Cal dir d’entrada que el Llibre de les bèsties no és, de cap manera, una obra adreçada als infants. El fet que l’autor situés la trama argumental en el món dels animals i que l’obra, en comparació amb altres textos de Llull, com per exemple el Llibre de filosofia d’amor o el Llibre de contemplació, no presenti dificultats excessives de lectura, ha fet pensar sovint, massa sovint, que es tractava d’un text orientat i pensat per a la lectura dels infants.
També cal advertir que el Llibre de les bèsties no és, com es podria esperar, un tractat específic, en aquest cas de zoologia, encabit entre el Llibre dels metalls i el Llibre de l’home que li fan costat en el conjunt enciclopèdic del Fèlix o Llibre de meravelles. El Llibre de les bèsties és, ras i curt, un tractat sobre el bon govern, una preceptiva sobre el poder.
Un llibre sobre el poder, en el qual, com sempre que llegim Ramon Llull, l’objectiu apareix clarament anunciat: la conversió de la societat i dels homes del seu temps. Quan a l’inici del llibre, Fèlix coincideix «en una vall plena d’arbres e de fontanes» amb els dos ancians, «qui havien grans barbes e grans cabells», aquests li manifesten pertànyer a «l’Orde dels apòstols», grup del qual s’espera que sorgeixin homesque«hagen ciència e llengatge on sapien preïcar e convertir los infeels per ajudar de Déu, e als crestians donen bon eximpli per vida e per santes paraules». Quan a la darrera plana del relat, Fèlix es reincorpora al text, se’ns informa que
Finit és lo Llibre de les Bèsties, lo qual Fèlix aportà a un rei per tal que veés la manera segons la qual, en ço que fan les bèsties, és significat com lo rei dega regnar e es dega gordar de malvat consell e de falses hòmens.
Donar bon eximpli és la temàtica coneguda, la intencionalitat primera que embolcalla tota l’escriptura de l’autor. Aquesta voluntat didàctica que domina el conjunt literari lul·lià, amb el desig exprés d’influir en els cercles dirigents, coneix una força especial en el Llibre de les bèsties.
Per il·lustrar els homes del seu temps sobre l’exercici del poder, sobre el bon govern, Llull se serveix d’una faula. A manera d’apòleg confegeix unes escenes delicioses en què els animals, atribolats, s’apleguen per escollir rei (el lleó) i en les quals la traïció, fruit de l’ambició (la guineu), desencadena la trama i exemplifica la moralitat: qui la fa la paga.
Però no ens deixem entabanar; el rerefons no és el capteniment dels animals, el rerefons és el capteniment dels homes. El joc de valors i contravalors que tipifiquen els animals procedeix del cabal moral dels homes. Encara més clar, bona part dels eximplis operen sobre els actes dels homes:«En una esgleia catedral se feia... l’elecció del bisbe; en una vall hac un joglar posat son alduf...; un rei volc donar sa filla per muller a un altre rei...»I fins i tot, els animals envien una ambaixada a la cort dels homes, la qual esdevé motiu d’anàlisi i de condemna per la mala gestió detectada.
Una narrativa al servei del redreçament ètic i moral de la societat.