Era una nit sense lluna, i no triada per casualitat. Calia foscor per fer un atac sorpresa.
A les 00.15 h del dia 25 de juliol del 1938, les divisions republicanes van rebre ordres d’avançar cap a les vores del riu i penetrar en les línies enemigues.
A la zona franquista es preparaven per celebrar la diada de Sant Jaume, patró d’Espanya. El discurs que pronunciaria l’arquebisbe davant dels comandaments franquistes a Compostel·la ja estava escrit: «¡Santo Apòstol, el enemigo huye, se aproximan horas de grandeza insospechada!».
En el bàndol republicà, la diada del sant apòstol només era una data, la data clau per a les consignes militars. Començava així la batalla de l’Ebre, la més important i decisiva de la Guerra Civil espanyola.
Hi havia diverses raons, tant militars com polítiques, per explicar el perquè d’aquesta batalla, però la principal era alleujar la pressió sobre València, imprescindible per mantenir el sector Centre, amb Madrid, la capital.
Juan Negrín, cap del Govern republicà des del maig del 1937, també necessitava una victòria militar per consolidar el seu pes polític dins un govern inestable, amb enemics importants dins el mateix partit, com ara Indalecio Prieto, Largo Caballero i el mateix president Azaña.
La República passava hores baixes des de les desfetes militars del front d’Aragó i Terol, i malgrat aquest balanç negatiu, per a Negrín calia continuar la guerra. El seu lema era «resistir es vencer», amb l’esperança que les relacions tenses entre França i Anglaterra amb Alemanya es trenquessin finalment i esclatés un conflicte bèl·lic, i d’aquesta manera s’internacionalitzés la Guerra Civil espanyola.
Segons Negrín, era l’única sortida que li quedava a la República. Si França i Anglaterra declaraven la guerra a Alemanya, el bloc europeu de la no-intervenció es veuria obligat a alinear-se contra Franco.
A més, la batalla de l’Ebre podria ser una propaganda internacional molt oportuna per demostrar que la República estava viva i que prenia la iniciativa en el combat.
Però Negrín estava molt sol en les seves tesis d’allargar la guerra, tothom estava cansat de tanta lluita desigual. Només els comunistes, els pocs amics que li quedaven a Negrín, aliats en el Govern, defensaven la seva postura sense ambigüitats perquè també necessitaven una victòria militar per poder fer créixer les tesis del partit dins l’executiu republicà. Per tant, hi havia llum verda des de Rússia per a la gran batalla... si arribava el moment.
El president Azaña ja s’havia significat amb el seu famós discurs «Paz, piedad y perdón.» Per tant, era més partidari de buscar la pau que de continuar la guerra. Volia trobar el canal adient per a un possible acord de pau amb mitjancers internacionals, però, suposant que es guanyés la batalla de l’Ebre, sempre seria més avantatjós pactar una pau des de la força d’una victòria militar.
I si ningú del seu Govern va parar els peus a Negrín va ser perquè no hi havia cap altra acció alternativa damunt la taula a curt termini. «¿Alguien tiene una idea mejor para demostrar que seguimos vivos y frenar el asalto a Valencia?», diuen que va exclamar Negrín.
I és cert que paral·lelament als motius polítics hi havia les raons militars, que, de fet, també van ser determinants per encetar la batalla de l’Ebre. València estava a punt de caure.
Després de les victòries franquistes als fronts d’Aragó i Terol, i l’entrada a Lleida el 4 d’abril del 1938, semblava que l’avanç franquista continuaria per la resta del territori català.
Però Franco va optar per continuar l’ofensiva cap a Llevant i deixar Catalunya per a més endavant, segurament per evitar conflictes amb França.
El record de l’annexió d’Àustria per part de Hitler (Anschluss) el març del 1938 encara era molt fresc i Franco no volia provocar, amb la seva proximitat a la frontera francesa, una possible intervenció internacional.
Per tant, situat a Llevant, el 15 d’abril del 1938 les seves tropes arriben a Vinaròs i parteixen la zona republicana en dos. El següent objectiu de Franco era València.
Negrín va parlar de l’operació a l’Ebre amb el general Vicente Rojo, cap de l’exèrcit republicà. Tots dos homes es respectaven mútuament. Rojo era un militar i poc donat als afers polítics, però sabia reconèixer qui duia la veu cantant.
Rojo volia aturar l’ofec franquista sobre València, on l’exèrcit de Llevant estava sent molt castigat per Franco, i l’ofensiva de l’Ebre li venia com l’anell al dit.
En un primer moment la va valorar més com una maniobra secundària, de distracció, com en diuen en termes militars. Podria frenar Franco i donar una mica d’aire, descongestionar el front de Llevant.
Però Rojo, militar de carrera, de seguida va veure moltes més possibilitats a l’ofensiva proposada per Negrín, que prioritzava les raons polítiques i propagandístiques.
Pensava que si Franco responia a la provocació de l’Ebre, l’exèrcit republicà a Llevant podria tenir temps per refer-se i reorganitzar-se. Si el desenllaç de la batalla de l’Ebre responia favorablement a les expectatives, fins i tot es podria pensar a unificar de nou Catalunya i la zona de Llevant.
Rojo tenia al seu abast lleves noves de soldats per incorporar-se quan calgués, i també els recursos militars de Catalunya, amb una indústria de guerra important que depenia directament del Govern central des del setembre del 1937, i que podria compensar en part el bloqueig intermitent d’enviament d’armes per la frontera francesa.
Semblava que tots els interessos confluïen en l’acció a l’Ebre, malgrat que militarment no deixava de ser una proposta agosarada. Travessar un riu cabalós que aïllaria part de l’exèrcit era un gran repte.
Amb tot, semblava que hi havia unanimitat suficient per tirar endavant el projecte. Negrín tindria la seva batalla propagandística i de resistència. Si s’obtenia una victòria ràpida, donaria oxigen a la República i guanyaria temps per a l’escenari europeu. També augmentaria el seu pes polític dins l’executiu i seria un bon cop d’efecte a escala internacional.
El president Azaña de moment deixava fer, simplement veure-les a venir, mentre paral·lelament iniciava converses de pau amb tothom que el volgués escoltar.
El general Rojo pensava com a militar i feia volar coloms més enllà de l’Ebre.
Por primera vez el ejército republicano llevaría la iniciativa. Desde el principio de la guerra siempre se había visto obligado a defenderse y a retroceder. Ahora, con Franco volcado en Valencia, era un buen momento para ir un paso por delante. Llegar hasta Gandesa sería la primera fase. Sobre el papel parecía relativamente fácil... y después se podría llegar a Vinaroz para reunificar de nuevo el territorio republicano, si se actuaba con rapidez y sigilosamente.
De hecho, era la única manera de tener posibilidades de éxito en esa batalla con un contrincante que nos quintuplicaba su arsenal bélico.
Coger a Franco por sorpresa y no darle tiempo a reaccionar...
Tot això escriuria anys més tard Rojo a les seves memòries.
Em vaig allistar voluntari, sense que a casa ho sabessin. Tenia 17 anys i a mi em tocava la lleva del 1941, però encara no m’havien cridat i jo ja hi era.
Els meus germans pertanyien al partit dels comunistes, a les JSU. Ells tenien molt clar que els ideals ens ajudarien a vèncer els fascistes...
Segurament em van influir, quan escoltava els seus discursos de «No pasarán». Tothom ho deia i la tonada de la Internacional em posava la pell de gallina. Però els que em meravellaven eren els brigadistes internacionals. Escolti, aquells nois eren la crème de la crème d’una generació que per damunt de tot tenia els seus ideals. Un brigadista internacional, que era italià i amic del meu germà, va venir de permís a Barcelona i ens va venir a veure.
No recordo com es deia perquè sempre li vam dir Garibaldi, però quan parlava et feia veure que el món havia de canviar, i això passava per fer fora Franco. Et convencia que havies d’implicar-te. Jo també volia ser algú en aquella guerra. N’estava ben convençut. Vaig ser un voluntari polititzat.
Vaig marxar de casa el dia de la Mare de Déu de Montserrat, el 27 d’abril del 1938. Me’n recordo molt bé perquè la meva mare es deia Montserrat i vaig pensar «quin regal!!».
Abans de marxar, vaig anar a casa del retratista per fer-me una fotografia, ja vestit amb el que ens havien dit al CRIM, que era el centre
de reclutament. Duia tot l’equip posat: motxilla, manta, plat, cullera i cantimplora. I una gorra que a mi em semblava que em feia més gran.
Mare meva, que inconscient que era... Com devia patir la mare quan va saber que havia marxat al front. Els meus germans ja havien marxat abans i estaven a la banda del front del Segre... i ella patia quan no rebíem cartes.
Però jo aleshores no hi pensava, en la mare, qué va! Jo pensava a ser un heroi de guerra. També m’havien dit que si hi anava voluntari podria triar una mica el meu destí i, si podia quedar-me com a camiller o d’intendència, ja em semblava bona cosa.
Mentre anava cap a la caixa de reclutament, les noies em miraven totes, o això creia jo... Em veia una persona adulta, i que el front em serviria per fer-me un home amb caràcter, que a la guerra hi moria gent, però a mi això no em passaria.
Ens van reunir a l’estació de França, i després vam anar amb camions fins a Sant Cugat, que llavors es deia Pins del Vallès, per allò que els sants estaven prohibits.
Allà ens van ensenyar a fer instrucció amb pals d’escombra. Les milícies ja s’havien dissolt i ara volien fer un exèrcit professional, amb tota la parafernàlia dels soldats. S’havia acabat allò de «camarada». Ara tot era per graduacions militars i t’havies de quadrar davant un oficial.
Des de les desfetes del front d’Aragó es va veure que amb tants camarades i voluntaris cadascú feia la guerra pel seu compte. Que si els comunistes, els del POUM, els de les JSU... i ara el Govern d’en Negrín els havia unificat i tots érem soldats de l’Exèrcit republicà.
Vam estar quinze dies a Sant Cugat, fent aquella instrucció que a mi em semblava ridícula amb aquells pals d’escombra, i marcant el pas, que de seguida ja veus com s’ha de fer.
Encara no havia tirat cap tret de veritat, ni havia tocat cap fusell, que un matí ens diuen que ja marxem.
«Al front?» vaig preguntar ansiós. I un sergent em va dir: «Nano, no tinguis pressa per anar a morir».
Allò em va neguitejar. Una cosa era, fins aleshores, marxar de casa tan pinxo, i la instrucció, les ordres, els crits dels oficials... Però quan vam pujar als camions sense saber on anàvem, no vaig tenir por, però sí que vaig pensar: «Pere, ja no hi ha marxa enrere, que sigui el que Déu vulgui».
Que què me’n vaig endur de casa? La petaca del meu avi. Ell ja era mort aleshores, durant la guerra, però sempre havia guardat la seva petaca. Quan l’ensumava recordava l’olor dels seus dits i m’agradava.
Sí, me’n vaig endur la petaca de l’avi. Potser de manera inconscient pensava que l’avi em protegiria si m’enduia aquella petaca, però no com un amulet, sinó com endur-me una cosa que només jo valorava.
No tenia por, encara no. La por i la desesperació vindrien després. Però jo encara no ho sabia.
Jo era de la Lleva del Biberó. Vaig néixer l’any 1920; per tant, em tocava la lleva del 1941. Aquell any van cridar els homes entre la lleva del 40 i la del 29, o sigui, tots els homes que tenien l’edat entre els 18 i els 35 anys. Ja ho veu, el millor del nostre país. I mesos després encara agafaren els de la lleva del 1941, la meva, més joves encara...
No vaig arribar a anar al front de Terol, però sí al de l’Ebre, passant abans pel front del Segre. Tota una història, una llarga història.
Té temps vostè per escoltar? Ho dic perquè avui en dia ningú escolta i tothom té pressa.
No hi vaig anar voluntari, perquè, encara que era jove, sabia el que era una guerra i no volia morir. Havia vist les dones com ploraven els seus fills, quan rebien la temuda carta, i eren nois que jo coneixia i ja no hi eren...
Llegia aquells cartells propagandístics que incitaven a anar al front. Deien: «Contra el fascismo, ¡alístate!».
Coneixia gent que hi havia anat voluntària des del principi de la guerra amb aquelles columnes de milicians, com la del Durruti, i que ja no hi eren.
On quedaven els ideals, quan jo sabia que només érem carn de canó?
Però em va arribar la notificació del centre de reclutament, que deia que en compliment de no sé quina llei quedava mobilitzat per anar a la guerra.
Estava mort de por, però no podia fer altra cosa que marxar o amagar-me. Era una idea que vaig estar sospesant durant uns dies, però no em vaig atrevir. Tenia por, tant si anava al front com si m’amagava. Tenia por de tot. Estava terroritzat.
Ara que mirem enrere li he de dir que potser vaig passar més por abans d’entrar en combat que al front.
És clar que durant les batalles tenies por, però era un ritme que no et permetia pensar, hi estaves ficat i ja està. El teu destí ja estava escrit. Per tant, tenir por o no ja era irrellevant.
En canvi, a casa podia amagar-me, com feien alguns, o emboscar-me, i no acudir a la caixa de reclutament. Aquella incertesa del que podia fer o no em matava.
Finalment vaig decidir-me i em vaig presentar al centre de reclutament. El pas ja estava fet.
Recordo el comiat a casa. La mare tot eren plors. Quan veia els papers del CRIM, la caixa de reclutament, deia: «Això sí que és un crim, portar aquesta canalla al front!», i el pare estava pàl·lid i només em tocava els cabells, mentre repetia: «Tu sempre abaixa el cap a la trinxera, i quan us metrallin els avions, no corris mai, que els avions només disparen allò que es mou».
Vam fer instrucció unes tres setmanes tocant a Manresa. Allà hi havia una mena de cuartel on arribaven reclutes de diferents llocs, i de seguida ens agrupaven per explicar-nos que seriem un exèrcit vencedor, i que ens reservaven per a la glòria de la victòria.
Al matí havíem de memoritzar el nom de les peces del fusell. A la tarda ens feien fer maniobres, com avançar reptant per passar per sota de filferrades, fer marxes que ens deixaven esgotats, a tirar granades simulades, que eren pedres, i ens ensenyaren a marcar el pas, que em semblava una solemne tonteria, a fer punteria... Però les armes eren tan antigues que algunes sortien defectuoses, i un dia a un recluta li va explotar el fusell a la cara quan disparava. Era la primera vegada que jo veia tanta sang i em vaig marejar. Vaig caure en rodó allà mateix. Quan va venir el camió que feia d’ambulància ens hi van pujar a tots dos. Al recluta per les ferides de l’arma i a mi perquè encara continuava sense gaire consciència.
L’endemà tothom es reia de mi. La sang que havia vist no era res comparat amb la que veuria a la guerra... però jo era així, tou i poruc.
I va arribar el dia que marxàrem cap al front, al Segre. Quan hi vam arribar, els soldats veterans ens cantaven: «¡Adelante el batallón de la quinta del biberón, chin pon!».
Per tant, jo vaig estrenar-me al Segre, amb només vint dies d’instrucció. Quan vaig arribar a l’Ebre, ja no tenia por de la sang, havia perdut la por, fins i tot la por de morir, i també havia perdut la innocència del nen que duia a dins quan vaig marxar.
De casa, me’n vaig endur un parell de llibres, una capsa de llapis de colors i un quadern.
Els llibres els vaig perdre quan buidaren la meva bossa a l’oficina de reclutament. Però els llapis de colors i el quadern m’acompanyarien tota la guerra. I sort en vaig tenir.
Hi havia rumors que em podia tocar, perquè ja havien demanat la quinta del 40, i jo no em veia segur. També eren cridats els més vells. Si allò s’allargava, m’enganxaven, perquè érem els propers, tot i que tenia només 17 anys, érem molt joves... i pensaves «tan joves no ens enviaran a les trinxeres». Se’m feia una muntanya. Com podies imaginar-te que et donarien una arma per anar a matar la gent.
La meva quinta va ser demanada cap al 27 o 28 d’abril del 1938, i els de Tarragona vam anar a parar al Parc Samà, per allà a Reus.
Allà ens van dir que no ens posarien a lluitar a la primera línia, sinó a la rereguarda, a fer això o allò... i nosaltres confiats que no aniríem al front directe. I bueno, vam anar a fer la instrucció, els que no teníem sabates, amb espardenyes, perquè llavors de misèria n’hi havia molta, eh? O sigui, el més just i ja ens veurem, pensant que tornaríem a casa de seguida, de permís. No érem conscients que marxàvem per sempre, perquè molts no els veurien mai més...
Els altres biberons més de la banda de Barcelona i Girona van anar a parar cap a Balaguer, per la famosa batalla del Merengue, i aquells van anar directe al front, amb molt poca instrucció.
Però nosaltres érem al Parc Samà i un dia ens carreguen en uns camions. Estàvem estranyats que en tan poc temps ja ens traguessin d’allà. On ens portaven? No ho deien mai...
Doncs en uns camions, i de nit, per tant, no sabies cap on anàvem. Vam anar fins al coll de l’Illa, allà a prop de Montblanc. Aquells ca-mions eren conduïts de manera que molts de nosaltres anàvem sempre per terra, unes peripècies...!
Finalment, quan vam arribar ens van repartir en tres pobles, Mequinensa, Llardecans i la Granadella. Jo vaig anar a parar a Llardecans.
Allà van reorganitzar l’exèrcit i a mi em va tocar la 3a divisió, amb tres brigades, la 60a de Mequinensa, la 33a a la Granadella i la 31a a Llardecans, que era la meva.
Allà fèiem instrucció amb canyes, perquè no teníem ni fusells. I a vegades a mitjanit ens despertaven. «Vinga, va! Vinga, a formar!». I ens portaven dues i tres hores a la nit per aquelles muntanyes per tornar al mateix puesto. Això ho vam fer molts dies. Però un dia ens carreguen en camions, i vam pensar «això sí que va en serio». I ens porten a Balaguer. Érem a la reserva dels que ja hi lluitaven.
Allà ens donaren bombes de mà, que no havíem vist mai, ni sabíem utilitzar-les. Era la primera vegada que les vèiem! I com que no teníem cartutxeres, les bales les posàvem dins un mocador de butxaca, i apa!
Sort vam tenir que aquell front no el van poder guanyar; al contrari, van retrocedir, i la nostra reserva ja no va fer falta i ens van tornar cap al mateix poble, a Llardecans.
Però allà, al Segre, ja vaig veure morir nanos com nosaltres, nanos que ploraven...
O sigui, que ens vam salvar de lo del Merengue perquè allò ja estava perdut, perquè si no... ja hi érem, ja...
Una altra vegada a Llardecans i, apa, a fer el mateix que fèiem: a la nit, marxes per la muntanya que ens deixaven destrossats.
I per què sempre a la nit? Doncs no ho sabíem, potser perquè feia menys calor, dèiem... No ho sabíem, però ens van deixar ben cansats.
Devia ser al voltant del dia 20 o 22 de juliol que, quan acabem la marxa, no ens tornen al mateix puesto, sinó que continuem caminant tota la nit i, quan es fa de dia, més caminar, amb un sol que queia..., sense saber on anàvem. Tots ens preguntàvem: «On ens portaran?». Però mai vam imaginar que ens portarien a travessar l’Ebre. Mai! Perquè era una cosa tan secreta... No se’n parlava, tot i que anàvem en direcció al riu.
Però no ens pensàvem que anàvem a lluitar, ni molt menys. Si no sabíem ni agafar un fusell i la majoria anàvem amb espardenyes...! Ni pensament que anàvem a la guerra, però sí, sí, anàvem cap a l’Ebre.
És la primera vegada que em demanen el meu parer sobre la batalla de l’Ebre, perquè darrerament, amb això de la memòria històrica, sembla que s’ha girat la truita. Ara toca parlar dels republicans, i nosaltres, els de l’altre bàndol, som els fatxes...
Jo era del Terç de Nostra Senyora de Montserrat, perquè amb la meva família vam haver de marxar de Barcelona per catòlics i ens vam quedar a Saragossa, que com vostè sap estava al bàndol nacional.
Amb això no vull dir que fóssim molt de dretes, sinó que ens esgarrifàrem amb tota la revolució que hi va haver al principi de la guerra, el que ara en diuen «els incontrolats».
Van matar el meu avi i el seu germà, allà en una cuneta de la carretera de l’Arrabassada. I la meva àvia la van perseguir també perquè volien les seves joies.
Nosaltres érem una família d’industrials, amb un present de missaires i un passat de carlins, de quan els pares i els avis vivien a Solsona. Aquest era el nostre pecat. Sense haver fet res, ens vingueren a buscar, i ja ho veu...
Si no haguéssim marxat, segurament també ens haurien matat.
Escolti, marxar de casa teva, d’amagat, com si fóssim lladregots va ser molt trist. Teníem encara la imatge de l’avi mort, enterrat vés a saber on...
Ara que tothom reclama els morts de les fosses, què hem de dir nosaltres? Jo sóc dels que pensa que barbaritats n’hi van haver abans i després, però no per això hem de deixar d’explicar la nostra història. Vostè tindrà la seva, segurament... I la meva? Qui la defensarà ara?
Ara es parla molt de la retirada. Em penso que vostè en sap una mica, d’això. Però, i els de l’exili del 36? Què me’n diu, d’això?
Perdoni que m’exciti, però ens va costar molt arribar fins a Saragossa. A cada cruïlla de carretera, de camí, ens podíem trobar un control dels comitès revolucionaris, que no dubtarien a matar-nos. No vam confiar en la Generalitat, que semblava que ajudava els grans burgesos a fugir. Nosaltres no teníem la categoria social dels amics d’en Cambó.
Vam haver de buscar persones de confiança, amics de tota la vida, per poder passar a l’altra banda... I trobar-te lluny de casa i deixar-ho tot enrere... això és molt fort.
A Saragossa estàvem barrejats amb altres addictes al règim. Eren els de la Falange, els de Requetè... Lluitàvem tots a l’una, amb una causa comuna, però nosaltres volíem ser diferents, ens sentíem diferents perquè no volíem anar contra Catalunya. I es va formar una secció militar pròpia, la del Terç de Nostra Senyora de Montserrat.
En aquella secció s’unificava el nostre amor per Catalunya i la nostra devoció religiosa, que havia estat salvatgement agredida pels revolucionaris de la República. I què millor que fer-ho sota la convocació de la Mare de Déu de Montserrat.
Per tant, jo havia complert els 20 anys estant a Saragossa i ja pensava a entrar a formar part del nostre gloriós Terç de Nostra Senyora de Montserrat.
El pare no ho veia clar, que m’allistés, perquè hi havia un decret d’unificar-nos tots amb la FET-JONS, i aleshores es depenia de les unitats militars falangistes.
Ja hi havia soldats nostres al front d’Aragó, i molts moriren defensant Codo. Allà, en aquella batalla, el terç va quedar pràcticament desmantellat, amb moltes baixes, i aleshores Franco va deixar que tingués-sim una unitat pròpia, i tots els requetès catalans que ho demanessin podien demanar el trasllat al terç.
Aleshores vaig ingressar al terç. Era el maig del 1938 i vaig quedar integrat a la 74a divisió. El dia que començava la batalla de l’Ebre estava lluitant a Extremadura.
De seguida, però, ens van destinar a Vilalba dels Arcs. Tornava a casa! Vàrem entrar a Vilalba dels Arcs cantant el Virolai.
Si tenia por? No, no en tenia... Sabia que la Moreneta em protegiria.
I no, no me’n vaig endur res, de casa meva. No vaig tenir temps d’agafar res, ens perseguien. Vaig anar al front només amb la meva fe.
Vaig néixer el 23 de febrer del 1920 i em va tocar ser de la Lleva del Biberó. Però el més gros és que vaig anar al front sense saber que hi anava.
De primer a la caixa de reclutament de Canet, que allà hi anaven tots els nois del Vallès i del Baix Montseny. Vam estar allà uns dies i després vam anar amb tren cap a Manresa, amb una màquina que ens empenyia cap amunt fins a Sant Martí de Sesgueioles, Sanahuja, Pujalt...
Un cop allà jo no sabia què havia de fer. Em trobava desplaçat completament. Però jo només tenia al cap la idea de sobreviure, de subsistir...
En aquell campament vaig conèixer mossèn Ballarín. Llavors ja era un noi trempat.
Allà els qui manaven eren els comissaris polítics. Ho dic perquè uns reclutes, aprofitant que eren a prop de casa seva, van anar a veure la seva família i van arribar tard.
Només per això els van fer un consell sumaríssim, amb una sentència de pena de mort.
Van començar a buscar voluntaris per estar en el piquet d’execució, i donaven un paquet de tabac a qui fos voluntari. El més esgarrifós és que van sortir voluntaris i van matar per un paquet de tabac. I ho van fer aixecant el braç i cridant: «Visca la revolució!»
Jo estava més que espantat, molt espantat. No sabia on era, perquè el meu cervell va quedar creuat pels esdeveniments.
Allà ens feien fer instrucció i tota la mandanga. Després ens diuen que anirem a Tarragona a reconstruir cases i esglésies que s’havien destrossat. Però de reconstruir res de res. Vam ser carn de canó.
Nosaltres no volíem anar al front i els caps d’aquella colla de traïdors, que ens havien portat enganyats, ens van dir que o anàvem al front o ens afusellaven.
Allà hi havia una dona que es deia Martina, que tenia el fill al front, i a mi em cuidava perquè suposo que li recordava el seu fill, i ens avisava: us afusellaran, us afusellaran...
I com que ja havíem vist del que eren capaços, d’afusellar per un paquet de tabac, doncs a l’Ebre... i encara no havia complert els 18 anys.
Vaig ser un dels biberons més petits, perquè vaig néixer el dia 1 de desembre del 1920, o sigui que per un mes m’hauria lliurat d’anar a la guerra.
Vivia al Poblenou i sóc fill de família nombrosa, quatre nois i tres noies. La mare va tenir molta pena perquè van anar els quatre nois al front.
No va arribar cap carta del meu reclutament, sinó que vaig saber que m’havia tocat anar a la guerra per un ban de la premsa que va fer el Govern. També hi havia el rum-rum de la gent que parlava i t’assabentaves que eres a les llistes i que t’havies de presentar entre els dies 27 i 28 d’abril del 1938.
Els pares es quedaren a casa amb la meva germana petita. Els altres germans meus ja estaven incorporats a l’exèrcit, dos d’ells en diferents fronts i el tercer a serveis auxiliars per causa d’una deficiència cardíaca. Estaven molt tristos i plorant..., però el pare va fer el cor fort i va voler acompanyar-me fins al darrer moment.
Vaig marxar el 27 d’abril cap a l’Estació de França. Allà ens esperava un tren de passatgers amb molts vagons. Després de molta espera el maquinista féu sonar el xiulet i seguidament el comboi emprengué la marxa.
No sabíem on ens portaven, però ens preocupava poc. Tothom estava content. Finalment arribàrem a Gavà; per tant, el viatge va ser curt. Però plovia molt i ens van portar a dormir dins un cinema. Sort de la manta que duia...
Després ens van portar a Begues i allà em destinaren com a escrivent. Omplia els formularis per saber les afiliacions de cada soldat.
Al cap de tres dies, una altra vegada al tren, però aquesta vegada era un tren de càrrega i brut de ciment. Vam pujar com si fóssim bestiar, però estàvem tranquils perquè ens pensàvem que tornàvem a casa.
Vam arribar a Barcelona per l’Estació del Nord, però aquesta vegada va ser diferent. No ens deixaven baixar del tren, la policia vigilava les andanes i a la porta de l’estació tenien una metralladora perquè ningú pogués escapar.
Estàvem sense menjar res fins que, finalment, ens portaren un chusco i una llauna de sardines, que ens vam menjar enmig d’un silenci que feia escruixir.
Al vespre, el tren va arrencar sense saber on anàvem. Arribàrem a Tàrrega i d’allà a peu fins al poble de Ciutadilla. Anàvem els uns darrere dels altres en mala formació, semblàvem una corrua de formigues.
Passàrem per diferents pobles, Guimerà, Verdú... i en cada poble s’anaven formant els batallons. A Sant Martí de Maldà van formar el meu batalló.
Tots els batallons depeníem de la 27a divisió, que la repartiren en tres: la 27a per repetició, la 60a i la 72a.
Per tant, a mi em va tocar el XVIII Cos d’Exèrcit, 60a divisió, 224a brigada mixta, 4t batalló, 1a companyia.
Em van nomenar cabo, i saps allò de «quatre i el cabo»? Doncs això, jo en tenia cinc, de soldats, al meu càrrec.
Fèiem marxes a peu per camins rurals. Era molt cansat, no només pel fet de caminar, sinó també pel pes que portàvem damunt nostre. Jo duia la manta cargolada i passada en bandolera, la motxilla amb la roba de recanvi, el fusell, les cartutxeres plenes de munició, el matxet passat entremig del cinturó, un sarró ple de bombes de mà i la cantimplora plena d’aigua, quan en teníem...
Era tant el cansament, que jo portava el fusell travesser darrere la nuca amb els braços penjant sobre el fusell, així em feia la sensació que anava més alleugerit. Però el comandant que anava a cavall, quan es va girar i em va veure amb aquella postura, em va cridar l’atenció, i em digué que posés el fusell bé, que així semblava un abissini...
Estàvem en una zona on diverses vegades van venir avions a bombardejar-nos, però de totes les vegades només una de les bombes va caure on hi havia la cuina de la nostra unitat, i va destruir totes les peroles.
I el dia 24 de maig, després d’una llarga caminada, arribàrem a la segona línia de combat. Possiblement ens veieren arribar des de l’observatori enemic, perquè seguidament començaren a disparar canonades de repetició, quatre de seguides. Eren uns canons alemanys i en deien la Loca.
En va caure un damunt la immensa roca on jo em parapetava i la va moure... Em vaig espantar molt.
Aquells dies vaig veure la corrua de ferits, un espectacle terrorífic. I més pensant en els morts que es quedaven escampats en el lloc on havien caigut... El pànic ens dominava, als més joves, però tothom dissimulava. Érem a un lloc que pertanyia al poble de la Sentiu.
El dia 27 de maig la meva unitat entrava en combat. Anàvem per un camp segat sobre els rostolls i l’enemic ens dominava perquè estava dalt d’un turó anomenat el Merengue. Estàvem al descobert, algun arbre o pedres de tant en tant, i quan avançàvem ens manaven que correguéssim cap endavant fent ziga-zaga. Però les bales et xiulaven per tots els costats. Jo vaig perdre una espardenya i les tiges dels rostolls se’m clavaven al peu descalç i em sagnava. Sort d’una sèquia que vam trobar, i allí, atrinxerats amb aigua fins a la cintura, vam poder refer-nos. Un company portava unes espardenyes de recanvi, me les va donar i així vaig continuar.
Allà al Merengue vaig conèixer les bales dum-dum, que rebentaven dins el cos. Vaig veure ferits d’aquestes bales i era espantós.
D’aquell combat, el meu bateig de foc, que va ser una carnisseria, en recordo el cas d’un soldat ferit de la meva esquadra. Jo anava amb un altre soldat, ja retiràvem, i vam sentir uns crits de dolor. En apropar-nos-hi, vam veure el soldat. Una bala dum-dum li havia rebentat la cuixa i no podia caminar. Li traguérem la camisa i la partírem en dos trossos. Amb un dels trossos li vaig taponar la ferida i amb l’altre vaig fer un torniquet. Amb la meva manta el vam embolcallar, com si fos una camilla, i, com poguérem, vam dur-lo fins al campament. Li vam salvar la vida.
El capità ens va felicitar i va ordenar a l’escrivent que em donés una manta nova, ja que la meva havia quedat tota tacada de sang, i menjar.
L’escrivent ens va dir que podíem agafar el menjar que volguéssim, ja que el subministrament era per a tota la companyia, que eren 150, però, com que només n’havíem tornat 48, doncs sobrava menjar...
De la meva esquadra de cinc soldats, tres foren morts i un va ser ferit. Solament quedàrem vius un soldat i jo.
Estàvem a l’exèrcit i calia conservar la disciplina, i si et deien cap allà, sense preguntar, tu cap allà.
Manaven els comunistes, tot i que hi havia una barreja, però, després dels fets del maig del 37, que van passar perquè tothom volia manar i això no podia ser, qui duia la veu cantant eren els comunistes. Afusellaven aquells que no complien la disciplina.
Jo en vaig veure uns quants, d’afusellaments d’aquests. El primer va ser d’un tinent que, quan vam entrar al front, en un grupet en què jo hi era, ens va dir: «Ostres, pobres nanos, tan petits i us porten a l’escorxador».
Doncs algú se’n va anar de la llengua, perquè al cap d’una estona estàvem al bosc un company i jo buscant aglans per menjar i vam sentir una descàrrega. Carai ! Què deu haver passat? I quan vam arribar al campament vam veure que havien afusellat el tinent per derrotista. Només per aquella frase.
Això ho tenien molt sagrat els militars.
Al cap de pocs dies, havíem acabat un combat i dos companys meus em diuen: «Canet, com que això ja s’ha acabat tornem a casa. Véns amb nosaltres?» Jo els vaig dir que no.
Quan van arribar a casa seva, els seus pares els van dir: «Desgraciats, què heu fet? Això és desertar. Torneu al front i demaneu perdó!».
Quan van tornar, van demanar perdó, però els van afusellar. No per ells, que hi havien anat de bona fe, sinó pels que estàvem al campament, perquè entenguéssim de què anava la cosa.
Nosaltres érem tropes de xoc i això vol dir molta disciplina; per tant, desertar era pena de mort. Havies d’anar amb compte...
Un altre que van afusellar va ser un tinent que era el metge del batalló, però era molt jove i suposo que no s’hi devia veure de cap ull a l’hora de cosir, tallar... i es va escapar i amagar. El van buscar i, quan el van trobar, també l’afusellaren.
Si es volia complir la disciplina militar, el tinent metge s’ho mereixia. Ara, els altres... no.
Sempre recordaré aquell primer combat del Merengue. Aquella setmana, mare meva... i els noms de la Sentiu i el Merengue. Va durar des del 22 fins al 27 de maig. Feia just un mes que havia sortit de casa. Havia vist la mort, la guerra... i només tenia 17 anys.
La propera parada, l’Ebre.
Jo vaig néixer el 1919. Els meus pares eren de Xixona, i per tant tenien una orxateria a l’estiu i a l’hivern feien torrons.
Quan va arribar la notificació d’anar a la guerra, els meus pares van agafar por i vaig estar 4 o 5 mesos amagat. Però hi havia patrulles de control que anaven per les cases, i per por dels chivatazos em vaig presentar quan els de la 40 ja l’havien quintada. I vaig anar amb els de la 41.
Em van fer anar a los hogares Mundet, que es deia el cuartel Macià, i d’allà a Maials, província de Lleida.
Els pares estaven molt espantats, i jo també. No havia marxat mai de casa, i la primera vegada que ho feia era per anar a la guerra. Però no ens pensàvem que aniria a primera línia, perquè érem molt joves, no sabíem res de res. En tot cas ens portarien a fer feines auxiliars, no sé...
Tots estàvem molt tristos, però no hi havia res a fer... Havia d’anar al front, o al campament, o allà on manessin.