fan servir per anar a pescar.

En Rocco s’havia quedat dret. Se’l mirava des de dalt.

—Tu hi vas?

—On?

—A pescar.

—A mi la pesca me la bufa. —I va fer una riallada que es va convertir en una tos convulsa.

Es va posar vermell, s’escanyava, però en Rocco no va moure ni un dit per ajudar-lo.

—Ara no em petaràs aquí, no Antò?

L’home va recuperar l’alè. Es va eixugar la boca.

—I què doncs, guripa. Després d’arruïnar-me la vida en a mi, sé que la teva no va nar pas gaire millor.

—T’han informat bé. Per cert, records dels pares de la doctora Semplici. Te’n recordes? La que vas pelar al banc.

—Io no em vai carregar mai ningú. Sas de sobres que sóc innocent.

—I tant. I a part de voltar pel món com un esguerrat, què fas de bo?

—Què vos que’t digui? Sas que d’aquí dos mesos em donen la jubilació?

—La jubilació, a tu?

—Sí, som un gran país!

—Ja ho pots ben dir, si fa campar un mitja merda com tu. —En Rocco va encendre un cigarret—. Has fet algun viatge?

—Quan?

—Últimament.

—A més de fins a Frascati? No, cap. —L’Antonio es va adonar que a l’entrada del carreró una altra figura s’havia recalcat a la paret de la casa—. Però què fas? Vas amb escorta?

—És un amic meu.

L’Antonio va forçar els ulls.

—Hosti tu... en Brizio! Que vell que s’ha fet. Dos per anar darrere d’una carraca com jo?

—Saps on sóc jo ara?

—Esperava que guessis nat amb la teva dona a criar malves. Prò encara et veig amb moltes ganes de tocar els pebrots.

—Et sap greu?

—Força, noiot. Força. —El vell delinqüent va esternudar—. Vai passar els primers dos anys a dins pensant com coi enviar-te a dar menjar als cucs. Prò després em vai dir: Antò, a tu què se te’n fot? Surt d’aquí i viu la vida.

En Rocco va llançar el cigarret lluny.

—Schiavò, et vai donar el condol per la teva dona?

Amb el peu en Rocco va ventar un cop al trespeus de l’Antonio, que es va trobar a terra en un dir Jesús.

—La mare que’t va parir!

En Rocco es va ajupir i el va agafar per la solapa.

—Et deixo dir perquè ets un vell esguerrat i les teves paraules no valen un clau. Però mira de no exagerar.

Els dos homes es van mirar als ulls.

—Estira’m, do’m un cop de mà... —va dir l’Antonio.

—I una merda —va xiular en Rocco, que va acostar més la cara a la del delinqüent—. Què saps?

—Vere si ’ntenc una cosa, guripa. T’he dit mai re, io? Mai. Ara per què coi em fas totes aquestes preguntes? Què vos saber?

—Qui ha fet un viatget a Aosta últimament?

L’Antonio va somriure. Tenia les dents negres i li faltaven un parell d’incisives.

—Estàs cagat, eh?

—Qui?

—Només em sap greu per la dona d’en Seba, que no hi tenia cap culpa. Llàstima. Una guaparra...

En Rocco li va clavar una bufa amb la mà oberta.

—Ni te la posis a la boca. Què dius? —Va estrènyer encara més la jaqueta del vell delinqüent.

—No ho sé. Mira qui te la té jurada. Som tants, Schiavone... tens feina!

—Antò, si sé que hi estàs ficat te’ls trenco tots dos, els fèmurs. —En Rocco el va deixar anar. Es va aixecar i va mirar el vell de dalt a baix—. Tots aquests anys tancat no t’han canviat gens. Ets el mateix cap de cony i amb el fèmur trencat. Resa per no veure’m més, Biga!

Va tornar cap a en Brizio, que no s’havia mogut de la cantonada.

L’Antonio Biga a terra intentava aixecar-se. Agitava les cames com un escarabat de cap per avall.

—Schiavò, a mi questes conyes ni em van ni em vénen. No vai ser io. I sas per què? Perquè io no l’hauria cagat. No hauria pelat la dona d’en Sebastiano. T’hauria pelat a tu! —Els crits del vell ressonaven pel carreró desert—. Si se m’ha trencat el fèmur et denuncio!

—Reclama als de la NASA! —li va cridar l’Schiavone, i va fer un gest a en Brizio—: Anem. No és ell. Ho sap però calla.

—Amb una mica de sort passa un cotxe i l’esclafa —va dir en Brizio i va indicar en Biga, que s’arrossegava mirant d’agafar-se a l’escambell per posar-se dret.

—No, és zona de vianants —va dir en Rocco alçant els ulls al cel—. Encara és clar. Fem una visita a la Zaccaria?

—El número marcat en aquest moment està apagat o fora de cobertura.

El jutge Baldi va rebotre l’auricular.

—On és? —va cridar. Es va ficar el dit a l’orella i es va rascar—. On és aquest desgraciat? —va cridar a les parets del seu despatx. Va tornar a agafar el telèfon.

—Prefectura d’Aosta, digui.

—Sóc en Baldi. On és l’Schiavone?

—Fa dies que no el veiem, senyor.

—Amb qui parlo?

—Agent Deruta.

—Passi’m... qui més hi ha?

—No l’hi sabria dir. Vol tota la llista?

—Qui hi ha al lloc de l’Schiavone!

—Ah... hi havia el senyor Pietra, de la judicial de Torí. No sé si és al despatx. Hi vol parlar?

—No, el vull convidar a sopar. És clar que hi vull parlar!

Va sentir sorolls de fons. Un enraonar fluixet. En Baldi va alçar els ulls al cel. Algú va tornar a agafar el telèfon.

—Agent Italo Pierron, digui.

—On és en Carlo Pietra?

—La veritat? No ho sé... des d’ahir que no el veig.

—Hòstia puta! No hi ha temps. Vine ara mateix a la fiscalia.

—Què passa?

—Hem de córrer a la presó de Varallo. Hi ha alguna esperança de trobar la pista de l’Schiavone?

—Remoc cel i terra. Màxim demà l’hi porto.

—Arribaràs lluny, Pierron.

—Per què anem a la presó de Varallo?

—S’han carregat en Mimmo Cuntrera!

La Stefania Zaccaria estava ingressada a la secció de traumatologia de l’hospital Santo Spirito de Roma. Ocupava el llit d’una habitació individual amb la cama dreta en tracció, un braç enguixat, una fèrula a l’altra cama i una bena que li tapava l’ull esquerre. Tenia els llavis, cosits per un pèssim cirurgià estètic, tumefactes i plens de crostetes. Als peus del llit, una dona gran feia ganxet. Per la finestra entraven alguns raigs de sol que animaven el verd burocràtic de les parets, que als hospitals i a les presons donava el millor de si mateix. La Stefania Zaccaria havia bastit tot un imperi amb la prostitució. Havia comprat una colla d’estudis semisoterranis en diversos barris de Roma i hi havia instal·lat noies eslaves i sud-americanes. Un negoci que, en un any de vaques magres, li rendia uns quants centenars de milers d’euros. En Rocco l’havia enviat a la presó almenys dues vegades, però ella sempre se n’havia sortit. Era el poder dels diners i dels bons advocats, molts d’ells clients de les seves noies. Quan en Rocco va entrar a l’habitació, la dona que li feia companyia va deixar la feina i es va posar l’índex a la punta del nas:

—Xxxt... —va fer—. Està dormint.

El viceqüestor es va acostar al llit. La Stefania Zaccaria tenia l’ull tancat. Però la parpella li ballava una mica massa. En Rocco va seguir el joc.

—Com està?

—Què vol que li digui —va respondre la dona—. Vostè qui és? Un amic?

—Íntim. Com s’ho ha fet per posar-se així?

—Es va estavellar amb el cotxe a Casalotti. Va envestir de ple una formigonera de l’ANAS.

—Encara sort que és viva —va fer en Rocco, que s’hi va acostar.

La Stefania anava plena d’esgarrinxades al front i als pòmuls.

—Des de quan està així?

—Avui fa tres dies.

—Què diuen els metges? Me la puc endur a la prefectura o no?

—A la prefectura? —va fer la dona deixant el ganxet sobre el cobrellit.

—No, oi que no? Doncs si de cas vindré amb el jutge. Stefà, ja hi tornem a ser. Em sembla que hauràs de tornar a venir cap a dins una temporada.

La Stefania continuava amb l’ull tancat.

—Però què diu? Que no veu com està?

—Sí que ho veig, sí. Però la Stefania fa set dies la va fer molt grossa. I ara que l’hem enxampat ha de venir a passar comptes. És o no?

—I un ou! —va respondre la Stefania Zaccaria obrint l’ull bo—. I un ou que em tornaràs a tancar, Schiavone! A veure, què se suposa que vaig fer fa set dies?

—Ah, estàs desperta? —va dir el viceqüestor simulant sorpresa. Va veure que també li faltaven un parell de dents—. Ja ho saps, Stefania. Estem com sempre!

—Schiavò, jo amb tu a comissaria no hi vinc. M’envies un jutge, m’envies qui vulguis. Heu de parlar amb els meus advocats! —I va acompanyar l’amenaça amb un gest per treure el pit enfora que li va provocar una fiblada de dolor lancinant a la base del coll.

—Compte... —va suggerir la vella.

—Calla, imbècil! —li va cridar la Stefania.

—No es tracta així una mare...

—Comissari, no és la meva mare.

—I jo no sóc comissari. Sóc viceqüestor. Així qui és, la senyora, una tia?

—Tampoc. Aquesta desgraciada em fa les coses de casa.

La velleta va assentir somrient.

—Jo serveixo! —va confirmar orgullosa.

—Va, vinga, digues. Què se suposa que vaig fer fa set dies?

En Rocco va agafar una cadira de fòrmica i la va acostar al llit. Va mirar la vella.

—Miri, senyora, em faria un favor?

—És clar que sí —va dir amb un somriure.

—Ens pot deixar sols dos minuts?

La dona va mirar la Stefania.

—Puc?

—No l’hi ha de preguntar a ella. S’ha d’aixecar i sortir de l’habitació un moment. Pot?

Va deixar la labor sobre el matalàs.

—Doncs vaig a fer un glop d’aigua, amb el seu permís.

Es va aixecar, es va posar bé la faldilla i amb un somriure guerxo va sortir de l’habitació.

—Bé, Stefania. Ara que som a quatre ulls... més ben dit a tres —es va corregir indicant la bena de la cara—, parlem seriosament?

—Jo sempre parlo seriosament.

—Em dius on eres fa set dies?

La Stefania va alçar la pupil·la de l’ull bo al cel. Pensava.

—Fa set dies... fa set dies... Vols dir dijous al vespre?

—Exacte.

—Deixa’m pensar... és que no me’n recordo. Suposo que a casa. Res especial. Per què?

—Fes un esforç.

La Stefania ho va provar.

—Res, no em ve res. Però per què ho vols saber?

—Ja ho saps.

—No, no ho sé.

—Ho sap tot Roma.

—Doncs jo no. Toca’t la pera.

En Rocco va estirar la mà. La va posar sobre el braç bo de la dona.

—Deixa’m el braç.

En Rocco no va treure la mà.

—Saps molt bé per què sóc aquí. I m’esperaves. Vull saber-ho. Vas ser tu?

—Jo que què?

En Rocco va estrènyer el braç. La Stefania va fer una ganyota de dolor.

—T’he dit que havíem de parlar seriosament. Vols que et trenqui el bo?

—No ho sé, no ho sé...

En Rocco va augmentar la pressió.

—No ho saps?

—Sí, vull dir... bé, sé què t’ha passat... deixa’m, em fas mal!

—D’això es tracta. I doncs?

—Quin mal... deixa’m...

—Si no escups passo a la cama trencada.

—Jo no hi tinc res a veure. M’hauria agradat, t’ho juro. Però no penso en tu, no sé ni on eres.

—I qui t’ho ha dit, que algú m’havia vingut a veure?

—Deixa’m, deixa’m i t’ho dic.

En Rocco li va deixar anar el canell. Llavors va mirar la Stefania.

—Espero...

La Stefania Zaccaria es va empassar la saliva.

—Ho deia un...

—Un que es diu?

—Això... com es diu...

En Rocco va allargar la mà cap a la cama de la fèrula. La Stefania quasi va saltar.

—Paoletto Buglioni!

En Rocco va somriure. Va acariciar el braç que acabava d’esclafar i es va aixecar de la cadira.

—Ets un merda, Schiavone, ho saps? Per què no te’n tornes allà on eres?

Mentre aquella cridava, en Rocco va tornar la cadira al seu lloc i va anar cap a la porta. D’esquenes amb la mà va saludar la Stefania, que continuava cridant fent grinyolar el llit i la tracció.

—Això mateix, molt bé! Fot el camp! Ara truco a l’advocat, comissari, què et penses? Que pots venir aquí amenaçant? Jo quan vull puc...

La resta l’Schiavone no la va sentir. Ja era al passadís. Es va creuar amb un infermer.

—Miri, la pacient de la 209 està fent el número.

—Que la bombin! Per mi, que se’l jugui a la rifa!

I el sanitari va continuar el seu camí.

L’Alessandro Martinelli, una llarga carrera a les administracions per arribar a Varallo a cinquanta-quatre anys com a director del centre penitenciari, seia amb els braços encreuats. Al seu despatx, sobri com la seva roba, l’única concessió eren les fotografies dels tres fills emmarcades sobre la taula. A part d’això podia semblar la cel·la d’un frare.

—No ho sé —deia brandant el cap—. No m’atreveixo a dir res... voldria que primer parlessin amb el metge...

Tenia al davant el jutge Baldi, dins d’una elegant jaqueta de pell, i l’agent Italo Pierron, dret al costat de la porta.

—Com es diu el metge? —va fer en Baldi.

—És el responsable sanitari. Es diu Oreste Crocitti —va respondre el director.

Van travessar un munt de passadissos franquejant reixes que es tancaven i s’obrien en un concert de carrisqueigs, garranyics i cops metàl·lics. Les parets estaven pintades de l’habitual verdet burocràtic. Finalment van arribar al pati. En realitat n’hi havia dos, de patis, separats per una paret alta.

—El cobert és per als que estan en aïllament. I aquest més gran és per a tots els altres.

El director feia de cicerone als visitants. Arran de la paret, en una petita raconada que hi havia a poca distància de l’entrada de la galeria 3, vinclats sobre d’un llençol blanc del qual sortien un parell de cames, hi havia dos carcellers i el doctor Crocitti.

—Baldi, fiscalia d’Aosta, molt de gust.

En Crocitti es va aixecar. Un metre noranta d’ossos, sense cabells, la mirada apagada rere les ulleres de miop.

—Crocitti...

En Baldi va mirar el cadàver sense demostrar cap emoció.

—Què tenim?

—Infart de miocardi —va respondre el metge—. Mort a l’acte. Es devia alterar amb la baralla.

—En Domenico Cuntrera no es mor d’un infart! —va exclamar el jutge, tan fort que el metge i els dos carcellers van saltar de l’espant. L’Italo va continuar quiet a les ordres mentre el director del centre mirava incòmode cap a una altra banda—. Aquest Cuntrera el vaig fer agafar jo. És un mafiós que deixava diners amb usura, embolicat en el segrest d’una noia... un individu així no es mor d’infart. Vull una autòpsia.

—Sí, és clar, de fet l’autòpsia es fa d’ofici. El portarem a Vercelli i...

—A Vercelli hi va vostè de vacances! Aquest se’n ve a Aosta! —va tornar a bramar el jutge.

—Però... —va provar d’oposar-s’hi el director del centre—. Nosaltres depenem del tribunal de Vercelli i...

—Escolti’m bé, Martinelli. Aquest home és meu. Amb el fiscal de Vercelli ja hi parlaré jo. Italo! Avisa en Fumagalli. Vull que l’autòpsia la faci ell.

—Ara mateix! —L’Italo es va apartar del grupet.

—No crec que això sigui regular —va objectar el director.

—Martinelli, diguem que se me’n fot i refot!

—Així està segur que no és un infart? —va preguntar el doctor Crocitti.

El jutge el va mirar fixament als ulls.

—M’hi jugo els dos testicles que és un homicidi.

Gairebé era mitjanit, però al carrer del barri Trieste semblaven les cinc de la tarda del trànsit que hi havia. En Paoletto Buglioni s’estava davant de l’Hysteria controlant la cua de joves que volien entrar a la discoteca. De braços plegats, vestit de negre, sense un pèl al cap, mirada ferotge i barba d’un parell de dies, feia almenys trenta centímetres més que tots els clients. Semblava que els bíceps li volguessin estripar l’americana en qualsevol moment. Els que arribaven davant de la doble porta de ferro bramant i brandant gots de plàstic plens d’alguna barreja alcohòlica, tan bon punt veien aquell gegant callaven i esperaven pacientment com bons nois que el goril·la els deixés passar. En Rocco i en Brizio, arrambats a la persiana d’un antiquari, el miraven des d’una dotzena de metres més enllà. En Paoletto va alçar la mirada i els va veure. Va fer un gest afirmatiu amb el cap i en Brizio hi va correspondre.

—Ara ve —va dir a en Rocco.

Ni dos minuts després va sortir de la discoteca un altre goril·la, baix però més musculós que en Paoletto. Negre, amb els cabells tenyits de ros i ulleres de sol. En Buglioni li va parlar a cau d’orella, l’altre va fer que sí, i aleshores el gegant es va apartar de la cua de joves impacients i amb passos decidits es va acostar al viceqüestor i al seu amic.

—Ei, Brizio!

En Rocco de poc no va esclatar a riure. La veu d’en Paoletto era una octava més aguda que la de la Callas, però trencada i flèbil. Semblava la veu d’una nena innocent.

—Hola, Paolè... coneixes en Rocco?

En Paoletto va assentir però sense allargar la mà.

—Algú te la té jurada? —li va dir.

—A tu qui t’ho ha dit? —va dir en Rocco.

El goril·la va mirar de costat, es va treure un paquet de cigarrets de la butxaca i se’n va encendre un amb un moviment que havia vist fer a vés a saber quin actor.

—Això diuen...

—Ho vas dir a la Stefania... però a tu qui t’ho va dir? Què me’n dius? —li va preguntar en Brizio.

—Pf, ja saps com va, Brizio.

—No, com va?

—Rumors. Em sap greu per l’Adele. Com està en Seba?

—Com vols que estigui —va intervenir en Rocco—. S’enfila per les parets.

—Jo si pogués fer alguna cosa per en Seba la faria. Però, nois, no sé res. —I va xuclar el cigarret que aguantava entre el polze i l’índex. Va estrènyer els ulls i va mirar en Rocco—. Com va morir?

—Vuit trets. 6,35, calibre petit.

Més silenci. D’un portal en van sortir dues noies que van captar l’atenció d’en Brizio. En Paoletto va llançar el cigarret. El fluorescent del rètol de l’antiquari se li va reflectir al crani i el va tenyir de blau.

—Com està el teu germà? —va preguntar en Rocco.

—Pf.

—T’ho va dir ell?

—El què?

—El que va passar allà dalt?

—Fa molt que no veig en Flavio. Ho sabeu, no? Viu amb la mama, pobreta, té vuitanta-cinc anys, és sorda i no acaba d’estar gaire bé. I ara que hi penso, em sembla que m’ho va dir l’Antonio Biga. El coneixeu, no?

En Brizio va assentir. Es va passar la mà pels cabells.

—Escolta, Paolè... si sents alguna cosa ens la dius? A mi o a en Seba, d’acord?

—I tant, pots comptar-hi.

En Brizio va allargar la mà. El goril·la va encaixar. Després també va estrènyer la d’en Rocco.

—Ho sento, Rocco.

El viceqüestor i l’amic es van allunyar. En Paoletto va tornar cap a la discoteca. Així que va veure desaparèixer els altres dos per la cantonada, es va posar la mà a la butxaca i en va treure el mòbil.

—Flavio... sóc jo...

Va respondre la veu ensonyada del germà.

—Què hi ha?

—Com està la mama?

—Em truques a la una per saber com està la mama?

—No, escolta. Vas vendre una mossa, una 6,35, fa poc temps?

—I què?

—Hòstia, Flavio. Aquesta no l’havies de vendre, ho saps. A qui la vas donar?

—Per què no et cuides de tu?

—Això faig, imbècil! A qui la vas vendre?

—Per què?

—Perquè la van fer servir... segurament per disparar a l’Adele, a Aosta. Què dius?

—Collons... jo em pensava que volia fer un atracament.

—Qui?

En Flavio va respirar fondo.

—L’Enzo. L’Enzo Baiocchi!

En Paoletto va alçar els ulls al cel.

—El poli l’està buscant. Tu no saps res. Quiet. I si torna a sortir, la fots al Tíber.

—Et sembla que arribarà fins a mi?

—No ho sé. Però tu no en tens ni folla i jo no t’he dit ni una merda. A l’Enzo Baiocchi... Es pot ser més imbècil?

En Rocco es va adormir directament sobre el plàstic que tapava el llit. I va ser una nit sense son, amb els fantasmes que apareixien així que aclucava els ulls i no el deixaven en pau. En algun moment va tenir la sensació que n’hi havia un als peus del llit que se’l mirava amb els ulls tancats. I tota l’estona va tenir set.