Jo sé que viure és com un somni breu

sotmès al ritme d’una llei antiga,

i sé que el cos que es vincla de fatiga

té ja un espai guanyat als ulls de Déu,

perquè d’un temps, inesperat i lleu,

n’ha fet una arma de treball amiga.

Mes sé també que quan la Dama abriga

ànima i cos i els parla amb el mot seu,

un tremolor indefinible signa

aquell instant suprem i, essent benigne

el somni de la mort, s’aferra i creix

i omple l’espai i el cor una basarda

de tot, com quan la nit en serra isarda,

de cop, davant dels ulls, enorme, neix.