Qui sap si mai, quan el rostoll s’afina

i l’hora esdevé lúcida i suau,

quan és més tendre el vol de la gavina,

els ulls de blau incert d’una fadrina

hauran cercat els meus al cel tan blau.

Qui sap si a l’hora encesa del migdia

i a l’hora fresca i blanca del matí

els llavis d’una verge, amb gelosia,

han preguntat per mi.

Qui sap si els cors han bategat alhora,

si han defallit per un mateix estel,

qui sap si el vent, complicitat traïdora,

s’ha emportat dos sospirs al mateix cel.

Rosa de llum, mig s’abalteix la tarda,

hi ha un somni ingenu a cada estel petit,

la pau d’aquests instants el cor la guarda,

que em neix al fons del pit.

M’ha extasiat el goig de l’hora fina

i ara una son manyaga em besa els ulls;

dintre de mi també el rostoll s’afina,

també hi volen ocells sense aldarulls.

Amor inconegut, si ara et tenia

entre el meu cor i el dia que se’n va,

un bes fóra el conhort que em refaria

del gran desig que sento d’estimar.