Heu estimat la pàtria com s’estima

la dona antiga que us donava l’ésser,

la pàtria que és altiva i té muntanyes

i una mar per bressar-la amorosida.

Concretament heu estimat el poble

que us infantava dins sa entranya viva,

el poble vell, sense un bocí d’història,

amb un clima feixuc de prejudicis.

I apartàveu les ombres i creixíeu

fins a abastar amb les mans la fruita amarga

de l’amor. I heu florit en altres homes.

I en aquest punt, una agonia lenta

ha afalagat la vostra carn inútil

i heu mort amb quietud, sense espectacle.

Oh vosaltres, innúmers personatges!,

qui pregarà damunt les vostres tombes?

qui us portarà a l’estiu flors primiceres?

qui us lloarà amb romàntiques tonades?

Sou l’escòria del món i feu fecunda

la vida amb vostre clam des del sepulcre.

Per això us ha acollit la terra amiga

com una amant acull la nit primera,

i en la intensa abraçada no es destria

què és la terra i què sou, morts, tots vosaltres.