El doctor Turner ve cada dimecres a administrar-nos la medicació a l’habitacioneta que en una altra època havia estat una recuina.
—Digue’m com et trobes, Emmaline —em demana, molt amable.
El doctor Turner sempre és amable amb tot. Per això escalfa l’estetoscopi abans de posar-me’l damunt la pell. Per això em dóna d’amagat preses de xocolata quan la germana Constance no el veu. Per això em pica l’ullet amb aquelles celles que té, que semblen erugues de cotó gris.
El doctor Turner és com en Thomas: no està sencer. Només els homes sencers poden anar a la guerra a lluitar contra els alemanys. Però el que al doctor Turner li falta no és un braç o una cama, o ni tan sols un dit. És un trosset de cor. És la filla i la dona que va perdre en un bombardeig. El trosset que li falta el fa crispar quan hi ha tempesta, i també aquella vegada, quan va caure un llamp a la teulada i ell es va arraulir sota la taula de la cuina fent uns gemecs estranys, com de gos, fins que les germanes Constance i Mary Grace el van convèncer que en sortís amb un te suau; la suor li havia xopat la bata blanca, a les aixelles.
El doctor Turner em posa l’extrem de l’estetoscopi a l’esquena i m’ausculta mentre respiro. Els prestatges que omplen la saleta i que havien estat plens de la vaixella més elegant ara serveixen per desar-hi flascons de pastilles, escovillons de iode i abaixallengües de fusta.
—Que et prens les medecines, Emmaline?
Al mirall de cos sencer per a les revisions que té al darrere, un cavall alat es grata l’orella contra el marc de la finestra.
—Sí, doctor.
Arrufa el front com si no em cregués, i llavors treu un bloc i un llapis que humiteja amb la llengua. Es gira per recolzar-se a la vitrina mentre escriu, i jo faig una ganyota al cavall, que es continua gratant l’orella. M’agradaria saber què veu quan mira pel mirall, quan em mira a mi. M’agradaria saber si el món que hi ha a l’altra banda del mirall és gaire diferent del nostre, si allà el fred refreda i l’escalfor escalfa, i si els regles de la germana Constance tenen tan bon gust com demostren els cavalls.
El doctor Turner acaba d’escriure, doblega la nota per la meitat i me l’atansa.
—Dóna-ho a la germana Constance perquè ho porti al farmacèutic de Wick.
—Sí, doctor.
—I enganxa això a la part de fora de la teva porta. He vist que l’altra ha caigut.
Em dóna una targeteta blava. Amb aquestes targetetes indica a les germanes el tractament que necessitem cada setmana. N’hi ha de tres colors: el blau per als pacients que estan prou bé per sortir a fer exercici i respirar aire pur; el groc per als que s’han de quedar a dins, i el vermell per als que —per a la que, perquè només el té l’Anna— estan massa malalts per sortir del llit.
El doctor Turner es disposa a anar-se’n, distret, i m’escuro la gargamella fent soroll perquè em senti. Es toca la butxaca de la jaqueta.
—Ai, que me n’oblidava. —Em dóna una xocolatina embolicada amb paper de plata, com les que els soldats es troben als àpats que els reparteixen—. El nostre secretet, eh?
Somric.
Hi tinc traça, amb els secrets. No he explicat a ningú que una vegada vaig veure en Jack fent pipí damunt d’un eriçó al costat de la llenyera, i que llavors em va deixar jugar amb el seu tren de vapor perquè no digués res.
Bé, ara tu també ho saps, però pots guardar un secret tan bé com jo. N’estic segura.
El doctor Turner consulta la seva llista.
—La propera és la Kitty; fes-la venir.
Baixo de la taula de reconeixement i trec el cap per l’aula de la germana Constance, on ensenya a escriure els més petits, per dir a la Kitty que ara li toca a ella. Llavors recorro el passadís decidida. Els nens més grans no tenim classe fins a la tarda, o sigui que ara tinc temps lliure, si més no una estoneta. Aquí els miralls són buits, però el terra tremola, i em pregunto si potser els cavalls amb ales hi estan caminant en el seu món a l’altre costat dels miralls, o si només és en Thomas, clavant cops a la caldera que hi ha a sota. Segueixo el ritme dels clanc, clanc, clanc amb les meves passes fins que arribo a l’escaleta. Giro el cap enrere per comprovar que no hi ha cap nen ensalvatgit com un gos i amb els cabells pèl-rojos dividits pel mig. Via lliure. Pujo rabent les escales, deixo enrere la planta de les habitacions i continuo pujant fins a les golfes, començo a desembolicar la xocolatina del doctor Turner i estic a punt de fer-hi una mossegada quan apareix una cara d’entre les ombres.
Xisclo.
En Benny esclafeix a riure d’aquella manera seva tan aguda. En Jack surt de l’altre costat de les bigues del sostre inclinat, rient ben fort, agafant-se el cos com si espantar-me fos tan divertit que li fessin mal les costelles de tant riure.
—No podeu pujar aquí dalt! —dic—. Havíeu d’ajudar a la cuina fins a les classes de la tarda!
En Benny recolza una mà a la biga que queda per damunt del buit de l’escala i s’inclina cap a mi.
—I tu tampoc, puça.
Em toco els manyocs de cabells.
—Que jo no tinc puces.
En Benny té els seus còmics preferits, del Popeye, als graons, al costat dels peus. Se sent oloreta de fum. No sé d’on han tret un cigarret, en Benny i en Jack. Ni tan sols el doctor Turner troba cap establiment a Wick on venguin cigarrets.
Faig un moviment brusc amb la mà.
—La germana Constance us farà una bona repassada quan li digui que heu estat fumant aquí dalt.
La mirada d’en Benny s’endureix; és com si ara tingués més cara de gos caçador, i jo em començo a arronsar uns centímetres, però llavors dirigeix la vista avall i cull una cosa que hi ha al costat del seu còmic.
—Què és això?
Veig l’embolcall platejat un instant. La meva xocolatina!
—Torna-m’ho!
L’agafa fort, fent que no amb el cap mentre se li il·lumina la mirada.
—A qui l’hi has pispat, puça?
—No l’he robat! Me l’ha donat una persona, però no et puc dir qui!
—Un altre secret? —diu, amb menyspreu—. No saps guardar secrets.
—Sí que en sé! —Intento prendre-l’hi—. Torna-m’ho!
Però té la mirada encesa. La xocolata representa el mateix per a ell que per a mi, que per a tots nosaltres. Un descans del pa sec i les mongetes amb suc. Un record dolç, una cosa que només és per a tu, una cosa d’abans.
Tot d’un plegat, en Benny em pessiga per sota de la màniga de la camisa. Deixo escapar un xiscle, però ell encara em pessiga més fort. És prim per tenir tretze anys, però té força.
—Promet-me que no explicaràs a la germana Constance això del cigarret.
—Au!
—Promet-m’ho.
—És meva! Torna-me-la o l’hi diré!
Noto com en Jack es passeja amunt i avall, a tocar de les escales, com un gos salvatge. M’acosta una mà i em pessiga l’altre braç, també, i llavors fa una rialleta de conill.
—Promet-me que no n’hi diràs res, a ella, i et torno la xocolata —diu en Benny.
—Au! D’acord.
Em torna a pessigar fort i llavors em deixa anar. Enretiro el braç, i em frego les marques vermelles que m’hi han quedat. En Jack somriu i mostra les dents grogoses, i s’esvera tant que comença a tossir i s’ha d’inclinar endavant.
Estiro la mà.
En Benny es limita a esbossar un somriure lentament.
Estripa la resta d’embolcall i es fica la xocolatina a la boca.
—Iinaa suculaata? —farfalleja, mentre li regalima la saliva marronosa per la barbeta.
Ara és com si cresqués uns centímetres, jo, molts centímetres, fins que la ràbia que sento em fa semblar més alta.
—T’odio!
Li clavo una empenta, però ell riu i prou, i llavors baixo les escales a tota velocitat. Passo corrent per davant la vella recuina del doctor Turner, on el menut de l’Arthur, que no parla mai, plora amb unes llàgrimes silencioses per la injecció que li estan a punt de posar, i finalment entro a la cuina. La germana Mary Grace està inclinada damunt una olla de coure que hi ha al fogó. Em mira amb posat cansat, amb la cara que li brilla pel vapor.
—Emmaline, vés-me a buscar una ceba al rebost. Si busques les de sota, encara en trobaràs de bones, quan en pelem les capes exteriors...
Obro la porta de l’eixida d’una empenta i surto corrent cap al pati de la cuina. Hi ha nens que llancen naps amunt i avall, provant de fer malabarismes. Quan estan tombats d’esquena, m’afanyo a girar per la cantonada i arrenco a córrer cap al mur del jardí, tot i que les normes prohibeixen allunyar-se tant.
Tant me fan les normes.
M’arriscaré amb les guineus.