¿Cal defensar, encara, que tothom té el dret de ser monolingüe a la seva terra? Ho són, en la immensa majoria de casos, els parisencs a París, els londinencs a Londres, els val·lisoletans a Valladolid i els moscovites a Moscou. I els estudis d’idiomes en els ensenyaments primari i secundari, oblidats a mesura que passa el temps si no hi ha la continuïtat de la pràctica, no faran bilingüe el monolingüe. El parisenc, a París, té tot el dret de parlar en francès les vint-i-quatre hores del dia, tots els dies de l’any, tots els anys de la seva vida. I és natural, cap problema. Ben mirades les coses, i com que les llengües no són parlades per esperits purs que vagaregen pels espais intergalàctics, caldrà entendre que una llengua és d’algun lloc: normalment, del lloc on viu, de manera estable, la població que parla d’aquella manera. I la llengua només canviarà de lloc si tota la gent deixa els seus espais de sempre i es trasllada, en bloc, a un territori nou i despoblat (perquè si ja està ocupat les coses potser no seran gens fàcils), un espai verge que serà, a partir d’aquest moment, la terra de la llengua en qüestió. O sigui, el primer territori era monolingüe, i el segon també, en aquesta ficció.
A més, alguns grups humans que encara no han estat gaire interferits per d’altres pobles ambiciosos, sembla que en tenen prou amb la seva llengua única: podem imaginar, sense cap esforç, una clariana petita (i no gens agressiva amb la natura), a la selva amazònica immensa, on viu un grup de poc més de cent persones que encara no han tingut cap contacte amb humans depredadors. Hi sobreviuen, des de fa milers d’anys, gràcies a tècniques elaboradíssimes de caça i pesca; gràcies, també, a coneixements de la màxima precisió sobre els fruits comestibles i sobre les plantes guaridores. Tenen, a més, mites, història, narracions i cançons com qualsevol altre poble del món. I parlen alguna llengua de nissaga ameríndia com a llengua única i suficient, sense cap necessitat de ser poliglots i, menys encara, bilingües.
No és aquest el cas, és clar, del recepcionista d’un hotel internacional, o el del guia turístic, ni tampoc el cas del traductor d’idiomes diversos, o el del professor universitari que s’ho passa d’allò més bé fent acte de presència a tots els congressos de la seva especialitat. Hi ha tot de gent, respectabilíssima, que ha de viure amb llengües diverses si és que ha de fer la feina que fa; hi ha, també, la gent admirable que estudia llengües per plaer i que, fins i tot, arriba a la glòria del poliglotisme. Però no és aquest el cas.
Cap problema, doncs, amb els parisencs de París. ¿Podem, però, dir el mateix dels quebequesos del Quebec (¿francès i anglès?), dels amazics o berbers del Marroc (¿tamazight i àrab?), o dels habitants d’algun territori que coneixem força bé? Qüestió enrevessada, perquè hi ha gent desinhibida que diu que nosaltres som, per sort, bilingües. Així doncs, devem ser persones molt especials, amb habilitats lingüístiques extraordinàries i, a més, admirades per alguns que tenen la gràcia d’anar pel món parlant només una llengua: la llengua de casa (seva, s’entén).
¿I quina és aquesta gent que lloa el nostre amable i admirable bilingüisme? És clar que no parlem ara de la bona gent que han deixat, tot just fa molt poc, el seu país fugint de la guerra i la misèria i que encara no han tingut temps de situarse en un espai nou, no. Tampoc m’estic referint al parisenc de París a París, o al londinenc de Londres a Londres. Més aviat cal pensar en una figura singular, amant no declarat (o sí) de l’uniformisme absolut, que anomenarem «monolingüe militant». Aquest amable contertulià, quan és fora del seu país, no és pas partidari de la traducció simultània: «Escolta» —diu en una altra llengua—, ¿«que et faria res parlar en la meva? Com que tu ets bilingüe..., així ens entendrem més bé». I, de passada, fa l’elogi del teu bilingüisme.
Però, molta i molta atenció, no et lloa perquè tu siguis parlant d’ucraïnès i d’albanès, o d’anglès i noruec, que són dues de les moltes maneres de ser bilingüe. La seva admiració té com a motiu únic el fet que tu saps la seva llengua i, a més, qualsevol altra, tria-la tu, tant és, tibetà si vols, o menòmini, o singalès; fins i tot la llengua ona, si et ve de gust, encara que l’ona sigui una llengua extingida: no t’estiguis de cap caprici. L’important és que la parella de llengües inclogui la meva. Com que ets tan amable i simpàtic...
La situació és, però, desconcertant. Si el bilingüisme és un guany, ¿com és que el monolingüe militant no perd les sabates apressant-se a entrar en el cercle selecte dels bilingües? Doncs per això, perquè és un monolingüe militant i està convençut que, de llengua, només n’hi ha una: la bona, la clara, la fàcil, la que és portadora de cultura, la internacional, la que té més parlants i la que et salvarà si et trobes en perill de mort; les altres, coses rares i curioses, estan bé com a atavismes, relíquies del passat, i es poden tolerar en els domicilis privats... sempre que no hagis tingut la mala pensada d’invitar a sopar un monoligüe militant. Ho direm més bé amb les paraules de Carme Junyent (Vida i mort de les llengües): «No deixa de ser curiós que aquells que no paren de lloar els avantatges de les comunitats bilingües siguin justament aquells que no substituirien la seva llengua per cap calé. La competència en dues o més llengües només s’espera d’aquells que parlen llengües minoritzades i, per si no n’hi hagués prou, se’ls ofereix el bilingüisme com una vianda esplèndida que, ves per on, és rebutjada per molts d’aquells que poden menjar només en la seva llengua. El dret al monolingüisme —ni que sigui en una llengua amb pocs parlants— no ha de ser exclòs dels drets humans, i cal recordar que aquest dret és vulnerat cada vegada que s’imposa l’obligació —i fins i tot la necessitat— del bilingüisme».
Si, però, heu invitat a sopar un monolingüe militant, podreu viure una situació estranya. Quan estigueu prenent el cafè (descafeïnat, perquè aviat anireu a fer nones), el monolingüe militant deixarà anar, amb un somriure de satisfacció, que ell és «ciutadà del món», que cal superar obstacles fronterers, que ell es troba a qualsevol racó del planeta com a casa i que cal suprimir visats i passaports. Us recomano que, per acabar pacíficament la vetllada, sigueu amables (sou bilingües); però, si us plau, no us el cregueu pas, aquest monolingüe militant i provincià.