—Ets a casa, estimat?
En el mateix instant en què va dir aquelles paraules, a la Sofia se li va encongir el cor. Com podria ser altrament? On hauria pogut anar? I sobretot, com? I en aquell precís moment li va semblar sentir l’eco d’una frenada i després un esclafit, els vidres esmicolats, la planxa que es cargolava, aquella seqüència gairebé al ralentí dins del seu cap.
Va deixar a la taula la bossa d’anar a comprar. Es va tocar el front. Estava suada. Llavors es va posar les mans als malucs i va mirar al seu voltant. Aquella miserable cuina, aquells gots una mica escantellats per l’ús, aquells vidres gastats. Es va trobar reflectida en un mirall i gairebé no es va reconèixer. El rostre cansat, els cabells despentinats, però sobretot la mirada sense llum. Això era el que li mancava: la llum. La seva bellesa, la que des de sempre tant li havien lloat com si fos la seva única qualitat, de vegades gairebé fins a molestar-la, en realitat continuava allí. Només estava cansada. La Sofia es va arreglar els cabells. Llavors es va treure la jaqueta i la va deixar en una cadira. Va començar a guardar la compra. Va ficar la llet a la nevera. Fins i tot de jove havia lluitat contra aquella bellesa, sempre li hauria agradat que l’apreciessin només per la seva gran passió, el seu increïble talent, aquell do que havia rebut ja des de menuda, el seu amor per la música. El piano era l’única raó de la seva vida. Les notes omplien els seus pensaments. Als sis anys, durant les primeres classes, havia triat alguns fragments clàssics. Havia demanat emportar-se’n a casa les partitures i els havia arranjat i interpretat d’una manera diferent, convertint-los en la banda sonora de la seva vida. Es balancejava al gronxador, corria, es capbussava al mar, mirava el sol al capvespre, tot amb aquelles notes al cap. Cada moment de la seva vida estava acompanyat per un fragment musical capaç d’explicar-lo de la millor manera.
La Sofia estava feta així. Havia triat Après une lecture de Dante, de Franz Liszt. El faria servir com el seu himne a l’amor.
Havia decidit que el tocaria només per al seu home, el que la faria sentir feliç i enamorada. Però mai no havia succeït. Fins que havia conegut l’Andrea. Arquitecte i jugador de rugbi. Cos i ment. Exactament igual que ella. Passió i racionalitat. S’havien conegut en una festa i havien començat a sortir plegats. Per primer cop s’havia deixat anar i aquell moment havia arribat. S’havia enamorat. Podria tocar el seu himne a l’amor. Durant els dies anteriors l’havia assajat més vegades perquè sortís perfecte, com el volia, com el sentia, com voldria tocar-lo per a ell, només per a ell, per al seu Andrea. I aquell vespre estava llesta, si no hagués passat...
Tot just havia tornat a casa quan es va adonar que el telèfon estava sonant. La Sofia va tancar la porta, va deixar la bossa i va córrer a respondre.
—Digui?
—Per fi! Però on eres?
—A classe. Acabo de tornar.
—D’acord, amor. D’això, t’he demanat pizza de cirerols i mozzarella...
—Però t’havia dit només de cirerols, de cirerols i prou!
—Amor, però per què ets tan agressiva?
—Perquè no m’escoltes mai.
—Però la mozzarella, quan arribaré a casa, ja estarà freda i la trauràs fàcilment. Així, doncs, quedaran els cirerols i prou, exactament com vols.
—El problema no és la pizza, és que no m’escoltes! Ho vols entendre o no?
—Entesos... Ja torno.
—No t’obriré!
—Tampoc si torno enrere i et porto una pizza de cirerols i mozzarella?
—T’he dit que només de cirerols!
—Que sí... Era broma!
—Sí, sí, la qüestió és que no m’escoltes i em tractes sempre com una idiota!
—Escolta, quan vols brega i t’hi poses, amb tu no hi ha manera, oi?
—Em tractes com la meva mare! Vaig marxar de casa precisament per això així que vaig fer els divuit anys... I ara em trobo amb un que no m’escolta i em pren el pèl.
I li va penjar el telèfon als nassos. L’Andrea es va tornar a ficar el mòbil a la jaqueta, va moure el cap, va engegar la moto i va accelerar ple de ràbia, enfastidit per aquella mania de discutir al preu que fos. Primera, segona. «Però és possible que amb ella sempre calgui discutir? I quina llauna! D’acord, no m’he recordat que no volia mozzarella. I què? Cal donar tant la tabarra?». Tercera, quarta, cada cop més ràpid, cada cop més furiós, costera avall, directe de nou cap a aquella pizzeria. Vuitanta. Cent. Cent vint. Cent quaranta. A causa de la gran velocitat, la visió del carrer es reduïa, i la còlera gairebé el va encegar, i més amb aquelles llàgrimes provocades pel vent, fins al punt que no va veure aquell cotxe aturat en una cantonada al fons de la costera.
Una mà va accionar l’intermitent, va llampeguejar una vegada, dues. Llavors, sense esperar més, el cotxe va sortir de la foscor i va tirar endavant. Va entrar al carrer en el moment exacte en què l’Andrea hi arribava a tota velocitat. Va ser un instant. A bord d’aquell cotxe hi havia una anciana. Així que va veure aquelles llums que arribaven es va espantar. Es va quedar bloquejada, esmaperduda enmig del carrer, sense tirar endavant ni enrere, incapaç de qualsevol iniciativa.
«Però...». L’Andrea no va tenir temps de reduir, de frenar, es va quedar amb la boca oberta, amb els ulls oberts de bat a bat. Era com si aquell cotxe, aturat enmig del carrer, s’acostés a una velocitat inaudita.
No va poder ni tan sols cridar, res, va agafar amb força el manillar i va tancar els ulls. Ja no hi havia temps de fer res, ni tan sols de pregar, només per a aquell últim pensament: «Una pizza de cirerols, sense mozzarella». No ho podria oblidar. Mai més.
Foscor.