Havia estat capturat per la milícia feixista el 13 de desembre de 1943. Tenia vint-i-quatre anys, poc seny, cap experiència, i una inclinació ferma, afavorida pel règim de segregació al qual m’havien reduït les lleis racials feia quatre anys, a viure en un món meu escassament real, poblat per civilitzats fantasmes cartesians, sinceres amistats masculines i amistats femenines exsangües. Cultivava un moderat i abstracte sentiment de rebel·lió.
No m’havia estat fàcil escollir el camí de la muntanya i contribuir a preparar allò que, en opinió meva i d’altres amics no gaire més experts que jo, hauria hagut de convertir-se en un escamot partisà afiliat a «Justícia i Llibertat». Mancaven els contactes, les armes, els diners i l’experiència per aconseguir-los; mancaven els homes capacitats i, en canvi, estàvem aclaparats per una munió de gent incompetent, de bona o de mala fe, que arribava allí dalt des de la plana buscant una organització inexistent, quadres, armes, o fins i tot únicament protecció, un amagatall, un foc, un parell de sabates.
En aquell temps encara no m’havien ensenyat la doctrina, que més tard havia d’aprendre ràpidament al Lager, segons la qual el primer deure de l’home és perseguir els propis objectius amb mitjans adequats, i qui s’equivoca la paga; per la qual cosa no puc sinó considerar conforme a justícia el desenvolupament successiu dels fets. Tres centúries de la milícia que havien sortit en plena nit per sorprendre un altre escamot, molt més important i perillós que nosaltres, amagat a la vall contigua, van irrompre en una espectral albada de neu al nostre refugi i em van dur a la vall com a persona sospitosa.
En els interrogatoris que van seguir, vaig preferir declarar la meva condició de «ciutadà italià de raça jueva», perquè considerava que no hauria aconseguit justificar d’una altra manera la meva presència en aquells llocs massa apartats fins i tot per a un «refugiat», i perquè estimava (sense raó, com es va veure després) que admetre la meva activitat política hauria comportat tortures i la mort segura. Com a jueu em van enviar a Fossoli, a prop de Modena, on un camp de concentració immens, destinat anteriorment als presoners de guerra anglesos i americans, anava recollint els que pertanyien a les nombroses categories no grates al govern feixista republicà acabat de néixer.
Al moment de la meva arribada, és a dir, a finals de gener de 1944, els jueus italians al camp eren uns cent cinquanta, però al cap de poques setmanes el seu nombre va arribar a més de sis-cents. Es tractava en gran part de famílies senceres, capturades pels feixistes o pels nazis per imprudència seva o com a conseqüència de delacions. Uns quants s’havien entregat espontàniament, perquè estaven desesperats a causa de la vida errabunda que duien, perquè no tenien mitjans o per no separar-se d’un parent capturat, o fins i tot, absurdament, per «resoldre la situació legal». També hi havia un centenar de militars iugoslaus internats, i alguns altres estrangers considerats políticament sospitosos.
L’arribada d’una petita secció de les SS alemanyes hauria hagut de fer dubtar fins i tot els optimistes; tanmateix es va arribar a interpretar aquesta novetat diversament, sense extreure’n la més òbvia de les conseqüències, de manera que, malgrat tot, l’anunci de la deportació va trobar els ànims desprevinguts.
El dia 20 de febrer els alemanys havien inspeccionat el camp amb cura, havien fet recriminacions públiques i vehements al comissari italià per la defectuosa organització del servei de cuina o per l’escassa quantitat de llenya distribuïda per a la calefacció; fins i tot havien dit que aviat entraria en funcionament una infermeria. Però al matí del 21 es va saber que l’endemà els jueus marxarien. Tots: cap excepció. També els nens, també els vells, també els malalts. Cap a on, no se sabia. Calia preparar-se per a quinze dies de viatge. Per cada un que faltés a l’ordre de presentar-se se n’afusellarien deu.
Només una minoria d’ingenus o d’il·lusos es va obstinar a mantenir l’esperança: nosaltres havíem parlat llargament amb els pròfugs polonesos i croats, i sabíem què volia dir marxar.
Amb els condemnats a mort, la tradició prescriu un cerimonial auster, apropiat per posar en evidència que tota passió i tota còlera són ja apagades, i que l’acte de justícia no representa sinó un trist deure envers la societat, de manera que fins pot anar acompanyat de pietat envers la víctima per part del mateix executor. Per això s’evita al condemnat qualsevol preocupació exterior, se li concedeix la solitud, i, si ho vol, la confortació espiritual; es procura, en fi, que no senti al seu voltant l’odi o l’arbitrarietat, sinó la necessitat i la justícia, i, juntament amb el càstig, el perdó.
Però a nosaltres això no ens fou concedit, perquè érem massa, i el temps era poc, i a més, finalment, de què havíem de penedir-nos, i de què ser perdonats? El comissari italià va disposar, doncs, que tots els serveis continuessin funcionant fins a l’avís definitiu; per tant, la cuina no es va tancar, els serveis de neteja van treballar com de costum, i fins i tot els mestres i els professors de la petita escola van fer classe al vespre, com cada dia. Però als nens aquell vespre no els van posar deures.
I va arribar la nit, i va ser una nit tal, que vam saber que no hi havia ulls humans que poguessin veure-ho i sobreviure-hi. Tothom va sentir això: cap dels guardians, ni italians ni alemanys, va tenir l’ànim de venir a veure què fan els homes quan saben que han de morir.
Cadascú es va acomiadar de la vida de la manera que més se li adeia. Alguns van resar, altres van beure fora mesura, altres es van embriagar amb la darrera passió execrable. Però les mares van vetllar per preparar amorosament el menjar per al viatge, i van rentar els nens, i van fer l’equipatge, i a l’alba els filats espinosos estaven plens de roba blanca infantil estesa al vent; i no van oblidar els bolquers, i les joguines, i els coixins, i totes les coses que elles saben prou bé i que els nens sempre necessiten. No faríeu el mateix vosaltres? Si us haguessin de matar demà amb el vostre fill, no li donaríeu menjar avui?
En el barracó 6 A vivia el vell Gattegno, amb la dona i els nombrosos fills, néts, gendres i joves trafegoses. Tots els homes eren fusters; venien de Trípoli, després de molts i llargs viatges, i sempre havien portat amb ells les eines de l’ofici, i els estris de cuina, i els acordions i el violí per tocar i ballar després de la jornada de treball, perquè eren gent alegre i pietosa. Les seves dones van ser les primeres a enllestir els preparatius per al viatge, silencioses i ràpides, per tal que quedés temps per al dol; i quan tot va estar a punt, el pa cuit, els farcells lligats, aleshores es van descalçar, es van deixar anar els cabells, i van disposar per terra els ciris fúnebres, i els van encendre seguint el costum dels pares, i van seure a terra formant una rotllana per a la lamentació, i tota la nit van resar i van plorar. Molts de nosaltres ens vam quedar davant de la seva porta, i va davallar a la nostra ànima, nou per a nosaltres, el dolor antic del poble que no té terra, el dolor sense esperança de l’èxode que es renova cada segle.
L’alba ens va agafar a traïció; com si el nou sol es confabulés amb els homes en la determinació de destruir-nos. Els diversos sentiments que s’agitaven dintre nostre, d’acceptació conscient, de rebel·lió impossible, d’abandonament religiós, de por, de desesperació, confluïen ara, després de la nit insomne, en una col·lectiva i incontrolada follia. El temps de meditar, el temps de decidir s’havien acabat, i tot intent de raonar es va dissoldre en un desvari per sobre del qual, dolorosos com cops d’espasa, emergien en un llampec, tan a prop encara en el temps i en l’espai, els bons records de les nostres cases.
Moltes coses vam dir i vam fer aleshores; però d’aquestes és millor que no se’n servi memòria.
Amb l’absurda exactitud a què més tard hauríem d’acostumar-nos, els alemanys van fer el recompte. Al final, «Wieviel Stück?», va demanar el brigada; i el caporal es va apressar a saludar, va respondre que les «peces» eren sis-centes cinquanta i que tot estava en ordre; aleshores ens van carregar dalt dels autobusos i ens van dur a l’estació de Carpi. Aquí ens esperava el tren i l’escorta per al viatge. Aquí vam rebre els primers cops: i la cosa va ser tan nova i insensata que no vam sentir dolor, ni en el cos ni en l’ànima. Només un estupor profund: com es pot colpejar un home sense ràbia?
Hi havia dotze vagons, i nosaltres érem sis-cents cinquanta; al meu vagó només érem quaranta-cinc, però era un vagó petit. Heus aquí, doncs, davant dels nostres ulls, sota els nostres peus, un dels famosos combois ferroviaris alemanys, aquells que no tornen, aquells dels quals, estremint-nos i sense acabar-nos-ho de creure, n’havíem sentit a parlar tan sovint. Exactament així, punt per punt: vagons de mercaderies, tancats per fora, i a dintre homes, dones, nens, comprimits sense pietat, com a mercaderia ordinària, en un viatge cap al no-res, cap avall, cap al fons. Aquesta vegada a dins hi som nosaltres.
A la vida tothom descobreix, més o menys aviat, que la felicitat perfecta no és assolible, però pocs es paren a pensar, en canvi, en la consideració oposada: que tampoc no és assolible una infelicitat perfecta. Els moments que s’oposen a la realització de tots dos estats límit són de la mateixa naturalesa: deriven de la nostra condició humana, que és enemiga de tota infinitud. S’hi oposa el nostre sempre insuficient coneixement del futur; i això s’anomena, en un cas, esperança, i en l’altre, incertesa del demà. S’hi oposa la seguretat de la mort, que imposa un límit a tota alegria, però també a tot dolor. S’hi oposen les inevitables preocupacions materials, que, així com enverinen tota felicitat duradora, també distreuen constantment la nostra atenció de la desgràcia que ens amenaça, i en fan fragmentària —i per tant suportable— la consciència.
Van ser justament les incomoditats, els cops, el fred, la set, allò que ens va mantenir surant sobre el buit d’una desesperació sense fons, durant el viatge i després. No pas la voluntat de viure, ni tan sols una conscient resignació: perquè són pocs els homes capaços d’això, i nosaltres no érem més que una mostra qualsevol d’humanitat.
Havien tancat les portes de seguida, però el tren no es va moure fins a la nit. Ens havíem assabentat amb alleujament del nostre destí. Auschwitz: un nom sense significat, aleshores i per a nosaltres; però havia de correspondre per força a un lloc d’aquesta terra.
El tren avançava lentament, amb llargues parades enervants. Per l’espitllera vam veure desfilar els alts i pàl·lids penyals de la vall d’Adige, els últims noms de ciutats italianes. Vam passar el Brennero a les dotze del segon dia, i tothom es va posar dret, però ningú no va dir ni un mot. Jo tenia al cor el pensament del retorn, i em representava cruelment quina podria ser la joia inhumana de tornar-hi a passar, amb les portes obertes, perquè ningú no voldria fugir, i els primers noms italians..., i vaig mirar al meu voltant, i vaig pensar quants, d’entre aquella pobra pols humana, serien tocats pel destí.
De les quaranta-cinc persones del meu vagó, només quatre vam tornar a veure les nostres cases; i va ser de molt el vagó més afortunat.
Patíem set i fred: a totes les parades demanàvem aigua a crits, o almenys un grapat de neu, però poques vegades ens va sentir algú; els soldats de l’escorta allunyaven els que intentaven acostar-se al comboi. Dues mares joves, amb criatures encara de pit, gemegaven nit i dia demanant aigua. Menys terribles eren per a tothom la fam, el cansament i l’insomni, que la tensió dels nervis feien menys penosos: però les nits eren malsons sense fi.
Pocs són els homes que saben anar cap a la mort amb dignitat, i moltes vegades no són aquells que t’esperaries. Pocs saben callar i respectar el silenci dels altres. El nostre son inquiet era interromput sovint per baralles sorolloses i fútils, per imprecacions, per puntades de peu i cops de puny donats a cegues com a defensa contra qualsevol contacte molest i inevitable. Aleshores algú encenia la lúgubre flameta d’una espelma i deixava veure, estès a terra, un revoltim indestriable, una matèria humana confusa i contínua, entumida i dolorosa, que es removia aquí i allà amb convulsions sobtades apaivagades de seguida pel cansament.
Per l’espitllera, noms coneguts i desconeguts de ciutats austríaques, Salzburg, Viena; després txeques, finalment poloneses. Al vespre del quart dia, el fred es va fer intens: el tren recorria interminables pinedes negres, pujant de manera perceptible. La neu era alta. Devia ser una línia secundària, les estacions eren petites i estaven gairebé desertes. Ningú ja no intentava, durant les parades, comunicar-se amb el món exterior: a hores d’ara ens sentíem «a l’altra banda». Hi va haver una parada llarga en camp obert, després la marxa va seguir amb lentitud extrema, i el comboi es va parar definitivament, a altes hores de la nit, enmig d’una plana fosca i silenciosa.
Es veien, a tots dos costats de la via, fileres de llums blancs i vermells, fins on abastava la vista; però res d’aquell remoreig confús que denuncia de lluny els llocs habitats. A la llum miserable de l’última espelma, apagat el ritme de les rodes, apagat tot so humà, vam esperar que passés alguna cosa.
Al costat meu, premuda com jo entre un cos i un altre, hi havia hagut durant tot el viatge una dona. Feia molts anys que ens coneixíem, i la dissort ens havia colpit plegats, però poc sabíem l’un de l’altra. Ens vam dir aleshores, a l’hora de la decisió, coses que no es diuen entre els vius. Ens vam acomiadar, i va ser breu; cadascú va acomiadar en l’altre la vida. Ja no teníem por.
De cop va arribar el desenllaç. Van obrir la porta amb estrèpit, dins la fosca van ressonar ordres estrangeres, i amb aquells lladrucs bàrbars dels alemanys quan manen, que semblen donar sortida a una ràbia vella de segles. Va aparèixer una immensa andana il·luminada per reflectors. Una mica més enllà, una filera de camions. Després tot va callar altre cop. Algú va traduir: havíem de baixar amb l’equipatge i deixar-lo al costat del tren. En un moment l’andana va ser un formigueig d’ombres: però teníem por de rompre aquell silenci, tots s’atrafegaven amb els paquets, es buscaven, es cridaven l’un a l’altre, però tímidament, a mitja veu.
Una desena d’SS es mantenien apartats, amb aire indiferent, palplantats amb les cames obertes. En un moment donat es van ficar entre nosaltres i, en veu baixa, amb rostres de pedra, van començar a interrogar-nos ràpidament, un per un, en un italià dolent. No interrogaven tothom, només alguns. «Quants anys? Sa o malalt?», i segons la resposta ens assenyalaven dues direccions diferents.
Tot estava silenciós com en un aquari, i com en certes escenes de somnis. Ens havíem esperat alguna cosa més apocalíptica: semblaven simples guàrdies. Era desconcertant i desarmador. Algú es va atrevir a demanar per l’equipatge: van respondre «equipatge després»; algú altre no volia deixar la dona: van dir «després altre cop junts»; moltes mares no es volien separar dels fills: van dir «bé, bé, quedar amb fill». Sempre amb la calmosa seguretat de qui no fa altra cosa que la seva feina de cada dia; però Renzo es va entretenir un instant de més a acomiadar-se de Francesca, que era la seva promesa, i aleshores amb un sol cop en plena cara el van deixar estès a terra; era la seva feina de cada dia.
En menys de deu minuts tots els homes útils formàvem un grup. El que els va passar als altres, a les dones, als nens, als vells, no ho vam poder saber ni aleshores ni després: la nit els va engolir, purament i simplement. Avui sabem, però, que, en aquella tria ràpida i sumària, s’havia jutjat de cadascun de nosaltres si podia o no podia treballar de manera útil per al Reich; sabem que als camps de Buna-Monowitz i Birkenau només hi van entrar, del nostre comboi, noranta-sis homes i vint-i-nou dones, respectivament, i que de tots els altres, en un nombre de més de cinc-cents, ni un de sol era viu dos dies després. També sabem que aquest principi encara que tènue de discriminació en útils i inútils no sempre es va seguir, i que posteriorment es va adoptar sovint el sistema més senzill d’obrir totes dues portes dels vagons, sense avisos ni instruccions als nouvinguts. Entraven al camp aquells que l’atzar feia baixar a un costat del comboi; anaven a la cambra de gas els altres.
Així va morir Emilia, que tenia tres anys; ja que als alemanys els semblava evident la necessitat històrica de donar mort als nens dels jueus. Emilia, filla de l’enginyer Aldo Levi de Milà, que era una nena curiosa, ambiciosa, alegre i intel·ligent; la qual, durant el viatge en el vagó atapeït, el pare i la mare havien aconseguit banyar en un gibrell de zenc, en aigua tèbia que el degenerat maquinista alemany havia accedit a treure de la locomotora que ens arrossegava a tots a la mort.
Van desaparèixer així, en un instant, a traïció, les nostres dones, els nostres pares, els nostres fills. Gairebé ningú no va poder acomiadar-se’n. Els vam veure una estona com una massa fosca a l’altre extrem de l’andana, després ja no vam veure res.
En canvi van emergir, a la llum dels fanals, dues quadrilles d’individus estranys. Caminaven formats, de tres en tres, amb un curiós pas insegur, el cap penjant endavant i els braços rígids. Al cap duien una gorra grotesca, i anaven vestits amb una mena de bata llarga amb ratlles que fins i tot de nit i de lluny s’endevinava bruta i esparracada. Van descriure un ample cercle al voltant nostre, sense acostar-se’ns, i, en silenci, van començar a trafeguejar amb els nostres equipatges, i a pujar i baixar dels vagons buits.
Nosaltres ens miràvem sense badar boca. Tot era incomprensible i foll, però alguna cosa havíem entès. Aquesta era la metamorfosi que ens esperava. L’endemà també nosaltres ens hauríem convertit en una cosa així.
Sense saber com, em vaig veure dalt d’un camió amb trenta homes més; el camió va arrencar en la nit a tota velocitat; era cobert i no es podia veure res a fora, però pels sotracs s’entenia que la carretera tenia molts revolts i clots. No dúiem escorta?... Baixar d’un salt? Massa tard, massa tard, tots «baixem» sense remei. D’altra banda, ens adonem aviat que sí que duem escorta: és una escorta estranya. És un soldat alemany, armat fins a les dents: no el veiem perquè hi ha una foscor total, però en sentim el contacte dur cada vegada que una sotragada del vehicle ens llança tots amuntegats a la dreta o a l’esquerra. Encén una llanterna de butxaca i en lloc de cridar: «Ai de vosaltres, trista allau!», ens demana amablement un per un, en alemany i en llengua franca, si tenim diners o rellotges per donar-li: total, després no ens faran cap falta. No és una ordre, no forma part del reglament, això: s’entén perfectament que és una petita iniciativa privada del nostre Caront. La cosa ens suscita ràbia, riure i un estrany alleujament.