Inevitablement morim, en mèrits

d’un lentíssim procés que ens deshidrata

de l’aigua d’aquest món. Som com un nàufrag

en una barca immensa, que es lamenta

de la feixuga soledat que el volta,

més que no pas d’ésser company de ruta

de la mort que el vesteix de meravelles.

Perquè morir és tastar una fruita amarga

sense poder explicar-ne el gust als homes,

però té un verd de cosa prohibida

que ens atreu amb estranya morbidesa.

Mes el procés és lent i ens fem horribles

i ens vestim amb inútils coloraines,

com titelles de fira, i l’alta crida

va perdent-se dins nostre i s’arracona

per les valls profundíssimes, i un dia

tal vegada oblidem que la mesura

i el lloc i fins l’instant ja no ens pertanyen

des del moment que hem començat de viure.

Llavors la Dama arriba i ens escapça.

I l’aire aixeca un núvol de paraules

que ja ni recordàvem i, amb sorpresa

d’animalons estúpids, a la trampa

de l’etern caçador caiem per sempre.