Certament, teniu deures odiosos

i les mans avesades al desfici

d’horitzons verticals, massa visibles

per oblidar-los fàcilment i, encara,

teniu els ulls i el cor de vidre fràgil.

Sou calafats, fusters o bé paletes

de noms obscurs, i teniu dones grises

i una llar de cartó i fusta vermella.

Però jo envejo el vostre noble ofici

perquè sou alts i forts i bruns de rostre,

i estimeu tendrament les vostres eines

i provoqueu esclats al pit de dones

desconegudes que no us saben febles,

i a cada instant gasteu tota una vida

perquè no hi ha futur que no us pertanyi,

i us enfileu, segurs, per les escales

i canteu, treballant, velles tonades.

Jo us envejo i voldria ser tan orfe

de mirallets com deveu ser vosaltres,

i reposar de nits amb un bleix rítmic

i llevar-me de nou i viure els dies

transcorregut completament per l’aire.