Ni el verd és verd com el teu cant, ocell,

ni el groc és groc, ocell, com el teu cant.

Tu crees verd i groc i ja resten per sempre.

Recordarem el punt dels colors i de la veu

precisant els contorns de la tarda,

com un retrat del teu cant.

I llavors se’ns fan altes les mans

cap a fruits ja collits, però tendres encara,

i a les dents l’aigua hi dibuixa illes.

Recordarem el teu gest àgil,

la corba inicial del teu vol.

I llavors els ulls arrecerats a l’ombra

prodigaran virtuts d’herbetes remeieres

i les noies gràcils t’estimaran molt més

perquè els recordaràs l’amor absent,

l’amor que és més verd i més groc que el teu cant,

ocell fantasiaire.