Inesperadament alguna cosa lleu

us enfronta de nou amb les rutes antigues

i amb els rius, els grans rius verticals de la infància.

I us mireu a l’espill deslluït que guardàveu

en el calaix més íntim de l’armari més vell

o bé colliu petxines en platges de pintura

per escoltar-hi, encara!, el ressò de la mar.

Oh, el retorn a la rítmica tebior de les mans!

Desordenadament us cerqueu entre robes

que decoren passatges de combats desiguals

i a les mans hi teniu melicotons suavíssims.

Ja no hi ha tràfec d’hores damunt la vostra carn

i fa una pluja fina, uniforme i tranquil.la,

i enraoneu més baix a cada instant, sorpresos.

Ara voldria seure i remembrar amb vosaltres

el meu passat, tan fràgil com joguina de fira,

perquè m’atreu la intensa proximitat del fruit

i sóc endut a clares remors d’aigua ignorada.

Digueu-me la paraula, car els anys m’envileixen

i cap consol m’alleuja. Jo sé camins on arbres

arrenglerats aombren innocents meravelles,

i puc dir-vos la viva quietud de les coses

o bé el crit de desfici de tanta sang inútil.

Però en va he de cercar-me per vells jardins estèrils

per reposar una estona al grat de la meva ombra,

car he viscut, germans, massa prop de la vida

i en mi del temps hi resta només una inconcreta

suavitat humida, per ordenar-me el tacte

cap a un futur que temo i em xucla irresistible.

I l’ahir és de vosaltres que heu viscut i no us pesa.