Porto la tarda recolzada al braç

com la dona estimada s’hi recolza,

la tarda núbil que de mi ha nascut

amb un panteix insospitat de vida.

Porto la tarda recolzada al braç

i jo mateix, perdut dintre la tarda,

presoner dels camins i de la llum,

daurant l’enyor amb l’or amic dels somnis.

I et cerco, amor, per l’ampla quietud,

com l’errívol ocell cerca la branca

on reposar, florint-hi amb el seu cant,

madur d’inconegudes primaveres.

I et cercaré molt més, fins que per tu

s’acali l’esperit damunt les coses,

com s’acala per beure en una font

una dona gentil, mirant-s’hi dintre.

Llavors caurà la nit i el pensament,

vençut per l’alegria de saber-te,

ritmarà una complanta de clarors

dins les ombres, feixugues de presagis.