—Senyoreta Bertignac, no veig el seu nom a la llista de les exposicions a classe.

De lluny el professor Marin m’observa, una cella aixecada, les mans damunt la taula. Jo no havia comptat amb el seu radar de llarg abast. Enxampada en flagrant delicte, m’esperava almenys la llibertat condicional. Vint-i-cinc parells d’ulls fitant-me, esperant una resposta. «El cervell» descobert en falta. L’Axelle Vernoux i la Léa Germain riuen en silenci tapant-se la boca, una dotzena de braçalets els dringuen de plaer als canells. Si em pogués enfonsar cent quilòmetres sota terra, a la litosfera, això m’ajudaria una mica. Tinc horror a les exposicions orals, tinc horror a quedar-me sense paraules davant tota la classe, una falla sísmica s’ha obert sota els meus peus, però res no es mou, res no s’esfondra, m’agradaria poder esvair-me ara, de seguida, fulminada, cauria rígida, des de la meva minsa alçada, les Converse en ventall, els braços en creu, el professor Marin escriuria amb el guix a la pissarra negra: aquí jeu la Lou Bertignac, la millor alumna de la classe, asocial i callada.

—Em volia apuntar.

—Molt bé.

—Sobre què ens parlarà?

—Dels sense sostre.

—Massa general, podria precisar una mica?

El Lucas em somriu. Té uns ulls immensos, m’hi podria ofegar a l’interior, desaparèixer o deixar que el silenci engolís el professor Marin i tota la classe amb ell, podria agafar la meva motxilla Eastpack i sortir sense dir una paraula, com ho sap fer el Lucas, em podria excusar i admetre que no en tinc la més petita idea, que no he pensat en res, que ja hi reflexionaré i després de la classe aniré a veure el professor Marin per explicar-li que no puc, que una exposició davant tota la classe és, senzillament, una cosa que em sobrepassa, ho sento, si cal li portaré un certificat mèdic, ineptitud patològica per fer exposicions sigui quin sigui el tema, amb el tampó i tot, me’n dispensarà. Però el Lucas em mira i sé que confia que me’n surti, és amb mi, pensa que una noia com jo no es pot ridiculitzar davant trenta alumnes, té el puny tancat, una mica més i l’agitarà enlaire, com els afeccionats de futbol animant els jugadors, però, tot d’una el silenci pesa, com si fóssim en una església.

—Reconstruiré l’itinerari d’una noia sense sostre, la seva vida, bé... la seva història... vull dir... com es troba vivint al carrer.

Estremiment general entre les taules, se senten xiuxiueigs.

—Molt bé. És un tema interessant. Els censos diuen que cada cop hi ha més dones vivint al carrer, i cada cop dones més joves. Quines fonts documentals pensa utilitzar, senyoreta Bertignac?

No hi tinc res a perdre. No es poden comptar amb els dits d’una mà ni amb els de deu, les fonts. Es tracta de quantitats infinitament grans.

—El... el testimoni. Entrevistaré una sense sostre, una noia jove. Ahir hi vaig parlar i hi va estar d’acord.

Silenci recollit.

El professor Marin escriu el meu nom al full rosa, el tema de l’exposició, l’apunto per al dia 10 de desembre, així tindrà temps de fer recerques complementàries, ens recorda unes quantes consideracions generals, que no hem de parlar més d’una hora, fer una petita introducció socioeconòmica, donar exemples, la veu es va perdent, el puny del Lucas s’ha obert, ara tinc unes ales transparents, sobrevolo les taules, tanco els ulls, sóc una partícula minúscula de pols, una partícula invisible, sóc lleugera com un sospir. Sona el timbre. El professor Marin ens autoritza a sortir, deso les coses, em poso la jaqueta, em crida.

—Senyoreta Bertignac, m’agradaria dir-li dues coses.

M’acabo de quedar sense descans. Ja m’ho va fer una vegada, dues paraules en la seva numeració personal significa milions. Els altres s’atarden abans de sortir, se’n volen assabentar. Mentre espero em miro els peus, tinc un cordó desfet, com de costum. Com pot ser que amb el meu QI de 160 no sigui capaç de lligar-me els cordons?

—Vagi amb compte amb aquesta història de l’entrevista. A veure si es trobarà amb algú indesitjable, potser faria bé d’anar amb el seu pare o la seva mare.

—No s’amoïni. Ho tinc tot organitzat.

La meva mare no surt de casa de fa anys i el meu pare plora d’amagat al lavabo. Això, l’hi hauria d’haver dit.

D’un sol traç, el professor Marin m’hauria ratllat de la llista.