Camí, potser retorn, a horitzons densos

quan ja la carn és trista, quan la carn és de nit;

i alçar amb les mans els ulls, encara intensos,

car hem perdut la intimitat del crit.

Tornar i tornar només, com si la vida

fos un etern recomençar imprecís,

talment el vol d’una au sempre ferida

que es precipita en l’aire trencadís.

I un cop només tocar la llum, tan clara

que ja mai més no deixarem el port,

perquè una nit hem amagat la cara

dintre les mans amigues de la mort.