I. I. Ramon Llull, escriptor

Com escriu Josep Palau i Fabre, en un text més ampli que et proposem comentar més endavant, «després de Ramon Llull, sembla que només davallem».[1] Certament, en Ramon Llull l’expressió en llengua catalana coneix un grau de perfecció rara, de plenitud. Uns resultats que fan que sorprenentment, en el primer capítol de la creació literària en vulgar als Països Catalans, ens trobem davant d’un clàssic, davant del primer clàssic.

I és que amb Ramon Llull som davant d’un autor conscient, d’un escriptor: «E som de llibres trobador!»[2] Així es confessa en el Cant de Ramon, un dels primers poemes biogràfics de la literatura medieval, potser el més antic en les llengües modernes d’Europa.

L’obra de Llull no és fruit d’una rauxa passatgera, d’un moment d’inspiració: respon a una projecte ben planificat, a un pla llargament madurat, en el qual les obres s’interrelacionen, s’integren les unes dins les altres, i formen un conjunt solidari i coherent. Amb una intenció clara: incidir, de manera decidida i decisiva, en la societat coetània.

En Llull hi ha una autoria literària evident, una consciència, un orgull si voleu, de creador i uns objectius concrets a assolir.Una intencionalitat que el mena a escriure «per convertir els infeels... e als crestian [donar] bon eximpli» (Llibre de les bèsties, pròleg).

I també, uns objectius que el porten a subordinar tota la seva prodigiosa activitat, un dinamisme digne dels temps moderns, a la idea de Déu, de qui es declara «servidor i vassall». D’aquí que l’obra de Llull ha ser entesa en clau didàctica i apologètica. El Doctor Jordi Rubió ho sintetitzà amb exactitud: en Llull hi ha sempre el missioner.

Els llibres de Ramon Llull obeeixen a un pla general, sistematitzat. A l’interior de la seva obra els textos es complementen, es remeten internament; esdevé un cas precursor d’intertextualitat pròpia. Al Blanquerna, els capítols dedicats a l’educació dels infants remeten a la Doctrina pueril, redactada una dècada abans. El Llibre de les bèsties forma part d’una enciclopèdia, el Fèlix o Llibre de meravelles. El Llibre d’Amic e Amat, autèntica filigrana literària, s’inscriu amb naturalitat a la fi del Blanquerna.



[1] Josep Palau i Fabre. «Quadern lul·lià». Dins Nous quaderns de l’alquimista. Barcelona: Edicions del Mall, 1983, pàg. 8.

[2] Ramon Llull. Cant de Ramon. Dins Obres essencials, vol. I. Barcelona: Editorial Selecta, 1957, pàg. 1301.