Heu escoltat col.loquis discretíssims

en el misteri dels portals, i a l’ombra

dels para-sols del vell cafè o, encara,

davall dels arbres del passeig de moda,

i ja feu crida del secret de viure

per oficines, places i teatres.

I, de cop, el silenci que us despulla.

I agonitzeu en una cambra fosca

empaperada amb indiscrets prospectes

que elogien les vostres teories.

No podeu fer gatzara. Ploraríeu,

si la nit fos més clara i més amable,

perquè tothom us ha oblidat i és fonda

la vostra cambra, i ressonant, i densa.

Ara la por, la por com una nota

que creix en el silenci, com un nàufrag

que s’arrapa, feixuc, a aquell que el salva.

Tot és en va. Moriu sense espectacle.

I jo i el món vetllem vostre cadàver.