La vostra veu ens munta carn amunt

com aigua trabucada.

Tenim les mans i els ulls de fang obscur

i la sang aspra de la pols dels camins.

Damunt vostre hem alçat les ciutats

i hem alçat les muntanyes i els rius;

ho serveu tot només amb la mirada.

Estranyament remots,

com un so de trompetes a la nit,

podeu preveure tot el desgavell

i estimar dignament la virtut

com si fos una herbeta remeiera.

Però és ben trist de saber-se

tan arrelats a la vostra desfeta

que fins la veu se’ns podreix als dits

i a cada gest esfullem roses de carn,

si en el gest i en la veu

és on, només, ens podem reconèixer.