Primer la veu i els dons inevitables,

veles blanques a ponent i la nit.

Estimareu atuells inservibles

i el vostre pare que Déu l’hagi perdonat.

Grumets d’un vaixell en perpetu naufragi

per mars apuntalades amb fustotes obscures

i un dosser de lilàs que us fa l’aire feixuc.

Destí d’aigua ploguda per camins invisibles,

sense mar ni retorn;

petit destí i, amb tot, l’estimeu tendrament.

Llavors un gest només, una sola paraula

pot concretar el poema,

i les mans tan alçades i els ulls desorbitats.

Destí d’estrella o d’arbre sense veu, sense oblit,

i un compendi inefable de perruques.

Per fer l’amor necessiteu permís

del batlle i els amics i els coneguts.

És com si el món comencés a la porta

de casa vostra, i vent pels corredors.

Esdevindreu, com un ninot, grotescos

i el suïcidi no és cap bella norma.

No hi ha remei ni untura,

recomençar és morir una mica més

i altre cop mar i vent i sol i boira.

Pregueu per tots els morts, sense cap distinció,

i pels que han de venir, cansats i desvalguts,

a morir lentament pels camins

amb un gest de tendresa a les mans buides.

Això, només, pot fer-vos més intrèpids.