2

LA CÀMERA LLISCA A POC A POC pels últims metres de jardí fosc, s’atura just davant de la finestra i es balanceja lleugerament com si estigués surant en l’aigua.

—El podria veure si simplement aixequés el cap —xiuxiueja la Margot, i sent com el cor se li accelera dins del pit.

La claror del dormitori s’estén per damunt de les fulles dels rosers i genera un reflex a la part superior de l’òptica de la càmera.

L’Adam s’està ben quiet, tapant-se la boca amb la mà.

La dona es treu la samarreta, la llança a la cadira i es queda un instant vestida només amb les calces desgastades de tantes bugades i els sostenidors plens de llànties, girada cap al telèfon que s’està carregant a la tauleta de nit al costat d’un got d’aigua a mig beure. Té les cames inflades i tenses després de l’entrenament i la goma dels pantalons li ha deixat una marca rogenca al ventre.

Al cos no s’hi veu cap tatuatge o cicatriu, només les marques lleus i blanquinoses d’estries pròpies d’un embaràs anterior. El dormitori és com el de milions d’altres cases. No hi ha res que ni tan sols valgui la pena intentar rastrejar. La càmera tremola un instant i retrocedeix suaument.

La dona agafa el got d’aigua de la tauleta i se l’està acostant a la boca en el moment en què s’acaba el vídeo.

—Merda! Merda! —repeteix la Margot, contenint-se.

—Tornem-nos-el a mirar —diu l’Adam.

—Ja el podem passar un miler de vegades —respon la Margot, i llisca amb la cadira cap enrere—. Endavant, collons, tu mateix, però no hi trobaràs ni una puta merda.

—Jo n’hi veig un munt, veig...

—Hi veus una casa a quatre vents, del segle XX, arbres fruiters, roses, finestres de triple vidre, una tele de quaranta-dues polzades, gelat Ben & Jerry’s —diu la inspectora, fent un gest cap a l’ordinador.

No hi havia pensat abans, que tots ens assemblem tant. Observats per la finestra, un gruix important dels suecs és tan conformista que es poden arribar a confondre els uns amb els altres. Vistos des de fora, sembla que visquem la mateixa vida, tinguem la mateixa aparença, fem les mateixes coses i haguem comprat els mateixos objectes materials.

—Tot això és de bojos! —diu l’Adam, amb veu alterada—. Per què puja el vídeo a internet? Què collons pretén?

La Margot gira els ulls cap a la finestra petita que dóna al Kronobergsparken, amb les copes negres dels arbres i, més enllà, la boirina il·luminada de la ciutat.

—No hi ha cap dubte que es tracta d’un assassí en sèrie —diu—. L’únic que podem fer és dibuixar un perfil preliminar per a...

—I això com la pot ajudar, a ella? —la interromp l’Adam, i es passa una mà pels cabells—. Aquest malparit es troba just a l’exterior de la finestra del seu dormitori i tu parles de perfils d’agressors.

—Pot ajudar la propera.

—Collons, merda! —exclama l’Adam—. Hem de fer pública...

—Tanca la boca una estona —el talla la Margot, i agafa el telèfon.

—Tanca-la tu! —replica l’Adam, alçant la veu—. Prou que he de poder dir el que penso, no creus? I penso que hem de fer pública la imatge d’aquesta dona a les edicions de vespre dels diaris.

—Adam, escolta’m... Teníem l’esperança de poder-la identificar de seguida. En realitat no cal pas tant, però no tenim res —diu la Margot—. Parlaré amb els de la científica, però no crec que trobin gaire res més que la vegada passada.

—Però si en publiquem la imatge als...

—No tinc temps per a ximpleries —el talla la Margot—. Pensa una mica... Tot indica que l’assassí penja el vídeo des del jardí estant i, llavors, teòricament hi ha la possibilitat de salvar-la.

—És el que estic dient.

—Però ja han passat cinc minuts i això és molt de temps per no haver-se mogut de davant de la finestra.

L’Adam s’inclina cap a la seva companya i la mira fixament. Els ulls cansats estan injectats en sang i els cabells, de punta.

—Ens hem de donar per vençuts i prou?

—No podem perdre temps, però hem de pensar amb serenor —respon la Margot.

—D’acord —fa ell, amb to irritat.

—L’agressor se sent segur de si mateix i sap que ens va unes passes per davant —explica la Margot de pressa, i agafa el darrer tall de pizza—. Però com més coses aprenguem d’ell, més ens acostarem a...

—Aprendre? Sona molt bé, però ara mateix no és exactament el que em diu el cor —rectifica l’Adam, i s’eixuga la suor que se li ha acumulat sota el nas—. No vam ser capaços de rastrejar el primer vídeo, a l’escenari del crim no hi vam trobar res i tampoc no podrem seguir el rastre d’aquesta segona gravació.

—Des del punt de vista informàtic, no. És poc probable. Però podem intentar encerclar l’autor analitzant les gravacions i la violència que fa servir —respon la Margot, i sent com la criatura es regira dins la panxa—. Què hem vist fins ara? Què ens ha ensenyat? I què veu ell?

—Una dona que ha acabat d’entrenar i que mira la tele mentre menja gelat —comença l’Adam.

—I això què ens diu de l’assassí?

—Que no li agraden les dones que mengen gelat... No ho sé —es queixa l’Adam, i es tapa la cara amb les mans.

—No et despistis, ara.

—Ho sento, però...

—Intento entendre el motiu pel qual l’assassí puja un vídeo que mostra l’instant abans del crim —diu la Margot—. Es pren el seu temps, assaboreix l’instant anterior i... Ens vol mostrar les dones encara vives, les vol conservar així en una gravació. Potser és justament en aquest estat, vives, en què està interessat.

—Un voyeur —diu l’Adam, i sent com se li posa la pell de gallina.

—Un assetjador —xiuxiueja la Margot.

—Digue’m amb quins paràmetres he de filtrar la llista de tots els porcs que han sortit de la presó o del manicomi —ordena l’Adam, mentre accedeix a la intranet de la policia.

—Un violador, amb agressions molt violentes, síndrome persecutòria.

L’Adam tecleja de pressa, clica amb el ratolí i torna a escriure.

—Massa resultats —diu—. Se’ns acaba el temps.

—Afegeix-hi el nom de la primera víctima.

—Res de res —sospita, i es grata el cap.

—Un violador en sèrie que està impedit, potser ha patit una castració química —diu la Margot, pensant en veu alta.

—Hem de creuar registres, però tardarem massa temps —afegeix l’Adam, i s’aixeca de la cadira—. Això no funciona. Merda, què podem fer?

—Ja és morta —respon la Margot, i es reclina a la cadira—. Potser li queden uns minuts, però...

—No sé si ho puc suportar, això —fa l’Adam—. La tenim al davant, podem veure-li la cara, casa seva... Déu del cel, estem observant des de primera fila la seva vida privada, però no sabrem de qui es tracta fins que sigui morta i algú en trobi el cadàver.