2 LA BÀRCINO ROMANA

Pla de la ciutat romana al segle III segons un plànol del 1850.

Roma i Cartago: xoc de titans

Els romans sempre van mostrar una gran ambició i una certa supèrbia. Això no vol dir que no fossin admirables en moltes coses, però tampoc no s’estaven de voler ficar cullerada en tot i de refer el món segons els semblava més oportú. Roma, com és ben conegut, es va fundar al començament del segle V abans de Crist. En uns dos-cents anys aquella minúscula població va aconseguir créixer prou per fundar un petit imperi entre el centre i el sud de la península Itàlica. Fa de mal dir saber què els distingia dels seus veïns i, en conseqüència, per què van tenir tant d’èxit en la seva expansió. Com en tot, les causes devien ser variades i complexes, algunes fins i tot atzaroses. Però, en qualsevol cas, fos quin fos el motiu de la seva expansió, el cert és que ben aviat la mirada dels romans es va estendre molt més enllà del territori que envoltava la seva ciutat.

Com havien fet abans els grecs, els fenicis i els etruscs, els romans van començar a sargir una xarxa comercial marítima amb vaixells que navegaven a la vista de la costa, en cabotatge. Xino-xano, es van plantar a la costa catalana i van trobar un riu d’aigües vermelloses, del color del rovell, que van anomenar Rubricatus, l’actual Llobregat, que els oferia una magnífica via d’entrada a l’interior. Com ja hem comentat al capítol anterior, a sota de la muntanya de Montjuïc van construir un establiment, tot i que no sabem de quina mena. Tampoc no sabem si en van construir altres de similars al llarg de la costa catalana. Però sí que sabem del cert que aquell pla fèrtil, a recer dels vents, ben regat per rius i rierols, no va passar desapercebut a aquella gent tan espavilada, tot i que encara van haver de passar força anys, i segles, abans que hi fundessin Bàrcino.

No hi ha millor estímul que la competència, diuen els capitalistes. I potser tenen raó, perquè els romans, quan van topar amb els cartaginesos, un altre poble tan superb i poderós com ells, van desenvolupar una política exterior més agressiva. Els cartaginesos havien estat originàriament una colònia fenícia, però amb el temps s’havien emancipat. En els seus inicis havien estat mercaders i colons de la ciutat de Tir, ara situada al sud del Líban, prop de la frontera amb Israel, però l’imperi Selèucida va conquerir la població i els cartaginesos es van quedar sense referents. Situada a molt pocs quilòmetres de l’actual Tunis, Cartago es va convertir en un Estat, amb una organització i unes institucions que no tenien res a envejar a les romanes. Disposava, per exemple, d’un Consell de Cent, com molts anys després també tindrà Barcelona, i una mena de comissió executiva de trenta membres que regia la ciutat i l’imperi. A més, Cartago tenia la sort que en aquells moments el nord d’Àfrica no era tan àrid com ara. Era una regió privilegiada, fèrtil i donava prou recursos als cartaginesos per plantejar-se l’expansió i el control de bona part del Mediterrani.

Va ser gairebé inevitable que Cartago i Roma s’enfrontessin. El primer xoc important va tenir lloc a Sicília, l’illa més important del Mediterrani fins que les diverses revolucions agràries i la diversificació dels conreus van permetre que amb el temps moltes altres zones mediterrànies produïssin collites prou abundoses. Sicília semblava feta a propòsit per al conreu dels cereals, especialment el blat. Qui controlava l’illa s’assegurava el subministrament del menjar bàsic per a la seva població, alhora que negava l’aliment a l’enemic. No és estrany que, molts anys després, durant l’edat mitjana, la Corona d’Aragó, en plena expansió, es fixés en l’illa com un objectiu principal.

L’illa era controlada, no de manera fèrria, pels cartaginesos. A mitjan segle III aC, cartaginesos o púnics, com també se’ls coneixia, van enfrontar-se amb els romans pel control de l’illa en la que s’anomenaria la primera guerra Púnica. Van guanyar els romans, i els cartaginesos, que continuaven sent forts i poderosos, van veure barrat el pas cap al nord. Aleshores, la seva atenció es va dirigir cap a l’oest, en concret cap al sud de la península Ibèrica, una zona especialment rica en minerals i amb uns habitants, els ibers, poc bel·licosos. Allà, aprofitant el port natural, van fundar una ciutat ben important: Cartago Nova, l’actual Cartagena.

Déu tanca una porta i n’obre una altra, diuen. Però la dita no és certa, com a mínim per als imperis expansius. Els cartaginesos volien ampliar el territori i venjar-se dels romans. I els romans volien rematar el que havien començat i empassar-se Cartago sencera. El punt de fricció va ser la frontera ibèrica dels dos imperis.

El tractat de l’Ebre

Cartago s’havia consolidat al sud, però Roma havia començat a implantar de manera sòlida la seva presència en la meitat nord peninsular, aproximadament al que ara és Catalunya i bona part del País Valencià. La tensió a la zona va anar creixent. Cal tenir present, però, que les fronteres d’aleshores no eren una línia com les d’ara, sinó més aviat regions, més o menys extenses, que dominaven, mal que bé, els dos poders en conflicte. Això implica, per exemple, que un dels casus belli actuals típic, el creuament il·legal d’una frontera, no es produïa amb tanta facilitat. A més, els estats antics sovint mantenien el territori gràcies a aliances tributàries i comercials amb pobles de la zona i no a través dels seus funcionaris o de la implantació d’una policia o d’un exèrcit en un indret. Així que Roma i Cartago van decidir que potser no calia arribar a les mans, havent-hi tant terreny per repartir. Els ibers, davant de l’aparició dels dos contendents, van posicionar-se en un bàndol o en l’altre, seguint el savi criteri que t’has d’aliar amb el que sembla que pot guanyar o, com a mínim, amb el que a tu et pot fer més mal. L’any 226 abans de Crist, Roma i Cartago van signar un tractat que teòricament establia una frontera precisa, el riu Ebre, encara que d’altres diuen que aquesta frontera era el Xúquer. En tot cas, era un riu important: cap al sud, de Cartago; cap al nord, de Roma.

Aquest tractat de l’Ebre reflecteix que Roma considerava la major part de l’actual Catalunya com a part de la seva zona d’influència, tot i que Cartago no ho reconegués. Els romans ja no eren només aquell poble alguns membres del qual, amb ànim lucratiu, sortien amb els seus vaixells a comerciar per les futures terres catalanes, entre les quals hi havia el pla de Barcelona. Ara ja eren una potència, un Estat sòlid —molt diferent en el tarannà dels estats actuals, però sens dubte ben sòlid—, que disposava de dues armes impressionants: en primer lloc, un exèrcit que, encara que no havia arribat al nivell d’excel·lència militar de què gaudiria uns segles més tard, era dur i experimentat; i, en segon lloc, una política exterior clara, que no es conformava d’organitzar expedicions de saqueig o establir delegacions comercials, sinó que es plantejava dominar un extens territori tot romanitzant-lo. Aquest estrany verb, romanitzar, és clau per entendre què va passar a Catalunya i per què va néixer Barcelona en temps dels romans.

Però encara no hem arribat al naixement de la ciutat. En aquests moments de tensió entre les dues potències a cavall del segle II i III abans de Crist no sabem exactament què passava al pla de Barcelona, tot i que continuava poblat pels ibers de Barkeno o pels de Laie, o per tots dos. És possible que, per a ells, la presència dels romans, que arribaven per via marítima, fos relativament normal, perquè els romans ja feia temps que tenien els ulls posats en la població més brillant del moment: la grega Empòrion.

Els grecs, però, no eren capaços de resistir seriosament l’empenta dels romans. La diferència entre la fortalesa dels uns i dels altres era notable. Empòrion havia estat fundada per colons foceus provinents de la colònia Massàlia, l’actual Marsella. Era una ciutat cosmopolita, no en el sentit d’extensa, sinó en el fet que els seus fundadors afavorien la presència dins de la ciutat de mercaders de cultures ben diverses. En aquest sentit, Empòrion era més un mercat obert que una ciutat fortalesa. La vila estava pensada per al comerç i en vivia. Però els romans hi veien molt més enllà. Empòrion era la clau de pas de la plana de l’Empordà, un terreny relativament pla i fèrtil, amb força aigua dolça, un territori ric que podia servir de base per a l’expansió per les terres que s’endevinaven més a l’oest. Després de l’expansió per Sicília, penetrar a la península Ibèrica semblava d’allò més interessant per a la puixant i jove Roma, i Empòrion era la porta d’entrada. Per als romans era, doncs, un lloc ben atractiu.

El general Anníbal travessa Catalunya amb els seus elefants

El 219 aC, només set anys després de signar el tractat de l’Ebre, Roma va arribar a una aliança amb la població ibera d’Arse, l’actual Sagunt. Aquesta aliança convertia Arse en un protectorat romà, cent cinquanta quilòmetres a l’interior del territori dominat per Cartago. Als cartaginesos, com és normal, no els va fer cap mena de gràcia i van decidir atacar els seus habitants, que van esperar en va l’ajut de Roma i, finalment, van ser destruïts: la ciutat va ser enderrocada i tots els homes foren assassinats. Els romans, lògicament, es van mostrar indignats i es van llançar a la guerra.

L’any 218 aC, Anníbal Barca, el millor general cartaginès, després d’arrasar Arse, la futura Sagunt, va conduir cap a Itàlia el seu exèrcit, format, entre altres forces, per molts aliats ibers. I ho va fer d’una manera insòlita. En comptes de transportar les seves tropes per mar en vaixells, va travessar a peu Catalunya, els Pirineus, la Provença i els Alps i es va plantar a l’actual nord d’Itàlia, on va sembrar el terror, sobretot perquè els romans no l’esperaven. Ens hem de preguntar si l’exèrcit d’Anníbal, amb els seus elefants, va passar pel pla de Barcelona. És una hipòtesi molt atractiva si no fos del tot inversemblant. Anníbal en cap moment es va enfrontar amb forces romanes en el seu pas per Catalunya, ni tan sols va ser detectat pels enemics: passar pel pla de Barcelona molt probablement hauria posat fi al secret. El més segur és que els cartaginesos viatgessin per l’interior del territori i travessessin els Pirineus per la Cerdanya, lluny d’Empòrion, on romans i grecs estaven instal·lats. Per tant, no hi va haver, almenys en aquella ocasió, cartaginesos a la futura Barcelona.

Els romans es van trobar amb l’exèrcit cartaginès lluitant, com qui diu, a les portes de Roma. I, per contrarestar-ho, van idear una estratègia brillant. Ja que derrotar Anníbal directament els resultava tan difícil —a la batalla de Cannae, els romans van rebre una pallissa espectacular—, van decidir aïllar l’exèrcit invasor tallant-li els subministraments. Com que controlaven Sicília, el pas marítim de mercaderies i reforços des de la ciutat de Cartago seria molt complicat. Però Anníbal els havia demostrat que per terra també es podia arribar fins a Roma. Era qüestió, doncs, de controlar la base cartaginesa a la península Ibèrica per barrar-los el pas per terra.

Amb aquest pensament estratègic, el legat i antic cònsol Gneu Corneli Escipió, amb el malnom d’El Calb, va comandar un parell de legions que, amb vaixells, van ocupar Empòrion, a partir d’aleshores Empúries. Si tenim en compte que una legió de l’època republicana era d’uns quatre mil homes a peu i uns quatre-cents a cavall, els pobres emporitans van veure aparèixer uns deu mil homes armats i amb molta mala lluna, disposats a quedar-se en el seu territori.

Gneu era el germà del cònsol —el màxim comandatari de la República— d’aquell any, Publi Corneli Escipió, que li havia manat que posés els cartaginesos en un atzucac: si ajudaven Anníbal s’arriscaven a perdre la principal base econòmica del seu estat, els rics territoris de la península Ibèrica. Tal com va suposar encertadament Publi, els cartaginesos van decidir que Anníbal ja s’espavilaria sense el seu ajut i, de fet, el general va establir aliances amb el rei de Macedònia, en direcció contrària de la península Ibèrica, per obtenir ajuda. Això va permetre als cartaginesos concentrar-se en la Península.

Però els romans no eren gens babaus. Gneu va començar una política amable de concessions i bons tractes a la població autòctona ibera i això va permetre trencar les aliances dels habitants dels voltants d’Empúries amb els cartaginesos. A més, va organitzar una expedició armada pel litoral per tal d’expulsar els cartaginesos, evitar que poguessin enviar expedicions d’ajuda a Anníbal i foragitar-los d’Empúries. Va passar pel pla de Barcelona? És probable, perquè la seva política d’aliances amb els ibers ho afavoria. No es va aturar fins que, prop de l’actual Tarragona, va trobar l’exèrcit cartaginès comandat pel general Hannó. Després de la batalla, que va tenir lloc prop de la població ibera de Cesse, que podria ser Tarragona, i va acabar amb desfeta cartaginesa, Gneu va tenir el control d’aproximadament el que és ara Catalunya. Potser per aquesta raó, per l’èxit en el combat, Gneu va decidir fundar una ciutat allà, Tàrraco, que amb el temps esdevingué la més important de la península Ibèrica.

La romanització

A partir de l’arribada de Gneu i, poc després, del seu germà Publi, va començar el que es coneix com a romanització, un procés d’assimilació dels ibers a través d’una triple dominació: militar, cultural i econòmica. Els ibers que volien integrar-se en el sistema romà eren benvinguts, i els que no, eren reprimits. A més, durant prop de dos-cents anys, els romans aniran fundant ciutats, algunes de relativament importants, com Bètulo —Badalona— o Iluro—Mataró—, que canviaran la fesomia del territori. Els nuclis ibers foren progressivament abandonats o absorbits per les noves urbanitzacions romanes. No es tracta d’un procés pacífic del tot per moltes raons. Una de fonamental és que molts ibers s’adonen clarament del que està passant i s’hi resisteixen. El cas dels ilergets Indíbil i Mandoni és molt significatiu. Primer, són aliats dels cartaginesos; després, es passen al bàndol romà; més tard, quan els romans ja han guanyat, es revolten, però es rendeixen i són perdonats; i, finalment, es tornen a revoltar i aquest cop moren en la lluita contra Roma. Aquests estira-i-arronsa, encara que potser no tan exagerats, són constants en la relació entre ibers i romans al llarg dels dos segles següents.

Durant aquest temps, els romans consoliden la presència al territori, tot procurant eixamplar el control sobre les ciutats iberes i els assentaments grecs. Malgrat que el territori hispànic continua en bona mesura anant a la seva, en el que és ara Catalunya els romans s’hi estableixen cada cop més profundament i la petja ibera es va diluint. Els ibers passen a ser els hispans romanitzats o hispanoromans. Fins i tot, i no gaire temps després de l’arribada dels germans Escipió, Roma divideix els territoris conquerits en províncies. El pla de Barcelona, juntament amb València, Múrcia i una part de l’actual Andalusia, forma part de l’anomenada Hispània Citerior, amb capital a Cartago Nova. Uns quants anys més tard, es torna a reorganitzar el territori i la capital de la província passa a Tàrraco, que s’ha convertit no tan sols en una ciutat militar, sinó també en una ciutat administrativa.

Roma té un control tan gran sobre el territori que no té problemes a l’hora de convertir les terres catalanes en un espai de conflicte en una de les guerres civils més conegudes que van patir els romans: la que va enfrontar Juli Cèsar amb els hereus militars de Pompeu. Com era habitual, Cèsar va guanyar l’anomenada batalla d’Ilerda, l’any 50 aC. Ell va aprofundir en la política que ja havien dut a terme altres dirigents romans —entre ells el seu enemic, però antic soci, Pompeu—, que consistia a oferir terres als legionaris que es retiraven. Això permetia assegurar el domini romà en aquella zona i alhora mantenir una reserva de veterans agraïts que podia ser útil en temps difícils. Aquesta política també la va dur a terme a Catalunya, tot i que no consta que ho fes exactament al pla de la futura Barcelona.

El naixement de la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino

Cal esperar el segon impuls de fundacions de ciutats perquè neixi Bàrcino. I el seu naixement ve de la mà del primer emperador oficial de Roma, August, nebot i fillol de Cèsar. Quan ja havia estat nomenat emperador, el 26 aC August va viatjar a Hispània decidit a posar fi personalment a algunes rebel·lions, especialment les dels càntabres i els asturs, i va resoldre instal·lar-se a Tàrraco. Ja que hi era, va reconvertir la ciutat i la va transformar en una vila amb tots els luxes suficients per satisfer les seves augustes necessitats.

D’altra banda, en els dos anys que s’hi va estar, l’emperador August, a més de fer matar els rebels, va donar impuls a les ciutats, un dels grans motors de la futura transformació del territori. August va veure clar que el nou imperi s’havia de recolzar en ciutats més grans, que servissin tant de base administrativa a les províncies com de centres de serveis dels territoris més propers. I, a més, calia crear-ne de noves, crear un teixit, una xarxa territorial que acollís tant els colons provinents de Roma com els soldats veterans que s’havien retirat després de trenta anys de servir en l’exèrcit. A més, amb la consolidació del poder romà, la base militar i comercial d’Empúries havia començat a perdre importància. Calia expandir-se cap al sud i cap a l’oest per tal de tenir bases fermes i properes en un territori cada cop més segur. Això era, clarament, pensar a l’engròs, amb ambició, i per això August s’havia fet proclamar emperador. Una d’aquestes noves ciutats fou Barcelona, tot i que al principi no es va dir pas així. Exactament, el seu nom va ser Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. Aquest nom tan recargolat no era inhabitual en els romans i, encara que costi de veure, té un cert sentit:

Colonia: perquè en definitiva era així, una ciutat on els colons, gent vinguda d’Itàlia o antics soldats amb les seves famílies, s’instal·laven en una zona assignada i gaudint d’alguns avantatges fiscals per tal de fer-los més senzilla l’ocupació d’un territori. Bàrcino va ser la segona colònia fundada pels romans al territori, just després de Tàrraco. En el món romà, ser colònia, i no municipi, tenia força avantatges. Una colònia era la fundació d’una població en un territori on no hi havia pobladors anteriorment i, per tant, es podia prescindir de les construccions anteriors. Pagava menys impostos que un municipi i estava, almenys inicialment, vinculada a l’exèrcit, cosa que en els temps romans significava que estava lligada directament als fonaments de l’Estat. Tanmateix, és cert que les decisions internes de la ciutat eren menys democràtiques que no pas en els municipis, on els habitants tenien unes responsabilitats més directes en l’administració de la vila.

Iulia i Augusta: en referència a l’emperador, que procedia de la família Júlia i havia estat nomenat August pel Senat, i indicava que la ciutat havia nascut sota els auspicis de la família imperial.

La denominació Faventia és la més fosca. Hi ha diverses interpretacions: una possibilitat seria que es tractés d’una mera apel·lació a la fortuna dels que allà visquessin; una altra, que es referís a algun poblat iber situat allà, encara que no se n’ha trobat cap constància. La tercera possibilitat és que fes referència a l’actual ciutat italiana de Faenza, d’on hipotèticament provindrien els primers colons o les principals famílies que s’hi van assentar.

Paterna. ‘Del pare’, en llatí. Aquesta apel·lació s’utilitzava quan una colònia l’havia fundada directament August o el seu principal general, Agripa.

I, finalment, Barcino. Barcino és alhora la denominació més fàcil i la més difícil d’esbrinar. Molt probablement era la translació llatina de com es pronunciava la Barkeno ibèrica. Si fos així, els romans fundadors haurien volgut remarcar la continuïtat entre les dues ciutats, la indígena i la dels dominadors. Però no en tenim cap constància, i potser no ho sabrem mai del cert. És lògic pensar-ho, però no és segur.

La fundació oficial de Bàrcino va ser entre l’any 15 i l’any 13 aC, i el lloc escollit, el mont Tàber, en el cor del que ara s’anomena Barri Gòtic. De fet, el cim del mont Tàber està aproximadament al carrer del Paradís, a molt pocs metres de la plaça de Sant Jaume i de l’edifici de la Generalitat. El nom de Tàber no és romà, sinó molt posterior. Probablement els romans no es van plantejar mai posar-li un nom.

La fundació de Bàrcino es produeix uns quants anys després que August hagi abandonat el territori, la qual cosa posa en dubte la seva influència directa en el fet. Fos l’emperador qui decidís crear aquella primera ciutat o fossin els seus funcionaris o, fins i tot, alguna família patrícia relacionada amb el clan imperial, el cas és que el naixement de la futura Barcelona es produeix enmig d’aquest impuls general de fundacions de ciutats per part de les autoritats imperials. Quan l’emperador August mori, l’any 14 dC, aquest procés s’aturarà en sec. La idea era crear una vila fortificada no gaire gran que aprofités els recursos naturals de què gaudia el pla que l’envoltava i, a més, servís com a baula de la cadena de ciutats noves, i no tan noves, que els romans van fer créixer a la costa catalana. Encara que l’imperi Romà, almenys en aquell moment i en aquella zona, no havia d’amoïnar-se per possibles atacs dels enemics exteriors, el cert és que el plantejament inicial de Bàrcino era més militar del que faria suposar una ciutat pensada per a l’explotació agrícola del voltant. A més, estava situada al peu de la Via Heraclea, el precedent de la Via Augusta, un lloc de pas que popularment es coneixia com el Camí d’Anníbal perquè, suposadament, aquell general cartaginès hi havia passat amb el seu exèrcit i els seus elefants en direcció als Pirineus.

La ciutat de Bàrcino

Bàrcino estava situada en un turó amb bona visibilitat, a prop del mar, controlant el camí natural de la costa, amb accés a l’aigua potable, perquè el mont Tàber es trobava entre dues rieres, la del Torrent de l’Olla i la de Sant Miquel. Molt probablement, a més de la muralla, hi van construir un fossar. Unes excavacions recents han revelat que aquest turó devia ser una mena de península o si més no un sortint, perquè l’aigua del mar pujava una mica a banda i banda de la ciutat, almenys en les primeres dècades. Els primers colons van haver de fer una feina de neteja del boscam prou important, ja que el turó, com encara es pot veure en alguns indrets de la costa mediterrània, estava totalment cobert per un bosc d’alzines i de roures, i amb molt pocs pins, no com ara. La forma de la nova ciutat era un octògon allargassat, alineat d’oest a est, de 412 m de llarg per 280 m d’ample. La vista més habitual per als habitants de Bàrcino devia ser cap a l’est, cap al mar, no cap al nord ni cap al sud. Des d’aquell moment històric, doncs, des de la fundació de la ciutat, els barcelonins continuen amb aquest sentit de l’orientació capgirat. Per a un barceloní, «baixar» és anar cap al mar, cap a l’est. Fins i tot els mapes de la ciutat, ja els més antics, tenen aquesta orientació, a la part de baix del mapa hi ha el mar, i, a dalt, la muntanya del Tibidabo. Doncs bé, prossiblement això es deu als romans, i al fet que el territori s’hi presta.

Bàrcino va ser construïda amb la mateixa racionalitat que els romans aplicaven arreu on posaven els peus. Com que era una mena de campament militar, la distribució interior es va fer tal com es feien les construccions efímeres en campanya. Hi havia dos carrers principals que la creuaven, el cardo maximus, de nord a sud, i el decumanus maximus, d’est a oest. O sigui, de l’actual plaça Nova, al costat de la catedral, al portal del Regomir; i de la plaça de l’Àngel, on hi ha la sortida del metro, fins al carrer d’Avinyó. En el seu encreuament formaven una gran plaça, el fòrum de la ciutat, situada on ara hi ha la Generalitat i la Casa dels Canonges i una part de la plaça de Sant Jaume.

Una de les obsessions de tots els regidors de Cultura que han passat al darrer segle per l’Ajuntament ha estat fer un dia o altre excavacions a la plaça. Però els regidors de Cultura acostumen a estimar-se el seu càrrec i saben que una excavació d’aquesta mena deixaria la plaça, el cor de la ciutat, empantanegada durant mesos o, fins i tot, anys. Sota la plaça, doncs, se suposa que hi ha meravelles arqueològiques que, de moment, dormen el son dels justos. Les restes del fòrum, doncs, hauran d’esperar. Quan existia el fòrum, estava culminat pel temple dedicat a August, del qual encara se’n poden veure unes columnes si s’entra al local del Centre Excursionista de Catalunya, al carrer del Paradís. I, al voltant de tot aquest perímetre, es va aixecar una muralla d’uns set metres d’alçada, feta amb fang, fusta i maons, no gaire impressionant. Com passa sovint, totes aquestes estructures no es van construir en un període de temps curt, sinó que es van anar desenvolupant al llarg dels segles. La Bàrcino romana devia arribar a tenir en els moments de màxima esplendor —o, potser, de màxim amuntegament— gairebé cinc mil habitants. Si fos així, els barcinonensis devien viure com han viscut sempre els barcelonins al llarg de la història de la ciutat: els uns sobre els altres, fregant-se l’esquena. La sensació de terreny escadusser ha perviscut tota la vida en aquesta ciutat, potser amb alguna petita excepció, com en els primers decennis després de l’enderrocament de les muralles, en ple segle XIX. Però és tan curt el temps que els barcelonins han sentit que respiraven i que passava aire pels seus carrers que gairebé fa la sensació que ens trobem davant d’una anomalia històrica.

Els primers pobladors de la ciutat

Els primers pobladors de la ciutat van ser colons, possiblement provinents directament d’Itàlia o veterans de les guerres càntabres —potser, en definitiva, eren els mateixos— i les seves famílies. De fet, aquest era un sistema habitual des dels consolats de Màrius, un segle abans. Els soldats llicenciats rebien terres allà on acabaven el servei o en algun indret recentment conquerit o colonitzat. Bàrcino complia, doncs, amb els requisits. A més, la nova colònia devia ser cobejada pels seus primers habitants perquè, en contra del que passava sovint en moltes altres noves ciutats, no naixia enmig d’un territori conflictiu o en una frontera incerta o sota unes condicions de supervivència difícils. Al contrari. Bàrcino es trobava ben endins del territori propi; a prop de la Via Heraclea, aviat anomenada Augusta, a no gaire distància d’un centre relativament gran i consolidat com era Iluro (Mataró) i no gaire lluny de la capital provincial, Tàrraco. A més, estava envoltada de terra ben fèrtil. En excavacions pròximes a la desembocadura del Llobregat, per exemple, s’han trobat restes d’explotacions agrícoles dels habitants de Bàrcino. La nova ciutat era un bon lloc.

Encara que la majoria dels nous barcinonensis o faventins, com també se’ls deia al principi, fossin pagesos, ben aviat les necessitats pròpies d’una urbanització van afavorir l’arribada d’alguns colons que estaven disposats a fer serveis dins mateix de la ciutat. Sovint, i més tenint en compte que la nova colònia es trobava a la perifèria d’una província ja per ella mateixa prou perifèrica, els nous habitants eren lliberts, una institució molt important a Roma. Malgrat que la distinció habitual dels ciutadans era entre patricis i plebeus, el cert és que en la societat romana convivien gent amb categories socials i jurídiques ben variades: dels esclaus als estrangers aliats, o als qui tenien alguns drets de ciutadania, però no tots, o els lliberts.

Un esclau adquiria la condició de llibert quan era alliberat legalment, per la raó que fos. L’exesclau quedava com a deutor etern del seu antic amo i li devia un respecte i una consideració molt alts. Tot i que això soni molt servil a les nostres orelles del segle XXI, el cert és que aquesta consideració pel senyor estava molt arrelada en la societat romana, i ciutadans que no tenien cap avantpassat esclau mantenien aquesta relació, diguem-ne «clientelar», amb els homes més respectats de la comunitat. Els lliberts podien arribar ben amunt. I a Bàrcino van arribar-hi. Molts dels prohoms que es van distingir en la vida de la nova colònia romana havien estat esclaus o, encara més habitual, el pare o l’avi ho havien estat. En una o dues generacions, les famílies de lliberts podien obtenir la consideració social, i això, que va ser comú a la societat romana, es va veure sovint a Bàrcino. Així, doncs, els primers pobladors de la ciutat no devien ser la gent més selecta de Roma.

Però els pobladors no tan sols provenien d’Itàlia. Molts ibers, per raó de matrimoni, de feina o per apropar-se a qui manava, també van decidir formar part d’aquella primera Barcelona. Cal pensar que, quan es funda la ciutat, els romans ja fa un parell de segles que estan instal·lats més o menys profundament en el territori. Per tant, una nova colònia, al costat del principal camí, sota els auspicis, d’una manera o altra, de l’emperador i abocada a l’agricultura i els serveis, devia resultar força atractiva als ibers.

I també, segur, des del segle II, ja hi van arribar alguns jueus després de la destrucció de Jerusalem per Titus l’any 70. Els primers jueus barcelonins fins i tot devien arribar abans, entre altres coses perquè potser ja hi eren. Molt probablement, alguns jueus es van instal·lar al territori hispanoromà entre els segles III o II aC. A Empúries, fa uns anys es va trobar un segell amb una inscripció jueva d’aquella època. Tot i així, no es coneixen traces de l’existència de cap comunitat jueva nombrosa en el territori fins després de l’expulsió de l’any 70 i, per tant, molt possiblement estem parlant de poques famílies. Alguna d’elles no és descartable que s’instal·lessin a Bàrcino per aprofitar les bondats comercials de la ciutat.

El centre de la vida ciutadana: el fòrum i el temple d’August

No disposem d’una crònica que ens expliqui fil per randa com va ser la construcció progressiva de la ciutat. Sabem, però, que el centre de la vida ciutadana era el temple dedicat a August, just al cim del mont Tàber, al fòrum. Les investigacions dels arqueòlegs han arribat a la conclusió que el temple va ser edificat poc després de la constitució de la colònia. Com que August es va morir l’any 14, més o menys uns vint-i-cinc anys després que nasqués Bàrcino, molt possiblement el temple és d’aquella època, perquè el seu successor i fill adoptat Tiberi va promoure la construcció de temples per recordar el primer emperador divinitzat. Així, doncs, al començament del segle I, Bàrcino ja estava culminada pel temple d’August. Ara en queda poc, d’aquell temple, tot just quatre columnes, però durant molts i molts anys devia ser la icona de la ciutat. Una mica com és ara la Sagrada Família o com va ser durant un temps l’estàtua de Colom, al port de Barcelona.

El temple, sens dubte, presidia les celebracions dels habitants de Bàrcino, tot i que els temples, a la civilització romana, no es feien servir de la mateixa manera que, sobretot els occidentals, ens hem acostumat a veure en els darrers segles. Un temple era un lloc reservat als sacerdots i a la gent autoritzada en raó del càrrec o de la cerimònia. Molts romans, ben religiosos, no van trepitjar mai l’interior d’un temple públic, i no per això van deixar de complir cap mena de precepte sagrat. El vessant privat de la religió a Roma era molt més important que no pas el públic, on tenia un punt d’ostentació. Les cases disposaven a l’entrada d’un altar o uns prestatges on es mantenia el culte als petits déus familiars i als avantpassats que, per al cas, també tenien una certa aurèola de santedat.

Els temples estaven reservats als grans déus o, a partir d’August, als emperadors divinitzats després de morir. Ara que estem en una època en què els únics homes i dones divinitzats són els que surten als mitjans de comunicació, mantenim una certa incredulitat respecte al culte a un emperador. Però no ens ha d’estranyar que a la humanitat del passat li succeís el mateix. El culte a l’emperador déu mai no va ser tan popular com altres cultes més tradicionals i menys descaradament ideats per assegurar l’hegemonia dels poderosos. A Roma sempre va ser més popular Júpiter que l’emperador August. A més, les autoritats romanes, amb el seu afany perquè s’adorés els emperadors, no ajudaven a la credibilitat de la qüestió. A part d’algunes jaculatòries, els emperadors divins no eren gaire citats pels seus coetanis. Com més allunyat s’estava del centre de l’imperi, més senzill era, però, que els emperadors es transformessin en déus, especialment els morts ja feia temps. L’espectacle dels senadors discutint i maniobrant pels carrers de Roma no devia facilitar el respecte per la seva figura. En canvi, a províncies, aquests senadors i alts càrrecs de l’Administració imperial no se’ls veia, i, per tant, era mes còmode imaginar l’emperador, el cap de tota aquella colla, com un ésser fabulós allunyat de tot el que és terrenal. Això explica que aquest culte pels emperadors divinitzats fos especialment promogut lluny de Roma, en llocs com Bàrcino i la Tarraconense. No queda clar l’èxit que va tenir entre els hispanoromans. Altres aspectes de la religió romana menys institucionals, en canvi, sí que se sap que van tenir un fort arrelament, molt probablement perquè eren més propers al sentir ancestral dels habitants. Adorar els déus familiars en un petit altar interior de les cases o mirar al cel o al mar i pensar que eren regits per grans déus, que movien i manipulaven aquells espais immensos al seu gust, era més senzill que no pas pensar que un senyor que en vida havia sigut un intrigant, cruel i despòtic, ara, pel fet que s’havia mort, podia vetllar per tu i els teus a la Terra.

El fet que Bàrcino disposés d’un gran temple i d’un fòrum desmesurat per a les proporcions no gaire generoses de la ciutat també ens explica, paradoxalment, per a què volien inicialment els romans aquella ciutat que havien fet néixer en un turó ridícul —a només quinze metres d’altura sobre el mar— d’una plana fèrtil. Bàrcino estava cridada a ser un centre administratiu i religiós de la franja litoral catalana, almenys durant uns dos-cents cinquanta anys. Les dimensions del fòrum de Bàrcino són excessives si només havia de fer servei als habitants de la ciutat. I un temple tan llustrós, nou de trinca, tampoc no té gaire sentit si no s’hi havien de celebrar cerimònies d’una certa categoria, superior a les que devien necessitar els poc més de dos mil habitants que habitualment tenia la colònia. D’altra banda, en aquells temps, la ciutat no semblava cridada a ser cap mena de metròpoli o de centre militar que hagués d’aplegar molta població. Tàrraco cobria de sobres la primera possibilitat, mentre que la qüestió militar no devia preocupar gaire els romans en aquell moment, en què ja s’havien desfet de tots els enemics estrangers importants i que acabaven de sortir de tres guerres civils amb un guanyador clar i rotund: August i el seu nou sistema imperial.

Com es vivia a Bàrcino?

A partir del temple i del fòrum, que era el cor de la ciutat, tota la resta estava dividida en quadrícules. Les restes de les edificacions que s’han trobat són una mica desconcertants, com és habitual en aquesta mena de ruïnes. Al costat de cases de rics hi havia barris on l’olor de la salaó de peixos de platja es barrejava amb la de l’orina que es feia servir per adobar les pells. En una colònia tan relativament petita, hi convivien totes les classes socials d’una manera molt més promíscua que no pas ara a la majoria de les ciutats del món. No hi havia barris separats i allunyats, sinó zones limítrofes sense discontinuïtats.

Els barcelonins tenim molta sort, ja que per entendre com es vivia a Bàrcino es pot visitar un dels barris romans, que s’ha conservat força bé. Això sí, aquest barri està situat en el subsòl, just a sota de la plaça del Rei, a pocs metres de l’antic temple d’August. De fet, és l’atracció estrella del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA). Si s’accedeix al museu per l’entrada del carrer del Veguer, es puja al primer pis de l’edifici i, des d’allà, s’agafa un ascensor fins al subsòl. L’indicador de l’ascensor no marca –1 o la lletra S o U, d’underground, com és habitual. L’indicador marca els anys que es viatja en el temps en aquell petit tram d’ascensor: -2.000 anys, o sigui, un viatge fins al principi de la nostra era. A baix es pot caminar per sota de la plaça del Rei i hi ha les restes de les cases de l’època romana. De fet, aquell barri de Bàrcino es dedicava a la indústria i són edificis industrials els que han sobreviscut, que sovint també servien d’habitatge o de botiga. Com passa sovint en les ruïnes arqueològiques, les restes són poc explícites. Es fan més fàcils d’interpretar quan el visitant s’imagina que una serra mecànica monstruosa ha tallat els edificis i només ha deixat en peu el que hi havia per sota del metre i mig d’alçada. Quan es veu així, s’entén més bé com era aquell barri de Bàrcino, situat just a la banda nord del fòrum.

L’estretor dels carrers ens dóna la imatge d’un barri sorollós, molt típic de la civilització romana. La vida dels romans no transcorria a casa, sinó més aviat al carrer o de visita a altres cases o a les termes, una mena de club social on bàsicament els homes anaven a relaxar-se, fer negocis i parlar de política. De política i de quadrigues. Les curses de quadrigues eren un esport molt popular en tot l’imperi Romà, i els homes de Bàrcino, malgrat no disposar d’un estadi, també eren aficionats a aquest entreteniment. Era un esport que, com passa amb el futbol actual, permetia l’ascensió social dels que s’hi implicaven; i implicar-s’hi no volia dir necessàriament conduir un d’aquells carros tan inestables i perillosos, sinó promocionar-se i obtenir un prestigi social i polític molt superior al que es podia aconseguir per altres vies.

El patrici Luci Minici Natal Quadroni i el seu auriga esclau

Un cas clar d’aquest procés va ser un patrici barceloní, Luci Minici Natal Quadroni, potser el fill més il·lustre que la colònia de Bàrcino donà a l’imperi. Luci Minici va guanyar la cursa de quadrigues de la 227 Olimpíada, que es va celebrar l’any 129. I això té molt de mèrit, perquè Luci Minici és possible que no estigués gens dotat per a la conducció de quadrigues. Era fill d’un senador del mateix nom, que havia estat amic de l’emperador Trajà. Venir de bona família serveix de ben poc si no es tenen ambicions a la vida, i Luci Minici Natal en tenia, d’ambicions: volia arribar ben amunt. Primer de tot, l’any 127 va abandonar Bàrcino per anar-se’n a viure a Tàrraco, la capital provincial de la Tarraconensis. No sabem si va ser la seva primera visita a la ciutat, però en tot cas segur que devia quedar enlluernat per l’esplendor de la capital. Tàrraco era una ciutat de quaranta mil habitants, vint vegades més gran que Bàrcino. Era una ciutat esplèndida, tant, que un poeta i historiador que hi havia viscut uns deu o quinze anys abans, Luci Anneu Florus, la va descriure en aquests termes:

Tàrraco és per a mi la ciutat més agradable i volguda de totes les que són apropiades per descansar. Aquí tens un poble honrat, econòmic, tranquil, que guarda una certa reserva amb els forasters, però que, un cop provat, els tracta bé. El cel, que és molt temperat, no té canvis bruscs de temperatura i l’any sembla una primavera constant. La terra és fèrtil als camps i més encara en els serrats; produeix vi i blat tan bons com Itàlia i la collita de la tardor no n’és inferior. A més, la ciutat ofereix grans avantatges perquè conserva estendards de Cèsar, ostenta en el seu nom el títol de triomfal i posseeix monuments notables de procedència estrangera.

Si realment Tàrraco era així, no és estrany que Luci Minici Natal s’hi trobés la mar de bé. La vida més provinciana de Bàrcino devia contrastar amb l’esplendor de la vida ciutadana de Tàrraco. Tenia un gran amfiteatre, un fòrum impressionant, un palau de primera i, sobretot, un hipòdrom on cabien trenta mil persones, cosa que representava tres quartes parts de la població de la ciutat. O sigui, com si ara l’estadi del FC Barcelona tingués una capacitat d’un milió dos-cents mil espectadors. Que l’hipòdrom fos tan enorme només s’explica perquè les curses de quadrigues devien atreure espectadors de tot arreu de la província, la qual cosa ens fa suposar que Luci Minici, patrici com era i aficionat a les curses, no devia ser el primer cop que veia Tàrraco quan va anar a viure-hi un parell d’anys abans de la 227 Olimpíada.

Ell es va dedicar en cos i ànima al món de les curses i va fer el que havia de fer un patrici si volia guanyar una carrera: comprar un esclau especialista. Perquè Luci Minici no va guanyar cap cursa reconeguda, en canvi el seu esclau sí. I això no ens hauria de sorprendre, ja que aquest era el sistema habitual; els esclaus romans no actuaven mai en nom propi, sinó que seguien ordres d’un amo i actuaven en nom seu. Per tant, aquell esclau conductor de quadrigues comprat a Tàrraco corria les curses com si el mateix Luci Minici portés les regnes del carro.

Les curses de quadrigues tenien un codi intern molt rígid, carregat de simbolismes, de vegades poc comprensibles, com passa ara amb els grans esports de competició. Hi havia diverses faccions, que es distingien pels colors, habitualment el verd, el blau, el vermell i el blanc, i els partidaris d’una o altra facció podien arribar a les mans amb certa facilitat. No se sap sota quina facció va fer enrolar Luci Minici el seu esclau, però sí que a Tàrraco tots plegats es van classificar per participar a les Olimpíades. Això implica que van guanyar les curses classificatòries que se celebraven a l’hipòdrom de la ciutat. Dos anys després, Luci, el seu esclau, i, possiblement, la seva quadriga i alguns cavalls, van participar a la cursa dels Jocs Olímpics i la van guanyar. Aleshores, com ara, els grans herois esportius gaudien d’un gran prestigi social. A més, en la societat romana, els homes que volien seguir el cursus honorum, la carrera política, s’havien de lluir i fer ostentació de la seva vàlua i generositat. Luci Minici Natal ho va començar a fer amb la victòria olímpica i va seguir en la línia. Ho sabem perquè a Bàrcino s’han trobat algunes làpides pagades per ell o pels seus clients en què es lloa la figura del personatge. Luci Minici va arribar a cònsol i procònsol de Líbia, que en aquells temps representava estar molt amunt en la jerarquia imperial.

El mateix Luci Minici es va encarregar de recordar la seva victòria en una inscripció al santuari d’Olímpia. Prop de dos mil anys després, aquesta inscripció va ser reproduïda amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, i la rèplica es va instal·lar a Montjuïc, a la zona on van tenir lloc les cerimònies més importants dels Jocs. No gaire lluny d’allà, al Museu d’Arqueologia de Catalunya, es conserven dues plaques de pedra més del patrici. La més antiga és de l’any 125, fins i tot anterior als Jocs, i està feta per deixar constància que pare i fill Minici havien donat als habitants de Bàrcino uns banys amb pòrtics i un aqüeducte en uns terrenys de la seva propietat. Aquests terrenys podria ser que fossin l’actual plaça de Sant Miquel, on ja fa uns anys es van trobar unes termes. La segona placa de pedra es va gravar després de la mort de Luci Minici Natal fill, i explica com aquest home sempre va tenir Bàrcino al cor. És una placa del col·legi de sevirs augustals. Aquest nom tan estrany es refereix a una institució romana ben singular, un grup de sis lliberts que s’encarregaven que el culte al déu emperador August es mantingués al llarg del temps. Lliberts, un altre cop a Bàrcino... Aquests sevirs van sufragar una làpida per mostrar el seu agraïment etern a Minici, perquè la ciutat havia de rebre eternament uns diners fruit dels interessos d’un capital que va llegar a la ciutat. Bàrcino rebria aquests diners el dia de l’aniversari de Luci Minici. No se sap quin era aquest dia i probablement per aquesta raó cap ajuntament no s’ha plantejat demanar a cap institució financera que li continuïn lliurant aquests diners cada any.

L’exemple de Minici és revelador de fins a quin punt els romans tenien clar que la ciutadania de l’imperi els igualava en drets i deures. És cert que haver nascut a Roma era un plus i procedir de províncies no gaudia de gaire prestigi —i, si no, es pot mirar el que es deia a Roma de Ciceró, que era d’Arpinum, un noi de poble com si diguéssim—, però això no treu que algú vingut d’un indret remot no pogués fer una gran carrera a la capital de l’imperi. Els romans, a més, sentien un gran orgull pels seus orígens lligats a la terra. Hi va haver desenes d’exemples de grans dirigents romans que, en un moment determinat, van tornar a la seva terra ancestral a viure del camp. L’orgull que sentia Luci Minici pel seu llogaret, Bàrcino, també respon a aquesta particularitat romana. Això, per als barcelonins actuals, continua sent vàlid. Encara que la ciutat té dos mil anys d’història, potser pels gens que van deixar els romans, el cert és que els barcelonins parlen sovint del seu poble, referint-se al poble d’on vénen els seus avantpassats. Aquest enyor sol ser una mica impostat, perquè, si bé és habitual que de tant en tant les famílies barcelonines es traslladen al poble dels orígens i, fins i tot, acostumen a tenir-hi un aixopluc, és més cert encara que ben pocs hi anirien a viure permanentment, ni tan sols per passar-hi la vellesa. Barcelona pesa massa.

Camins entre tombes

Com passa sovint quan mirem els grecs, els egipcis o els xinesos antics, la mirada cap al passat romà de Barcelona es perd en el temps. Són massa segles de dominació, massa generacions d’habitants de la ciutat, massa esdeveniments desconeguts per poder explicar fil per randa tot el que els barcinonensis van experimentar i com això va donar caràcter a la ciutat. Curiosament, ha estat d’ençà del segle XX que han aflorat més restes del passat romà de la ciutat. En els segles anteriors, les ruïnes romanes eren bàsicament això, ruïnes, i tenien poca o cap importància. Només en els últims cent anys s’han cercat, tret a la llum i glorificat aquestes restes pètries. Una de les restes romanes més conegudes de Barcelona s’ha conservat per un cúmul de casualitats. Després dels bombardejos dels avions italians, aliats als insurrectes de la Guerra Civil de 1936-1939, moltes zones de la ciutat van quedar malmeses. De fet, algunes de les places actuals existeixen perquè els edificis que hi havia a sobre van ser enderrocats per les bombes o van quedar en tan males condicions que, finalment, es va decidir tirar-los a terra. Aquest és el cas de l’actual plaça de la Vila de Madrid, a tocar de la Rambla. Les bombes de l’any 1938 van destrossar el convent de les carmelites descalces que hi havia allà. Als anys quaranta, l’Ajuntament franquista va decidir tirar a terra l’edifici, inservible d’altra banda. Quan ho van fer, van començar a trobar tombes, i no precisament de monges. Eren les tombes romanes que ara es poden contemplar a la plaça.

Si mirem el plànol de la Bàrcino romana, veurem amb facilitat que l’actual plaça de la Vila de Madrid està situada fora de les muralles; no gaire lluny, però clarament fora del recinte urbà. Això no és estrany, perquè els romans no enterraven els seus morts dins dels murs de la ciutat. El més habitual era que disposessin les tombes a banda i banda dels camins que es dirigien cap a la vila. Per entrar i sortir de qualsevol ciutat romana, havies de passejar entre les tombes. Així doncs, les sepultures que hem trobat de Bàrcino ens delimiten, segur, un camí que conduïa a la ciutat.

Però ni les tombes ni els camins no són tots de la mateixa categoria, sens dubte. Les tombes de l’actual plaça de la Vila de Madrid estaven situades en un camí auxiliar que duia fins al que és ara el barri de Sarrià. Connectava de manera secundària amb la Via Augusta i, per tant, no era dels camins principals. Per això, les tombes que s’han conservat i que podem veure avui dia tampoc no són de la gent principal de la ciutat, sinó de lliberts i, fins i tot, d’esclaus. El jaciment s’ha estudiat a bastament i ens revela la duresa de la vida dels antics romans: moltes criatures, molta gent jove, moltes malformacions i trencadissa d’ossos. O sigui que els romans, o com a mínim la gent senzilla de Bàrcino, podien comptar que moririen joves i que tota la seva vida haurien de fer feines físiques intenses. Els dolors articulars i ossis eren freqüents en aquella ciutat i això ens lliga, un cop més, amb la Barcelona actual. Una queixa habitual dels barcelonins és el mal d’ossos, atribuït habitualment a la gran humitat que pateix la ciutat un dia sí l’altre també. Potser, simplement, és una altra herència de la Bàrcino romana.

Una porta al mar

El camí flanquejat de tombes ens revela, indirectament, una altra cosa. La via que anava cap a Sarrià, com hem dit, era secundària. Així, doncs, on es trobaven les vies principals? Eren les que acabaven a les portes de la ciutat, allà on hi havia més trànsit. La més important era la Porta de Mar, en l’actual carrer del Regomir. Per aquella porta entraven i sortien totes les persones relacionades amb el tràfic marítim i amb les activitats de la costa. No debades Bàrcino va arribar a ser coneguda arreu de l’imperi per les ostres exquisides que es criaven al seu mar, tot i que, òbviament, no eren l’activitat principal de la ciutat. El transport de mercaderies agrícoles, l’atenció als viatgers que circulaven per la Via Augusta, de nord a sud, les gestions administratives, el culte a August...; tot plegat va fer augmentar la importància d’aquella petita ciutat. Tàrraco, sense cap mena de dubte, fou durant tota l’època romana el centre de referència de tot el territori. Però Bàrcino, encara que no creixés gaire, va anar guanyant a poc a poc més pes.

En bona part, la puixança de Bàrcino es devia, simplement, al fet que havia copiat algunes de les virtuts de Tàrraco. Per exemple, la criança d’ostres. El geògraf Estrabó parla de les ostres que es crien a Tàrraco, malgrat que la costa de la ciutat no els és favorable. No és estrany que els legionaris, els primers habitants de Bàrcino, copiessin la tècnica de conreu de les ostres. El que potser és més sorprenent és que les ostres de Bàrcino fossin més apreciades que les de Tàrraco. Un gran poeta de la segona meitat del segle IV, Dècim Magne Ausoni, les va lloar fervorosament. I no tan sols va lloar les ostres de Bàrcino, sinó també un altre producte molt preuat en aquella època, el garum, que va fer córrer el nom de la ciutat fins al darrer racó de l’imperi. El garum era una mena de salsa feta amb vísceres fermentades de peix. Explicat així, tira enrere, però no és el cas. De fet, té un gust intens, però es dissol molt fàcilment amb l’aliment amb què es barreja com passa amb la salsa de soja asiàtica. El garum, doncs, era un condiment, un complement perfecte per al menjar, el salava i li reforçarva el gust. Encara que habitualment es considera que el garum estava reservat a les classes privilegiades, passa el mateix que amb alguns aliments contemporanis: tot depèn de la qualitat del condiment. No era caviar, per entendre’ns, sinó més aviat un complement alimentari sofisticat, però relativament comú. De factories de garum n’hi havia força al llarg de la costa mediterrània, i, fins i tot, a l’atlàntica, com a Tarifa. Però un dels garums més apreciats del món romà era el de Bàrcino. Ausoni, per exemple, que era senador, n’era un partidari fervent. Quan el seu nét i deixeble favorit Meropi Ponç Anici, futur sant Paulí de Nola, es va traslladar a Bàrcino, Ausoni li va escriure diverses cartes en què li parlava de tota mena de coses, algunes de ben mundanes.

Meropi Ponç Anici havia viatjat fins a Bàrcino esperonat pel fet que la seva dona, de nom Teràsia, era de la ciutat. A Bàrcino va consolidar la crisi religiosa que, anys després, el portà a fer-se bisbe de la diòcesi de Nola, al sud d’Itàlia. El pobre home, uns quants anys abans, havia patit la mort del seu fill quan estaven a l’actual Alcalá de Henares i això el va trasbalsar. Tot i que les cròniques no n’indiquen el motiu, tot fa pensar que el viatge a Bàrcino devia ser fruit d’aquest patiment i que la parella, especialment Teràsia, volia passar aquell tràngol al caliu de la família. En tot cas, per al seu mentor i avi Ausoni, aquest fet tan trist no va suposar cap obstacle perquè li fes arribar un seguit de cartes ben esnobs i carregades d’explicacions i comentaris frívols i força aguts. Aquest és el cas de la menció de les ostres i el garum de Bàrcino. Segons Ausoni, Bàrcino estava construïda «sobre un mar d’ostres», que és una imatge ben bonica de com devia ser la costa davant de la ciutat, plena de criadors dels mol·luscs surant sobre el mar. Ausoni també enveja Meropi perquè podrà gaudir del garum de Bàrcino, d’excel·lent qualitat. Per guarir-se les ferides de l’ànima, i potser entrar amb bon peu en el misticisme cristià, Meropi devia compartir la dieta habitual dels barcelonins d’aquells temps.

Sabem, per unes excavacions que es van fer a peu de la muralla que estava situada en l’actual carrer del Sotstinent Navarro, que els barcelonins menjaven quantitats industrials de sardines. I ho sabem també pel costum que tenien els avantpassats de llençar les deixalles al peu de la muralla. En aquest punt, s’han trobat centenars d’espines de sardines, la qual cosa fa pensar que la gent de Bàrcino no devia patir gaire del colesterol gràcies a l’omega 3 d’aquests peixos tan abundosos. I, ostres, un munt de closques d’ostres, senyal que era una menja popular i no necessàriament sofisticada. També s’han trobat molts esquelets de rates rosegats, un tipus de carn que en èpoques posteriors serà molt popular, però no en temps dels romans.

La ciutat coronada

Possiblement, de tota manera, Barcelona no hauria arribat on va arribar si les coses no haguessin anat mal dades en tot l’univers romà. En el segle III, l’entramat romà va patir una greu crisi que va comportar que durant cinquanta anys, com a mínim, l’imperi davallés. Els emperadors duraven poc, de vegades tan sols mesos, i morien assassinats per les seves pròpies tropes. El comerç es va alentir, les plagues van créixer, els esclaus es revoltaven, els pobles fronterers —els anomenats bàrbars pels romans— van començar a entrar periòdicament i de manera violenta en els límits imperials. Tot plegat, un desastre. Tot i que la Tarraconense quedava lluny del centre imperial i les conseqüències de tants problemes arribaven més o menys esmorteïdes, el cert és que la província i les seves ciutats no van poder escapolir-se del deteriorament del sistema imperial.

Per a Bàrcino, paradoxalment, la crisi imperial, que va fer tant de mal, va resultar una benedicció. No és que, almenys en primera instància, les relacions comercials que mantenia la ciutat no es ressentissin de la inseguretat i el desànim econòmic. Però precisament per aquesta raó es va decidir emprendre una obra que canviaria, sens dubte, el destí d’aquella colònia pròspera però no gaire important. La muralla que s’havia construït inicialment per tancar la ciutat no era especialment imponent, sinó la normal i lògica que corresponia a una colònia que havia nascut en uns temps on el territori no patia amenaces ni per terra ni per mar. Es tractava més d’una qüestió simbòlica: donava categoria a la població i feia sentir psicològicament segurs els habitants. Només disposava de torres defensives als angles i a les portes, però quant a seguretat no era res de l’altre món.

En el segle III, però, les coses ja no eren tan senzilles. L’imperi Romà ja no s’expandia i el seu sistema econòmic se’n va ressentir. Com qui va amb bicicleta, que, quan s’atura, cau, en l’imperi, el fre de l’expansió va comportar la davallada. La península Ibèrica, que es considerava una zona interior molt segura de l’imperi, només estava protegida per una legió, la Gemina, ubicada a Lleó, molt lluny de la Tarraconense. No és estrany, doncs, que l’arribada d’incursions germàniques provinents del nord, bàsicament francs i alamans, sorprengués la gent de Bàrcino i Tàrraco amb relativament poca protecció. Tàrraco va patir diverses incursions i va ser atacada i saquejada. Però no tan sols Tàrraco. Durant com a mínim una dotzena d’anys, pràcticament totes i cadascuna de les poblacions romanes de l’actual Catalunya van ser atacades pels francoalamans. Entre d’altres, les actuals Badalona, Sant Andreu de Llavaneres, Mataró, Sant Cugat, Sabadell, Altafulla, Calafell, Reus, Vilanova i la Geltrú, Girona, Tossa de Mar, Empúries i Lleida van ser atacades i, algunes, destruïdes. Cent cinquanta anys més tard, l’historiador Orosi va dir que encara en aquell moment eren visibles els efectes d’aquella devastació.

Bàrcino, tot i que alguns indicis arqueològics poc clars podrien indicar el contrari, no va arribar a ser atacada o, com a mínim, saquejada. La raó rau en les muralles. Recordem que Bàrcino havia estat fundada per militars retirats, i, malgrat que ja feia més de dos-cents cinquanta anys de la fundació, l’esperit casernari de la gent de Bàrcino romania, pel que sembla, intacte. En aquella època, potser alarmats per les notícies que venien d’altres llocs de l’imperi, potser després d’alguna mala experiència, Bàrcino va fer una reforma molt profunda de les seves muralles. Una reforma tan intensa que va canviar no tan sols la fesomia de la ciutat, sinó també la percepció que s’havia tingut de Bàrcino fins aleshores. A causa d’aquelles noves i imponents muralles, Bàrcino aconseguí en relativament poc temps rellevar Tàrraco en la capitalitat.

Bàrcino va començar a refer les muralles entre el 268 i el 270, mentre manava l’emperador Claudi II el Gòtic, anomenat així perquè va matar molts gots en les seves gestes bèl·liques. La muralla no va canviar gaire de forma, només s’hi va afegir una ciutadella quadrada al costat del Portal de Mar, que, recordem-ho, era l’entrada principal de la ciutat. Però sí que van canviar, i molt, dues coses: l’amplada i alçada dels murs i les torres defensives. Els murs van passar a mesurar, com a mínim, dos metres de gruix, i, en alguns llocs, van arribar fins i tot als vuit. I, d’alçada, tenien entre vuit i setze metres. A més, es van construir desenes de torres adossades als nous murs, en concret setanta-vuit torres. La majoria eren quadrangulars, com les que es poden veure encara ara, dissimulades pels afegits medievals, a la plaça de Ramon Berenguer el Gran, a tocar de la Via Laietana, o la que hi ha a l’interior d’un hotel de luxe al carrer de Lledó. També hi havia torres rodones, com les que emmarcaven les portes de la ciutat. Ara se’n conserven dues que són molt fàcils de distingir: les que emmarquen l’entrada al carrer del Bisbe sobre la plaça Nova, a tocar de la catedral. Hi havia torres cada sis o vuit metres de muralla i això va donar a la ciutat l’aspecte d’una corona plena de punxes. No és estrany, doncs, que, amb el temps, Bàrcino es conegués com la ciutat coronada.

Els materials que es van emprar per a la construcció de la muralla van ser ben particulars, des de la perspectiva del segle XXI. Bàsicament, els romans van agafar el que van trobar, els feia nosa o no els semblava gaire útil. És a dir, materials sobrers. A part de la pedra de Montjuïc, com era habitual, i el morter tradicional de les construccions romanes, els habitants de Bàrcino van utilitzar estàtues, làpides, àmfores trencades, pedres reutilitzades d’altres construccions, de tot... Un exemple es pot veure al subsòl del Museu d’Història de la Ciutat, on es pot entrar en una de les torres quadrangulars que dóna a la plaça de Ramon Berenguer i es distingeix clarament el poti-poti constructiu que van fer servir els romans. De fet, el sentit pragmàtic dels habitants de Bàrcino devia ser molt comú a tot l’imperi, perquè, per a la construcció del Colosseu de Roma, es va fer servir la mateixa tècnica i, si s’ha malmès tant amb els anys, és perquè posteriorment es va fer servir com a pedrera de construccions noves. En la construcció de la muralla de Bàrcino també es van reutilitzar bona part dels monuments funeraris que es trobaven, com hem vist abans, flanquejant els camins que conduïen a la ciutat. Si s’han conservat els de la plaça de la Vila de Madrid, és probable que es degui al fet que eren relativament petits i poc importants respecte als que es van utilitzar. La resta, ara forma part de les muralles o del que en queda.

Febre constructiva

L’aixecament d’una muralla tan magnífica va convertir encara més Bàrcino en un pol d’atracció comercial i administratiu. Al segle IV, és quan es construeixen les cases més luxoses de tot el període romà. Se’n pot visitar una mostra al carrer de Sant Honorat, molt a prop de la plaça de Sant Jaume. Encara que la realitat actual ens ensenya que en èpoques de crisis econòmiques un grup de la població en surt sempre molt beneficiat, sembla que a Bàrcino aquests beneficis es van repartir —tan bé o tan malament com es feia en aquell període— entre tota la població. El cert és que a Bàrcino, en el segle IV, es produïren alguns canvis urbans que són significatius del que està passant arreu de l’imperi. Molts edificis de servei públic, com les termes situades davant del mar i que feien servir aigua salada, es deterioren o, directament, són enderrocades, mentre que cada cop es construeixen més termes privades. Les grans cases s’amplien i ocupen espais que fins a aquell moment havien estat públics, senyal que l’autoritat i el respecte a una llei llunyana s’està degradant i que es dóna un canvi de paper entre el que és públic i el que és privat. Per la seva banda, també la indústria triomfa. D’aquell moment és la consolidació del barri industrial del darrere del fòrum, el que es pot visitar en el subsòl del Museu d’Història de la Ciutat.

Tota aquesta febre constructiva no hauria estat possible sense un bon subministrament d’aigua potable. En el mont Tàber no hi havia fonts naturals i encara que tot el pla de Bàrcino estava plet de rieres i rierols i hi havia moltes zones pantanoses, els enginyers romans segur que no van ser proclius a esperar asseguts que la pluja fos abundant i els petits rius d’allau s’omplissin. Si podien, els romans no acostumaven a deixar les coses a mitges i pel que fa a les obres hidràuliques eren especialment meticulosos. Per això, i encara que no està del tot documentat, molt probablement des del principi de la colònia hi van dissenyar algun sistema d’arribada d’aigua. El que és segur és que en el segle III, i quan es van construir les segones muralles, aquest sistema ja estava del tot establert gràcies a un aqüeducte que duia aigua del riu Besòs, una aigua clara i neta, molt millor i més abundant que la que es podia extreure dels contraforts de Collserola. Alguns dels arcs d’aquest aqüeducte encara es poden veure a la plaça del Vuit de Març i, encara que ara ja no es veuen, també passaven pel carrer dels Arcs, a tocar de la plaça Nova, i allà on hi havia l’entrada occidental de la ciutat.

Aigua, muralles, una certa tranquil·litat... No és estrany que en aquella Bàrcino del segle IV les coses anessin bé en tots els àmbits. Fins i tot els negocis, marxaven a tota màquina. D’aquest període, per exemple, s’han trobat moltes àmfores, senyal que el comerç de la ciutat era esplèndid. També en aquesta època surt un cos de guàrdia que se situa a la Porta de Mar i fa pagar impostos —anomenats, molt gràficament, portoria— a les mercaderies i també als transeünts que volen entrar a Bàrcino. Allà s’han localitzat fins ara un centenar de monedes que devien caure a terra durant aquests pagaments de peatges i que mai no es van recollir. Algunes monedes provenen de seques de tot l’imperi Romà, fet que prova el comerç intens que tenia la ciutat i les connexions que mantenia Bàrcino, malgrat els mals temps que travessava el Mediterrani.

Un déu cristià

A més de tots aquests canvis, un fenomen, no del tot nou, està a punt de minar per sempre les bases de l’imperi Romà, com a mínim el d’Occident. Aquest fenomen s’anomena cristianisme, una religió oriental que estava causant furor entre els habitants de l’imperi. Per a les classes baixes i els esclaus, el cristianisme tenia un discurs igualitari que els resultava molt agradós a les orelles. A més, connectava amb els anhels més profunds del poble, perquè apropava molt Déu —un de sol, a més, i no una munió inabastable de divinitats— a la vida quotidiana. Els déus pagans no eren gens empàtics amb els humans, mentre que el deu cristià, sempre que mantinguessin un cert codi de conducta, era més comprensible. Per a les classes dominants, el cristianisme inicialment no resultava gens atractiu, més aviat els semblava una religió subversiva. Per això, les autoritats imperials, durant el segle III i una part del IV, es dedicaren a perseguir amb més o menys intensitat els cristians. A Bàrcino, com a tot l’imperi, van arribar tant els cristians com les ànsies de reprimir-los. De fet, una bona part dels sants barcelonins s’originen en aquells temps, encara que de proves històriques que la majoria d’aquests homes i dones que van acabar assassinats pel seu compromís religiós hagin existit n’hi ha ben poques.

La santa que més impressiona els barcelonins és santa Eulàlia, patrona de la ciutat. Sortint del claustre de la catedral pel carrer del Bisbe, hi ha el carrer de Sant Sever —un altre sant barceloní llegendari—, que desemboca a la baixada de Santa Eulàlia. Allí hi ha una imatge de la santa i uns versos de Jacint Verdaguer a propòsit del martiri que va patir la jove Eulàlia:

Veient acostar les flames

també recula Dacià;

la tanca dins una tina

que té sagetes per claus,

tota encerclada de glavis

i ganivets de dos talls.

Baixada de Santa Eulàlia,

tu la veres rodolar

d’un abisme a l’altre abisme

per aquells rostos avall,

deixant per rastre en les herbes

un bell rosari de sang.

Aquests versos, que acostumen a resultar incomprensibles del tot per a aquells que no coneixen la llegenda, s’han d’explicar. Fan esment de la història d’una noia, Eulàlia —nom que actualment se sent més en la forma moderna de Laia—, que, quan tenia tretze anys, va voler convèncer el governador romà, Dacià, que no fes cas de l’emperador Dioclecià i deixés de perseguir els cristians. La noia, que d’ofici era cuidadora d’oques, sabia parlar d’allò més bé i només amb l’oratòria com a arma va anar des de Sarrià, on vivia, fins a Bàrcino per complir la seva missió, que, a hores d’ara, ja podem qualificar de divina. La retòrica d’Eulàlia només va convèncer Dacià d’una cosa: que aquella noia era molt perillosa i per això va decidir eliminar-la fent-la patir tant com pogués. En un exercici d’imaginació, va decidir que a Eulàlia se li apliquessin tants turments com anys tenia. Sort que només en tenia tretze, doncs. Com passa sovint en les llegendes de martiris de sants, la història esdevé especialment morbosa. Primer es va despullar la futura santa, i, tenint en compte que es diu que era una noia agraciada, la perversió està servida. Despullada, se la va dur pels carrers de Barcelona fins al futur carrer de l’Arc de Santa Eulàlia, un carreró que desemboca al carrer de Ferran. Allà se la va empresonar i el fet el commemora una capella molt petita que mostra la imatge de la santa màrtir. Aquell va ser el primer dels tretze martiris promesos per Dacià i s’ha de dir que va ser el més suau de tots, perquè la van torturar amb una imaginació digna d’una pel·lícula d’adolescents nord-americans. Analitzat el repertori de tortures —que inclouen, per exemple, cremades, mutilacions, esquinçaments i abrasions amb pedres—, és obvi que Dacià o els seus sicaris no van saber dosificar el nivell de patiment d’Eulàlia. La majoria de les tortures lògicament l’haurien portada a la mort si no fos que la noia era una futura santa, amb la qual cosa, en una persona diguem-ne normal, només li haurien pogut infligir un parell o dos de martiris i no els tretze promesos. El martiri més famós és el desè, el que va portar el poeta mossèn Cinto Verdaguer a escriure els versos anteriors. Com que no hi havia manera que la noia morís, els romans van decidir aplicar un pèl de més de creativitat a les tortures. Al final del carrer de Sant Sever van tancar Eulàlia nua dins d’una bóta plena de claus i de vidres trencats i la van llançar per aquella costa, la futura Baixada de Santa Eulàlia, amb ànims criminals. Ho van fer tretze cops, un cop més commemorant l’edat de la noia. Però, com ja es poden imaginar, no va passar res. Eulàlia va sortir de la bóta, nua com estava, sense la més petita ferida. No és estrany que els romans, a qui pel que es veu aquesta mena de miracles els deixaven bastant freds, decidissin que tot aquell martiri començava a resultar una mica avorrit. El darrer suplici, el que els va funcionar, va ser un clàssic en la tortura romana: la crucifixió. Feia anys que els donava bons resultats i, un cop més, no els va decebre. Tanmateix, van voler que la crucifixió d’aquella jove fos especialment humiliant i, en lloc de crucificar-la amb una creu convencional, la van clavar, despullada com anava, en una mena de X per tal de mostrar més impúdicament el seu cos. Però Dacià i els seus malvats pinxos no comptaven que Déu estava vetllant per Eulàlia, i, mentre la noia estava clavada, el Senyor va fer que nevés i amb la neu el cos de la santa va quedar arrecerat de les mirades lascives dels habitants pagans de Bàrcino.

Ja es veu que tot plegat no té gaire sentit, i més quan es comprova que aquesta llegenda és pastada a la d’una santa anterior del mateix nom, Eulàlia, però en aquest cas de Mèrida. Tot i així, s’ha de dir que on la tradició de l’Eulàlia màrtir va arrelar va ser a Barcelona i, probablement des del segle XV, hi havia un penó o bandera que només es treia en processó en moments de gran perill per a la ciutat. És possible que n’existís una doble versió: una de les banderes per als perills i una altra, simplement, per a les processons de Corpus Christi. En tot cas, va ser aquest penó el que va sostenir la defensa de la ciutat de Barcelona durant el setge de 1714, i aleshores, com també abans, va tenir un gran valor simbòlic per als barcelonins. Encara a hores d’ara, en aquests temps laics i descreguts, la santa màrtir i llegendària té influència en la vida dels barcelonins. Moltes nenes de la ciutat s’anomenen Laia, l’Ajuntament fa anys que potencia de nou les festes que commemoren la patrona i és un dels motius habituals d’admiració per part dels turistes que visiten la catedral i veuen en el claustre tretze oques que commemoren l’ofici de la santa i també el nombre tretze, que, pel que hem vist, la va perseguir tota la vida i fins i tot després de morta.

La nòmina de sants barcelonins provinents del període de repressió dels cristians a Bàrcino està farcida de personatges llegendaris, sense cap connexió amb la realitat. No és estrany, perquè bona part dels sants, especialment els màrtirs d’aquell moment, són fruit de la imaginació i l’Església no els ha esborrat del Martirologi Romà, que és com es diu el catàleg de sants reconeguts per la institució. Tanmateix, hi ha alguns sants que, encara que la història que ens n’ha arribat tingui alguns components fantasiosos, no es pot dubtar de la seva existència. És el cas, per exemple, de sant Cugat, aquest sí un màrtir de primera divisió, que va acabar els seus dies degollat, on hi ha ara el monestir, a la població veïna de Barcelona de Sant Cugat del Vallès. Les restes del màrtir, però, són en una arqueta, no gaire espectacular, a la cripta de Santa Maria del Mar, a Barcelona.

Un altre sant barceloní important d’aquella època, bé, molt lleugerament posterior, és sant Pacià. Aquest sí que va existir i fins i tot sabem detalls de la seva vida: va néixer a Bàrcino o en algun indret dependent directament de la ciutat en el primer terç del segle IV. Ell fou el segon bisbe cristià de la ciutat, encara que l’Església durant molts segles va afirmar que hi havia bisbes a Barcelona des de poc després de la mort de Crist, cosa del tot improbable. Pacià era casat i va tenir un fill relativament cèlebre, Dextre, que va arribar a ser alt funcionari de la cort de l’emperador Teodosi el Gran. Però, malgrat que la paternitat és sens dubte una qüestió important, a Pacià se’l recorda principalment perquè va ser nomenat Pare de l’Església. Pacià era teòleg i va escriure un munt sobre el baptisme, la supremacia del Papa i contra els heretges, i ho devia fer amb tanta eloqüència i sentit, que va deixar una petja profunda en les primeres discussions teològiques de la santa mare Església.

La popularitat de Pacià en el seu temps devia ser gran, encara que ara els barcelonins no el recorden mai. Sota el seu influx, Bàrcino va començar a transformar-se, com de fet ho estava fent tot l’imperi, en una ciutat romana cristiana. El canvi era substancial perquè els emperadors romans ja promovien en aquell moment el cristianisme com a religió de l’Estat. Constantí, des de l’any 313, va deixar de perseguir els cristians com havien fet els seus antecessors, motivat en bona mesura pel suport que aquest grup li va donar per eliminar els que amenaçaven el seu poder. A partir de l’any 325, el cristianisme va ser considerat una religió del tot legal a l’imperi. La fi dels martiris només la devien lamentar els lleons que s’havien acostumat a cruspir-se els cristians al circ.

Des que al segle XVIII es va publicar la monumental obra Història de la decadència i caiguda de l’Imperi Romà, d’Edward Gibbon, l’adopció del cristianisme com a religió oficial de l’imperi, ja al final del segle IV amb l’emperador Teodosi, ha estat considerat un dels motius clau de la davallada de Roma. Els historiadors actuals no ho tenen tan clar i apunten, a més, altres causes, sovint econòmiques i militars. Sigui com sigui, el que és cert és que l’adopció del cristianisme com a religió oficial va trastocar les bases del que havia estat l’imperi Romà fins aleshores. Tant ho va fer que, al mateix temps, l’imperi es va dividir en dues parts, una a l’Occident, on pertanyia Bàrcino, i una altra a l’Orient, amb capital a Bizanci, posteriorment Constantinoble. Justament la part occidental va ser la que va entrar en aquest procés de decadència i posterior caiguda que deia Gibbon.

A Bàrcino, però, ja hem vist que la decadència i la posterior caiguda de l’imperi no li va anar del tot malament. En primer lloc, la Tarraconense, la província a la qual pertanyia la ciutat, era un indret avorrit i pròsper, encara que d’una prosperitat relativament poc luxosa per al nivell a què la resta de l’imperi estava més o menys acostumat. La gent de la província, segons va anar decaient l’impuls central, va anar agafant autonomia pròpia de mica en mica, tal com va passar en molts altres indrets de l’imperi. Un major autogovern que també comportava que les decisions administratives passessin més que mai per les ciutats de la regió.

Bàrcino, que, com hem vist abans, estava ja molt ben posicionada, va agafar impuls gràcies a aquests canvis. El bisbat i, probablement, un dels grans senyors que vivien a la ciutat i que s’havien convertit al cristianisme, van començar a construir la primera basílica que va tenir la futura Barcelona, allà a on hi ha ara la catedral. La data de quan es va construir no està del tot clara, però probablement va ser durant el segle IV. També hi ha restes d’una altra basílica d’aquella època on hi ha l’actual església dels Sants Just i Pastor, a l’altra banda del fòrum.

Aquestes dues esglésies, que, molt transformades, continuen d’una manera o un altra dempeus, configuren la continuïtat de la presència en el mateix lloc de Barcelona de dues esglésies des de fa més de 1.700 anys. Poques ciutats al món ho poden dir això...