Una papallona agitava les ales blanques i vellutades amb una gràcia infinita, voleiant per la galeria llarga i silenciosa. Fendia l’aire tebi i immòbil, ombrejada per la tremolor de les flametes de les torxes penjades a les parets de roca fosca.

Una noia amb uns cabells lluminosos que duia un vestit esquitxat de pedres precioses caminava una mica més enrere que ella. Els seus ulls, blaus i brillants com dues aiguamarines, estaven fixos al seu davant, i la ment, absorta en pensaments llunyans.

Era Diamant, la Princesa del Regne de la Foscor. El diamant que duia penjat al coll era el més gros dels Cinc Regnes i era la pedra que havia inspirat el seu nom.

De tant en tant la papallona es posava uns moments per esperar-la. Quan Diamant arribava on era, li acariciava les ales i aquell insecte tan meravellós reprenia el vol amb l’elegància d’una fulla empesa pel vent.

A la princesa li agradava fer una passejada abans de sopar, en companyia de les seves inseparables amigues, les Papallones d’Ales Vellutades, que eren un regal que li va fer el seu pare, el Rei Savi, quan li va confiar el regne.

A Diamant li agradava recordar la història d’aquelles papallones: en una nit de tempesta, el rei va triar un dels flocs de neu que queien del cel del Regne dels Gels Eterns i el va portar al Regne de la Foscor. Un cop allà, el va submergir en un dels Gorgs Multicolors i, al cap de poca estona, del mirall d’aigua en va sortir una meravellosa papallona amb les ales blanques. I, darrere seu, moltes més, grans i albes com la neu d’Arcàndida.

També aquell vespre –si es pot parlar de vespre al Regne de la Foscor, en què dia i nit es confonen en una penombra constant–, Diamant recorria un dels llarguíssims passadissos que circumden Terra-rotunda. Durant tot el dia havia tingut la sensació, gairebé imperceptible, que estava a punt de passar alguna cosa important; però no havia succeït res.

De cop i volta, es va adonar que la papallona s’havia tornat a aturar, però sense posar-se enlloc. Continuava bategant les ales en suspensió. Diamant s’hi va acostar.

–Què passa? –li va preguntar, abans de veure-ho amb els seus ulls.

Hi havia algú al fons de la galeria. En la penombra, Diamant només en podia veure la silueta, força robusta, amb un barret calat al cap. Per un instant, va pensar a tornar al palau reial, però després, l’instint, o potser aquella sensació que l’havia acompanyat durant tot el dia, li va suggerir que no ho fes.