Remembràveu antigues melodies

i ritmes oblidats, amb l’esperança

de saber-vos fidels a aquella vida

que us fugia dels dits i les paraules.

I ploràveu, amb plors de dona estèril,

colpejant el passat amb les mans buides,

impotents per refer-vos del delicte

d’haver nascut portant la nit als braços.

Fills de la nit, la nit us acollia,

i caminàveu sota llums agònics

cap a carrers estrets i sense història

on l’agonia us fos més suportable.

Possiblement moríeu sols, com arbres

hissats damunt l’asfalt, dempeus, horribles,

cridant al buit la malvestat del segle,

sense una mà que us clogués les parpelles.

I us veig encara, travessant la fosca

amb la mirada intacta, viva sempre,

adossats a parets que s’enderroquen,

judicant l’espectacle etern del viure.

Vosaltres perdureu en el silenci,

homes d’asfalt, homes d’asfalt o argila,

inútilment estoics en la desfeta

de la raó que us imposava viure.