La selecció dels personatges és un dels trets més originals del llibre, i un dels aspectes que justifica l’èxit obtingut. Per a la seva novel·leta moral, Llull extreu els protagonistes del món dels animals, un àmbit molt popular en la societat medieval. Aquest, el dels animals, és un univers on la fantasia i la màgia s’interfereixen amb la realitat, i esdevé un dels capítols d’abast més popular a l’edat mitjana.

En una societat en què el nivell d’instrucció arribava a uns grups molt reduïts, la formació cultural es basa, en termes amplis, en l’oralitat i la visualitat. Dos elements a tenir en compte en tractar el Llibre de les bèsties. De l’oralitat en deriven bona part dels eximplis, sorgits d’una història, d’una anècdota, sovint d’origen incert: «En una ciutat, en un regne...» Malgrat que alguns puguin tenir una font escrita, una fixació literària, abans i després de la codificació, circulaven també per via de l’oralitat.

La visualitat és l’element principal d’instrucció en el món medieval. Els murals de les esglésies, els capitells dels claustres o les estances dels castells s’omplen d’il·lustracions i d’escenes de contingut popular, que ben sovint prenen per tema els animals. L’element decoratiu no és aliè a una intencionalitat didàctica.

Incorporats a través de rondalles, cançons, contarelles, llegendes... al fons narratiu, els animals esdevenen un capítol essencial en la cultura tradicional i des d’aquí es relacionen amb precisió amb la literatura culta. Alguns gèneres literaris porten associada la presència d’algun animal concret.

Així, la cançó trobadoresca situa l’encontre amorós en el verger, un locus amoenus que sistemàticament, en descriure la plenitud primaveral, acompanya l’esclat floral del cant dels ocells. En els textos del primer trobador d’obra conservada, Guilhem de Peitieu (mort el 1126), es registra la presència de la seva veu, equiparada al cant dels homes:

En un altre gènere, menor, però de gran bellesa en els resultats, l’albada, l’anunci del dia és encomanat a un ocell, l’alosa o el rossinyol. Traslladat al diví, Llull mateix l’utilitza en una albada de contingut espiritual:

En un món més domèstic, menys delicat, el triomf de la llum l’anuncia el gall. El mateix Llull ho recorda al Llibre de les bèsties:

Els animals viuen a prop de l’home, en la immediatesa familiar del món rural, en les propietats urbanes de la burgesia incipient; però sobretot viuen en la imaginació popular. El rossinyol, apreciat pel seu cant, és identificat amb l’amant. Al lai de Maria de França, el cavaller es transforma cada vespre en rossinyol per poder travessar les reixes de la finestra, a la cambra on és reclosa la seva dama. Al Tristany, un ocell transporta, com a penyora, cabells d’Isolda...

Considerat el millor amic de l’home, el cavall forma part dels atributs que envolten i estilitzen la figura de l’heroi èpic. Coneixem el nom de l’espasa, Durandard, Excalibur, Colada...;de l’esposa: Alda, Ginebra, Ximena... De vegades del cavall: Babieca. El mateix Ramon Llull considera que «lo cavall és gran bèstia, e bella e humil» (Llibre de l’orde de cavalleria).

La imaginació popular ha envoltat els animals d’uns atributs morals, fins a arribar a dissenyar tota una galeria de virtuts i vicis humans associats al capteniment suposat d’alguns animals. La iconografia plàstica dóna forma i projecció a aquesta convenció. Ricard Plantagenet, rei fort de vida llegendària i trobadoresca, es fa dir Cor de Lleó. A les tombes reials de Poblet, als peus del monarca jeu, símbol del poder, la figura del lleó; al seu costat, les figures femenines, símbol de fidelitat, van acompanyades del gos.

La serp és la figura del mal, del maligne, per voluntat del Gènesi: «La serp era el més astut de tots els animals salvatges que Jahvè Déu havia fet.»^[10] Les representacions del serpent són múltiples, ja en els segles xii i xiii: claustre de la catedral de Girona, pintures murals d’Osormort, murals decoratius del castell de Camarasa...

La guineu representa tradicionalment la traïció i l’engany, l’habilitat per a mentir. Des d’Isop i Fedre, en què tot afalagant la vanitat del corb, aconsegueix el formatge que, aquest, en obrir el bec per fer sentir les seves glòries, deixa caure, es valora la seva astúcia i la seva capacitat per a seduir. En el Llibre de les bèsties, la font és ben documentada: el conegut roman francès, de Renard.

Caldria, molt de passada, fer alguna referència a tot un altre àmbit de l’univers dels animals, a tots aquells que són fruit de la imaginació, de la màgia i el somni, els animals fantàstics: dracs, grius, sirenes... tan sovint representats en gàrgoles i capitells. Tanmateix, voldria remarcar el fet que Ramon Llull, atent a reflectir la realitat per projectar-la vers la perfecció utòpica, exclou del relat tot aquest fons llegendari, altrament tan ric i diversificat.

Des de l’antiguitat, aquest material narratiu protagonitzat per animals, la figura dels quals va associada a valors morals, és aprofitat, amb insistència, per la literatura.