Ara reposo plàcidament

i em retallen el paisatge dos farbalans blancs.

I veig: un cel emboirat, immòbil,

i les cases,

cadascuna amb el seu secret,

i molta gent que camina

indiferent a la meva mirada,

i una peripècia, la darrera,

de la darrera oreneta.

I el meu cor i el meu pensament

planen per damunt de tot.

I cada cosa i cada persona

esdevenen titelles que faig discórrer

al meu arbitri.

I em sento, per un moment,

senyor dels qui caminen indiferents

i del cel immutable

i del secret de les cases.

I penso que des del nostre racó

podem fàcilment crear-nos un món

només per a nosaltres,

amb les mateixes coses materials.

I evadir-nos de la pròpia esclavitud

a cavall de les coses que ens tenen esclaus.