Mare, si fos mariner,

mariner de bona traça,

me n’iria mar endins

tot sol amb la meva barca;

el vent fóra un crit de goig,

la vela, coloma blanca,

el cor, d’un blau com d’encís

i els ulls, d’un verd d’esperança.

Mare, si fos mariner,

mariner de bona traça,

me n’iria mar endins

tot sol amb la meva barca.

Us faria adéu al port,

un adéu ple d’enyorança,

entre l’escàlem i el pit

me’n duria el goig de l’aire,

la verdor fina dels pins,

la llum de les vinyes clares...

Mare, si fos mariner,

tot sol amb la meva barca

iria a cercar l’amor

per ports i cales llunyanes,

gallardet a dalt del pal

perquè encaminés la passa,

i olor de fonoll marí

entre el meu pit i l’escàlem.

L’amor seria molt lluny,

si en caldrien de jornades!;

de nits guaitaria el cel,

de dies, la mar tan blava;

veuria passar vaixells

vinguts de terres estranyes.

—Doncs on aneu, mariner,

tot sol amb la vostra barca?

—Cerco l’amor, que bé prou

sé com m’espera i demana.

Cerco l’amor, ai companys!,

per’xò m’empeny l’esperança.

Mare, si fos mariner,

iria amb la meva barca

cercant amb delit l’amor

per mars de somni i rondalla.

L’amor seria al seu port

esperant-me, tota blanca.

La vela, de lluny a lluny,

cridaria l’arribada

i el vent desfaria en llum

les trenes d’or de la tarda.

—Amor —li diria jo—,

guaita la mar, ampla i clara:

ella m’ha dut al teu port,

ella ens farà de companya;

el camí de retornar

serà un petó que s’allarga,

jo llegiré en els teus ulls

tot el que espero i em manca

i el viu del cor serà fresc

com una rosa que es bada.

Tornarem al mateix port

d’on vaig sortir per trobar-te;

hi tornarem llavimuts

un dia en caient la tarda;

tu tindràs el cabell pur,

jo, la pell un xic colrada,

i el nostre retorn, el gust

d’una música llunyana.

Mare, si fos mariner,

tot sol amb la meva barca,

iria a cercar l’amor

per mars de somni i rondalla.