Venturós qui guarneix en son cor

—molsa i grèvol— la pau d’un pessebre

i esbatana la humida palpebra

cor endins a la llum que no mor.

Qui s’agença un Nadal per conhort

amb l’encís delicat de l’orfebre,

un Nadal que esvaint la tenebra

fa més pura l’estrella que és nord.

Venturós qui gronxola l’Infant

i oblidant-se del món un instant,

i de viure, a la Vida s’atansa.

Venturós qui el misteri reviu

cada jorn amb plaer renadiu

en un íntim esclat retrobant-se.