Només ens isolem en les petites coses,

en la mínima i fràgil llibertat

de les petites coses,

i ja és feixuc, tanmateix, el retorn,

car a redós dels inútils objectes

inevitablement quotidians

hi ha tot un món no sabut de tendresa.

Només ens isolem,

només creixem en les petites coses:

en aquell mocador que portem sempre

plegat amb molta cura a la butxaca,

en la cançó que hem recordat de sobte,

en un llibre que havíem oblidat,

en el gest repetit tantes vegades

o en l’objecte més íntim

que ningú no podria estimar

com l’estimem nosaltres.

Es tracta, ben mirat, d’una constant

evasió cap a nosaltres mateixos,

cap a la part més íntima i més pura

de nosaltres mateixos,

que esdevé al capdavall

—i ens sorprenem tothora en constatar-ho—

el que més ens apropa al jo profund

que viu dins de nosaltres

i sobretot allò que més intensament

ens encoratja a viure.