No és difícil estimar la ciutat on has nascut i on has passat la infantesa. L’acumulació de records i de vivències fa que sigui extremament senzill mirar-ne amb afecte els carrers, les places, les botigues, els bars, les esglésies, els museus, els colors i la llum i sentir-la part d’un mateix. Barcelona, com poques altres ciutats del món, també gaudeix d’un do inhabitual: és capaç de fer-se estimar per persones que no hi viuen i que no hi han viscut, per viatgers, turistes, passavolants... És molt difícil trobar algú a qui Barcelona no hagi impressionat. Alguns parlen de la llum de la ciutat, potser perquè no coneixen aquells dies grisos de l’hivern barceloní; d’altres, de la barreja entre el gust burgès a l’estil de París i els colors, les olors i els sabors del tot mediterranis; uns quants esmenten els monuments o les avingudes com el passeig de Gràcia, la rambla de Catalunya i les omnipresents Rambles. En tot cas, acostuma a haver-hi una coincidència: l’encant dels barcelonins i el seu contacte càlid amb els visitants.
És cert, tot això? Barcelona és tan extraordinària o, simplement, està vivint uns anys d’esplendor com mai abans? La ciutat brilla en un moment en què la vella Europa ha perdut el pes que tenia en el passat, en què el Mediterrani es veu més com un problema que no pas com una solució, en què la barreja d’identitats i de cultures que defineix aquestes primeres dècades del segle XXI comporta unes tensions que resulten difícils de suportar. I, tot i així, Barcelona destaca, enamora, refulgeix.
Un dels motius d’aquesta brillantor es deu al fet que Barcelona no és gens uniforme. Hi ha tants ambients diferents que es fa difícil no trobar-ne algun que t’agradi i, al mateix temps, no apreciar aquesta heterogeneïtat. Barcelona és una ciutat relativament petita, però en pocs quilòmetres quadrats condensa una gran varietat i permet viure un mateix fet, com per exemple la sortida del sol, de maneres ben diferents.
Quan la llum comença a despuntar, les parelles felices i els borratxos infeliços trepitgen la sorra freda de la platja del Bogatell i la ciutat esdevé un indret abocat al mar, carregat de l’olor del salnitre i la remor de les onades. A Pedralbes, en canvi, enmig dels grans habitatges de luxe, els gossos borden i els passos ressonen en els carrers. A Gràcia, els noctàmbuls asseguts als bancs de la plaça de la Revolució fumen les últimes cigarretes mentre observen les passes apressades de la gent que va a treballar. A l’Eixample, els carrers rectilinis veuen el pas sorollós i atrafegat de les furgonetes de repartiment entre els edificis modernistes.
Aquests ambients tan diferents no han sorgit del no-res. Des de fa més de dos mil anys, Barcelona s’ha anat fent i transformant fins a esdevenir el que és a hores d’ara. Costa una mica imaginar com un indret aparentment petit s’ha acabat convertint en un lloc tan fascinant. Un mapa ens pot ajudar i el Google Earth també ens pot servir. Des de molta altura, la ciutat es veu d’un color marronós clar. Està encaixonada entre una muntanya no gaire alta, verda i frondosa, i el mar. Si encara ens allunyem més, tenim la sensació que Barcelona forma part, simplement, de l’al·luvió deixat per dos rius, un de més gran, a l’esquerra mirant des del mar, i un altre de més petit, just a l’altra banda de la muntanya que tanca Barcelona. I si continuem enlairant-nos i canviant la perspectiva, percebrem que Barcelona està situada en l’única plana litoral que hi ha en molts quilòmetres al nord i al sud.
Encara que avions i satèl·lits només fa quatre dies que es van inventar, aquest coneixement del territori s’ha tingut al llarg de tota la història. Els homes i les dones que van passar per aquesta plana a través dels segles eren ben conscients que era un terreny privilegiat, ben regat per rius i rierols, fèrtil, arrecerat del mar i ben comunicat. A més, el mar que banya Barcelona, el Mediterrani, és tranquil i navegable i això no és un element menor. Només a partir del segle XVI, la importància d’aquest mar en la història de la civilització començarà a davallar lentament, i, tot i que a hores d’ara no té el pes que tenia fa cinc-cents anys, el Mediterrani continua sent un dels indrets centrals del planeta.
Barcelona, que es troba a l’extrem occidental del Mediterrani, té la sort d’estar ben situada per al comerç. Durant l’edat mitjana, els mercaders de la ciutat, la principal durant la Corona d’Aragó, funden ambaixades comercials per tota la costa. De fet, quan, després del descobriment d’Amèrica, el Mediterrani perd a poc a poc el primer lloc del comerç mundial, els barcelonins s’espavilen i giren els ulls cap a terres més llunyanes. A partir del segle XVIII, Barcelona, de grat o per força, tracta preferentment amb anglesos i holandesos. A mitjan segle XIX, la construcció del canal de Suez dóna nova vida als ports mediterranis europeus. En estalviar-se la volta fins al cap de Bona Esperança, els vaixells del gran comerç entre Àsia i Europa no dubten a convertir cinc grans ports europeus interiors —Atenes, Nàpols, Gènova, Marsella i Barcelona— en les seves noves destinacions. Així, doncs, bona part de l’esperit cosmopolita de Barcelona prové d’aquesta mirada cap a l’exterior.
Però no es pot copsar l’ànima d’aquesta ciutat sense observar-la més de prop. Sisa, un dels cantants de l’Ona Laietana, un moviment musical entre el folk i el pop que va reeixir als anys setanta i vuitanta, deia que Barcelona era turística i domèstica. I no li faltava raó. Fins a la caiguda de les muralles, a mitjan segle XIX, Barcelona ocupava molt poc espai. Encara a hores d’ara, si mirem un plànol de la ciutat, la forma de les muralles, pràcticament del tot destruïdes, es pot resseguir en el traç dels carrers del centre. Doncs bé, en aquest espai tan petit hi havia de tot: conspiracions, revoltes, bandositats, carrers de rics, carrers de pobres, indústries, edificis institucionals... Anar amb carro o a cavall, com era habitual en aquelles èpoques, es feia molt difícil dins de Barcelona, perquè els carrers eren estrets i atapeïts de gent. Potser d’aleshores ve la passió barcelonina per caminar. Ara, quan la ciutat ja no és abastable a peu, els barcelonins continuen, sempre que poden, anant d’un lloc a l’altre caminant. Per això, al centre de la ciutat i, sobretot, al relativament gran districte de l’Eixample, conviuen perfectament, sovint en els mateixos edificis, els habitatges particulars amb les oficines i, sempre, sempre, les botigues a peu de carrer.
Les botigues són també un dels trets característics de la ciutat. Potser no són les més boniques del món, tot i que n’hi ha algunes de precioses, moltes de les quals estan a punt de desaparèixer per l’especulació immobiliària i la pressió de les franquícies multinacionals. Però la majoria d’establiments no són per força tradicionals. Tret dels barris més benestants —i no tots—, les botigues formen part del paisatge quotidià dels barcelonins. A l’Eixample n’hi ha moltes d’instal·lades a les antigues carboneres dels edificis (allà on es desava el carbó per a la calefacció i les cuines), en un semisoterrani, mig enfonsades a terra, i que, ben mirades, resulten una mica sorprenents com a espai comercial.
L’arribada de la immigració asiàtica les darreres dècades ha transformat, de nou, el concepte de botiga. Els xinesos i els pakistanesos han creat, sobretot, perruqueries i supermercats d’horaris estratosfèrics. Els autòctons, però, continuen dominant encara aquests dos rams. No és fàcil trobar perruqueries especialitzades ni carnisseries o xarcuteries que no siguin regentades per barcelonins de soca-rel. El barceloní aprecia la botiga de sota de casa, però, al mateix temps, determinades coses les va a comprar al que anomenen «centre», que no té res a veure amb el centre geogràfic de la ciutat, ni tan sols amb el centre financer o polític, sinó, sens dubte, amb el centre comercial, una àmplia zona que comprèn des del carrer de la Portaferrissa fins al carrer de Provença, i des del passeig de Gràcia fins al carrer de Balmes, i que té com a cor la poc agraciada plaça de Catalunya. En aquesta àrea és on es concentren les botigues de prestigi, que no necessàriament són les més cares. De fet, l’eix que va d’oest a est pel passeig de Gràcia queda momentàniament truncat a la plaça de Catalunya i continua pel portal de l’Àngel, el carrer que va pràcticament en paral·lel a la Rambla, i és on el lloguer dels locals comercials és el més car de l’Estat i també dels més cars d’Europa.
Anar a passejar, anar a comprar, canviar d’ambient... Barcelona és una ciutat que es fa estimar. Qui busca, com a París, vistes monumentals, no en trobarà de tan impressionants, però segur que veure la ciutat des d’una de les torres de la Sagrada Família li farà perdre, per un moment, l’alè. Qui busca aquella sensació cosmopolita de Londres, no la trobarà tan acusada, però un passeig pel Raval li permetrà olorar totes les aromes culinàries de Bombai, de Dakar i de Cochabamba. Qui busca aquell ambient entre casolà i elegant de Roma no el localitzarà, però, davant d’un plat de paella Parellada al Set Portes, podrà gaudir d’un menjar familiar a la mateixa cadira on van seure Ava Gardner o Pablo Picasso.
Però no tot és meravella, a Barcelona. Una de les coses que més xoquen als forans és la poca estima que els barcelonins tenen per les persones destacades. Més aviat, al contrari. Quan Antoni Gaudí, l’arquitecte de la Pedrera o de la Sagrada Família, va ser atropellat per un tramvia a l’encreuament entre la Gran Via i el carrer de Bailèn, ningú no el va reconèixer fins unes quantes hores després. Era un personatge molt respectat, però els barcelonins apartaven la mirada quan els passava pel costat. Harrison Ford, que va viure a Barcelona unes quantes setmanes acompanyant la seva dona, Calista Flockhart, anava sovint a comprar queviures al mercat de la Concepció, al barri de l’Eixample. Els paradistes ho comentaven, li somreien, i para de comptar. Sembla que l’actor estava ben sorprès del poc interès que aparentment despertava. Richard Gere va arribar a Barcelona el 1990, pocs mesos després que s’hagués estrenat Pretty Woman, per ser entrevistat en un programa de televisió. Només hi havia estat un cop abans, però no havia tingut temps de veure amb tranquil·litat la ciutat, per això va demanar als responsables del programa que li allarguessin l’estada un parell de dies. Gere es va allotjar en un hotel de la Rambla, i, des d’allà, acompanyat només per una relacions públiques de la televisió, es va passejar pels carrers, sense que la seva presència despertés més atenció que algun comentari i alguna mirada.
Aquest comportament dels barcelonins és significatiu i explica una altra de les característiques que fan diferent aquesta ciutat. Barcelona se sent capital d’un estat i, tècnicament, no ho és. Des dels regnes medievals, una ciutat dels dominis feudals es convertia en la més important políticament. Però, això, en aquella època, era força relatiu. Jaume I, un dels reis catalans més recordats, viatjava sempre amunt i avall dels seus dominis, entre altres coses perquè així els nobles, que tenien l’obligació d’acollir-lo, havien de fer front a les despeses del seu manteniment. També les Corts, el Parlament de l’època, es reunia de manera itinerant, i durant la Corona d’Aragó acostumaven a celebrar-se en poblacions equidistants de les tres principals ciutats dels regnes: Barcelona, València i Saragossa. Tanmateix, ja en aquell temps, Barcelona era la ciutat més important i en certa manera exercia de capital.
A l’edat moderna, totes les monarquies europees tendiren a establir-se en algun lloc i a alimentar una burocràcia creixent. Aquest indret esdevingué la capital. Barcelona, tot i que continuava sent la ciutat principal de la Corona d’Aragó —amb permís, en algun moment, de Nàpols i de València—, va començar a perdre empenta, perquè el monarca ho era també de molts altres regnes, el principal dels quals era Castella. A Castella, Felip II convertirà una població menor, Madrid, en la seu administrativa, cada cop més gran i més important. L’aristocràcia catalana, molta amb palaus a Barcelona, marxa a la Cort central i Barcelona queda com una ciutat estranya, una capital sense els atributs de ser-ho.
Aquest abandonament de l’Administració, que durant molts i molts anys fou més aviat menysteniment, ha forjat la mentalitat barcelonina, una mica diferent de la d’altres ciutats catalanes. Una ciutat sense grans palaus, però amb edificis residencials molt atractius, on les celebritats són ben tractades, però no són venerades; una ciutat republicana, encara que avui en dia visqui en una monarquia; una ciutat treballadora i burgesa al mateix temps. Això és Barcelona.
Les dades oficials diuen que té una mica més d’un milió sis-cents mil habitants, que ocupa un centenar de quilòmetres quadrats, que és capital d’una comunitat autònoma d’Espanya. Els barcelonins, però, saben que viuen en una continuïtat urbanitzada de prop de quatre milions d’habitants, en una superfície d’uns sis-cents cinquanta quilòmetres quadrats, i bona part d’ells senten que la seva ciutat és la capital d’un país: Catalunya. Aquesta estranya combinació de realitats i de sentiments fa de la ciutat i dels seus habitants un conjunt singular. Barcelona és una ciutat amb una ànima pròpia, una ànima que ha nascut d’una història diversa i conflictiva, d’una història profundament humana.