La vida de Ramon Llull és relativament ben coneguda. A través de tres vies podem reconstruir la seva trajectòria. Són les següents: a) la Vida coetània, relat autobiogràfic dictat per l’autor mateix a la fi de la seva llarga existència (1311), als cartoixans de París; b) els nombrosos passatges de l’obra literària que recullen fragments de vivències, especialment alguns poemes de contingut autobiogràfic (Cant de Ramon, el Desconhort); i c) pels documents de l’època.

Ramon Llull neix, de pares barcelonins, a Palma de Mallorca, vers 1232, en un territori tot just incorporat per Jaume I a la Corona d’Aragó. D’aquesta circumstància se’n deriven alguns fets importants. Llull no neix en un castell ni la seva infantesa es desenvolupa en un àmbit social exclusivament feudal, sinó, ben al contrari, en una ciutat on els catalans, cristians conqueridors, conviuen amb una presència important de població sotmesa, els musulmans.

De petit, entra a la cort del futur Jaume II de Mallorques, amb qui estableix una forta amistat. D’aquests primers anys cal reternir-ne dues referències culturals, claus en la seva formació: l’assimilació de l’esperit cavalleresc i el conreu de la lírica trobadoresca.^[3]

Aquesta trajectòria tranquil·la s’interromp vers la trentena, quan sofrí un trasbals, anomenat tradicionalment «la conversió». Segons relata la Vida coetània, trobant-se una nit redactant una vana cançó, se liapareix la imatge de Crist crucificat:

Represa la tasca poètica, la visió es reitera quatre cops més: «volc que Déus fos per mi amat». Interpretada com una crida, l’aparició capgira la seva existència, li dóna un nou sentit. La vida recull els nous ideals que regiran la seva existència:

Des d’ara esdevindrà escriptor, però escriptor de Déu, el joglar de Déu. Abandona la família i la cort, i durant deu anys, aproximadament entre el 1263 i el 1272, es dedica a l’estudi, en companyia dels cistercencs del monestir de La Real, als afores de Palma. Aprèn teologia, filosofia i gramàtica, és a dir, llatí. I a més a més, compra un esclau sarraí, per aprendre l’àrab, llengua que arribarà a emprar en la redacció de llibres. La relació amb el sarraí és un capítol ple de tensions i de violència, recollit per la Vida coetània, i al·ludit en el Llibre de les bèsties.

I comença a escriure. Una obra immensa pel nombre de títols i immensa també per la diversitat de temàtiques i qüestions abordades. El catàleg de les obres de Llull, moltes de les qual s’han perdut, abraça un nombre entorn del dos-cents seixanta títols i s’expressa en tres llengües per a la prosa –català, llatí, àrab– i, encara, un occità força catalanitzat per al vers.

En aquests primers anys l’autor redacta un primer llibre de mística, complex i ambiciós, el Llibre de contemplació (1274), i diversos tractats, molt més breus, de contingut doctrinal: Llibre de l’orde de cavalleria, Llibre de Gentil i tres savis, Doctrina pueril... Per aquestes mateixes dates té lloc l’esdeveniment conegut com la il·luminació de Randa. En el cim d’aquest puig, l’autor creu haver rebut la revelació del seu art.

El 1276 aconsegueix la butlla papal que aprova la fundació del monestir de Miramar, sota la protecció econòmica del nou rei de Mallorca i amic d’infantesa, Jaume II:

Personatge d’un dinamisme prodigiós, la tasca d’escriptor es complementa amb el desplegament d’una intensa activitat de viatges i visites a diverses personalitats de l’època: papes, reis, nobles... amb la intenció de difondre el seu ideari i aconseguir-ne ajuts. El 1283, en una visita a Montpeller, redacta una de les seves grans obres, la primera novel·la d’espai urbà i protagonista burgès: el Llibre d’Evast e Blanquerna. Quatre anys més tard, visita a Roma el papa Honori IV (autor de la primera condemna de l’orde dels Apòstols) i, aquest mateix any, s’entrevista a París amb el rei Felip IV el Bell. A la Universitat, davant d’algunes personalitats acadèmiques, exposa l’Ars Magna, compendi del sistema filosòfic lul·lià, si bé fracassa en l’intent de convèncer-los sobre la validesa del seu mètode. També a París, «en una estranya terra», redacta el Fèlix o Llibre de meravelles (1288), al qual incorpora el Llibre de les bèsties.

Tot eixamplant horitzons, els viatges es multipliquen: el 1293, durant l’estada a Gènova sofreix una crisi psicològica greu davant el fracàs continuat dels seus projectes. L’any següent és present a la cort de Nàpols, torna a Mallorca, i fa una estada a Barcelona. S’entrevista a la cort papal amb Bonifaci VIII (1295), compon el Desconhort, i, en un segon viatge a París, dedica als reis de França, un nou llibre, Arbre de filosofia d’amor.

En començar el nou segle (1300), resideix una llarga temporada a Mallorca, on, en versos amargs, passa balanç de la seva vida al Cant de Ramon:

Aquests darrers anys els dedica a sistematitzar el seu pensament, en obres escrites generalment en llatí. Redacta la Rethorica nova, en la qual recomana l’ús dels eximplis i s’atansa fins a Terra Santa. Nous viatges a París (1311), on dicta la Vida coetània, a Montpeller i al nord d’Àfrica, on és detingut i expulsat. De retorn a Mallorca, mor durant la travessa (1316).