2. Una ventada del desert

 

 

 

endemà va començar sota el signe d’una activitat frenètica. Tothom semblava estar ocupadíssim, amb una infinitat de tasques per fer. Netejaven meticulosament tots els racons del palau reial, fins i tot els més amagats, sota la mirada atònita de Naehu, un dels dos germans de la princesa Kalea. El noi, que tenia un caràcter tranquil i meditatiu, mirava al seu voltant amb una expressió estranyada. Ell, que s’estimava més la contemplació que l’activitat, no podia entendre el motiu d’aquell tràfec.

—La princesa Diamant i el príncep Robí estan a punt d’arribar! —va exclamar Emiri, quan el va veure entrar a la cuina, per esmorzar.

Emiri era un home alt i robust, amb un somriure afable i ullassos de bona persona, tan bona com el seu brou de peix, que deia sempre ell. Era el senyor indiscutible de la cuina de Flordoblit, a més de ser el millor i més hàbil dels cuiners de tot el Regne dels Coralls.

Quan Naehu va fer la seva entrada a la cuina, Emiri estava concentrat seleccionant les espècies que utilitzaria aquell dia per preparar el dinar de benvinguda.

—M’he d’afanyar!

—Mmm... Ja et conec, segur que ja fa un mes que tens decidit el menú —va dir en broma Naehu, que coneixia prou bé l’impecable sentit de l’organització del cuiner de la cort.

—De cap manera, nano! Tot depèn del dropo del teu germà! Fa una hora que Purotu encara dormia al seu llit en lloc d’estar pescant el peix que he de cuinar!

—Però, Emiri, si fa una hora... era l’alba!

—És clar! Quan et penses que es fan a la mar, els pescadors?

—Doncs, no ho sé. Que no dormen, els peixos?

—Oi tant que dormen, però...

Emiri va callar de cop i va fer un gest brusc amb la mà, com si volgués espantar una cosa que tenia al davant, i després es va apressar a dir:

—Uf! Mira, nano, m’estàs fent perdre el temps amb la teva xerrameca! Aquí tenim molta feina! De totes maneres, deixa’m que t’ho digui: fas molt mala cara. Que no has dormit bé?

—Doncs, no. Ahir al vespre vaig escriure una poesia. Feia una nit perfecta: la lluna, la brisa, el mar serè...

Naehu va callar. Emiri, que havia agafat una ceba de dimensions considerables i havia començat a tallar-la amb un ganivet gros i esmolat, no semblava gaire interessat a escoltar-lo. A més, els quatre lloros que li feien d’ajudants voleiaven per tota la cuina portant ingredients i atuells amb els seus becs grocs i robustos. El resultat era un discret frenesí, per això Naehu va decidir que, a la cuina, no hi regnava l’ambient adequat per declamar els seus versos.

El jove poeta es va encongir d’espatlles, va agafar una peça de fruita de la taula de treball d’Emiri (que estava tan concentrat que ni se’n va adonar) i se’n va anar lentament cap al passadís. Allà, es va trobar amb Kalea.

—Bon dia, germaneta!

—Bon dia, Naehu. Has dormit bé?

—No gaire. Ara ho explicava a Emiri, però estava massa enfeinat per fer-me cas.

—Què t’ha passat?

—Ahir a la nit vaig escriure una poesia. Però... —va dir mentre treia el seu quadern de la butxaca—. Em temo que és molt diferent de les altres.

—En quin sentit? —va preguntar Kalea, encuriosida.

—No t’ho sabria dir. És fosca i... trista.

—Però si, normalment, els teus poemes són plens de claror.

—Sí. No sé què em va agafar, ahir.

Kalea es va quedar en silenci, recordant el seu malson.

—Hi ha alguna cosa estranya en l’ambient, Naehu. Jo vaig tenir un malson molt desagradable, i això no em passa gaire sovint. Imagina-t’ho! Vaig somiar quatre vaixells fantasma...

—Ho dius de debò? —li va preguntar el noi, sorprès.

—Sí, per què?

—Escolta: «Damunt del mirall negre del mar, obscurs vaixells lliscaven, ponts deserts, fosques veles, drisses sense mariners i cap timoner...».

—Són els teus versos?

Naehu va assentir.

Però no van tenir temps per aprofundir en el tema, perquè una rialla cristal·lina va trencar el silenci, tot escampant alegria per totes les estances de la cort.

Havia arribat la Princesa de la Foscor.

—Diamant! Que contenta estic de veure’t! —va exclamar Kalea.

La Princesa de la Foscor oferia un aspecte insòlit: portava els cabells imperceptiblement esbullats pel vent i tenia un to daurat a les galtes. Això va sorprendre molt Kalea, que recordava la pal·lidesa de la seva germana, conseqüència dels molts anys que havia viscut al Regne de la Foscor, i el seu caràcter més aviat introvertit, sovint variable i capriciós, com els rius subterranis del seu regne.

Diamant es va adonar de l’estupefacció de la seva germana i es va afanyar a comentar:

—Se’m nota que he passat un temps a l’aire lliure, oi?

—Ja ho pots ben dir. Però t’asseguro que aquesta versió bronzejada t’afavoreix.

—Després de tants anys de foscor, la meva pell havia adoptat una coloració lletosa. Ara, en canvi...

—Estàs guapíssima —la va tranquil·litzar Kalea—. I a Flordoblit hi estaràs la mar de bé. Però, per si de cas, demanaré al guaridor que et prepari un ungüent de protecció solar. Aquí, el sol pica fort i el reflex de l’aigua encara el fa més potent.

—Gràcies —va dir Diamant amb un somriure. Les atencions de la seva germana la feien sentir important.

Robí Blau va entrar després de la seva esposa.

—Bon dia, Kalea! —la va saludar, alegrement—. Ai, perdoneu! —va dir mirant el terra—. No m’havia adonat que duia tanta sorra a les butxaques. Hem topat amb una tempesta de sorra tornant del Regne del Desert i temo que me n’he emportat una gran part.

Tots tres es van posar a riure. Kalea va provar d’afegir-se a aquella atmosfera alegre i despreocupada, però va ser inútil. Malgrat el seu optimisme innat i el seu caràcter animós, no podia allunyar la inquietud que havia sorgit del somni de la nit abans, perquè estava convençuda que presagiava alguna cosa greu.

—No pateixis, Robí —va dir, forçant un somriure—. Aquí, la sorra és la reina; a més, tenim unes sargantanes molt hàbils que ho netejaran en un tres i no res sota el guiatge de la nostra Ina.

En efecte, així que Ina va sentir esmentar el seu nom, es va precipitar a l’entrada i en pocs instants va retirar tota la sorra que havia portat Robí.

—Déu n’hi do, quina eficiència... i velocitat! —va observar Robí.

Ina, complaguda, va formar un rínxol coquetó amb la cua i va desaparèixer pel passadís. Era una sargantana i, com totes, era una mica tímida!

—Mira qui tenim aquí! Naehu! —va exclamar amb entusiasme la Princesa de la Foscor.

—Benvinguda, princesa Diamant! —va dir el noi.

—Sisplau, Naehu, digue’m Diamant i prou. Purotu i tu sou com germans per a Kalea. I això també val per a mi. Més ben dit: per a nosaltres —es va corregir, mirant Robí.

El noi li va fer un somriure, agraït.

Kalea estava contenta de veure la seva germana tan feliç. Era evident que una part del mèrit corresponia a l’amor que, finalment, havia trobat.

No havia passat gaire temps del dia en què Diamant i Robí s’havien unit en matrimoni: Kalea no oblidaria mai l’emoció que havia sentit en veure’ls junts; la mateixa que havia omplert el seu cor en casar-se, aquell mateix dia, amb el seu estimat Kaliq.

Deixant de banda aquells records tan dolços, la Princesa dels Coralls es va fixar que Diamant i Robí no havien canviat gens d’ençà que se n’havia acomiadat, al final de la festa de les seves noces... bells i somrients, i la Princesa de la Foscor semblava resplendir amb una llum especial. Possiblement perquè, a partir d’aquell dia, el seu caràcter també s’havia dulcificat!

—Acompanyeu-me, sisplau. M’imagino que deveu estar cansats —va dir Kalea als seus invitats.

—Sí, però la fatiga queda compensada per les meravelles que hem descobert durant el viatge —va comentar Diamant, entusiasmada.

Kalea els va acompanyar al saló del tron i, un cop allà, va ordenar que els portessin begudes fresques i es va asseure. Es delia per tenir notícies de Samah, la seva germana gran i Princesa del Desert.