Plou a muntanya,

la boira freda

s’esfilagarsa.

De l’ampla serra

les grans espatlles

reben, calmoses,

l’embat de l’aigua

i els llacs s’emplenen

de fades boges,

nues i blanques.

El vent s’afua,

passa i traspassa,

corrent amb fúria

per entre els arbres;

besa les roses

i amb grans rialles,

uns cops alegres,

d’altres irades,

la torrentera

que fuig poruga

per entre cingles

frisós empaita.