Confiava els meus secrets

a la insensible cridòria de les màquines;

i no se n’horroritzava ningú

perquè els meus passos no coneixien ressò.

I em sentia menyspreat

per les dones de braços nus;

i cridava més fort

fins que la meva ànima es dolia de l’esforç.

I els meus secrets, llavors,

senyorejaven entremig del batibull

un xic petulants;

i tu només els comprenies

i em brindaves per ells

el repòs misteriós dels teus ulls.

Fins que un dia

restaren closos al meu prec

i es féu la nit al meu camí.

I ara m’abassega

la fressa horrible de les màquines;

i els meus secrets (que ja no ho són)

fan riure les dones de braços nus,

indiferents al plany.