Un dia seré mort

i encara serà tarda

en la pau dels camins,

en els sembrats verdíssims,

en els ocells i en l’aire

quietament amic,

i en el pas d’aquells homes

que desconec i estimo.

Un dia seré mort

i encara serà tarda

en els ulls de la dona

que s’apropa i em besa,

en la música antiga

de qualsevol tonada,

o, encara, en un objecte,

el més íntim i clar,

o potser en els meus versos.

Digueu-me quin prodigi

fa la tarda tan dolça

i tan intensa alhora,

i a quin prat o quin núvol

he d’adscriure el meu goig,

perquè em sé perdurable

en les coses que em volten,

i sé que algú, en el temps,

servarà el meu record.