Amareu l’esperit de l’hivern

i la grisa tardor suaument colpidora.

Amareu els crepuscles discrets,

sense tons agressius,

i la nosa de Déu en les coses,

i amareu els ocells

i les flors de florida indecisa.

Amareu el silenci i la pau

de la vida senzilla,

i el recer de la llar,

i una sola muller

que us escurci la vetlla amb cançó de preguntes

i us allargui en els fills

l’amorosa complanta de viure.

Amareu els parents ignorats

i els amics, com objectes

molt íntims.

I amareu, oh també!, l’alt destí

d’aquest cos que us sustenta.

Amareu dama mort que és la fi

de tants rius de tendresa,

i l’angoixa vital

de tanta aigua sotmesa a la llei que us separa

de tot el que fou,

sí, germans, vida intensa,

i ara resta en espera constant

com amant fidelíssima.