No faig sinó repetir les paraules

que algú ja havia pronunciat.

Tot és antic, si ho mireu bé, i estèril,

llevat de l’obra dels nostres primers pares.

Perquè llavors la terra era verge

i la mar, immensa com la fosca.

Algú, però, va aclarir les distàncies

i va inventar conceptes i formes,

perjudicant notablement

l’activitat de les generacions futures.

Perquè llavors no existien prejudicis

ni precedents enutjosos d’antigues gestes,

i hom lloava la traça dels inventors

—ben mirat, tothom ho era—

amb paraules, fins llavors, inconegudes.

Però passaren els segles i les edats

i sorgírem nosaltres de la pols.

I alçàvem els braços per saludar-nos familiarment

i apreníem cançons

i muntàvem vehicles,

elogiant el progrés i la pròpia capacitat.

Fins que algú ens ha tustat l’espatlla

i ens ha dit amicalment:

Nihil novum sub sole.

I hauríem plorat, si haguéssim gosat,

de tanta misèria i tant desencant.

Perquè som una raça envellida

bon punt ha nascut

i res no pot aconhortar-nos d’aquest desgavell

en l’ordre natural de les coses.